Bandera i Munic

Atacada la tomba de Bandera a Munic

Durant la nit del 16 al 17 d’agost, la tomba del controvertit polític ucraïnès Stepàn Bandera al cementiri de Waldfriedhof de Munic va ser destrossada. L’autor o autors van destruïr-ne la base, les flores i la creu de metre-vuitanta de marbre que corona el sepulcre. Tant el ministre d’Afers Exteriors d’Ucraïna Pavlo Klimkin, com el cònsol general de Kíev a Munic Vadym Kostiuk van lamentar l’atac a la tomba i van demanar, per les xarxes socials, una pregaria per Bandera.

Bandera va viure exiliat a Munic del 1946 al 1959 i va ser assassinat amb cianur per agents del servei secret soviètic. Però la relació de Bandera amb Munic no acaba aquí. En l’actualitat, un nebot de Bandera resideix a Munic i el partit que es proclama legatari del seu llegat, Svoboda, hi té una seu.

En l’actual conflicte entre Ucraïna i Rússia, la controvertida figura de Bandera ha tornat a la palestra pública. L’actual govern de Kíev, així com molts habitants de l’oest ucraïnès el consideren un patriota revolucionari, un lluitador per l’alliberament nacional d’Ucraïna. En canvi, a l’est del país, avui escenari d’un intens conflicte armat, Bandera és titllat de col·laborador del Tercer Reich i traidor. Bandera, que va viure de prop el Holodomor o la fam orquestrada dels anys 1932-1933, va ser membre de l’Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos (OUN), una formació independentista ucraïnesa creada el 1929 a Viena per Ievhén Konovàlets.

Amb una milícia políticomilitar i col·laborant amb els nazis, Bandera va intentar la creació d’un Estat ucraïnès lliure. I en el seu intent va dedicar-se a perseguir als seus opositors polítics comunistes i especialment exterminant a milers de jueus i polonesos. El 1940, amb la Segona Guerra Mundial iniciada l’OUN va dividir-se en dues: la OUN-B liderada per Bandera i la OUN-M dirigida por Andriy Mélnik. De la OUN-B va crear-se, el 1942, l’Exèrcit Insurgent Ucraïnès (UPA), el seu escamot militar. L’UPA va ser el principal perpetrador de les massacres de Volinia, on van ser exterminats més de 60.000 polonesos. També de l’assassinat de desenes de jueus. Quan Bandera va convertir-se en una molèstia per Hitler, al proclamar el 1941 a Lviv la independència d’Ucraïna, després d’entrar-hi amb el Batalló Nachtigall, dies després de l’atac d’Alemanya contra la URSS, va ser detingut i empresonat pels nazis al mòdul polític del camp de concentració de Sachsenhausen, juntament amb Yaroslav Stetsko. Alliberat el 1944, Bandera va col·laborar de nou amb l’Alemanya nazi fent front a l’avenç de l’Exèrcit Roig.

Avui, Svoboda, hereu del ideari de l’OUN, homenatja a Bandera i a l’antiga divisió de les Waffen-SS estacionada a Galítsia. El partit neofeixista també forma part del govern ucraïnès que encapçala Arseni Iatseniuk, un advocat neoliberal, patrocinat per Washington, i membre de la Unió Panucraïnesa “Pàtria”, el partit de Iúlia Timoixenko, després que el Parlament ucraïnès, aprovés la destitució de Víktor Ianukòvitx. Tornant a la relació amb Munic, el ministre d’Educació i Ciències, Serhiy Kvit, de Svoboda, va graduar-se a la Universitat Lliure Ucraïnesa, una institució universitària privada, de caràcter nacionalista, fundada el 1921 a Viena i des de 1945 amb seu a Munic i reconeguda pel govern de Baviera.

