La turba racista arrasa Heidenau

Praktiker va ser una cadena de bricolatge i ferreteria amb establiments a tota l’Europa Central que va tancar per insolvència l’any 2012. Aquest agost, una de les naus de la cadena, situada a la perifèria de Dresden, en concret a la població de Heidenau, va ser adaptada per acollir, de manera temporal, uns 250 refugiats en situació d’emergència que fugen de Síria, Iraq i Afganistan i que després de travessar el mediterrani i les tanques de filferro d’arç col·locades per mitja Europa, han sol·licitat asil a l’Estat alemany.

El divendres 21 d’agost era el gran dia per molt d’ells. Per fi podien instal·lar-se a l’asil, dutxar-se i dormir amb llençols nets. Allà a Heidenau, una vila d’uns 16.000 habitants al bell mig de Saxònia. Però no va ser així, el gran dia va ser en realitat, el gran malson. Un malson pintat de terror ultradretà.

La tarda va començar amb una gran manifestació del veïnat racista local pels carrers de la població. Una agressiva protesta, amb banderes de l’Imperi alemany, contra l’alberg per refugiats previst al Praktiker. La manifestació, d’unes 1.000 persones, va ser convocada pel partit neonazi NPD i va aturar-se davant del portal de l’alcalde del poble Jürgen Opitz (CDU), al que van titllar de “traidor de pàtria” -per acollir refugiats a Heidenau. La marxa va acabar amb un atrinxerament de 700 racistes i neonazis davant del Praktiker. Els racistes van tallar els carrers i accessos a l’asil per impedir l’arribada dels autocars que havien de traslladar els refugiats a Heidenau. I mentre s’asseien a la carretera, van començar a beure. La policia amb només 136 efectius s’ho mirava des de la distància, sense fer res. Custodiant l’entrada al Praktiker. S’ensumava la negligència. I així va ser.

Entre la posta de sol i la foscor, l’ambient de pogrom i de rebuig a la migració i als refugiats va intensificar-se. Dotzenes d’ultradretans van fer-se forts a la població i van atacar a la policia amb ampolles, pedres, coets i petards. També als (pocs) periodistes que seguien i documentaven els fets. Mentre la policia, en inferioritat, desbordada, custodiava l’entrada a l’asil, els racistes i els neonazis van alçar barricades a la carretera. També uns checkpoints improvitats on controlaven als vehicles que circulaven per la carretera. Entrada la nit, els disturbis i els enfrontaments van intensificar-se. Els neonazis van tornar a atacar a la policia i aquesta va carregar contra els grups de racistes beguts i descentralitzats amb gas pebre, pots de fum i a cops de porra. Els neonazis, van contraatacar, amb ampolles i artefactes pirotècnics. 31 policies van resultar ferits, un d’ells greu, amb ferides a la cara i l’ull.

Un grup de racistes a Heidenau / R. Suso

Un grup de racistes a Heidenau / R. Suso

La violència de la turba neonazi va ser inesperada i extraordiànria. D’una nova qualitat i estratègia no vista els darrers anys. Entre els instigadors, tot i no participar en les aldarulls s’hi troben els regidors de l’NPD a Heidenau i Dresden, Rico Rentzsch i Hartmut Krien, respectivament, que ja els dies anteriors van escalfar l’ambient amb el discurs de la por. Quan semblava una clara victòria neonazi, impedint l’arribada dels primers refugiats al local d’acollida, entrada la matinada, i després d’una neteja de vidres de la carretera, un autocar a alta velocitat escortat per la policia va arribar a Heidenau. En ell hi viatjaven una cinquantena de refugiats provinents del campament de Chemnitz.

L’endemà dissabte, el moviment antifeixista i solidari amb els refugiats de Dresden i la comarca va convocar una concentració i un mur humà prop del Praktiker. La societat civil va mobilitzar-se per donar una resposta a la turba neonazi. De bon matí fins la sortida de l’últim tren direcció Dresden, passades les dotze de la nit. Van aplegar-s’hi unes 300 persones. Durant tota la jornada les 250 persones previstes van ser traslladades a l’alberg. De nit, com de costum, uns dos centenars de neonazis repartits pels voltants del Praktiker van tornar a atacar a la policia, als 170 agents desplegats, amb petards i ampolles. Durant tota la tarda els neonazis van estar bebent i comprant alcohol al supermercat Real situat davant l’asil i guardant les ampolles per l’atac posterior. Els neonazis locals, van rebre recolzament dels neonazis de Freital, que setmanes abans ja van provocar disturbis davant d’un asil. I amb aquest ingredients, la batalla campal al polígon industrial on es situa el Praktiker va tornar a tindre lloc. Dos policies van resultar ferits. El record del pogrom de Rostock-Lichtenhagen de 1992 s’estenia per tota Heidenau i Alemanya.

Concentració antifeixista davant l'asil a Heidenau / R. Suso

Concentració antifeixista davant l’asil a Heidenau / R. Suso

La tercera nit va ser diferent a les dues anteriors. La presència policial va duplicar-se als carrers de Heidenau i els agents van establir una zona de seguretat al voltant de l’alberg, que va dispersar els manifestants racistes més de cent metres enllà. La jornada de diumenge va estar caracteritzada per la concentració del moviment antifeixista davant el Praktiker. Aquell vespre, unes 300 persones van viatjar de Dresden i Berlín a Heidenau per expressar el rebuig a la turba racista i solidaritat amb els refugiats, i aquests van correspondre amb forts aplaudiments, mentre confessaven que tenien por.

En el trajecte de l’alberg a l’estació de tren, un grup d’uns 20 feixistes, esperant en una gasolinera -on podien comprar alcohol, ja que al ser diumenge el Real estava tancat-, van atacar amb ampolles a la manifestació antifeixista. Un nombrós grup d’antifeixistes va sortir a perseguir els agressors, en defensa pròpia, afirmen, però van ser brutalment aturats per la policia amb esprai de pebre, cops de porra i cops d’escut. Mentrestant, un centenar de racistes van repartir-se en petits grups prop de l’alberg i al llarg de la carretera que travessa Heidenau, sobretot als voltants del supermercat Real, fent acte de presència i intimidant, però, a diferència de les dues nits anteriors, la violència neonazi no es va desencadenar.

Refugiats observent des de l'antiga nau de Praktiker els esdeveniments / R. Suso

Refugiats observent des de l’antiga nau de Praktiker els esdeveniments / R. Suso

Això sí, la policia, en una actitut molt agressiva, a més de carregar contra l’antifeixisme, va dedicar-se a molestar el treball de la premsa. Enlluernant les càmares amb llanternes potents i impedint la mobilitat.

El primer semestre de 2015 es van produir 199 atacs a centres de refugiats, més del doble que en els sis primers mesos de 2014, segons dades del govern. En un moment en el qual Alemanya ha vist com l’arribada de sol·licitants d’asil s’ha incrementat ostensiblement, el país va rebre més 179.000 peticions d’asil per part de refugiats durant els primers sis mesos de 2015. El nombre de peticionaris d’asil va superar lleument les 202.000 peticions durant tot el passat any. Polítics com Horst Seehofer, cap del govern regional de Baviera, aprofiten l’ocasió per tirar més llenya al foc racista en suggerir que els peticionaris d’asil provinents dels Balcans només arriben al país per aprofitar-se del seu sistema social. «Aquesta gent han de ser enviats a camps per poder ser repatriats al seu país el més ràpid possible» va arribar a dir el líder bavarès. Declaracions enormement polèmiques, ja que va emprar la paraula «camps», amb una forta connotació nazi.

Aquest és l’ambient de cada setmana a Alemanya. L’onada racista té diferents cares: pintades racistes, esvàstiques, atacs amb còctels molotov, agitació de l’odi a internet o concentracions racistes davant dels albergs per refugiats. Les poblacions de Tröglitz, Dresden, Meißen, Freital, Luzenau o Brandenburg del Havel van ser colpejades, aquest últim semestre, pel terror ultradretà. Ara és el torn de Heidenau.

Atacat el Lausitzer Rundschau

Atacada l’entrada principal de la redacció del diari regional Lausitzer Rundschau a Spremberg amb grans esvàstiques, consignes antisemites i amenaces violentes. L’acció va succeïr la nit de dijous a divendres del 5 de setembre. També varis cartells de campanya electoral de la CDU i del candidat Raik Nowka, de les eleccions legislatives de Brandenburg del 14 de setembre, van ser vandalitzats amb lemes antisemites.

