Hamburg desallotja i persegueix a l’esquerra autònoma i als refugiats

Amb el cel gris i freda. Així ha despertat la Ciutat Lliure i Hanseàtica d’Hamburg. Fa dies que es repeteix aquest patró, però avui és un dia especial. El FC St. Pauli va perdre ahir a casa contra el Karlsruhe, però ha confirmat que Roland Vrabec continuarà aquesta temporada a la segona divisió com entrenador principal. Per la seva part, el Hamburg SV ha perdut avui contra el Mainz 05 el seu patit de Bundesliga a casa. El camp estava ple, unes 51.000 persones. Però avui és un dia especial. La policia fa jornades que es prepara i cosos d’altres Länder han estat desplegats a la ciutat. Al barri de St. Pauli, concretament al voltant del barri roig, al Reeperbahn; a Bahrenfeld, al voltant de l’estadi de futbol Imtech Arena. I en particular a Schanzenviertel, al barri on s’hi ubica la Rote Flora. Al carrer Schulterblatt i a la oficiosa Achidi-John-Platz. I és que aquest dissabte 21 de desembre de 2013 s’hi ha organitzat una de les manifestacions de l’esquerra extraparlamentària més importants dels últims anys a la República Federal Alemanya.

El lema de la convocatòria era clar: “La ciutat ens pertany a tots”, però la manifestació ha estat multitemàtica. Un triangle de tres temes a simple vista independents però entrellaçats entre ells han estat el motor de la manifestació: els refugiats, els edificis Esso i la Rote Flora “romanen”. Es queden a la ciutat. Pertanyen a la ciutat i la ciutat no s’entén sense ells. Com era de preveure en aquests casos, la manifestació, de més de 8.000 activistes, ha estat reprimida i aturada, just començar -als 10 metres-, per la policia, a ordres de l’alcalde socialdemòcrata Olaf Scholz, amb gas pebre, gossos, kettling, avalots i canons d’aigua. Sense avis previ. Violència policial. Les tanquetes actuals Wasserwerfer 10000 (de la marca Rosenbauer), no han parat durant varis minuts de mullar i fer fóra als assistents, que, després, s’han dedicat a realitzar manifestacions i accions descentralitzades i espontànies pel barri. Durant el vespre i la nit la policia ha estat jugant al gat i a la rata amb els manifestants. Escaramusses i enfrontaments. Varies desenes de ferits per ambdues parts.

Lampedusa a Hamburg

Els refugiats porten ja molts mesos malvivint i fent la viu-viu, però també, organitzats, lluitant i protestant per Hamburg. Venen de Líbia i l’Àfrica negra. La majoria d’ells, uns 300, van aconseguir arribar a Hamburg des de Lampedusa, l’illa italiana sinònim de macro CIE (Centres d’Internament d’Estrangers) i s’enfronten a la persecució estatal alemanya. Els demanen presentar-se davant les autoritats, atès que la llei alemanya i el Reglament de Dublín II -que dóna competències a les autoritats locals- no els permet quedar-se a Alemanya. El pas previ per a la seva deportació. Els refugiats reclama també acabar amb el Residenzpflicht, la llei que les confina a viure en centres d’internament -la majoria d’ells en condicions pèssimes i situats a les afores de les poblacions o en antigues casernes militars- i les prohibeix abandonar el lloc de residència assignada i viatjar a altres ciutats. També demanen l’abolició de la prohibició a la qual estan subjectes, tant de buscar feina de manera autònoma com d’accedir a cursos oficials de llengua alemanya. A això cal afegir-hi la fi de les deportacions, del racisme policial i de les targetes de racionament, que les obliga a comprar un tipus de menjar concret i en establiments predesignats. Com a darrer punt, els refugiats de Hamburg demanen a les autoritats que s’atorguin permisos de residència a les refugiades i que s’agilitzi el procediment d’asil, ja que el procés acostuma a trigar varis any i representa un desgast psicològic elevadíssim. Mentrestant, l’església luterana de St. Pauli els ha facilitat un sòl per quedar-si sota “asil eclesiàstic”, però els seus casos continuen tacats de racisme i al limbo.

Edificis Esso

El segon motiu de la mobilització és la preservació dels edificis Esso, coneguts popularment així per la gasolinera d’aquesta entitat estatunidenca a un dels seus baixos. Els dos edificis van ser construïts el 1959 seguint els plànols de l’arquitecte Hans Stich. Es tracta de dos complexos rectangulars prop del barri roig. Uns edificis d’arquitectura de post-guerra en els quals s’hi ubiquen 100 habitatges així com petits començos i bars alternatius als seus baixos. La lluita per la conservació d’aquests edificis, amenaçats d’enderrocament i en força mal estat, i dels quals ja s’hi ha desallotjat, de nit, els residents, s’emmarca en la lluita contra la gentrificació que viu la ciutat-Estat nord-alemanya, un dels eixos principals de lluita dels moviments socials alemanys. Si els edificis Esso són enderrocats, s’hi construirà a sobre un nou complex d’edificis d’última generació i de luxe que impulsa una immobiliària bavaresa (Bayerische Hausbau) que durant anys no ha invertit cap cèntim en la restauració i millora dels edificis, i que pretén canviar l’orientació del barri i dels estils de vida independents i alternatius de St. Pauli. Des de la manifestació es demana el sanejament i conservació dels edificis Esso i la tornada dels seus residents.

Rote Flora

“Qui vulgui comprar aquí [referint-se a ‘això’, l’edifici de la Rote Flora], li ha d’agradar l’estrès”. Durant mesos si pot llegir aquest eslògan en una pancarta penjada a la façana principal de la Rote Flora, un dels centres okupats més antics i històrics d’Alemanya. I és que aquest desafiant leitmotiv resumeix perfectament l’esperit de la lluita per la continuïtat i preservació del simbòlic centre de l’esquerra autònoma alemanya, ubicat a Schanzenviertel. I és que l’eliminació, de la Rote Flora, és a dir el seu desallotjament, no serà un passeig ni una tasca fàcil pels propietaris i les autoritats d’Hamburg. Així ho manifesten els seus activistes, amb les protestes i les accions: com a recordatori que “el cost de la gentrificació i la repressió dels projectes d’habitatge lliures, autogestionats i assemblearis serà elevat”. Comportarà estrès, com han reiterat a la manifestació d’avui. Durant les últimes setmanes també, Hamburg ha sigut escenari de varis atacs amb pintura a comissaries de policia i instal·lacions públiques, cases dels responsables polítics i empresarials a favor de Rote Flora. Una nova cullerada d’estrès.

I encara n’hi ha més. Aquest, imposat per ells mateixos. El propietari de l’edifici de la Rote Flora, Klausmartin Kretschmer i el seu home de palla, Gert Baer, quan van llençar un ultimàtum amb data de 20 de desembre de 2013 per desallotjar l’edifici i l’extinció de les seves activitats. Aquest ultimàtum encara ha fet mobilitzar molta més gent en solidaritat i defensa del projecte hamburguès. L’edifici de la Rote Flora va ser construït el 1888 com a Concerthaus Flora, un teatre d’opereta i revista. Després de la Segona Guerra Mundial el teatre va ser convertit en un cinema i va ser tancat el 1964. Després s’hi va instal·lar un centre comercial anomenat 1000 Töpfe, que va ser clausurat el 1987. Quan el productor musical de Cats a Hamburg Friedrich Kurz va projectar realitzar el musical El Fantasma de l’Opera a l’edifici en desús el 1988, va topar-se amb l’oposició política de l’esquerra autònoma i part del veïnat, preocupats per la transformació del barri i l’encariment de la vida. L’edifici va acabar sent okupat per l’esquerra autònoma hamburguesa i des de 1989, és el centre cultural okupat més antic d’Alemanya i durant anys ha lluitat contra possibles desallotjaments i plans d’urbanisme en els seus terrenys. L’any 2001, el Senat d’Hamburg, de majoria de l’SPD i Els Verds i liderat per l’alcalde Ortwin Runde, va vendre l’edifici a l’empresari Kretschmer per 370.000 marcs. Kretschmer va llogar l’edifici el 2013 a l’inversor Baer, que planifica la construcció d’un “centre cultural real” i fer fora “al cercle de l’elit de l’esquerra extremista que l’ocupa”. I aquest ha estat el darrer motiu i motor de la manifestació, de nou, salvar Rote Flora. En qualsevol cas, les mobilitzacions d’avui han donat molt d’estrès a la policia i a l’establishment i han posat de nou sobre la taula la política racista i de repressió de la dissidència i de les formes de vida alternatives a Hamburg.