Durant els darrers mesos varies persones de la universitat han participat a Munic de les trobades del Mini-Maidan, el nom que han rebut les concentracions a Sendlinger Tor de centenars de membres de la comunitat ucraïnesa de Munic a favor de l’Euromaidan. Durant l’hivern, dos destacats membres de Svoboda van participar al Mini-Maidan muniquès: Taras Berezhansky, regidor a Ivano-Frankivsk, i Oleksiy Iemelianenko, líder de la formació neobanderista a Alemanya. Svoboda té relacions amb el partit neonazi alemany NPD i el maig de 2013, una delegació de la formació, va visitar el Parlament de Saxònia convidada pel líder neonazi d’aleshores Holger Apfel. Svoboda, a més de formar part del govern i de les institucions de seguretat nacional, té també estrets contactes amb el Batalló Azov, una unitat paramilitar integrada per neonazis, hooligans ultranacionalistes i mercenaris ultres que té com objectiu combatre als rebels pro-russos en les anomenades “operacions antiterroristes” que la unitat duu a terme a la regió de Donbass.

Munic és la principal ciutat dels expatriats ucraïnesos a l’Europa occidental. La comunitat, d’unes 6.000 persones, està organitzada i fins hi tot s’aplega al voltant de l’església grecocatòlica ucraïnesa de Maria Protectora i Sant Andreu a Munic. Per Sendlinger Tor, coincidint amb la Conferència de Seguretat a la capital bavaresa, van passar-hi altres personatges de la vida política de Kíev com el propi Iatseniuk, quan encara no tenia cartera política, Vitali Klitschko, Evgenia Timoixenko, filla de Iúlia Timoixenko, o el propi Petrò Poroixenko, actual president del país.

Tomba danyada de Bandera a Munic

Informació relacionada: El tuf ultra a Ucraïna i Crimea. Publicat a Directa.cat

Racisme contra les sol·licitants d’asil

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 12 de juliol de 2013

“No a l’alberg”, “Fora d’aquí”, “Primer els de casa” o “Alemanya pels alemanys”: aquestes van ser algunes de les consignes cridades durant els intents de pogrom que van protagonitzar grups neonazis i gran part del veïnat a les poblacions de Hoyerswerda i Rostock-Lichtenhagen contra les persones sol·licitants d’asil, els anys 1991 i 1992 respectivament, davant dels seus albergs. També són els crits i els atacs verbals que van poder-se escoltar el proppassat 9 de juliol a Berlín, on gran part del veïnat, varis neonazis i el partit neonazi NPD van manifestar-se contra la remodelació d’una escola abandonada per convertir-la en alberg per sol·licitants d’asil.

Des de fa setmanes, operaris i treballadors estan reformant l’institut Max Reinhardt, al carrer Carola Neher del barri berlinès de Hellersdorf. Ha estat en desús durant més de cinc anys, i treballen per convertir-lo en una residència amb capacitat per a 400 persones sol·licitants d’asil i refugiades que han acabat a Alemanya sol·licitant allotjament tot fugint de les seves llars, de la mort o de la persecució. Hellersdorf és el barri més oriental de l’antic Berlín-Est, un barri de Plattenbauten -d’edificis socialistes prefabricats amb panells- a la frontera amb Brandenburg.

Una assemblea instrumentalitzada
En un acte el 9 de juliol, el batlle del districte, Stefan Komoß, del socialdemòcrata SPD, acompanyat per la regidora d’Afers Socials també del districte, Dagmar Pohle, de Die Linke, van realitzar un acte de presentació, una reunió d’informació, amb el veïnat per parlar del projecte. L’assemblea va realitzar-se en els terrenys adjacents a l’escola. Unes 1.500 persones van assistir-hi; d’aquestes, uns 60 neonazis i també uns 200 membres del moviment antifeixista juntament amb persones sol·licitants d’asil de l’acampada d’Oranienplatz. Durant l’acte, la tensió regnava en l’ambient. L’estat d’ànim va ser en tot moment agressiu i la xenofòbia de gran part del públic va generar petites escaramusses. Veïns i veïnes van protagonitzar acalorades i polaritzades discussions entre ells i amb els polítics. La ultradreta va cridar consignes racistes durant varis minuts. Els crits de “Nazis fora” tampoc van faltar. La policia antidisturbis va ser desplegada enmig de la presentació.