Spremberg és un dels bastions de l’escena neonazi de Brandenburg. L’any 2012, una setmana abans de la il·legalització del grupuscle de camaraderia neonazi “Widerstand Südbrandenburg” (Resistència Brandenburg Sud) per part del ministeri de l’Interior del Land, va ser assaltada, també, la redacció del Lausitzer Rundschau, un periòdic imprés a Lusàcia, una regió entre els Estats federals de Brandenburg i Saxònia habitada per la comunitat sòrab -una minoria eslava dins d’Alemanya. Primer amb una manifestació neofeixista i, uns dies després i de matinada, amb el llançament d’intestins de porc a les portes de local. Les accions culpaven el periodista René Wappler, treballador del rotatiu que ha investigat i escrit sobre l’escena neonazi local, de difamar “els patriotes”. Wappler va ser guardonat el 2013 amb el premi Henri Nannen pel seu compromís amb la llibertat de premsa.

Des de fa uns anys, grups neonazis de l’entorn de la camaraderia prohibida han anat enganxant adhesius feixistes a la porta de la redacció, a mode d’intimidació i amenaça, cada vegada que el diari ha publicat articles sobre la ultradreta i ha escrit sobre el judici a cinc neonazis del grupuscle, també il·legalitzat, “Spreelichter”, responsables de la brutal agressió neonazi, el 2012, amb bats de beisbol a cinc joves punks de Spremberg després d’un concert antifeixista al centre juvenil Erebos.

Redacció del al Lausitzer Rundschau a Sprenberg

Redacció del al Lausitzer Rundschau a Sprenberg

La lluita ultradretana per Saxònia

Si alguna cosa ha despertat interès en les eleccions parlamentàries de l’Estat Lliure de Saxònia d’aquest 31 d’agost és la lluita fratricida a l’extrem dret de l’espectre polític. De manera atroç, dos partits competeixen poble a poble i a les xarxes socials per superar el llindar del 5% i entrar al Parlament de Dresden: són el Partit Nacionaldemòcrata d’Alemanya (NPD) i Alternativa per Alemanya (AfD). Pel partit neonazi NPD seria la tercera presència a les institucions saxones i per la formació populista dretana AfD, la primera entrada en un Parlament regional. Tot i que les dues formacions fan servir eslògans electorals similars, l’anàlisi de la campanya confirma que els partits no competeixen per la mateixa clientela. L’NPD s’esforça per revalidar el 5%, i AfD, es situa al 7%, superant Els Verds.

L’entrada l’any 2004 de l’NPD al Parlament saxó va ser una fita i punt d’inflexió, no només pel finançament, en la trajectòria i desenvolupament del partit. Va ser la primera vegada des de la dècada dels seixanta que la formació neonazi ingressava a través del vot a les institucions alemanyes. I la primera vegada, després de la reunificació que l’NPD triomfava a l’antic est, amb una campanya, pel cas, centrada en el rebuig total a la mesura aprovada pel govern roig-verd de Gerhard Schröder anomenada Hartz IV: el polèmic subsidi estatal de l’Estat alemany a persones aturades de llarga durada.

Ara, després de dos mandats a Dresden i malgrat les disputes internes al voltant de l’antic líder del partit i diputat saxó sortint Holger Apfel, l’NPD ha aconseguint consolidar un electorat fidel al Land que supera, com indiquen totes les previsions, el 5% del recolzament social. Tanmateix però, que l’NPD se sent amenaçat per l’avenç d’AfD, s’evidencia amb l’atac constant del partit neonazi al partit neoliberal xovinista, alhora que aquest intenta caçar el vot del votant potencial de l’NPD, en un intent vil de distanciar-s’hi. L’exemple perfecte d’aquesta disputa va ser la presència dels líders i candidats saxons dels dos partits en un míting d’Angela Merkel a la població de Grimma. Per l’NPD, Udo Pastörs i Holger Szymanski, i per AfD, Bernd Lucke i Frauke Petry. Tots alçant els cartells electorals respectius com si fos la Tomatina de Bunyol però sense tomàquets. Si AfD nolieja una avioneta per fer volar un cartell electoral, l’NPD, també en nolieja una pels mateixos propòsits.

La candidata d’AfD, Dr. Frauke Petry, l’empresària química i propietaria de PURinvent -en suspenció de pagaments des de 2013 i investigada per la fiscalia per irregularitats-, s’empenya diàriament a situar el partit al centre de l’espectre polític i en distanciar-se constantment de l’NPD i l’extrema dreta. De fet, mirant els resultats de les eleccions federals de 2013 i de les eleccions europees, es pot comprovar que la majoria dels vots d’AfD -que fa campanya amb el lema “Coratge per Saxònia” i promet fomentar la família tradicional, baixar els impostos, controlar les fronteres i reduir el nombre de refugiats polítics- provenen, no de la dreta radical sinó del liberal Partit Democràtic Lliure (FDP), del partit socialista Die Linke i dels abstencionistes. El percentatge de vot provinent de l’NPD és del 1%. Tanmateix, la concurrència ultradretana és un tret que AfD, malgrat que ho intenti, no pot tapar. Les opinions personals xenòfobes de varis membres del partit són una costant i l’AfD saxona va quedar marcat pel cas Oltersdorf. Sören Oltersdorf, membre d’AfD per Dresden, va participar, el març passat, en el servei d’orde d’un acte organitzat per les joventuts de l’NPD a Kirchheim, un congrés europeu que va aplegar l’exlíder del Partit Nacional Britànic (BNP) Nick Griffin, un alt representant de la italiana CasaPound anomenat Fabio Di Martino, el cap de les joventuts del partit neonazi txec DSSS Erik Lamprecht i el membre del Partit dels Suecs (SvP) Dan Eriksson.

Per l’NPD la presència al Parlament és vital. Anualment el partit rep de Saxònia 1’4 milions d’euros. La formació neonazi ha mobilitzat tota la seva maquinaria per aconseguir el 5% dels vots -ja l’any 2009 va aconseguir un ajustat 5’6% i aleshores l’AfD no existia-. El president del partit Udo Pastörs i el segon, Sascha Roßmüller -membre de la banda ultra de motociclistes Bandidos- porten dues setmanes instal·lats a Saxònia i no es separen del candidat Holger Szymanski.

La campanya de Szymanksi s’ha centrat en dos temes principals: els refugiats i el crystal meth. L’eina ha estat la provocació: participant en manifestacions, com la de Bautzen, contra els refugiats i els projectes de construcció de residències per persones sol·licitants d’asil; o demanant controls de fronteres perquè “polonesos i txecs no introdueixin crystal meth al país”, “una droga que mata al nostre jovent” ni “entrin a Saxònia a robar cotxes i habitatges”. La campanya també ha comptat amb accions pirotècniques i projeccions de llum contra les mesquites de Chemnitz i Dresden afirmant ser “el nucli del salafisme a Alemanya, un niu de seguidors de l’Estat Islàmic”; amb enganxades amb Die Linke, ja que l’NPD s’ha dedicat a muntar els seus stands electorals ben al costat dels de Die Linke -on fins hi tot Pastörs ha estat emprenyant, literalment, a la dirigent socialista Katja Kipping; i l’atac constant a AfD, “un partit capitalista que recolza el Tractat de Lliure Comerç amb els EUA”.

Szymanksi, un historiador amb llavi leporí de 41 anys, va ser un dels iniciadors de les joventuts del partit socialdemòcrata a l’Alemanya Oriental, després va ser membre del partit ultradretà à la Le Pen, Els Republicans, i fundador de la societat juvenil ultradretana que reclama la recuperació de Prússia Oriental, avui Kaliningrad, (i d’on prové el seu cognom polonès) per Alemanya. Avui, Szymanski després de treballar en el gabinet de premsa del partit, és molt popular entre l’escena de camaraderies neonazis i a Saxònia, sobretot després d’haver forçat la dimissió del “moderat” Holger Apfel després d’un suposat cas d’abusos sexuals d’aquest i dels fracassos electorals del partit. Per Szymanski “el nacionalsocialisme “és una cosa del passat” i la xarxa terrorista neonazi NSU -amb connexions a l’NPD i afincada a la ciutat saxona de Zwickau- “és un producte dels serveis d’intel·ligència alemanys per destruït el moviment patriòtic”.

Però si hi ha un punt que ha tensat la campanya entre NPD i AfD, aquest ha estat el de les sancions de la Unió Europa a Rússia en el marc del conflicte ucraïnès. Per l’NPD les sancions a Rússia danyen Alemanya i als agricultors saxons. Szymanski ha aprofitat que els eurodiputats d’AfD, amb Lucke al capdavant, s’han mostrat a Brussel·les partidaris en seguir donant suport a les sancions, per titllar AfD de “falsa oposició” i de “patriotes del capital” i esgarrapar uns quants vots dels simpatitzants d’AfD molestos per les posicions antirusses del “partit dels professors”. Per contrarestar aquesta situació i com a antídot electoral, Petry i l’AfD de Saxònia van repartir octavetes a favor de la fi de les sancions a Rússia, al·legant que s’havia malinterpretat a la cúpula del partit.