Merkel, la gran mare

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 330 de 18 de setembre de 2013, pàgina 14 i 15. Versió en llengua castellana publicada a La Marea

Merkeliana pancarta electoral prop de Hauptbahnhof. Foto: Roger Suso

Només calen unes mans en forma de rombe per saber que es tracta d’Angela Merkel. “El futur d’Alemanya està en bones mans” és l’eslògan que l’acompanya. És la pancarta electoral més gran del món i les mans així són la marca de Merkel, el seu símbol, un nou estadi del culte a la personalitat de la popular dirigent. Els seus ja l’anomenen “La gran mare”. L’objectiu és clar: despolititzar-la, tant a ella com a la seva gestió de govern. Les eleccions federals són el 22 de setembre i tot sondeig dóna una còmoda victòria al seu partit, la conservadora i democratacristiana CDU, i un nou daltabaix electoral per al candidat socialdemòcrata, Peer Steinbrück, totalment desconnectat de les classes populars. Tot i alguns mals resultats electorals al 2012 en varis Estats federats -Norbert Röttgen, exministre de Medi Ambient, va ser cessat per Merkel després de perdre les eleccions regionals a Rin del Nord-Westfàlia- la CDU arribaria al 40% dels vots, segons les últimes enquestes, mentre que els socialdemòcrates i Els Verds, sumant, no tendrien opcions de desbancar-la. Per molt que sembli que els escàndols que han esquitxat al govern perjudiquin al seu partit i beneficiïn a l’oposició, la realitat és que la intenció de vot per Merkel segueix intacta i sòlida. Impermeable. La popularitat de Merkel amb prou feines es ressent en les enquestes. El rescat del sud, els ajuts milionaris públics a la banca concedits, la rebaixa fiscal a empreses i rics i l’increment de pobres amb treball precari, i tot i així, Merkel segueix popular i forta. Una de les seves principals habilitats ha sigut fer responsables als seus subordinats dels escàndols i fer-se seves les propostes de l’oposició, com la de tancar les centrals nuclears.

La causa Wulff i els negocis d’Estat

L’expresident alemany Christian Wulff està acusat de corrupció, tràfic d’influències, de mentir i d’haver acceptat favors, en concret per acceptar que l’empresari David Groenewold li pagués una visita a Munic, quan era primer ministre de Baixa Saxònia. Va dimitir el febrer de 2012 i serà jutjat el proper novembre per l’Audiència de Hannover. Wulff, aposta personal de Merkel, va dimitir com a president federal 20 mesos després d’arribar al càrrec. El seu predecessor, Horst Köhler, també de la CDU, va dimitir del càrrec l’any 2010 després de l’escàndol provocat per unes declaracions a l’Afganistan en què vinculava l’actuació de l’exèrcit alemany amb els interessos comercials del país. I mentre els interessos privats són abraçats pel govern, un dels principals secretaris d’Estat de Merkel, el de la Cancelleria, Eckart von Klaeden, ha estat contractat per Daimler AG, la multinacional de l’automòbil amb seu a Alemanya. Ell segueix al govern i passarà a finals d’any ser director de política i relacions exteriors del consorci automobilístic; a fer de lobbista.

Plagiant tesis

El ministre de Defensa, Karl-Theodor zu Guttenberg, va dimitir el març de 2011 per l’escàndol sorgit després d’haver plagiat la seva tesi doctoral per la Universitat de Bayreuth. Aleshores, Guttemberg, aristòcrata bavarès descendent d’una família monàrquica, catòlica i antinazi i casat amb una membre de la casa Bismarck, era el polític més popular del país fent-li ombra a la mateixa Merkel. Tot i que Guttenberg va assegurar que no havia comès cap plagi, que havia citat incorrectament les notes al peu de pàgina, el diari Süddeutsche Zeitung va indicar que el ministre va copiar, paraula per paraula, un passatge d’un article del diari sense citar els autors. Guttemberg, un dels delfins de Merkel, va copsar titulars també quan va justificar com a “militarment apropiat” el bombardeig ordenat pel seu predecessor Franz-Josef Jung, que va matar l’any 2009 a més de 100 civils a Kunduz, a l’Afganistan. El 2012, VroniPlag, una web wiki, en què es posa a escrutini l’autenticitat de les tesis doctorals va detectar el plagi de la ministra d’Educació i Ciència Annette Schavan. Schavan va dimitir, el febrer de 2013, després d’una gran pressió pública quan la Universitat de Düsseldorf va retirar-li el títol en descobrir-li el plagi en la seva dissertació. Merkel, amiga personal de Schavan, va anunciar “amb tot el dolor del cor”, a Johanna Wanka pel seu relleu al càrrec. També el president del Bundestag, Norbert Lammert (CDU), ha sigut acusat d’haver plagiat part de la seva tesi doctoral a la Universitat de Bochum, que la revisarà.

Neoimperialisme

El successor de Guttenberg al ministeri de Defensa, Thomas de Maizière, és un dels membres del govern de Merkel -i ministre en tots els seus gabinets- que ha protagonitzat els escàndols més sonats. De Maizière ha malgastat diners públics i mentit en uns contractes milionaris d’adquisició de drones, avions no tripulats EuroHawk, i que a la vegada tenen prohibit sobrevolar el cel europeu. El seu malbaratament de 600 milions d’euros en un projecte militar amb l’empresa privada estatunidenca Northrop Grumman que va acabar en fiasco, s’ha traduït, fins hi tot, en l’establiment d’una comissió parlamentària d’investigació per esclarir el cas. De Maizière també va autoritzar la venta al règim dictatorial de l’Aràbia Saudita de 200 tancs Leopard, un estoc d’armament pesat que és emprat tant per reprimir l’oposició com la revolta a Bahrain. El negoci, que puja fins els 1.700 milions d’euros, ha beneficiat especialment a les empreses Krauss-Maffei Wegmann i Rheinmetall, els dos fabricants d’aquest carro de combat. El ministeri també ha venut al govern d’Angola de José Eduardo dos Santos de 8 vaixells guardacostes que han estat estacionats prop dels jaciments de petroli marítims del país.

L’NSU i la connivència estatal

El novembre de 2011 va ser destapada la trama neonazi de Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU), un grup responsable d’una desena d’assassinats comesos arreu d’Alemanya entre el 2000 i el 2007 amb vincles al partit neonazi alemany NPD. Menys una dona policia, la resta de víctimes eren migrants que treballaven en petits comerços. Vuit tenien ascendència turca i un, grega. Més enllà de les sospites de passivitat i inoperància de les forces de seguretat, ha quedat al descobert que existia connivència entre la cèl·lula neonazi i la divisió intel·ligència de l’Estat feredat de Turíngia a través d’informants que van emprar diners públics per finançar l’escena neonazi de la regió. Gairebé una trentena activistes neonazis militants van ser contractats pels serveis secrets per informar durant anys sobre l’NSU, i entre que molts d’ells no van informar mai de l’escamot i que també les agències van fer la vista grossa i destruir informació, l’NSU -malgrat està formada per persones prèviament fitxades- no va ser mai desmantellada a temps.

Nepotisme bavarès

A Baviera també hi han esquitxat un parell d’escàndols. Un, la investigació de la justícia per una suposada i enorme evasió fiscal de Uli Hoeness, president del Bayern de Munic i home proper a la Unió Social Cristiana (CSU), partit agermanat a la CDU. I l’altre, el nepotisme enquistat que impregna aquest partit regionalista bavarès que va ser destapat l’abril de 2013. El cas és que més del 40% dels diputats bavaresos contractaven familiars amb diners públics. 79 diputats, sobre un total de 187, inclosos sis dels onze ministres del govern de la CSU, han estat identificats com a col·locadors de familiars o amics per treballar al seu servei. També algun de l’SPD, com Harald Güller. El cap del grup parlamentari de la CSU, Georg Schmid, que durant 23 anys va estar pagant 5.500 euros al mes a la seva dona, va dimitir. En canvi, el ministre d’Agricultura bavarès, Helmut Brunner, que va contractar a la seva dona com a secretària i la ministra de Justícia, Beate Merk, que va pagar la seva germana perquè li administrés el seu bloc, tot i retornar part del diner públic, segueixen al càrrec. Baviera va celebrar eleccions el 15 de setembre i la CSU, que governa el Land ininterrompudament des de 1957, amb Horst Seehofer al capdavant, va tornar a guanyar. L’endollisme també ha estat practicat en altres instàncies. El ministre de Cooperació i Desenvolupament Dirk Niebel, del FDP, ha col·locat en el darrer any més de 40 membres del FDP al seu ministeri.