El moviment neonazi ha aprofitat el cas de l’alberg per als seus propòsits i la seva campanya, per treure rèdits i esgarrapar nous vots. I és que el principal partit neonazi d’Alemanya, l’NPD, amb representants electes als parlaments regionals de Mecklemburg-Pomerània Occidental i Saxònia, va escalfar l’ambient de l’acte informatiu per instrumentalitzar-lo i per establir un clima de por i odi al veïnat cap a les persones sol·licitants d’asil. En l’acte va participar Sebastian Schmidtke, president de l’NPD a Berlín, que, des del seu lloc al públic, va prendre la paraula i va fer un discurs incendiari i d’odi contra les persones migrants i sol·licitants d’asil. En ocasions, el seu discurs va ser una crida al veïnat a protagonitzar un intent de pogrom, “a salvar Alemanya”. Fins i tot entre les persones que arropaven a Schmidtke, n’hi havia que portaven samarretes amb la inscripció “22.-26. 8. 1992”, referent als dies del pogrom a Rostock-Lichtenhagen. A part de membres berlinesos i de Brandenburg de l’NPD, van assistir a l’acte Maria Fank, companya d’Schmidtke i presidenta estatal de RNF, la secció femenina de l’NDP -que també va orar des del públic- i els principals quadres del grup de camaraderia neonazi strasserista NW Berlín, amb Julian Beyer al capdavant, vestits amb roba de Thor Steinar, Erik & Sons i samarretes amb un smiley amb bigoti hitlerià. L’NPD va repartir octavetes en l’acte i molt del veïnat va corejar les consignes racistes que cridaven. També crits de “traïdors” i “gitanos” a les representants del districte. Fotògrafs antiantifa, acreditats amb carnets de premsa, van retratar el veïnat a favor de l’alberg, a membres d’Antifa i a vàries estudiants de la Universitat Alice Salomon de Ciències Aplicades que assistien a l’acte.

El racisme estructural i les iniciatives ciutadanes
L’oposició veïnal al projecte està creixent. S’ha creat una plataforma contra el projecte d’alberg. Es diu “Iniciativa Ciutadana Marzahn-Hellersdorf” (BMH, en les seves sigles en alemany), la qual està mobilitzant amb èxit el veïnat a través d’octavetes i les xarxes socials, i que rebut moltes adhesions al seu web a Facebook -per sobre de les 1.500. La iniciativa que, al ser una plataforma, pot usar espais municipals, afirma que no està en contra del dret d’asil. Tan sols no vol l’alberg al seu barri: l’eufemisme clàssic del principi de Sant Florià o Nimby (acrònim anglès que significa Not in my back yard). A la vegada publica a Facebook que “els sol·licitants d’asil haurien de ser deportats sistemàticament als seus països d’origen”. La xenofòbia simbòlica enquistada al centre de la societat practica diàriament el racisme dels petits gestos que, amb eufemismes i hipèrboles, criminalitza la pobresa i culpabilitza a l’estranger dels problemes socials i de benestar col·lectiu. De la crisi econòmica i de l’atur. En aquesta línia afirma que la inauguració de l’alberg suposaria “un augment de la brutícia al barri i també l’establiment de xarxes de tràfic de drogues, de prostitució i l’augment dels robatoris”. Alguns veïns diuen que “són ells els qui necessiten ajudes socials i no els refugiats sirians que han de vindre”. “Què podem fer per tancar l’alberg abans que es comencin a matar entre ells?”, pregunta un altre veí a Facebook.