Amb tota seguretat, el conservador Stanislaw Tillich revalidarà la presidència del Land amb el 40% des vots, i pactarà amb els socialdemòcrates de l’SPD. El polític sòrab de la merkeliana CDU governa el Land des de 2008 -ho ha fet sempre en col·lació: primer ho va fer amb l’SPD i des de 2009, amb els neoliberals en caiguda lliure FPD. Die Linke es quedarà com a principal força de l’oposició.

Guerra de cartells ultres a Grimma

Guerra de cartells ultres a Grimma. Pastörs aixeca el primer cartell de l’NPD, Szymanski, el segon.

La policia muntada càrrega a Malmö contra una manifestació antifeixista deixant diversos ferits greus

Moment de la càrrega de la policia muntada. Foto: Drago Prvulovic

Moment de la càrrega de la policia muntada. Foto: Drago Prvulovic

Mentre Stefan Jacobsson feia un míting de campanya davant d’un centenar d’adeptes, unes 2.000 persones es manifestaven a la plaça de Limhamn contra la presència de Jacobsson i la seva formació neonazi Partit dels Suecs (SvP) a la ciutat. I és que la campanya electoral per les eleccions legislatives del proper 14 de setembre està sent un aparador important per la ultradreta sueca ja que ha aconseguit que la immigració s’hagi convertit en el tema central de campanya de tots els partits.

L’SvP va ser rebut amb càntics, crits i soroll dels manifestants -fins hi tot amb algun pot de fum per tal d’impedir l’acte ultra. Però mentre Jacobsson, entre les banderes blaves del partit, arengava les bases de Malmö i es queixava de la presència d’antifeixistes, la policia, va dedicar-se a reprimir la contramanifestació antifeixista organitzada per la plataforma “Skåne mot Rasism”. Avalots, cops de porra i d’escut, empentes i estirades. Fins hi tot permissivitat total quan un grup de neonazis de l’SvP va colpejar a diversos contramanifestants. El director i guionista Lukas Moodysson, ha comentat a la premsa escandinava, que la brutalitat policial va ser extraordinària: “com robots”.

Al concloure la intervenció de Jacobsson, la policia muntada va carregar arbitràriament per tal de dispersar-la. Els cavalls a galop contra la multitud van passar per sobre de varies persones. Deixant enrere un bany de sang i escenes de pànic. A més, un furgó policial va atropellar a un manifestant trencant-li la cama. El resultat va ser deu persones ferides, cinc d’elles de gravetat. Sis antifeixistes van ser detinguts. Cap neonazi. La policia no fan res per ajudar els ferits. Es va limitar a observar i a protegir l’entorn on s’ubicava l’SvP. Per la seva part, el govern suec ha desestimat investigar els fets.

Aquesta no és la primera vegada que la policia de Malmö carrega contra el moviment antifeixista. El març de 2013, en un acte de la Lliga de Defensa Sueca, la sectorial a Suècia de l’organització islamòfoba i ultradretana britànica Lliga de Defensa Anglesa, seguidora de la ideologia del terrorista noruec Anders Berhing Breivik, la policia va emprar la violència per fer fora del centre de la ciutat als contramanifestants.

La violència, l’SvP i la connexió neonazi ucraïnesa

L’SvP és una escissió del partit ultradretà i populista Demòcrates Suecs (SD), hereu del partit nazi col·laboracionista suec, que en l’actualitat lidera Jimmie Åkesson i que des de 2010 es troba representat al parlament d’Estocolm. L’SvP va ser fundat el 2008 i està liderat per Stefan Jacobsson. L’SvP és una formació neonazi legatària del Front Nacional Socialista de Daniel Höglund que l’any 2010 va aconseguir un regidor a l’ajuntament del Grästorp. Va ser la primera vegada des dels anys quaranta que un partit obertament nazi i hitlerià va ser votat aconseguint representants a Suècia.

L’SvP, amb varis dels seus membres condemnats per violència i agressions, aglutina l’escena neonazi de carrer sueca i els desencantats i antisemites de Demòcrates Suecs, organitzant-se a manera i semblança de l’NPD alemany, del qui té molt bones relacions. L’SvP té també contactes amb el partit neofeixista hongarès Jobbik i el neonazi grec Alba Daurada. L’SvP no té cap opció real d’entrar al Parlament suec, en canvi, l’SD, que en les eleccions de 2010 va obtenir el 5’7% dels vots i té una intenció de vot en els últims sondejos del 10%, un auge important.

Tres membres del l’SvP van atacar un grup de feministes a Malmö després de la manifestació commemorativa del 8 de març de 2014. Sis persones van ser traslladades a l’hospital amb ferides punxants i contusions per bats d’acer. Una d’elles, Showan Shattak, de 25 anys, un conegut seguidor de l’equip de futbol Malmö FF, greument ferit per apunyalament, va passar-se varies setmanes ingressat en coma induït.

Un dels agressors, Andreas Karlsson, va participar, les setmanes prèvies a l’intent d’assassinat, al costat del partit neofeixista ucraïnès Svoboda en les mobilitzacions contra el govern de Víktor Ianukòvitx a Kíev. Karlsson va formar part a Ucraïna d’un grupuscle anomenat Voluntaris Suecs a Ucraïna (Svenska Ukrainafrivilliga), una delegació de brigadistes suecs organitzada per Magnus Söderman que va cooperar estretament amb Svoboda i el grup neonazi Sector Dret i amb el nou exèrcit ucraïnès. Un altre membre de SvP, Mikael Skillt, un franctirador veterà de l’exèrcit suec, que actualment combat a les tropes del Batalló Azov, milícia de voluntaris neofeixistes, l’objectiu de la qual és la defensa del territori ucraïnès. Des del març de 2014, Skillt ha col·laborat amb el grup neonazi Combat 14, integrat en el partit Svoboda i va participar en la denominada massacre de Mariupol, on van morir un centenar de civils.

Total impunitat a l’homenatge franquista a la Legió Còndor a Palència

Aguilar de Campoo és una petita població de la província de Palència de 7.200 habitants, on cada any, es converteix en l’escenari d’un homenatge de nostàlgics franquistes i falangistes a la Legió Còndor. L’acte d’aquest 23 d’agost, organitzat per un grupuscle anomenat Tercios de Aguilar, i permès per l’alcaldessa del Partit Popular María José Ortega Gómez i la subdelegació del govern a Palència, va rendir tribut, segons sosté el grup ultradretà al seu web, “als valents voluntaris alemanys” de la Legió Còndor “la tasca de la qual va ser exemplar i intensa en defensa de l’Aguilar Nacional, deixant bon record i simpatia entre els aguilarencs de l’època”. L’afluència, malgrat l’alta difusió de l’acte a través dels mitjans ultradretans va ser d’una dotzena de persones, que van penjar en una tanca la bandera franquista, la dels terços de requetès, una amb la creu cèltica, la de la Legió Còndor i la de la Marina de Guerra nazi.

Per la seva part, l’europarlamentària del Partit Nacionalista Basc Izaskun Bilbao va anunciar que presentarà una pregunta al Parlament europeu en tres qüestions: “si la Comissió Europea considera aquest homenatge compatible amb els programes de recuperació de la memòria històrica, si va a sol·licitar alguna informació sobre aquest tema a les autoritats espanyoles i si alertarà als Estats membres de la gravetat que té la permissivitat davant aquest tipus d’homenatges”.

Rere Tercios de Aguilar hi ha Adrián González, un jove ultra llaurador proper a Alianza Nacional -el partit de l’assassí convicte de Guillem Agulló- que durant la campanya de les eleccions europees de 2014 va recolzar a la España en Marcha, la coalició neofeixista responsable, entre d’altres, de l’assalt a la seu de la Generalitat de Catalunya a Madrid. El bloc i Tercios de Aguilar es financïen gràcies a la venda de material propagandístic d’extrema dreta i amb donacions d’actes com el de la Legió Còndor. González també reclama al bloc l’alliberament del neonazi i exmilitar Josué Estébanez, l’assassí de l’antifeixista madrileny Carlos Palomino.

La Legió Còndor va ser unitat militar integrada per personal voluntari de l’exèrcit alemany creada especialment per intervenir en la Guerra Civil espanyola a favor del bàndol colpista. Hermann Göring, cap de la Luftwaffe, les forces aèries del Reich, va proporcionar suport aeri a l’exèrcit franquista terrestre, amb l’objectiu, també, de desenvolupar la maquinaria i estratègia de guerra alemanya i els avions de combat. Hugo Sperrle va ser el comandant de la secció aèria de la Legió Còndor, Wilhelm Ritter von Thoma, de l’infantaria i Martin Harlinghausen, de la marina. La Legió Condor va fer-se mundialment famosa per perpetrar, entre d’altres, el bombardeig que va assolar Guernica i la seva població. La Legió Còndor va servir de formació per a alguns dels més eficaços i despietats carnissers del Tercer Reich, com Oskar Dirlewanger comandant d’un comando de les SS, conegut pels seus mètodes brutals en la lluita contra els partisans a Polònia i Bielorússia i autors de la massacre de Wola durant la Insurrecció de Varsòvia el 1944.