L’espionatge massiu

La polèmica a Alemanya al voltant del programa d’espionatge massiu dels EUA i el seu abast, revelat per l’extreballador de la CIA Edward Snowden, sembla que després de ser notícia durant l’estiu, ha desaparegut dels temes tractats en la campanya. L’oposició critica i acusa a Merkel de no haver preservat la privacitat de les ciutadanes. Segons va informar Snowden, les operacions d’espionatge de milions de dades recollides a través dels programes “Tempora”, “PRISM” i “XKeyscore” a Alemanya i la UE, de correus electrònics, missatges de telèfon mòbil o converses a internet s’emmagatzemen a la central de l’NSA a Fort George G. Meade. Els serveis d’espionatge dels EUA actuen amb total llibertat a Alemanya des que el 1955 el canceller Konrad Adenauer els va permetre controlar les trucades telefòniques i el correu postal. En l’actualitat, l’NSA a més, té accés a tots els ordenadors amb Windows 8, a iPhones, Blackberrys i Androids i a informació encriptada. Malgrat ser un país on les activitats de la Gestapo, la policia secreta nazi, i de l’Stasi, els serveis repressius d’espionatge de l’antiga Alemanya de l’Est, han deixat una forta empremta psicosocial, sembla ser que el cas de l’NSA no ha sacsejat massa l’opinió pública. Merkel per la seva part, s’ha dedicat a ignorar o bé avalar l’ús d’aquests programes per una suposada lluita antiterrorista.

Patriarcat institucionalitzat

Cada infant fins a tres anys té dret per llei a una plaça en una llar d’infants. Tanmateix segons una regulació de la ministra de Família Kristina Schröder, les famílies que renuncien al kindergarten i es quedin a casa amb la mainada reben més de 100 euros mensuals. El model de família que fomenta Schröder és aquella en què que les mares romanen a casa amb els seus fills mentre el pare va a treballar. La polèmica llei només fa que allunyar a les dones del mercat laboral i descohesionar la immersió lingüística. A gener de 2013, la periodista Laura Himmelreich va publicar un article a la revista Stern en el què explicava com ella va ser víctima d’un assetjament sexual i del sexisme quotidià per part de Rainer Brüderle, ministre d’Economia al govern de Merkel de 2009 a 2011, dirigent del FDP i candidat a canceller, quan tots dos es trobaven en un bar de Stuttgart parlant per un reportatge que Himmelreich estava preparant. L’article va provocar un ampli debat sobre el sexisme dels petits gestos en la societat alemanya i la omnipresència del masclisme als llocs de treball.

Cartells electorals als carrers de l’est de Berlín. Foto: Roger Suso

Resistència civil contra la ultradreta a Hellersdorf

“No a l’alberg”, “Fora d’aquí”, “Primer els de casa” o “Alemanya pels alemanys”: aquestes van ser algunes de les consignes cridades durant els intents de pogrom que van protagonitzar grups neonazis i gran part del veïnat a les poblacions de Hoyerswerda i Rostock-Lichtenhagen contra les persones sol·licitants d’asil, els anys 1991 i 1992 respectivament, davant dels seus albergs; però també són els crits i els atacs verbals que van poder-se escoltar, de nou, aquesta setmana a Berlín, on gran part del veïnat, varis neonazis del partit NPD i varis membres de Pro Alemanya -una formació nacionalxovinista i antiimigració encapçalada per l’ex-NPD Manfred Rouhs- van manifestar-se contra una escola abandonada convertida en alberg per sol·licitants d’asil.

Dilluns 19 d’agost varies persones i famílies sirianes i afganeses refugiades van entrar a viure a l’antic institut Max Reinhardt, al carrer Carola Neher del barri berlinès de Hellersdorf, que ha estat en desús durant més de cinc anys i aquest estiu ha estat adaptat com a residència amb capacitat per a 400 persones sol·licitants d’asil i refugiades que han acabat a Alemanya fugint de les seves llars, de la mort o de la persecució. En varies ocasions a causa de guerres en les que participa Alemanya. Hellersdorf és el barri més oriental de l’antic Berlín-Est, un barri de Plattenbauten -d’edificis socialistes prefabricats amb panells- a la frontera amb Brandenburg.

Instrumentalitzant l’asil

El moviment neonazi ha aprofitat el cas de l’alberg per als seus propòsits i la seva campanya electoral, per treure rèdits i esgarrapar nous vots. I és que el principal partit neonazi d’Alemanya, l’NPD, amb representants electes als parlaments regionals de Mecklemburg-Pomerània Occidental i Saxònia, ha escalfat l’ambient entorn l’alberg de refugiats per instrumentalitzar i establir un clima de por i odi al veïnat cap a les persones sol·licitants d’asil. Tot i que des de 1999 l’arribada de persones de sol·licitants d’asil és cada any inferior al precedent -tant sols va augmentar el 2010- només un 1’3% de les sol·licitus són reconegudes. “Qui ens protegirà a nosaltres d’aquests islamistes?” es preguntava una veïna d’uns 60 anys que es manifestava al costat dels neonazis.

En els actes va participar Maria Fank, presidenta estatal de RNF, la secció femenina de l’NDP i companya sentimental de Sebastian Schmidtke -president de l’NPD a Berlín- i Ronny Zasowk, cap de l’NPD a Brandenburg; que van fer un discurs incendiari i d’odi contra les persones migrants i sol·licitants d’asil. En ocasions, el seu discurs va ser una crida al veïnat a protagonitzar un intent de pogrom, “a salvar Alemanya”. “A evitar que Hellersdorf es converteixi en un Kreuzberg o Neukölln” -dos districtes multiculturals. Altres membres de l’NPD i dels quadres del grup de camaraderia neonazi strasserista NW Berlín, amb Julian Beyer al capdavant, vestits amb roba de Thor Steinar i Erik & Sons van ser presents tant de dia com de nit prop de l’alberg. Mike T., un neonazi simpatitzant de l’NPD i membre d’un grup de camaraderia de Königs Wusterhausen va agredir a una periodista del Berliner Kurier que cobria l’acte. Ella fou retinguda per la policia unes dues hores. Ell només fou identificat.

El racisme estructural i les iniciatives ciutadanes

L’oposició veïnal a l’alberg és nombrosa. S’ha creat una plataforma contra el projecte d’alberg, que es diu “Iniciativa Ciutadana Marzahn-Hellersdorf” (BMH, en les seves sigles en alemany), que està mobilitzant amb èxit el veïnat a través d’octavetes i les xarxes socials i que rebut moltes adhesions al seu web a Facebook -per sobre de les 1.100. La iniciativa, que al ser una plataforma pot usar espais municipals, afirma que no està en contra del dret d’asil, tan sols no vol l’alberg al seu barri: l’eufemisme clàssic del principi de Sant Florià o Nimby (acrònim anglès que significa Not in my back yard). A la vegada publica a Facebook que “els sol·licitants d’asil haurien de ser deportats sistemàticament als seus països d’origen”. La xenofòbia simbòlica enquistada al centre de la societat que practica diàriament el racisme dels petits gestos, que amb eufemismes i hipèrboles, criminalitza la pobresa i culpabilitza a l’estranger dels problemes socials i de benestar col·lectiu. De la crisi econòmica i de l’atur. En aquesta línia afirma que la inauguració de l’alberg suposa “un augment de la brutícia al barri, i també l’establiment de xarxes de tràfic de drogues, de prostitució i l’augment dels robatoris”. Alguns veïns diuen que “són ells els que necessiten ajudes socials i no els refugiats sirians que d’hi han mudat”. “Que podem fer per tancar l’alberg abans de que es comencin a matar entre ells?” pregunta un altre veí a Facebook. Durant la mudança varis veïns, que afirmaven no ser racistes van increpar i fer la salutació hitleriana als refugiats i als contramanifestants. Un veí, calb, amb un tatuatge en èlfic al coll i amb polo fúcsia i pantalons de xandall verds -que s’ha convertit en la imatge del veïnat racista i filoneonazi de Hellersdorf- va ser detingut per fer-la.

El veí de Hellersdorf fent la salutació racista. Foto: C. Jäger

 Els neonazis amagats darrere d’“iniciatives neutres”

Nogensmenys, com ha destapat una investigació d’Antifa Berlín, aquesta iniciativa ciutadana de caràcter ultradretà, té importants elements neonazis darrere. La Directa ha pogut saber, que Thomas Crull, excandidat l’any 2011 a l’ajuntament de Hellersdorf per l’NPD, n’és el responsable de premsa. Un altre dels grans implicats de BMH és Lars Niendorf, membre actiu de NW Berlín i responsable de traginar la bandera del grup a les concentracions que fa. També el regidor de l’NPD a Hellersdorf, Matthias Wichmann, i André Otto, regidor l’any 1998 del partit neonazi la Unió del Poble Alemany (DVU) del magnat bavarès Gerhard Frey, al barri de Lichtenberg i detingut per protagonitzar amb altres membres de DVU, una agressió racista aquell el mateix any. Per la seva part, com informa Antifa Berlín, Schmidtke, sota pseudònims és molt actiu a la xarxa fomentant la BMH.