Els neonazis amagats darrere d’“iniciatives neutres”
Nogensmenys, com ha destapat una investigació d’Antifa Berlín, aquesta iniciativa ciutadana de caràcter ultradretà té importants elements neonazis darrere. La Directa ha pogut saber que Thomas Crull, excandidat l’any 2011 a l’ajuntament de Hellersdorf per l’NPD, n’és el responsable de premsa. Un altre dels grans implicats de BMH és Lars Niendorf, membre actiu de NW Berlín i responsable de traginar la bandera del grup a les concentracions que fa. També el regidor de l’NPD a Hellersdorf, Matthias Wichmann, i André Otto, regidor l’any 1998 del partit neonazi la Unió del Poble Alemany (DVU) del magnat bavarès Gerhard Frey, al barri de Lichtenberg i detingut per protagonitzar amb altres membres de DVU, una agressió racista aquell mateix any. Per la seva part, com informa Antifa Berlín, Schmidtke, sota pseudònims és molt actiu a la xarxa fomentant la BMH.

Les autoritats socialdemòcrates no hi veuen racisme
Tant l’alcalde del districte Komoß, com l’alcalde-governador de Berlín, ambdós de l’SPD, com el conseller de Sanitat i Afers Socials de la capital, el democratacristià Mario Czaja van condemnar les accions portades a terme pels neonazis. Tanmateix, van negar que l’origen del problema a Hellersdorf és la presència estructural del racisme al centre de la societat i a la cosmovisió del veïnat, que es mou per estereotips, temors i desconeixement. Komoß va negar també en una entrevista al periòdic Taz que existeixi un ambient propici al pogrom. D’altra banda, en les darreres setmanes, la població txeca de České Budějovice està vivint també un intent de pogrom protagonitzat per grups neonazis contra la població romaní i sinti. L’ambient és global. Després de les protestes xenòfobes contra la conversió de l’institut Max Reinhardt en un alberg de persones sol·licitants d’asil, un grup de veïns i veïnes va crear una pàgina a Facebook de suport al projecte. Es tracta de la iniciativa “Hellersdorf ajuda als sol·licitants d’asil”, que ja ha rebut més de 5.000 adhesions, superant la iniciativa racista. El seu objectiu és fomentar la convivència, la cohesió social i combatre el racisme.

L’NPD prepara noves provocacions
Viatjant amb un bus a varis punts de la ciutat de Berlín on hi ha albergs per persones sol·licitants d’asil, l’NPD pretén manifestar-se aquest dissabte 13 de juliol. L’inici de la gira racista és molt a prop del campament de protesta de persones sol·licitants d’asil a Oranienplatz, al barri de Kreuzberg. Les altres parades són pels barris de Marzahn, Reinickendorf, Spandau i Marienfelde. A l’acampada d’Oranienplatz, erigida a l’octubre de 2012, el col·lectiu de persones sol·licitants d’asil reclama acabar amb el Residenzpflicht, la llei que les confina a viure en centres d’internament -la majoria d’ells en condicions pèssimes i situats a les afores de les poblacions o en antigues casernes militars- i les prohibeix abandonar el lloc de residència assignada i viatjar a altres ciutats. També demanen l’abolició de la prohibició a la qual estan subjectes, tant de buscar feina de manera autònoma com d’accedir a cursos oficials de llengua alemanya. A això cal afegir-hi la fi de les deportacions, del racisme policial i de les targetes de racionament, que les obliga a comprar un tipus de menjar concret i en establiments predesignats -com ara els supermercats de la cadena REWE. Com a darrer punt, l’assemblea d’Oranienplatz demana a les autoritats que s’atorguin permisos de residència a les refugiades i que s’agilitzi el procediment d’asil, ja que el procés acostuma a trigar varis any i representa un desgast psicològic elevadíssim. El camp està amenaçat de desallotjament.

Propaganda NPD. Schmidtke a l’esquerra i Fank a la dreta de la pancarta. Foto: PDFO

El personal temporal subcontractat i explotat per Amazon a Alemanya és vigilat per ‘segurates’ neonazis

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 20 de febrer de 2013

Un nou escàndol ha esclatat a Alemanya després que la televisió pública ARD, Das Erste va emetre un minidocumental en que es revela que treballadors temporals reclutats per tota Europa per la filial alemanya del gegant de comerç electrònic Amazon.com, per empaquetar enviaments durant la campanya nadalenca, van ser forçades a treballar llargues jornades i torns per un salari menor al acordat. Un nou cas d’explotació laboral als magatzems de la ciutat de Bad Hersfeld, al land de Hesse.