Però al de la Legió Còndor no és l’únic homenatge dels Tercios de Aguilar a l’Alemanya nazi. Segons publica el grup ultradretà al seu bloc, varis soldats alemanys enviats per Adolf Hitler a l’Estat espanyol van allotjar-se a la població. La seva missió va ser la de vigilar un cable de transmissions de les tropes franquistes entre Aguilar del Campoo i Herrera de Pisuerga. Per evitar sabotatges al cable, varis soldats recorrien permanentment la carretera amb motocicleta comprovant les comunicacions. Durant una d’aquelles rondes, a l’estiu de 1937, el soldat Kurt Noack va tindre un accident i va morir. Des d’aleshores Aguilar del Campoo li ha rendit homenatge: un monòlit, una placa i un cas de soldat alemany amb el seu nom recorden a Noack.

Els actes d’Aguilar del Campoo venen de lluny. Durant el franquisme, els veterans del terç de requetès de la població van organitzar-se any rere any marxes fúnebres en memòria als morts del bàndol colpista durant els enfrontaments a la muntanya de Bernorio, a la localitat castellana de Villarén de Valdivia, un punt militar estratègic que controlava prèviament la República.

Homenatge al soldat nazi Kurt Noack a Aguilar de Campoo

Homenatge al soldat nazi Kurt Noack a Aguilar de Campoo

Bandera i Munic

Atacada la tomba de Bandera a Munic

Durant la nit del 16 al 17 d’agost, la tomba del controvertit polític ucraïnès Stepàn Bandera al cementiri de Waldfriedhof de Munic va ser destrossada. L’autor o autors van destruïr-ne la base, les flores i la creu de metre-vuitanta de marbre que corona el sepulcre. Tant el ministre d’Afers Exteriors d’Ucraïna Pavlo Klimkin, com el cònsol general de Kíev a Munic Vadym Kostiuk van lamentar l’atac a la tomba i van demanar, per les xarxes socials, una pregaria per Bandera.

Bandera va viure exiliat a Munic del 1946 al 1959 i va ser assassinat amb cianur per agents del servei secret soviètic. Però la relació de Bandera amb Munic no acaba aquí. En l’actualitat, un nebot de Bandera resideix a Munic i el partit que es proclama legatari del seu llegat, Svoboda, hi té una seu.

En l’actual conflicte entre Ucraïna i Rússia, la controvertida figura de Bandera ha tornat a la palestra pública. L’actual govern de Kíev, així com molts habitants de l’oest ucraïnès el consideren un patriota revolucionari, un lluitador per l’alliberament nacional d’Ucraïna. En canvi, a l’est del país, avui escenari d’un intens conflicte armat, Bandera és titllat de col·laborador del Tercer Reich i traidor. Bandera, que va viure de prop el Holodomor o la fam orquestrada dels anys 1932-1933, va ser membre de l’Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos (OUN), una formació independentista ucraïnesa creada el 1929 a Viena per Ievhén Konovàlets.

Amb una milícia políticomilitar i col·laborant amb els nazis, Bandera va intentar la creació d’un Estat ucraïnès lliure. I en el seu intent va dedicar-se a perseguir als seus opositors polítics comunistes i especialment exterminant a milers de jueus i polonesos. El 1940, amb la Segona Guerra Mundial iniciada l’OUN va dividir-se en dues: la OUN-B liderada per Bandera i la OUN-M dirigida por Andriy Mélnik. De la OUN-B va crear-se, el 1942, l’Exèrcit Insurgent Ucraïnès (UPA), el seu escamot militar. L’UPA va ser el principal perpetrador de les massacres de Volinia, on van ser exterminats més de 60.000 polonesos. També de l’assassinat de desenes de jueus. Quan Bandera va convertir-se en una molèstia per Hitler, al proclamar el 1941 a Lviv la independència d’Ucraïna, després d’entrar-hi amb el Batalló Nachtigall, dies després de l’atac d’Alemanya contra la URSS, va ser detingut i empresonat pels nazis al mòdul polític del camp de concentració de Sachsenhausen, juntament amb Yaroslav Stetsko. Alliberat el 1944, Bandera va col·laborar de nou amb l’Alemanya nazi fent front a l’avenç de l’Exèrcit Roig.

Avui, Svoboda, hereu del ideari de l’OUN, homenatja a Bandera i a l’antiga divisió de les Waffen-SS estacionada a Galítsia. El partit neofeixista també forma part del govern ucraïnès que encapçala Arseni Iatseniuk, un advocat neoliberal, patrocinat per Washington, i membre de la Unió Panucraïnesa “Pàtria”, el partit de Iúlia Timoixenko, després que el Parlament ucraïnès, aprovés la destitució de Víktor Ianukòvitx. Tornant a la relació amb Munic, el ministre d’Educació i Ciències, Serhiy Kvit, de Svoboda, va graduar-se a la Universitat Lliure Ucraïnesa, una institució universitària privada, de caràcter nacionalista, fundada el 1921 a Viena i des de 1945 amb seu a Munic i reconeguda pel govern de Baviera.

Durant els darrers mesos varies persones de la universitat han participat a Munic de les trobades del Mini-Maidan, el nom que han rebut les concentracions a Sendlinger Tor de centenars de membres de la comunitat ucraïnesa de Munic a favor de l’Euromaidan. Durant l’hivern, dos destacats membres de Svoboda van participar al Mini-Maidan muniquès: Taras Berezhansky, regidor a Ivano-Frankivsk, i Oleksiy Iemelianenko, líder de la formació neobanderista a Alemanya. Svoboda té relacions amb el partit neonazi alemany NPD i el maig de 2013, una delegació de la formació, va visitar el Parlament de Saxònia convidada pel líder neonazi d’aleshores Holger Apfel. Svoboda, a més de formar part del govern i de les institucions de seguretat nacional, té també estrets contactes amb el Batalló Azov, una unitat paramilitar integrada per neonazis, hooligans ultranacionalistes i mercenaris ultres que té com objectiu combatre als rebels pro-russos en les anomenades “operacions antiterroristes” que la unitat duu a terme a la regió de Donbass.

Munic és la principal ciutat dels expatriats ucraïnesos a l’Europa occidental. La comunitat, d’unes 6.000 persones, està organitzada i fins hi tot s’aplega al voltant de l’església grecocatòlica ucraïnesa de Maria Protectora i Sant Andreu a Munic. Per Sendlinger Tor, coincidint amb la Conferència de Seguretat a la capital bavaresa, van passar-hi altres personatges de la vida política de Kíev com el propi Iatseniuk, quan encara no tenia cartera política, Vitali Klitschko, Evgenia Timoixenko, filla de Iúlia Timoixenko, o el propi Petrò Poroixenko, actual president del país.

Tomba danyada de Bandera a Munic

Tomba danyada de Bandera a Munic

Informació relacionada: El tuf ultra a Ucraïna i Crimea. Publicat a Directa.cat

Polònia: Entre Jesucrist i Washington

A la ciutat polonesa de Świebodzin hi ha el Crist Rei més alt del món. Foto: Roger Suso

A la ciutat polonesa de Świebodzin hi ha el Crist Rei més alt del món. Foto: Roger Suso

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 364 de 4 de juny de 2014, pàgines 14 i 15

Com el de Rio de Janeiro però més gros. Fa 36 metres i és el Crist Rei més alt del món. Mira a l’oest i es troba a la vila polonesa de Świebodzin, a 80 quilòmetres de la frontera alemanya, just davant de la fàbrica de seients per automòbils Recaro, que dóna feina a gran part de la població de la regió. Per una pujada en espiral, decorada amb el Via Crucis, s’arriba als seus peus i uns altaveus emeten constantment el senyal de Radio Maryja -una emissora ultracatòlica i antisemita i una de les més escoltades i influents del país- que demana a tota hora el suport per Ordre i Justícia (PiS), el partit que lidera l’exprimer ministre Jarosław Kaczyński. En una placa s’hi pot llegir: “Jesucrist l’etern rei de Polònia”.

Què són 35 anys de comunisme al costat de mil de catolicisme a Polònia? Es preguntava els anys vuitanta el popular i patriòtic cardenal Stefan Wyszyński, mestre del papa Joan Pau II. “Res”, es contestava. I és que en l’actualitat, segons estadístiques oficials, el 95% de la població de Polònia es considera catòlica i el 44% va a missa cada diumenge. Per la historiadora Agnieszka Hinc, el caràcter catòlic de Polònia va començar a forjar-se durant els anys de la República Popular de Polònia, amb el govern comunista recolzat per Moscou. “Amb la gran part de la comunitat jueva exterminada i immigrada a Israel, la protestant expulsada cap a Alemanya i l’ortodoxa cap a Bielorússia, el catolicisme va ser l’element de creació d’identitat nacional, la qual va arribar al seu punt àlgid amb el pontificat de Karol Wojtyła i les protestes del sindicat Solidaritat contra el govern” afirma Hinc. “Per l’església el comunisme era vist com una cosa ‘no-polonesa’”, afegeix, “fins hi tot van tindre un màrtir: el confident del líder de Solidaritat Lech Wałęsa, el sacerdot Jerzy Popiełuszko, assassinat per l’agència d’intel·ligència interna comunista operada pels soviètics, la Służba Bezpieczeństwa” explica Hinc.