Les autoritats socialdemòcrates no hi veuen racisme

Tant l’alcalde del districte Stefan Komoß, com l’alcalde-governador de Berlín Klaus Wowereit, ambdós de l’SPD, com el conseller de Sanitat i Afers Socials de la capital, el democratacristià Mario Czaja van condemnar les accions portades a terme pels neonazis. Tanmateix, van negar que l’origen del problema a Hellersdorf és la presència estructural del racisme al centre de la societat i a la cosmovisió del veïnat, que es mou per estereotips, temors i desconeixement. Les autoritats van negar que existeixi un ambient propici al pogrom. Durant les protestes xenòfobes contra l’alberg Max Reinhardt el veïnat racista va realitzar la salutació feixista, van llençar ampolles de vidre als primers refugiats que van mudar-se a l’antic institut i van titllar-los de criminals cap amunt. La tensió regnava en l’ambient. L’estat d’ànim va ser en tot moment agressiu i la xenofòbia de gran part del veïnat va generar petites escaramusses. Tanmateix, cal remarcar que a les mobilitzacions d’aquesta setmana, amb el record de l’intent de pogrom de Rostock-Lichtenhagen en la memòria, hi ha més persones a favor de l’alberg i en solidaritat amb els refugiats que en contra.

La solidaritat creix

Fa un parell de mesos que un grup de veïns i veïnes va crear una pàgina a Facebook de suport al projecte: la iniciativa “Hellersdorf ajuda als sol·licitants d’asil”, que ja ha rebut més de 10.300 adhesions, superant a la iniciativa racista. L’objectiu d’aquesta és fomentar la convivència, la cohesió social i combatre el racisme. En aquesta línia membres de la iniciativa, part del veïnat solidari i membres d’Antifa estan muntant guàrdia davant alberg refugiats des de dilluns les 24 hores i han establert un punt d’informació antiracista per arribar al veïnat i als refugiats, amb cafè, té, refrescos i pastissets. Una pancarta amb el lema “el racisme mata” corona l’stand. Dues furgonetes de la policia antidisturbis custodien l’alberg a totes hores i activistes antifeixistes realitzen passejos per evitar atacs i agressions per part de neonazis organitzats i veïnat racista. Varis periodistes i fotoperidistes fan guàrdia davant l’entrada. Tant per parlar amb els refugiats com per observar els esdeveniments al carrer. I mentrestant els refugiats segueixen dins l’alberg amb por i sobrepassats. Altres fins hi tot s’han fugat, com el palestí Karim H. No aguanten la situació ni les condicions de vida a l’alberg.

La campanya electoral

Hi ha moltes maneres de fer campanya electoral. Una és la que han triat els marginals partits ultradretans NPD i Pro Alemanya. L’han centrat contra les persones estrangeres i en concret contra les sol·licitants d’asil. A part de penjar cartells als carrers i avingudes, no tenen cap altre manera de cridar l’atenció. Així la seva campanya es centra en convocar concentracions davant l’alberg de Hellersdorf -també a Duisburg contra un habitage de famílies romaní i sinti sudesteuropees n’han realitzat- o davant de les seus dels diaris progressistes i d’esquerres del país -com taz, neues deutschland o junge Welt- o per allà on hi ha projectes d’habitatge alternatius o mesquites salafistes. O davant d’un parc on es trafica amb marihuana. L’objectiu és clar: provocar al personal i obtenir algun titular a la premsa si la diuen grossa. Protestar “contra l’esquerra i els musulmans” és la seva principal meta. Amb proclames contra l’euro no mobilitzen l’electoral, això ja ho fa el nou partit Alternativa per Alemanya (AfD). Com publica Der Spiegel, a l’entorn del nou alberg els partits d’ultradreta junts van aconseguir en les darreres eleccions a la ciutat-Estat de Berlín de 2011 un 15% dels vots, una xifra important. Així, és lògic que busquin aquest electoral inicitant l’odi. Una campanya racista. Tanmateix, les concentracions dels ultradretans, tot i fer molt de soroll, han estat un fracàs estrepitós. En la del NPD, 40 militants i 800 contramanifestants. 300 policies. En el tour racista de Pro Alemanya 12 militants i 400 contramanifestants. 300 policies també.

L’hostal Pan Tadeusz

Situada al peu de les muntanyes Tatra i ancorada sota el trampolí de salts d’esquí de Wielka Krokiew, Zakopane és la capital polonesa dels esports d’hivern, l’alpinisme i el senderisme. Una destinació turística important al sud de Cracòvia. Zakopane és una població petita, verda i plena de cases i xalets. Molts d’ells seguint l’estil arquitectònic conegut com amb el nom del seu impulsor, Stanislaw Witkiewicz: habitatges de fusta engalanats amb elements del folklore goral. També d’esglésies, com un santuari de Fàtima dedicat a Joan Pau II.

Al centre de la ciutat hi regne el turisme, local, de “menja, beu i compra”. El carrer principal s’ha convertit en la Rambla de Zakopane. Força tètric. Als voltants, tranquil·litat i un paisatge idíl·lic. I entremig, una casa, la Villa Pan Tadeusz, on el 1940 van reunir-s’hi representants de la Gestapo i la NKVD. Avui és un simple hostal i cap placa de memòria històrica hi recorda la trobada secreta.

Més enllà de la historiografia, no deixa de ser curiós i sorprenent, que un país, on Auschwitz s’hi ubicava i que ha fet de la massacre de Katyn un pilar de l’hegemonia conservadora i del nacionalisme d’Estat no hi hagi col·locat, com a mínim una placa o un panell informatiu a Pan Tadeusz. Encara que sigui per fer caixa. A l’Hotel Palace de Zakopane, centre i comissaria de la Gestapo durant el Tercer Reich, avui hotel, en canvi, si que hi ha una placa que en recorda què va ser l’edifici, qui el va ocupar i què s’hi va fer.

Els fets de Katyn, han estat utilitzats, des de fa dècades, per construir, des d’instàncies governamentals -des del PiS dels Kaczynski i a voltes des del PO de Tusk-, una identitat polonesa catòlica i anticomunista que equipara per igual a nazis i soviètics i el sofriment del poble polonès amb el martiri de Jesús de Natzaret. Un discurs i una mitificació política que ignora en altres instàncies, la invasió polonesa a Zaolzie, a Txecoslovàquia, de 1938; la massacre de Bydgoszcz de 1939, on civils polonesos armats juntament amb un batalló de l’exèrcit local, després d’intercanviar trets, van assassinar un mínim d’un miler de ciutadans alemanys de la població; o el pogrom de Jedwabne, l’assassinat d’uns 340 jueus a les mans dels seus veïns polonesos en aquesta població. (Les matances entre poloneses i ucraïnesos, és un tema apart).

El 1940, al bosc de Katyn, prop de la població russa d’Smolensk, diversos milers de presoners de guerra polonesos dels camps de Kozelsk, Starobelsk i Ostachkov, van ser executats i enterrats en fosses comunes per ordre d’Stalin. Bona part d’ells eren oficials de l’exèrcit polonès, policies, així com quadres i professionals d’alta qualificació. La Unió Soviètica sempre va negar els crims i va acusar a l’exèrcit nazi alemany de perpetrar-los. El 1989, Gorbatxov va acabar admetent la responsabilitat del NKVD en la massacre de Katyn. També ho va fer Medvedev l’any 2010.

Pel cas a Zakopane, Pan Tadeusz, en el marc que proporcionava el Pacte Molotov-Ribbentrop, va ser l’escenari de la més important de les trobades entre la Gestapo i la NKVD, realitzades entre finals de 1939 i inicis de 1940. Al xalet del Tatra si va debatre el destí de Polònia, l’ocupació, com combatre la resistència polonesa, l’intercanvi de presoners de guerra i la destrucció de la societat polonesa. La delegació alemanya va estar encapçalada per Adolf Eichmann, i la soviètica, Grigoriy Litvinov. Eichmann fou oficial de les SS i encarregat de l’organització de la logística de la “Solució final al problema jueu”, que conduiria a l’holocaust. Poc ha transcendit de Litvinov.

Les principals conseqüències de la conferència secreta de febrer de 1940 van ser les posteriors accions portades a terme pels dos bàndols, sense coordinació entre les parts, però amb el mateix fi: l’Operació AB-Aktion, una campanya nazi que va consistir en l’assassinat i deportació massiva de la intelligentsia polonesa: polítics, artistes, aristòcrates, empresaris, intel·lectuals, antifeixistes polonesos i persones sospitoses d’oposar-se al règim nacionalsocialista, com a mesura preventiva i per sufocar la resistència polonesa abans de la invasió de l’Alemanya nazi a França. L’Operació AB-Aktion, la continuació de la Intelligenzaktion, fou perpetrada per les Einsatzgruppen (escuadrons de les SS empotrats a l’exèrcit de l’Alemanya nazi, la Wehrmacht) i la Volksdeutscher Selbstschutz (una organització paramilitar d’alemanys polonesos a l’òrbita de les l’Einsatzgruppen i l’SD -el servei d’intel·ligència de les SS), al bosc de Palmiry, a instàncies de Hans Frank, el Governador General a Polònia. Els altres grans productes resultants de la trobada a Zakopane van ser la Sonderaktion Krakau, una operació nazi contra els professors i acadèmics de la Universitat Jagellònica a Cracòvia, on gairebé 200 persones van ser enviades a camps de concentració, i la massacre de Katyn.