La subcontratació i explotació
La xarxa d’ocupació europea EURES mostrava l’oferta de treball, però el personal no va ser contractats directament per Amazon.de, sinó per l’empresa de treball temporal Trenkwalder, que els assegurava el mateix sou que oferia Amazon.de. Però una vegada arribats a Bad Hersfeld, explica Silvina -professora d’art a l’atur, que va deixar a l’Estat espanyol als seus tres fills i al marit per fer de temporera a Amazon.de, es van assabentar que guanyarien un 12% menys del que esperaven. El reportatge desvetlla també que l’empresa CoCo Job Touristik s’encarregava del seu allotjament en hotels de vacances o campaments estiuencs, com Seepark Kirchheim, a uns 17 kilòmetres de Bad Hersfeld. Es tractava de petits bungalows en què havien de dormir i compartir espai sis persones desconegudes i on només un autobús al dia hi arribava per portar-los al magatzem. Tant l’autobús -que acostumava a retardar-se- com el menjar fred que els serveixen a la cantina d’Amazon.de, eren descomptats del sou.

La seguretat neonazi
L’audiovisual també mostra la política vigilància extrema que Amazon.de sotmetia al personal subcontractat a través de l’empresa de seguretat HESS Security. Els vigilants de seguretat sotmetien als treballadors a un rigorós seguiment que també passava pel control d’accessos al bany i la cantina, per escorcolls a les hores de pausa i per registres a les seves habitacions tant com quan hi hi eren com quan dormien o dutxaven. La seva funció: intimidació i acte de presència. El documental revela que el personal de seguretat contractat era obertament militant neonazi -molts caps-rapats musculats, que vestien de negre, portaven botes militars i roba de la marca Thor Steinar -una coneguda marca relacionada amb la ultradreta i la militància antiantifa i prohibida als camps de futbol que, curiosament, Amazon.com va deixar de vendre en 2009 per mala imatge. I és que el nom de HESS Security, presidida per Uwe L. i organitzada paramilitarment, és una al·lusió directa al lloctinent d’Adolf Hitler i icona màrtir del moviment neonazi europeu, Rudolf Hess. Els empleats subcontractats com el propi equip de rodatge del documental, afirmen sentir-se intimidats i amenaçats pel tracte rebut per HESS Security. Arran de la polèmica, Amazon.de ha declarat públicament la rescissió del contracte amb aquesta empresa.

Segons dades proporcionades per Heiner Raimann, representant del sindicat del sector serveis Ver.di a Amazon.de, el 90% de la plantilla que Amazon té repartida pels centres de logística a les localitats de Bad Hersfeld, Augsburg, Leipzig, Rheinberg, Werne, Pforzheim i Coblença és personal subcontractat temporalment, especialment de Polònia, Hongria, Letònia i l’Estat espanyol. La resta és fixe. “La temporalitat i la precarietat s’estén pel capitalista mercat laboral alemany i mentre ningú es queixi, tot sembla indicar que el sistema seguirà funcionant així”, afirma Raimann al documental.

Fotograma del documental d’ARD realitzat per Diana Löbl i Peter Onneken que ha investigat els fets

Milers de persones es manifesten a Berlín contra el brutal desnonament a la família Gülbol

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 14 de febrer de 2013

La família Gülbol ha estat desnonada per la força. Un enorme contingent de cinc centenars d’agents de la policia han barrat el pas des de les 7 del matí a més de 1.000 manifestants que intentaven aturar el desnonament de la família berlinesa d’origen turc al carrer Lausitzer 8, del barri de Kreuzberg. La intervenció de la policia per executar l’ordre judicial ha estat brutal, emprant pas pebre, porres, emprant tàctiques de kettling i realitzant varies detencions. Un helicòpter ha estat utilitzat per sobrevolar la zona i varies estacions de metro i bus han estat clausurades en hores puntes per la policia. Diversos pneumàtics i quatre cotxes han estat cremats a Kreuzberg i varies manifestacions espontànies d’indignació han transcorregut pel barri.