El gir polític, la transició pactada entre el règim comunista i Solidaritat durant el període 1988-1990 va venir acompanyada, per una banda, d’una forta necessitat d’autoafirmació nacional, i per l’altra, d’un trencadís dins del sí de Solidaritat, mentre preparava a la societat per acceptar la via del capitalisme i les doctrines del xoc dels Chicago Boys que a Polònia va traduir-se en el Pla Balcerowicz, un pla que va portar atur, inflació i privatitzacions i devolucions de propietats a l’església i sense una nul·la oposició de l’esquerra, que encara ara es manté estigmatitzada i reclosa al voltant de la socialdemocràcia i El Teu Moviment, un partit liberal al voltant de la figura de Janusz Palikot, que es declara laic, pro-LGTB+ i a favor de la legalització del cànnabis.

Una identitat d’Estat

La massacre de Katyn de 1940, on varis milers de presoners de guerra polonesos van ser executats i enterrats en fosses comunes per ordre de Stalin, i recentment, l’accident de l’avió presidencial de Lech Kaczyński a la població russa d’Smolensk el 2010 quan viatjava a uns actes de Katyn- han estat utilitzada a Polònia, des de fa dècades, per construir, des d’instàncies governamentals de tots colors una identitat polonesa catòlica i anticomunista que equipara per igual a nazis i soviètics i el sofriment del poble polonès amb el martiri de Jesús de Natzaret. Un pilar de l’hegemonia conservadora i del nacionalisme d’Estat que es personifica ara a recuperant la figura del filofeixista d’entreguerres Roman Dmowski i enaltint el nacionalisme.

Els més liberals han mirat cap a les grans ciutats i cap a Washington, Londres i Berlín, i els més conservadors cap a la Polònia rural i noble i de l’est. Però sempre amb l’església dictant l’agenda política”, sosté Hinc. Durant la campanya de les eleccions europees els líders dels dos grans partits van fer viatges molt simbòlics pel costumari polonès: el primer ministre Donald Tusk, de Plataforma Cívica (PO), una formació democratacristiana, liberal i pro-UE, va visitar a Roma el papa Francesc I i el cementiri polonès de Monte Cassino, on hi ha més de mil tombes de les integrants mortes del Segon Cos Polonès, una unitat militar que va lluitar el 1944 amb el bàndol aliat en la campanya que va alliberar Roma. Kaczyński, en canvi, va visitar la tomba de Popiełuszko -on va afirmar que Tusk és anticristià perquè tolera els homosexuals- i la seu d’una organització antiavortista dita dlazycia.info. També el Cementiri Orląt, una necròpolis a la ciutat ucraïnesa de Lviv, que havia format part anteriorment del Regne de Polònia, i a la que hi ha enterrats les víctimes poloneses de la Guerra Polonesoucraïnesa de 1918 a 1919 -inclosos els Aguilons de Lwów, els nens soldats que van defensar la ciutat- i també els morts de la Guerra polonesosoviètica de 1919 a 1921.

Atlantisme polonès

Desmantellat el Pacte de Varsòvia, Polònia va entrar a l’OTAN el 1999 i al 2003 va participar al costat del govern de George W. Bush de la invasió d’Iraq. Poc a poc els successius governs polonesos han anat imposant la seva agenda exterior a la Unió Europea. Primer recolzant la revolució taronja de Víktor Iúxenko i després, tant Tusk com Kaczyński, l’Euromaidan i avui al president electe, l’oligarca de la xocolata i la televisió Petrò Poroixenko. Polònia i el seu ministre d’Exteriors, Radosław Sikorski, han jugat un paper cabdal en el conflicte ucraïnès. Que la part oest d’Ucraïna basculi cap a la UE, afirma el periodista Bartosz Grzeszczak, ha estat un fita de Polònia, el lobby polonès dels EUA molt proper a Barack Obama que capitaneja Zbigniew Brzezinski -l’antic assessor de Jimmy Carter- i Jen Psaki -l’actual portaveu del Departament d’Estat i antiga portaveu d’Obama- i els esforços de la diplomàcia conservadora de Suècia que comanda el ministre Carl Bildt. Sikorski, un neocon format al Regne Unit i els EUA, va treballar de periodista de 1986 a 1989 a l’Afganistan, Iugoslàvia i Angola -on feia d’enllaç entre el govern de Ronald Reagan i la guerrilla pro-estatunidenca UNITA de Jonas Savimbi. Després va ser el corresponsal a Polònia.

L’objectiu és clar: recolzar qualsevol moviment i govern pro-UE per tal d’assignar acords comercials preferencials i reduir el màxim possible el mercat i la influència russa”, diu Grzeszczak. Són els anomenats Acords d’Associació amb la UE. Els intents de Sikorski i Bildt, amb el beneplàcit de Victoria Nuland -la secretària d’Estat estatunidenca d’afers europeus i eurasiàtics- s’han centrat també a Armènia, Azerbaidjan, Geòrgia, Bielorússia i Moldàvia. No obstant això, Sikorski, sosté Grzeszczak, s’ha apropat amb els històrics “enemics” de Polònia després de dècades de tensió: Alemanya i Rússia, fent concessions simbòliques, per exemple, que les habitants de Kaliningrad, l’enclavament rus entre Polònia i Lituània puguin entrar al país sense visat. Amb Alemanya la cosa té un punt de pragmatisme: s’ha arribat al punt que en l’actualitat el comerç bilateral entre Alemanya i Polònia és major que el que existeix entre Alemanya i Rússia.

Però el conflicte d’Ucraïna, afegeix Grzeszczak, ha fet ballar l’aliança polonesoalemanya. El govern bipartit de Merkel ha optat per acceptar, que no reconèixer, l’annexió russa de Crimea i seguir amb els negocis amb Putin. En canvi, Tusk, ha estat més bel·ligerant i s’ha posat al servi d’Obama: les tropes de l’OTAN han estat desplegades a la base de Łask, prop de Łódź, on els EUA hi tenen també una delegació i varis avions de combat F16 desplegats, i l’exèrcit polonès ha participat dels exercicis de l’OTAN a Estònia. En campanya, Tusk va arribar a afirmar que “tem per la integritat territorial de Polònia”. Obama, de visita aquest 3 de juny a Polònia, va anunciar un pla per augmentar la presència militar nord-americana a Europa de l’Est, en el context del conflicte d’Ucraïna, les tensions amb Rússia i el temor de països com Polònia a un expansionisme rus a la regió.

Com va destapar el The Washington Post, Polònia ha estat escenari, els darrers anys, de varies operacions, a canvi de diners, dels servis d’intel·ligència dels EUA amb l’aprovació del aleshores cap dels serveis secrets polonesos Zbigniew Siemiątkowski: la CIA va emprar l’aeroport de Szymany com a centre de detenció i tortura per suposats membres d’Al-Qaeda. També, durant l’any 2003, prop d’allà, d’un xalet apartat a la població de Stare Kiejkuty amb els mateixos fins, on els agents Mike Sealy i Albert El Gamil, al càrrec de l’Operació Quartz van interrogar suposats “líders del terrorisme islamista” com Khalid Sheik Mohammed, Abu Zubaydah o Abd al-Rahim al-Nashiri, enviats després a Guantánamo. Sikorski va desmentir durant anys l’existència d’aquests centres fins que el 2012, va haver d’admetre-ho.

El racisme latent però silenciat

El diputat John Godson va ser el candidat a les europees -sense èxit- del partit de nova creació Polònia Junta, un partit liberal-conservador fundat per escindits del PO i del PiS. Godson, originari de Nigèria i fervent creient catòlic, ha afirmat en més d’una ocasió que “a Polònia no existeix el racisme”. El 25 de maig, mentre la gent -poca- s’acostava als col·legis electorals, el Legia de Varsòvia celebrava el seu títol de lliga al casc antic de la capital. Els antidisturbis, massivament presents, però, no van fer res per evitar, que un grup de hooligans ultradretans, que acabàvem d’enganxar adhesius a un fanal amb el lema “a la merda l’antifeixisme” escridassessin agressivament a tres noies musulmanes amb vel que passejaven bevent un refresc. “Això és Polònia. Foteu el camp. Us afaitarem el cap i acabarem amb vosaltres!”.