Malgrat la vital importància del lloc, on ja iniciada la guerra van reunir-s’hi nazis i comunistes per discutir punts en comú respecte Polònia, ara és un simple hostal desconegut amb nom de poema d’Adam Mickiewicz en un carrer desert, acompanyat d’altres hostals i hotels al veïnat, que s’omplen de visitants que no visiten ni tenen constància del Pan Tadeusz, que ignoren el que va passar i que s’estimen més menjar zapiekanka, resar, pujar al llac de Morskie Oko o veure saltar pel trampolí a Kamil Stoch. El foment de la ignorància produeix monstres.

El xalet Pan Tadeusz, seu de la trobada, és ara un hostal. Foto: Roger Suso

Neonazis a la recerca del pogrom a Txèquia

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 325 de 10 de juliol de 2013, pàgina 16

La població txeca České Budějovice, en alemany Budweis, seu de la cerveseria Budweiser, està sent escenari d’un intent de pogrom i linxament al veïnat romaní i sinti i a la comunitat romaní que hi viu provinent d’Eslovàquia i Romania. Dos intents de pogrom i persecució durant els dos primers caps de setmana de juliol. El primer dissabte, uns 100 neonazis txecs van endinsar-se aquest poble de Bohèmia, al barri de Máj. El segon, més de 400 i molts armats amb navalles papallona, barres d’acer i bats de beisbol. La tensió i la por és diària. La violència desencadenada i l’estigma sobre aquest col·lectiu està lluny de remetre. Durant les marxes que van protagonitzar a la plaça major de la ciutat, la policia va detenir a més de 130 ultradretans pels greus avalots que van causar amb la policia antidisturbis, però no ha presentat càrrecs contra cap d’ells i tots han estat posats en llibertat.

Aquestes concentracions i intents de pogrom, van ser capitanejades per grups d’ultradreta populistes, però particularment, per la formació neonazi Partit Obrer (DS) i el seu líder local Jaromír Pytel àlies DJ Ferda. Només un centenar de persones van sortir al carrer per rebutjar aquestes marxes. Com sempre que van maldades la comunitat romaní i sinti, en la seva totalitat, es converteix en el boc expiatori de la retòrica i de la praxis neofeixista. De la discriminació quotidiana i de la xenofòbia simbòlica enquistada al centre de la societat. Del racisme dels petits gestos, que amb eufemismes i hipèrboles, criminalitza la pobresa i culpabilitza a aquest poble dels problemes socials i de benestar col·lectiu. De la crisi econòmica i de l’atur. Mentrestant, les escaramusses segueixen succeint i els grups de caps-rapats de Combat 18 (una organització neonazi d’elit basada en el principi de resistència sense líders associada amb la xarxa nacionalsocialista i de foment de música anticomunista Blood & Honour) i membres del DS segueixen desfilant contra la població romaní i sinti, la qual és amenaçada de mort i els seus habitatges i campaments apedregats.

Els polítics locals han estat durant molt de temps agitant els sentiments racistes. Des de les institucions, han acusat a les persones romaní i sinti “d’incivilitzades” i “de saturar els serveis socials i les escoles” i les han vinculat amb la inseguretat i el crim. En el context de crisi del capitalisme actual i de paulatí ascens del feixisme, les mesures d’austeritat implementades pel govern han exacerbat encara més la situació. Les retallades en el benestar i l’educació estan empenyent a la població romaní i sinti encara més cap als marges i a la pobresa. El racisme contra la població romaní instal·lat en la societat és un consens social legitimat per la majoria de les elits governants i és ja històric emprar el sentiment antizíngar –i per extensió també l’antiimigració- per construir un discurs populista i demagog capaç d’enterbolir el conflicte social, desviar el debat públic de la corrupció i de l’acció política, i a voltes incitar al pogrom.

Aquests tipus de fets racistes a la República Txeca no són nous. Ja el 2009, quatre neonazis militants de Combat 18 i simpatitzants de DS, van atacar amb còctels molotov l’habitatge de família Kudrik, una familia romaní de la població de Vítkov. El setembre de 2011, varies poblacions de les regions de Liberec i d’Ústí nad Labem, al nord-oest de Bohèmia, just a la frontera amb Alemanya, van ser testimoni també d’atacs violents contra la població romaní i d’enfrontaments entre comunitats i la policia. Els fets de České Budějovice tenen cert paral·lelisme amb els que van protagonitzar grups neonazis els anys 90 a Alemanya contra projectes alternatius i albergs de persones sol·licitants d’asil. En aquest clima, en què els neonazis van percebre que amb violència podien portar a terme la seva agenda política, va gestar-se el que més tard resultaria ser el grup terrorista Clandestinitat Nacionalsocialista, l’NSU.

El cas Nagyová eclipsa els fets

El passat 13 de juny, la brigada contra el crim organitzat de la policia txeca va realitzar una ràtzia a diferents edificis públics i privats repartits pel país. En l’operació van confiscar-se uns cinc milions d’euros en metàl·lic i desenes de quilos d’or en lingots. Set persones van ser detingudes, entre elles l’antic i l’actual director de la intel·ligència militar, l’exministre d’Agricultura i Jana Nagyová, la cap de gabinet del primer ministre, el conservador Petr Necas. La trama ha forçat la dimissió de Necas. La fiscalia txeca acusa a Nagyová d’organitzar una xarxa d’espionatge il·legal i clientelar, suborns i abús de poder. Nagyová, amant de Necas, també va ordenar espiar l’ex-muller del ja ex-primer ministre. Aquesta és la segona dimissió en 4 anys d’un primer ministre del conservador Partit Democràtic Cívic (ODS) enmig d’un escàndol. Necas va succeir a Mirek Topolánek, conegut pels seus comentaris antisemites i homòfobs i famós, per haver participat amb Silvio Berlusconi a les festes bunga bunga que aquest organitzava a la sarda Vila Certosa.

Racisme contra les sol·licitants d’asil

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 12 de juliol de 2013

“No a l’alberg”, “Fora d’aquí”, “Primer els de casa” o “Alemanya pels alemanys”: aquestes van ser algunes de les consignes cridades durant els intents de pogrom que van protagonitzar grups neonazis i gran part del veïnat a les poblacions de Hoyerswerda i Rostock-Lichtenhagen contra les persones sol·licitants d’asil, els anys 1991 i 1992 respectivament, davant dels seus albergs. També són els crits i els atacs verbals que van poder-se escoltar el proppassat 9 de juliol a Berlín, on gran part del veïnat, varis neonazis i el partit neonazi NPD van manifestar-se contra la remodelació d’una escola abandonada per convertir-la en alberg per sol·licitants d’asil.

Des de fa setmanes, operaris i treballadors estan reformant l’institut Max Reinhardt, al carrer Carola Neher del barri berlinès de Hellersdorf. Ha estat en desús durant més de cinc anys, i treballen per convertir-lo en una residència amb capacitat per a 400 persones sol·licitants d’asil i refugiades que han acabat a Alemanya sol·licitant allotjament tot fugint de les seves llars, de la mort o de la persecució. Hellersdorf és el barri més oriental de l’antic Berlín-Est, un barri de Plattenbauten -d’edificis socialistes prefabricats amb panells- a la frontera amb Brandenburg.

Una assemblea instrumentalitzada
En un acte el 9 de juliol, el batlle del districte, Stefan Komoß, del socialdemòcrata SPD, acompanyat per la regidora d’Afers Socials també del districte, Dagmar Pohle, de Die Linke, van realitzar un acte de presentació, una reunió d’informació, amb el veïnat per parlar del projecte. L’assemblea va realitzar-se en els terrenys adjacents a l’escola. Unes 1.500 persones van assistir-hi; d’aquestes, uns 60 neonazis i també uns 200 membres del moviment antifeixista juntament amb persones sol·licitants d’asil de l’acampada d’Oranienplatz. Durant l’acte, la tensió regnava en l’ambient. L’estat d’ànim va ser en tot moment agressiu i la xenofòbia de gran part del públic va generar petites escaramusses. Veïns i veïnes van protagonitzar acalorades i polaritzades discussions entre ells i amb els polítics. La ultradreta va cridar consignes racistes durant varis minuts. Els crits de “Nazis fora” tampoc van faltar. La policia antidisturbis va ser desplegada enmig de la presentació.

El moviment neonazi ha aprofitat el cas de l’alberg per als seus propòsits i la seva campanya, per treure rèdits i esgarrapar nous vots. I és que el principal partit neonazi d’Alemanya, l’NPD, amb representants electes als parlaments regionals de Mecklemburg-Pomerània Occidental i Saxònia, va escalfar l’ambient de l’acte informatiu per instrumentalitzar-lo i per establir un clima de por i odi al veïnat cap a les persones sol·licitants d’asil. En l’acte va participar Sebastian Schmidtke, president de l’NPD a Berlín, que, des del seu lloc al públic, va prendre la paraula i va fer un discurs incendiari i d’odi contra les persones migrants i sol·licitants d’asil. En ocasions, el seu discurs va ser una crida al veïnat a protagonitzar un intent de pogrom, “a salvar Alemanya”. Fins i tot entre les persones que arropaven a Schmidtke, n’hi havia que portaven samarretes amb la inscripció “22.-26. 8. 1992”, referent als dies del pogrom a Rostock-Lichtenhagen. A part de membres berlinesos i de Brandenburg de l’NPD, van assistir a l’acte Maria Fank, companya d’Schmidtke i presidenta estatal de RNF, la secció femenina de l’NDP -que també va orar des del públic- i els principals quadres del grup de camaraderia neonazi strasserista NW Berlín, amb Julian Beyer al capdavant, vestits amb roba de Thor Steinar, Erik & Sons i samarretes amb un smiley amb bigoti hitlerià. L’NPD va repartir octavetes en l’acte i molt del veïnat va corejar les consignes racistes que cridaven. També crits de “traïdors” i “gitanos” a les representants del districte. Fotògrafs antiantifa, acreditats amb carnets de premsa, van retratar el veïnat a favor de l’alberg, a membres d’Antifa i a vàries estudiants de la Universitat Alice Salomon de Ciències Aplicades que assistien a l’acte.

El racisme estructural i les iniciatives ciutadanes
L’oposició veïnal al projecte està creixent. S’ha creat una plataforma contra el projecte d’alberg. Es diu “Iniciativa Ciutadana Marzahn-Hellersdorf” (BMH, en les seves sigles en alemany), la qual està mobilitzant amb èxit el veïnat a través d’octavetes i les xarxes socials, i que rebut moltes adhesions al seu web a Facebook -per sobre de les 1.500. La iniciativa que, al ser una plataforma, pot usar espais municipals, afirma que no està en contra del dret d’asil. Tan sols no vol l’alberg al seu barri: l’eufemisme clàssic del principi de Sant Florià o Nimby (acrònim anglès que significa Not in my back yard). A la vegada publica a Facebook que “els sol·licitants d’asil haurien de ser deportats sistemàticament als seus països d’origen”. La xenofòbia simbòlica enquistada al centre de la societat practica diàriament el racisme dels petits gestos que, amb eufemismes i hipèrboles, criminalitza la pobresa i culpabilitza a l’estranger dels problemes socials i de benestar col·lectiu. De la crisi econòmica i de l’atur. En aquesta línia afirma que la inauguració de l’alberg suposaria “un augment de la brutícia al barri i també l’establiment de xarxes de tràfic de drogues, de prostitució i l’augment dels robatoris”. Alguns veïns diuen que “són ells els qui necessiten ajudes socials i no els refugiats sirians que han de vindre”. “Què podem fer per tancar l’alberg abans que es comencin a matar entre ells?”, pregunta un altre veí a Facebook.

Els neonazis amagats darrere d’“iniciatives neutres”
Nogensmenys, com ha destapat una investigació d’Antifa Berlín, aquesta iniciativa ciutadana de caràcter ultradretà té importants elements neonazis darrere. La Directa ha pogut saber que Thomas Crull, excandidat l’any 2011 a l’ajuntament de Hellersdorf per l’NPD, n’és el responsable de premsa. Un altre dels grans implicats de BMH és Lars Niendorf, membre actiu de NW Berlín i responsable de traginar la bandera del grup a les concentracions que fa. També el regidor de l’NPD a Hellersdorf, Matthias Wichmann, i André Otto, regidor l’any 1998 del partit neonazi la Unió del Poble Alemany (DVU) del magnat bavarès Gerhard Frey, al barri de Lichtenberg i detingut per protagonitzar amb altres membres de DVU, una agressió racista aquell mateix any. Per la seva part, com informa Antifa Berlín, Schmidtke, sota pseudònims és molt actiu a la xarxa fomentant la BMH.

Les autoritats socialdemòcrates no hi veuen racisme
Tant l’alcalde del districte Komoß, com l’alcalde-governador de Berlín, ambdós de l’SPD, com el conseller de Sanitat i Afers Socials de la capital, el democratacristià Mario Czaja van condemnar les accions portades a terme pels neonazis. Tanmateix, van negar que l’origen del problema a Hellersdorf és la presència estructural del racisme al centre de la societat i a la cosmovisió del veïnat, que es mou per estereotips, temors i desconeixement. Komoß va negar també en una entrevista al periòdic Taz que existeixi un ambient propici al pogrom. D’altra banda, en les darreres setmanes, la població txeca de České Budějovice està vivint també un intent de pogrom protagonitzat per grups neonazis contra la població romaní i sinti. L’ambient és global. Després de les protestes xenòfobes contra la conversió de l’institut Max Reinhardt en un alberg de persones sol·licitants d’asil, un grup de veïns i veïnes va crear una pàgina a Facebook de suport al projecte. Es tracta de la iniciativa “Hellersdorf ajuda als sol·licitants d’asil”, que ja ha rebut més de 5.000 adhesions, superant la iniciativa racista. El seu objectiu és fomentar la convivència, la cohesió social i combatre el racisme.

L’NPD prepara noves provocacions
Viatjant amb un bus a varis punts de la ciutat de Berlín on hi ha albergs per persones sol·licitants d’asil, l’NPD pretén manifestar-se aquest dissabte 13 de juliol. L’inici de la gira racista és molt a prop del campament de protesta de persones sol·licitants d’asil a Oranienplatz, al barri de Kreuzberg. Les altres parades són pels barris de Marzahn, Reinickendorf, Spandau i Marienfelde. A l’acampada d’Oranienplatz, erigida a l’octubre de 2012, el col·lectiu de persones sol·licitants d’asil reclama acabar amb el Residenzpflicht, la llei que les confina a viure en centres d’internament -la majoria d’ells en condicions pèssimes i situats a les afores de les poblacions o en antigues casernes militars- i les prohibeix abandonar el lloc de residència assignada i viatjar a altres ciutats. També demanen l’abolició de la prohibició a la qual estan subjectes, tant de buscar feina de manera autònoma com d’accedir a cursos oficials de llengua alemanya. A això cal afegir-hi la fi de les deportacions, del racisme policial i de les targetes de racionament, que les obliga a comprar un tipus de menjar concret i en establiments predesignats -com ara els supermercats de la cadena REWE. Com a darrer punt, l’assemblea d’Oranienplatz demana a les autoritats que s’atorguin permisos de residència a les refugiades i que s’agilitzi el procediment d’asil, ja que el procés acostuma a trigar varis any i representa un desgast psicològic elevadíssim. El camp està amenaçat de desallotjament.

Propaganda NPD. Schmidtke a l’esquerra i Fank a la dreta de la pancarta. Foto: PDFO

Pescar en aigües tèrboles

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 321 de 12 de juny de 2013, pàgina 13

La darrera vegada que el cabal dels rius Elba, Danubi i Inn i els seus afluents havia crescut tant com ara, va ser fa 500 anys. Les aigües que hi desfilen han arribat a pujar fins a 7 metres i s’han desbordat. Pobles, ciutats i camps han quedat inundats. Poblacions alemanyes com Passau, Magdeburg o Grimma han vist com l’aigua vedava i danyava els carrers i les cases. I tot després d’una llarga setmana de pluges torrencials.

La cancellera Angela Merkel i els seus ministres han visitat les zones afectades i han promès ajudes immediates de 100 milions d’euros per pal·liar els danys, que se sumaran a les quantitats que aportaran els Estats federats afectats. La situació d’alerta segueix vigent. I la campanya electoral per les eleccions generals del proper setembre ha començat. També la campanya a Baviera on el democratacristià Horst Seehofer es juga la reelecció una setmana abans a les federals. A més, Merkel ha aprofitat les inundacions per aplaçar i no parlar del cas EuroHawk, el darrer escàndol en que s’ha vist implicat el govern bipartit, després de les casos de les tesis doctorals plagiades de dos ministres ja dimitits, en què el ministre de Defensa Thomas de Maizière ha malgastat diners públics i mentit en uns contractes milionaris d’adquisició de drones, avions no tripulats, EuroHawk.