El hooliganisme antisemita, per exemple, impera a Łódź entre els dos equips de la ciutat: l’RTS i l’ŁKS. Pintades i grafitis de suport als clubs poden veure’s per tota la ciutat. Per depreciar-se s’acusen mútuament de jueus i s’ataquen les pintades dibuixant-se estrelles de David per sobre. La formació ultradretana monàrquica i liberal-convervadora Congrés de la Nova Dreta (KNP) que encapçala Janusz Korwin-Mikke ha entrat al Parlament Europeu amb una campanya en la que afirmava que les dones s’havien de quedar a casa mentre els homes van a treballar. A Polònia, les diferents formes de racisme i xenofòbia, contradient al que diu Godson i l’evangeli, hi són ben presents en la societat. I l’Estat i l’església miren cap a una altra banda.

El culte letó a les Waffen-SS

Desfilada de veterans de les Waffe-SS al centre de Riga. Foto: RT

Desfilada de veterans de les Waffe-SS al centre de Riga. Foto: RT

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 354 de 19 de març de 2014, pàgina 14

Sota protecció policial massiva, fins a 2.000 persones, incloent veterans, exlegionaris letons de les Waffen-SS i les seves famílies, a més de joves simpatitzants ultres, van desfilar, el 16 de març, amb un fort vent bufant i sota una neu lleugera, per Riga, fins al Memorial a la Llibertat. Organitzacions de veterans letons de les Waffen-SS, el cos de combat d’elit de l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial, organitzen marxes anuals, cada 16 de març des de 1998, celebrant aquesta data com el Dia dels Legionaris de les SS, que recorda els més de 150.000 soldats letons que van integrar voluntàriament, el 1943, aquestes unitats de les SS durant l’ocupació nazi d’Ostland. La marxa honora també els integrants del Sonderkommando Arajs, una unitat paramilitar letona, dirigida per Viktors Arajs, responsable de l’extermini de gran part de la comunitat jueva del país bàltic i dels jueus alemanys deportats al gueto de Riga.

L’ofrena floral i l’acte en record a les tropes neonazis -amb missa luterana inclosa-, és considerat per l’organització de la diada com una fita del poble letó en la seva lluita per la independència de la Unió Soviètica. Van acudir a la marxa neonazis lituans, estonians i suecs i van ser vistos varis wolfsangel, un símbol rúnic emprat per les SS i actualment de moda arrel de l’ús que n’han fet les milícies del partit neofeixista ucraïnès Svoboda en les protestes de Kíev. Van escoltar-se també crits en contra del referèndum de Crimea i del president rus Vladimir Putin. El ministre de Medi Ambient i Desenvolupament Regional i dirigent del partit ultradretà i ultranacionalista Aliança Nacional-Tot per Letònia (NA), Einars Cilinskis (qui havia viatjat a Kíev per recolzar a Euromaidan), va participar en la marxa fúnebre, legitimant-la des del govern. També hi van ser-hi varis diputats de la formació, com el seu líder Raivis Dzintars.

En paral·lel, al centre de Riga va celebrar-s’hi una contramanifestació de repulsa convocada pel Comitè Antifeixista Letó (CAL) on hi van participar moviments de Drets Humans, de víctimes del règim hitlerià, la comunitat jueva i sectors de la comunitat russòfona de Letònia (que supera el 25% de la població) i un bus d’antifeixistes arribat des de Berlín. Per a Joseph Koren, president del CAL la contramanifestació, que la policia i l’empresa TM Security, va intentar impedir, fou un acte de rebuig al revisionisme, a la glorificació del feixisme a Letònia i als intents de justificar les atrocitats nazis comeses contra la població civil.

En les eleccions anticipades de 2011, guanyades pel partit socialdemòcrata i pro-rus Centre de l’Harmonia, la NA va obtenir 14 diputats i el 13’88% dels vots, el que la va convertir en la quarta força del país. Juntament amb Unitat, el Partit Reformista de Zatlers i la Unió de Verds i Agricultors, la formació ultradretana va formar un govern de coalició. Des de 2014, amb Laimdota Straujuma com a primera ministra, la NA s’ocupa de les carteres de Justícia i Medi Ambient i Desenvolupament Regional. Segons aclareix Aleksei Sharipov, membre del CAL, la NA és un partit estretament vinculat als vells col·laboracionistes nazis de Letònia, connectat als veterans i legionaris de les Waffen-SS. És també un partit racista ja que considera a la comunitat russòfona del país com a “inferior, i estrangera a Letònia”. La formació té connexions amb grups neonazis militants com el Centre Gustavs Celmins, que usen com a esquadrons de xoc, diu Sharipov.

Per a Joseph Koren, president del CAL, “els voluntaris que desfilen cada 16 de març van lluitar, a les ordres del col·laborador i militar de l’exèrcit letó i coronel de les Waffen-SS Voldemars Veiss, per un país sense jueus i comunistes”. “Molts d’aquests legionaris i veterans acabada la guerra van ser jutjats per l’Exèrcit Roig per crims de guerra, però el govern de Straujuma, d’Unitat, els ha rehabilitat i els hi paga una pensió” diu Koren. En canvi, “als letons que van lluitar pels aliats, ja sigui la Unió Soviètica o el Regne Unit, són titllats de traïdors de la pàtria i no reben cap paga”. Però el revisionisme va més enllà sosté Sharipov: l’any 2012 es va erigir un monument a la població de Bauska en memòria de les Waffen-SS letones amb el lema “Letònia per als letons”. El passat novembre, durant un partit a Riga d’hoquei gel disputat entre el Dinamo Riga i l’equip rus Yugra Khanty-Mansiysk membres de les forces armades letones van desplegar, durant la cerimònia abans de l’inici, una esvàstica estilitzada gegant feta amb banderes de Letònia. L’acció va quedar impune. “És un problema molt greu” etziba Koren, “la glorificació del feixisme a Letònia i els intents de justificar les atrocitats nazis comeses contra la població civil s’ha convertit en un fet quotidià”. El govern i gran part de la societat letona, veu els veterans de les Waffen-SS i els col·laboradors nazis “com a lluitadors per la llibertat” afirma Koren. A més, “els veterans de les tropes nazis visiten i fan actes a les escoles i parvularis, vestits amb l’uniforme, en el marc de l’assignatura d’història” explica Koren. “Avui els joves creuen que les Waffen-SS van alliberar Letònia”. L’estratègia majoritària diu Sharipov és “equiparar al nazisme amb el comunisme i per conseqüència l’antifeixisme amb el nazisme”. L’estratègia funciona asseguren Koren i Sharipov. “Ens persegueixen i reprimeixen”.

Hamburg desallotja i persegueix a l’esquerra autònoma i als refugiats

Amb el cel gris i freda. Així ha despertat la Ciutat Lliure i Hanseàtica d’Hamburg. Fa dies que es repeteix aquest patró, però avui és un dia especial. El FC St. Pauli va perdre ahir a casa contra el Karlsruhe, però ha confirmat que Roland Vrabec continuarà aquesta temporada a la segona divisió com entrenador principal. Per la seva part, el Hamburg SV ha perdut avui contra el Mainz 05 el seu patit de Bundesliga a casa. El camp estava ple, unes 51.000 persones. Però avui és un dia especial. La policia fa jornades que es prepara i cosos d’altres Länder han estat desplegats a la ciutat. Al barri de St. Pauli, concretament al voltant del barri roig, al Reeperbahn; a Bahrenfeld, al voltant de l’estadi de futbol Imtech Arena. I en particular a Schanzenviertel, al barri on s’hi ubica la Rote Flora. Al carrer Schulterblatt i a la oficiosa Achidi-John-Platz. I és que aquest dissabte 21 de desembre de 2013 s’hi ha organitzat una de les manifestacions de l’esquerra extraparlamentària més importants dels últims anys a la República Federal Alemanya.

El lema de la convocatòria era clar: “La ciutat ens pertany a tots”, però la manifestació ha estat multitemàtica. Un triangle de tres temes a simple vista independents però entrellaçats entre ells han estat el motor de la manifestació: els refugiats, els edificis Esso i la Rote Flora “romanen”. Es queden a la ciutat. Pertanyen a la ciutat i la ciutat no s’entén sense ells. Com era de preveure en aquests casos, la manifestació, de més de 8.000 activistes, ha estat reprimida i aturada, just començar -als 10 metres-, per la policia, a ordres de l’alcalde socialdemòcrata Olaf Scholz, amb gas pebre, gossos, kettling, avalots i canons d’aigua. Sense avis previ. Violència policial. Les tanquetes actuals Wasserwerfer 10000 (de la marca Rosenbauer), no han parat durant varis minuts de mullar i fer fóra als assistents, que, després, s’han dedicat a realitzar manifestacions i accions descentralitzades i espontànies pel barri. Durant el vespre i la nit la policia ha estat jugant al gat i a la rata amb els manifestants. Escaramusses i enfrontaments. Varies desenes de ferits per ambdues parts.

Lampedusa a Hamburg

Els refugiats porten ja molts mesos malvivint i fent la viu-viu, però també, organitzats, lluitant i protestant per Hamburg. Venen de Líbia i l’Àfrica negra. La majoria d’ells, uns 300, van aconseguir arribar a Hamburg des de Lampedusa, l’illa italiana sinònim de macro CIE (Centres d’Internament d’Estrangers) i s’enfronten a la persecució estatal alemanya. Els demanen presentar-se davant les autoritats, atès que la llei alemanya i el Reglament de Dublín II -que dóna competències a les autoritats locals- no els permet quedar-se a Alemanya. El pas previ per a la seva deportació. Els refugiats reclama també acabar amb el Residenzpflicht, la llei que les confina a viure en centres d’internament -la majoria d’ells en condicions pèssimes i situats a les afores de les poblacions o en antigues casernes militars- i les prohibeix abandonar el lloc de residència assignada i viatjar a altres ciutats. També demanen l’abolició de la prohibició a la qual estan subjectes, tant de buscar feina de manera autònoma com d’accedir a cursos oficials de llengua alemanya. A això cal afegir-hi la fi de les deportacions, del racisme policial i de les targetes de racionament, que les obliga a comprar un tipus de menjar concret i en establiments predesignats. Com a darrer punt, els refugiats de Hamburg demanen a les autoritats que s’atorguin permisos de residència a les refugiades i que s’agilitzi el procediment d’asil, ja que el procés acostuma a trigar varis any i representa un desgast psicològic elevadíssim. Mentrestant, l’església luterana de St. Pauli els ha facilitat un sòl per quedar-si sota “asil eclesiàstic”, però els seus casos continuen tacats de racisme i al limbo.

Edificis Esso

El segon motiu de la mobilització és la preservació dels edificis Esso, coneguts popularment així per la gasolinera d’aquesta entitat estatunidenca a un dels seus baixos. Els dos edificis van ser construïts el 1959 seguint els plànols de l’arquitecte Hans Stich. Es tracta de dos complexos rectangulars prop del barri roig. Uns edificis d’arquitectura de post-guerra en els quals s’hi ubiquen 100 habitatges així com petits començos i bars alternatius als seus baixos. La lluita per la conservació d’aquests edificis, amenaçats d’enderrocament i en força mal estat, i dels quals ja s’hi ha desallotjat, de nit, els residents, s’emmarca en la lluita contra la gentrificació que viu la ciutat-Estat nord-alemanya, un dels eixos principals de lluita dels moviments socials alemanys. Si els edificis Esso són enderrocats, s’hi construirà a sobre un nou complex d’edificis d’última generació i de luxe que impulsa una immobiliària bavaresa (Bayerische Hausbau) que durant anys no ha invertit cap cèntim en la restauració i millora dels edificis, i que pretén canviar l’orientació del barri i dels estils de vida independents i alternatius de St. Pauli. Des de la manifestació es demana el sanejament i conservació dels edificis Esso i la tornada dels seus residents.

Rote Flora

“Qui vulgui comprar aquí [referint-se a ‘això’, l’edifici de la Rote Flora], li ha d’agradar l’estrès”. Durant mesos si pot llegir aquest eslògan en una pancarta penjada a la façana principal de la Rote Flora, un dels centres okupats més antics i històrics d’Alemanya. I és que aquest desafiant leitmotiv resumeix perfectament l’esperit de la lluita per la continuïtat i preservació del simbòlic centre de l’esquerra autònoma alemanya, ubicat a Schanzenviertel. I és que l’eliminació, de la Rote Flora, és a dir el seu desallotjament, no serà un passeig ni una tasca fàcil pels propietaris i les autoritats d’Hamburg. Així ho manifesten els seus activistes, amb les protestes i les accions: com a recordatori que “el cost de la gentrificació i la repressió dels projectes d’habitatge lliures, autogestionats i assemblearis serà elevat”. Comportarà estrès, com han reiterat a la manifestació d’avui. Durant les últimes setmanes també, Hamburg ha sigut escenari de varis atacs amb pintura a comissaries de policia i instal·lacions públiques, cases dels responsables polítics i empresarials a favor de Rote Flora. Una nova cullerada d’estrès.

I encara n’hi ha més. Aquest, imposat per ells mateixos. El propietari de l’edifici de la Rote Flora, Klausmartin Kretschmer i el seu home de palla, Gert Baer, quan van llençar un ultimàtum amb data de 20 de desembre de 2013 per desallotjar l’edifici i l’extinció de les seves activitats. Aquest ultimàtum encara ha fet mobilitzar molta més gent en solidaritat i defensa del projecte hamburguès. L’edifici de la Rote Flora va ser construït el 1888 com a Concerthaus Flora, un teatre d’opereta i revista. Després de la Segona Guerra Mundial el teatre va ser convertit en un cinema i va ser tancat el 1964. Després s’hi va instal·lar un centre comercial anomenat 1000 Töpfe, que va ser clausurat el 1987. Quan el productor musical de Cats a Hamburg Friedrich Kurz va projectar realitzar el musical El Fantasma de l’Opera a l’edifici en desús el 1988, va topar-se amb l’oposició política de l’esquerra autònoma i part del veïnat, preocupats per la transformació del barri i l’encariment de la vida. L’edifici va acabar sent okupat per l’esquerra autònoma hamburguesa i des de 1989, és el centre cultural okupat més antic d’Alemanya i durant anys ha lluitat contra possibles desallotjaments i plans d’urbanisme en els seus terrenys. L’any 2001, el Senat d’Hamburg, de majoria de l’SPD i Els Verds i liderat per l’alcalde Ortwin Runde, va vendre l’edifici a l’empresari Kretschmer per 370.000 marcs. Kretschmer va llogar l’edifici el 2013 a l’inversor Baer, que planifica la construcció d’un “centre cultural real” i fer fora “al cercle de l’elit de l’esquerra extremista que l’ocupa”. I aquest ha estat el darrer motiu i motor de la manifestació, de nou, salvar Rote Flora. En qualsevol cas, les mobilitzacions d’avui han donat molt d’estrès a la policia i a l’establishment i han posat de nou sobre la taula la política racista i de repressió de la dissidència i de les formes de vida alternatives a Hamburg.

Merkel, la gran mare

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 330 de 18 de setembre de 2013, pàgina 14 i 15. Versió en llengua castellana publicada a La Marea

Merkeliana pancarta electoral prop de Hauptbahnhof. Foto: Roger Suso

Merkeliana pancarta electoral prop de Hauptbahnhof. Foto: Roger Suso

Només calen unes mans en forma de rombe per saber que es tracta d’Angela Merkel. “El futur d’Alemanya està en bones mans” és l’eslògan que l’acompanya. És la pancarta electoral més gran del món i les mans així són la marca de Merkel, el seu símbol, un nou estadi del culte a la personalitat de la popular dirigent. Els seus ja l’anomenen “La gran mare”. L’objectiu és clar: despolititzar-la, tant a ella com a la seva gestió de govern. Les eleccions federals són el 22 de setembre i tot sondeig dóna una còmoda victòria al seu partit, la conservadora i democratacristiana CDU, i un nou daltabaix electoral per al candidat socialdemòcrata, Peer Steinbrück, totalment desconnectat de les classes populars. Tot i alguns mals resultats electorals al 2012 en varis Estats federats -Norbert Röttgen, exministre de Medi Ambient, va ser cessat per Merkel després de perdre les eleccions regionals a Rin del Nord-Westfàlia- la CDU arribaria al 40% dels vots, segons les últimes enquestes, mentre que els socialdemòcrates i Els Verds, sumant, no tendrien opcions de desbancar-la. Per molt que sembli que els escàndols que han esquitxat al govern perjudiquin al seu partit i beneficiïn a l’oposició, la realitat és que la intenció de vot per Merkel segueix intacta i sòlida. Impermeable. La popularitat de Merkel amb prou feines es ressent en les enquestes. El rescat del sud, els ajuts milionaris públics a la banca concedits, la rebaixa fiscal a empreses i rics i l’increment de pobres amb treball precari, i tot i així, Merkel segueix popular i forta. Una de les seves principals habilitats ha sigut fer responsables als seus subordinats dels escàndols i fer-se seves les propostes de l’oposició, com la de tancar les centrals nuclears.