Les inundacions també estan afectant a Txèquia, Eslovàquia, Àustria i Hongria. Mentrestant, la major part de la població ha estat desallotjada, les fàbriques ha parat la producció i centenars de milers de persones dediquen, des de fa dies, hores i hores, a reforçar els marges dels rius amb dics improvisats i sacs de sorra. Els bombers drenen aigua i 6.000 soldats alemanys, així com un centenar de francesos i neerlandesos han estat desplegats.

I més enllà dels milers de voluntaris que treballen mitigant les inundacions i mantenint els dics, el moviment neonazi ha aprofitat la catàstrofe, les emocions i el patiment per als seus propòsits i les seves campanyes, per instrumentalitzar i treure rèdits. I és que el principal partit neonazi d’Alemanya, l’NPD, amb representants electes als parlaments regionals de Mecklemburg-Pomerània Occidental i Saxònia, ha mobilitzat les seves bases, sota el lema de “solidaritat nacional”, per ajudar en les tasques de contenció dels dics i fer acte de presència als carrers per esgarrapar nous vots. El patró és simple: cridar l’atenció del veïnat i la premsa amb fotos i informes a les xarxes socials i al seu portal web, i projectar-se com l’únic partit que realment es preocupava pels alemanys.

L’escàndol saltava quan Andy Knape, el president de les Joventuts Nacionaldemòcretes (JN), les joventuts de l’NPD, publicada una foto a Facebook d’ell amb una samarreta de les JN encaixant la mà del batlle socialdemòcrata de Magdeburg Lutz Trümper, en què el polític de l’SPD li donava les gràcies pel suport de la JN en les feines de reforçament dels dics.

“És cert que tots els partits, d’una manera o altre aprofiten les inundacions per fer campanya electoral i propagar tesis xovinistes. Merkel la primera. Però la diferència principal entre aquests i l’NDP és que aquest darrer és un partit neonazi que dóna cobertura al terror i a la violència i atempta contra les institucions democràtiques” afirma un activista antifeixista mentre explica que el moviment antifeixista també s’ha mobilitzat per denunciar i impedir la propaganda de l’NPD. “Els principals partits polítics van emetre l’any 2011 una declaració conjunta en contra la ultradreta (el Consens de Berlín), i és molt greu que l’SPD en particular, agraeixi als neonazis la seva ‘contribució’ en alleugerar les inundacions amb l’argument que tota col·laboració és benvinguda”. “Knape no és cap desconegut i menys a Magdeburg, la seva ciutat”, matisa. Després d’un parell d’anys de victòries antifeixistes a Dresden on s’ha aturat la marxa neonazi més gran d’Europa, el moviment neonazi i l’NPD, ha trobat a la ciutat de Magdeburg l’alternativa a Dresden per la marxa i pels actes revisionistes dels bombardeigs aliats a les ciutats alemanyes i Knape n’és el principal organitzador.

Encaixada de mans entre Knape i Trümper. Foto: Facebook

També el líder de l’NPD i membre del Parlament de l’Estat federat de Saxònia, Holger Apfel i varis líders regionals s’han fotografiat omplint sacs de sorra pels dics “en ‘solidaritat nacional’ amb els damnificats per les inundacions”. En paral·lel, el partit ha iniciat una campanya de venda online de samarretes per recaptar fons, només, “pels patriotes afectats”. Una campanya que exclou a les persones d’origen migrant i als opositors polítics. Per la seva part, Maik Scheffler, vicepresident de l’NPD a Saxònia i el principal contacte de la neofeixista CasaPound italiana a Alemanya, ha manifestat a Facebook que “mentre Merkel i els socialdemòcrates s’ho miren des d’un helicòpter o des del parc de bombers i no fan res, l’NPD, des de primera línia de les zones afectades, contribueix, amb esforç i treball, a evitar que la tragèdia sigui més gran. A salvar Alemanya”. Per Scheffler, “la cancellera ha de deixar de rescatar a bancs i als països del sud d’Europa, que tenen la mà foradada, i dedicar-se a Alemanya i als alemanys” i ha demanat el vot per les properes eleccions.

Més que una punyalada a Oranienplatz

Una disputa entre un veí turc i un refugiat sudanès al campament d’Oranienplatz va acabar el passat 17 de juny amb un apunyelament racista del darrer -al crit de “negre de merda” i en un desplegament policial massiu i avalots.

Uns 300 policies, entre els de paisà i els antidisturbis, van ser desplegats a la zona “per intentar calmar els ànims i separar les parts”. Tanmateix ho van fer emprant gossos sense morrió (que en algun cas van mossegar a varies persones), esprai de pebre, entrant impunement i emprant mots racistes mentre detenien varies persones (amb l’amenaça de deportació) pel campament de refugiats construit des d’octubre de 2012 a la plaça kreuzbergiana d’Oranienplatz, un campament de refugiats que segueix en peu, a causa de la negativa de les autoritats polítiques a abolir, entre altres coses, el Residenzpflicht, la llei que confina a les persones sol·licitants d’asil refugiades, a viure en centres d’internament -la majoria d’ells en condicions pèssimes i situats a les afores de les poblacions o en antigues casernes militars- i les prohibeix abandonar el lloc de residència assignada i viatjar a altres ciutats.

La confusió va plenar pel campament. I varis rumors del fets van escampar-se per l’ambient. Que l’autor de la punyalada fos un membre dels Llops Grisos o un pandillero va propegar-se fins hi tot a les xarxes socials. No està clar. Tanmateix, el campament parla d’atac racista, també ho fan des de varis col·lectius antifeixistes. Part dels refugiats africans se les va tindre amb el veïnat turc de la plaça i viceversa i els activistes van patir per un possible desallotjament del campament. Varies persones van llençar rocs i ampolles a la policia. Poc a poc i amb la retirada parcial de la policia, la situació i la tensió va desescalar. Una manifestació de rebuig a l’atac i al racisme va transcórrer l’endemà per Kreuzberg.

El campament d’Oranienplatz és una acampada enquistada que s’ha tornat invisible per les autoritats polítiques, que deixen passar el temps i no prenen decisions per no haver-se de comprometre ara que s’acosten eleccions. I una protesta ignorada també pels grans mitjans de comunicació i per la majoria de la societat alemanya benestant. Darrerament, fins hi tot bona part del veïnat turc de la plaça el comença a veure amb mals ulls.”L’acampada s’ha d’acabar ja. Han de marxar ja d’aquí” diu un client d’una teteria turca propera. “Els negres són molt sorollosos i a vegades ens molesten les dones”. “La plaça és plena d’escombraries i rates i l’acampada s’ha convertit en refugi dels camells de Görlitzer Park, que es barregen amb els manifestants”, diu. Les tensions entre el veïnat i els acampats van en augment i les formes d’actuar del sistema legal, inclosa la policia, ho intensifiquen.

Cordó policial i entrada al campament. Foto: Roger Suso

Desplegament de la policia amb gossos. Van mossegar a varies persones. Foto: Roger Suso

Desallotjament de la plaça amb gossos. Foto: Roger Suso

Policia de paisà amb la llençadora d’esprai pebre. Foto: Roger Suso

Les cendres del ‘model suec’

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 319 de 29 de maig de 2013, pàgina 13

“Ja sé que cremant cotxes tenim un altre problema al barri, però almenys ara tothom ens escolta”, diu Abdisalam, un jove desocupat de 22 anys. Abdisalam va néixer a Somàlia i quan tenia 5 anys, la seva família es va instal·lar a Fittja, un barri d’Estocolm, després de fugir de la guerra i haver sol·licitat asil polític al país escandinau. “Només volem ser tractats com la resta de suecs i sueques”, sentencia.

Durant més de set dies consecutius varis suburbis d’Estocolm -la ciutat s’estén per un conjunt d’illes a cavall d’un llac i el mar Bàltic, així com les poblacions de Södertälje, Botkyrka -ambdues properes a la capital- Örebro, Linköping, Uppsala i Malmö han sigut escenari, mentre el país celebrava la victòria de la selecció sueca al mundial de hoquei gel, l’esport nacional, d’uns aldarulls similars als de les banlieues de París, als de Brussel·les, als d’Anglaterra i als del barri del Besòs barceloní.

Els disturbis van començar al barri de Husby, al nord d’Estocolm i s’han estès a altres suburbis com ara Fittja o Rinkeby, uns barris de blocs de pisos construïts als anys 60 pel govern socialdemòcrata per allotjar-hi a les famílies proletàries sueques (ara classe mitjana-alta) i que des de fa anys, concentren la majoria de persones d’origen migrant del país, una classe baixa urbana immersa en l’atur i el fracàs escolar. Els aldarulls estan protagonitzats per joves de la perifèria de les grans ciutats mancats de confiança en una societat que els discrimina, com així ho perceben. Altres veïns, indignats amb el foc nocturn, surten a carrer amb armilles reflectants a tractar apaivagar la indignació dels joves insurrectes. La policia ha detingut una desena de joves. La situació poc a poc es va diluint, però el debat sobre la cohesió social es reprèn.