La causa Wulff i els negocis d’Estat

L’expresident alemany Christian Wulff està acusat de corrupció, tràfic d’influències, de mentir i d’haver acceptat favors, en concret per acceptar que l’empresari David Groenewold li pagués una visita a Munic, quan era primer ministre de Baixa Saxònia. Va dimitir el febrer de 2012 i serà jutjat el proper novembre per l’Audiència de Hannover. Wulff, aposta personal de Merkel, va dimitir com a president federal 20 mesos després d’arribar al càrrec. El seu predecessor, Horst Köhler, també de la CDU, va dimitir del càrrec l’any 2010 després de l’escàndol provocat per unes declaracions a l’Afganistan en què vinculava l’actuació de l’exèrcit alemany amb els interessos comercials del país. I mentre els interessos privats són abraçats pel govern, un dels principals secretaris d’Estat de Merkel, el de la Cancelleria, Eckart von Klaeden, ha estat contractat per Daimler AG, la multinacional de l’automòbil amb seu a Alemanya. Ell segueix al govern i passarà a finals d’any ser director de política i relacions exteriors del consorci automobilístic; a fer de lobbista.

Plagiant tesis

El ministre de Defensa, Karl-Theodor zu Guttenberg, va dimitir el març de 2011 per l’escàndol sorgit després d’haver plagiat la seva tesi doctoral per la Universitat de Bayreuth. Aleshores, Guttemberg, aristòcrata bavarès descendent d’una família monàrquica, catòlica i antinazi i casat amb una membre de la casa Bismarck, era el polític més popular del país fent-li ombra a la mateixa Merkel. Tot i que Guttenberg va assegurar que no havia comès cap plagi, que havia citat incorrectament les notes al peu de pàgina, el diari Süddeutsche Zeitung va indicar que el ministre va copiar, paraula per paraula, un passatge d’un article del diari sense citar els autors. Guttemberg, un dels delfins de Merkel, va copsar titulars també quan va justificar com a “militarment apropiat” el bombardeig ordenat pel seu predecessor Franz-Josef Jung, que va matar l’any 2009 a més de 100 civils a Kunduz, a l’Afganistan. El 2012, VroniPlag, una web wiki, en què es posa a escrutini l’autenticitat de les tesis doctorals va detectar el plagi de la ministra d’Educació i Ciència Annette Schavan. Schavan va dimitir, el febrer de 2013, després d’una gran pressió pública quan la Universitat de Düsseldorf va retirar-li el títol en descobrir-li el plagi en la seva dissertació. Merkel, amiga personal de Schavan, va anunciar “amb tot el dolor del cor”, a Johanna Wanka pel seu relleu al càrrec. També el president del Bundestag, Norbert Lammert (CDU), ha sigut acusat d’haver plagiat part de la seva tesi doctoral a la Universitat de Bochum, que la revisarà.

Neoimperialisme

El successor de Guttenberg al ministeri de Defensa, Thomas de Maizière, és un dels membres del govern de Merkel -i ministre en tots els seus gabinets- que ha protagonitzat els escàndols més sonats. De Maizière ha malgastat diners públics i mentit en uns contractes milionaris d’adquisició de drones, avions no tripulats EuroHawk, i que a la vegada tenen prohibit sobrevolar el cel europeu. El seu malbaratament de 600 milions d’euros en un projecte militar amb l’empresa privada estatunidenca Northrop Grumman que va acabar en fiasco, s’ha traduït, fins hi tot, en l’establiment d’una comissió parlamentària d’investigació per esclarir el cas. De Maizière també va autoritzar la venta al règim dictatorial de l’Aràbia Saudita de 200 tancs Leopard, un estoc d’armament pesat que és emprat tant per reprimir l’oposició com la revolta a Bahrain. El negoci, que puja fins els 1.700 milions d’euros, ha beneficiat especialment a les empreses Krauss-Maffei Wegmann i Rheinmetall, els dos fabricants d’aquest carro de combat. El ministeri també ha venut al govern d’Angola de José Eduardo dos Santos de 8 vaixells guardacostes que han estat estacionats prop dels jaciments de petroli marítims del país.

L’NSU i la connivència estatal

El novembre de 2011 va ser destapada la trama neonazi de Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU), un grup responsable d’una desena d’assassinats comesos arreu d’Alemanya entre el 2000 i el 2007 amb vincles al partit neonazi alemany NPD. Menys una dona policia, la resta de víctimes eren migrants que treballaven en petits comerços. Vuit tenien ascendència turca i un, grega. Més enllà de les sospites de passivitat i inoperància de les forces de seguretat, ha quedat al descobert que existia connivència entre la cèl·lula neonazi i la divisió intel·ligència de l’Estat feredat de Turíngia a través d’informants que van emprar diners públics per finançar l’escena neonazi de la regió. Gairebé una trentena activistes neonazis militants van ser contractats pels serveis secrets per informar durant anys sobre l’NSU, i entre que molts d’ells no van informar mai de l’escamot i que també les agències van fer la vista grossa i destruir informació, l’NSU -malgrat està formada per persones prèviament fitxades- no va ser mai desmantellada a temps.

Nepotisme bavarès

A Baviera també hi han esquitxat un parell d’escàndols. Un, la investigació de la justícia per una suposada i enorme evasió fiscal de Uli Hoeness, president del Bayern de Munic i home proper a la Unió Social Cristiana (CSU), partit agermanat a la CDU. I l’altre, el nepotisme enquistat que impregna aquest partit regionalista bavarès que va ser destapat l’abril de 2013. El cas és que més del 40% dels diputats bavaresos contractaven familiars amb diners públics. 79 diputats, sobre un total de 187, inclosos sis dels onze ministres del govern de la CSU, han estat identificats com a col·locadors de familiars o amics per treballar al seu servei. També algun de l’SPD, com Harald Güller. El cap del grup parlamentari de la CSU, Georg Schmid, que durant 23 anys va estar pagant 5.500 euros al mes a la seva dona, va dimitir. En canvi, el ministre d’Agricultura bavarès, Helmut Brunner, que va contractar a la seva dona com a secretària i la ministra de Justícia, Beate Merk, que va pagar la seva germana perquè li administrés el seu bloc, tot i retornar part del diner públic, segueixen al càrrec. Baviera va celebrar eleccions el 15 de setembre i la CSU, que governa el Land ininterrompudament des de 1957, amb Horst Seehofer al capdavant, va tornar a guanyar. L’endollisme també ha estat practicat en altres instàncies. El ministre de Cooperació i Desenvolupament Dirk Niebel, del FDP, ha col·locat en el darrer any més de 40 membres del FDP al seu ministeri.

L’espionatge massiu

La polèmica a Alemanya al voltant del programa d’espionatge massiu dels EUA i el seu abast, revelat per l’extreballador de la CIA Edward Snowden, sembla que després de ser notícia durant l’estiu, ha desaparegut dels temes tractats en la campanya. L’oposició critica i acusa a Merkel de no haver preservat la privacitat de les ciutadanes. Segons va informar Snowden, les operacions d’espionatge de milions de dades recollides a través dels programes “Tempora”, “PRISM” i “XKeyscore” a Alemanya i la UE, de correus electrònics, missatges de telèfon mòbil o converses a internet s’emmagatzemen a la central de l’NSA a Fort George G. Meade. Els serveis d’espionatge dels EUA actuen amb total llibertat a Alemanya des que el 1955 el canceller Konrad Adenauer els va permetre controlar les trucades telefòniques i el correu postal. En l’actualitat, l’NSA a més, té accés a tots els ordenadors amb Windows 8, a iPhones, Blackberrys i Androids i a informació encriptada. Malgrat ser un país on les activitats de la Gestapo, la policia secreta nazi, i de l’Stasi, els serveis repressius d’espionatge de l’antiga Alemanya de l’Est, han deixat una forta empremta psicosocial, sembla ser que el cas de l’NSA no ha sacsejat massa l’opinió pública. Merkel per la seva part, s’ha dedicat a ignorar o bé avalar l’ús d’aquests programes per una suposada lluita antiterrorista.

Patriarcat institucionalitzat

Cada infant fins a tres anys té dret per llei a una plaça en una llar d’infants. Tanmateix segons una regulació de la ministra de Família Kristina Schröder, les famílies que renuncien al kindergarten i es quedin a casa amb la mainada reben més de 100 euros mensuals. El model de família que fomenta Schröder és aquella en què que les mares romanen a casa amb els seus fills mentre el pare va a treballar. La polèmica llei només fa que allunyar a les dones del mercat laboral i descohesionar la immersió lingüística. A gener de 2013, la periodista Laura Himmelreich va publicar un article a la revista Stern en el què explicava com ella va ser víctima d’un assetjament sexual i del sexisme quotidià per part de Rainer Brüderle, ministre d’Economia al govern de Merkel de 2009 a 2011, dirigent del FDP i candidat a canceller, quan tots dos es trobaven en un bar de Stuttgart parlant per un reportatge que Himmelreich estava preparant. L’article va provocar un ampli debat sobre el sexisme dels petits gestos en la societat alemanya i la omnipresència del masclisme als llocs de treball.

Cartells electorals als carrers de l'est de Berlín. Foto: Roger Suso

Cartells electorals als carrers de l’est de Berlín. Foto: Roger Suso