La mort a trets d’un veí de Husby el passat 13 de maig va desencadenar una revolta, una setmana després, en la què el foc ha destruït centenars de cotxes. Varies comissaries, establiments comercials i escoles del nord i sud d’Estocolm han estat atacades. La policia va disparar diverses vegades al “portuguès de 69 anys Lenine Relvas-Martins”, segons apunta el rotatiu lusità Público, que deambulava per Husby amb un matxet i que presumptament havia amenaçat a la policia. En un comunicat, la policia va dir que l’home havia mort a l’hospital. Una mentida. L’home va ser assassinat al seu apartament. Un fet del que el jovent del barri n’era coneixedor. El veïnat va organitzar una manifestació i la policia que la custodiava no va parar d’emprar insults racistes per denigrar als seus participants.

Per Gabriel (nom canviat), de 19 anys, la causa de la revolta social és el racisme i el capitalisme. “Una societat polaritzada per classes i procedències”, afirma a DIRECTA. “El jovent desconfia de la policia i la justícia. Estem cansats de la discriminació quotidiana, de la xenofòbia simbòlica. Dels controls de la policia pel carrer i el metro demanant-los la documentació i buscant-nos suposades drogues. De la segregació escolar” afirma Gabriel, suec fills de refugiats assiris de Turquia i resident al barri de Rinkeby. El racisme dels petits gestos s’anomena. El 15% de la població de Suècia és d’origen estranger. Tot i que la majoria provenen de països limítrofs amb el mar Bàltic, el debat se centra en l’exclusió social que pateixen les famílies instal·lades a Suècia que han fugit de països en conflicte per sol·licitar asil polític. En concret d’Iraq, Síria, Afganistan, Somàlia i en el seu dia de l’ex-Iugoslàvia, Iran i Xile. “El primer ministre suec, Fredrik Reinfeldt i el seu govern de coalició és el principal responsable, més enllà d’impulsar retallades de tot tipus, ha cedit, o ha comprat part del discurs de l’extrema dreta per pescat vots anunciant mà dura contra la immigració” diu Abdisalam.

La ultradreta surt a escena

Reinfeldt ha encarat la situació com va fer David Cameron: mà dura, militarització i doblement de la presència policial. Passant per alt la segregació social, les causes d’aquesta revolta i reduint-t’ho a un fets criminals. El partit Demòcrates Suecs (SD), present al Parlament i que té els seus orígens al moviment neonazi, ha demanat varies vegades el toc de queda als suburbis de les principals ciutats i la deportació d’estrangers. L’SD culpa a la immigració de tots els mals del país “i en fa responsable als polítics socialdemòcrates per haver establert en el seu dia una llei ‘tova’ d’immigració”. Per la ultradreta, els disturbis els han organitzat joves islamistes i criminals que s’aprofiten del sistema de prestacions suec. La militància neonazi ja ha començat a “patrullar” pels carrers. De fet, han estat reportades varies agressions d’aquesta a persones d’origen no suec. En concret dos centenars de militants de la formació neonazi Partit dels Suecs (SvP), simpatitzants d’SD i membres del feixista i supremacista blanc Moviment de Resistència Suec (SMR) fan acte de presència pels suburbis d’Estocolm. La policia els deixa fer i el conflicte s’enquista.

L’endemà d’una nit a Rinkeby. Foto: Reutters

La ultradreta al futbol no professional i regional alemany

Coincidint amb el 68è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa, es jugava un partit de futbol de copa a la població Oranienburg, a la regió metropolitana de Berlín, entre l’equip local, el TuS Sachsenhausen (de lliga local) i l’equip de Potsdam, l’SV Babelsberg 03 (que juga a la tercera divisió). Fins aquí tot normal. Fins que els afeccionats ultradretans del Sachsenhausen van desplegar una pancarta on hi ficava “Gas geben Sachsenhausen” (Dóna gas, Sachsenhausen). Un escàndol. Una provocació calculada pel fet que Oranienburg, va ser seu del camp de concentració i extermini homònim, el camp número 1 del sistema de camps del Tercer Reich, en el qual desenes de milers de persones van ser assassinades per les SS. Una expressió que en altres contextos ve a significar “vinga va” o “som-hi”, però no a Sachsenhausen i menys si els autors de la pancarta són ultradretans a l’òrbita del partit neonazi NPD.

El partit no va ser interromput. L’estadi d’Elgora ple d’aficionats. Uns 1.000. A Alemanya els estadis s’omplen sempre. I ple de policies, doncs el partit era considerat d’alt risc. L’equip contrincant, el Babelsberg 03, és un equip de barri, antifeixista, d’esquerres. A l’estil Sankt Pauli. De Potsdam, també a la regió metropolitana. La policia va encerclar els fans del Babelsberg 03, que volien retirar la pancarta, que al final del partit va acabar a mans policials. Varis fans del Sachsenhausen van ser la salutació hitleriana.

Des que el novembre de 2011 es conegués l’existència de la banda a Zwickau, Saxònia, el neonazisme en el futbol, especialment no professional i regional, torna a ser també, realitat i notícia al país. Dies després del descobriment de l’NSU, en el derbi saxó de divisió regional entre l’Zwickau i l’Erzgebirge Aue B gran part de l’afició de l’Zwickau, amb banderes de Noruega en mà -en homenatge a Anders B. Breivik- va començar a cridar en favor dels terroristes. Un jugador local va arribar a cridar “Sieg Heil”, la clàssica salutació hitleriana. A Frankfurt (Oder), a finals de 2011, hooligans neonazis de l’equip de la ciutat Frankfurter FC Viktoria 91, van atacar amb pedres i coets de focs artificials als afeccionats del Tennis Borussia Berlín mentre els hi cridaven “escòria jueva”. L’equip berlinès té orígens a la comunitat jueva. Un grup de fans de l’Energie Cottbus, l’Inferno 99 -amb vincles amb grups de camaraderia lliure neonazi, va rebre el Tennis Borussia Berlín amb pancartes i crits de “Sieg Heil”.

Per al periodista i politòleg alemany, Ronny Blaschke (seguidor del Hansa Rostock, autor del llibre ‘Atac de l’extrem dret: Com els neonazis abusen del futbol’ [Angriff von Recht- saußen: Wie Neonazis den Fußball missbrauchen], sobre les connexions entre el futbol, especialment no professional, i els extremismes de dretes) el flirteig dels afeccionats al futbol amb el nacionalsocialisme i la violència no és gens nou. El 2009, uns 50 neonazis -molts seguidors del Lokomotive Leipzig- van saltar al camp del FSV 1921 Brandis i van atacar, sense que la policia fes res, als jugadors de l’Estrella Roja de Leipzig per “rojos”. Durant anys els ultres del Chemnitzer FC van estar cridant insults racistes quan el seu jugador, el nigerià Yakubu Adamu, tocava la pilota. El mateix feien els de el VFC Plauen quan l’equip turc Türkiyemspor Berlín visitava el seu estadi. I si la violència en els estadis espanta a bona part de l’afició, els hooligans ultradretans i antisemites del Dynamo Dresden, l’equip de la capital saxona que juga en 2ª Divisió, són hiperconeguts en tot el país per causar-la.

Com constata Blaschke, els neonazis vénen utilitzant el futbol, especialment el no professional, per aconseguir vots i nous membres des de fa temps. L’estratègia política és simple: abraçar causes futbolístiques i del dia a dia esportiu dels clubs. A Leipzig, l’estratègia de l’NPD és erigir-se com els defensors dels valors tradicionals i històrics del Lokomotive i de la ciutat front el “capitalisme destructor” que representa el Red Bull Leipzig; un club fundat el 2009 després d’un intent fallit de Dietrich Mateschitz -l’amo de Red Bull- de comprar el Sachsen Leipzig -ja desaparegut-, que juga a una categoria superior al Lokomotive i que, a mitjà termini, pretén pujar a la Bundesliga. L’NPD fa campanya electoral i obté vots així. No els fa falta parlar del seu programa real. Ho fan en Saxònia, però també per tota Alemanya.

Amb el desmantellament i pauperització d’Alemanya de l’Est després de la reunificació, l’NPD -al que ara amb el cas de l’NSU s’intenta il·legalitzar- va trobar un escenari excel·lent per incubar de nou, i en els estadis, al vell i al nou nazisme, una estratègia que li ha donat i li dóna molts èxits (electorals).

Ultradretans del Sachsenhausen amb la pancarta en el partit contra el Babelsberg. Foto: Jan Kuppert