L’acció de la policia indica “que l’augment exponencial del preu dels lloguers per l’especulació, el desplaçament del veïnat a causa dels efectes negatius de la gentrificació i els desnonaments no són tractats com un problema social, sinó com un problema de seguretat pura, i la desobediència civil com a criminalitat. Per la policia i el ministre de l’Interior de Berlín, Frank Henkel (CDU), els interessos econòmics de l’empresa immobiliària passen per davant al dret a l’habitatge”, ha comentat davant la premsa Ali Gülbol, pintor de 41 anys, pare de família i inquilí desnonat del carrer Lausitzer.

Ali Gülbols fent una roda de premsa al carrer després de ser desnonat. Foto: Roger Suso

La família Gülbol portava dècades vivint al numero 8 del carrer Lausitzer. Segons comenta Gülbol, sempre havien pagat el lloguer i d’acord amb el propietari del pis, l’any 1999, el mateix Ali va sanejar i restaurar el pis, per 20.000 euros -amb l’ajuda de familiars i amics-, sense que això suposes un augment de la mensualitat. Després d’un canvi de propietari el 2006, l’augment del lloguer pels Gülbol va ser de 93 euros més al mes, fent un total de 715. André Franell, de 41 anys, nascut a Berlín com Ali Gülbol, va comprar l’edifici en una subhasta bancària. Amb reticències Gülbol, va acceptar l’increment i amb dificultats va seguir pagant el nou preu del lloguer. Tanmateix, “Franell va voler fer-nos fora i per poder especular amb noves inquilines”. Un retard en un pagament va ser el pretext de Franell per portar a Gülbol a judici i un jurat va dictaminar el 2012, que Franell tenia el dret a expulsar a la família Gülbol. Avui, la policia ha executat la sentència i la família Gülbol ha quedat al carrer.

Policia berlinesa fent un cordó policial durant el desnonament. Foto: Roger Suso

Emmirallades amb les mobilitzacions ciutadanes de l’Estat espanyol i seguint el model de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi (PAHC), 20 iniciatives del districte, associacions veïnals i també amb el suport del club de futbol Türkiyemspor Berlín, varis grupuscles d’esquerres, Kotti&Co, centenars de veïns, veïnes i petits comerciants, així com polítics de Die Linke (Hakan Tas i Halina Wawzyniak), Els Verds (Turgut Altug i Katrin Schmidberger) i Pirates (Fabio Reinhardt i Simon Kowalewski) del barri, van signar declaracions de solidaritat amb la família Gülbol i van participar en les accions d’aquesta aliança anomenada Zwangsräumung verhindern (Evitant desnonaments) per aturar el desnonament. Des de 2012, hi ha una mitjana de 23 desnonaments per dia a la ciutat de Berlín. L’aliança reclama a l’Ajuntament que resolgui la situació políticament i no policialment.

Més fotos

Manifestants a l’estil PAHC contra el desnonament. Foto: Roger Suso

Ràtzia policial a Alemanya a fotoperiodistes freelance

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 7 de febrer de 2013

Centenars d’agents de la policia van ser desplegats ahir de matinada per tota Alemanya en una ràtzia contra 9 fotoperiodistes. En la batuda, entre amenaces i intimidacions, es van registrar domicilis, confiscar ordinadors, càmeres i discs externs, es van copiar milers de dades i fotografies i es van petar arxius encriptats. Amb el pretext de “la recerca de sospitosos i de buscar evidències i proves de l’agressió a un agent i d’enfrontaments entre manifestants i policies durant una manifestació”, la fiscalia de Frankfurt am Main va emetre la polèmica ordre judicial. El fiscal va justificar la ràtzia als fotoperiodistes perquè en aquesta manifestació, un policia va resultar greument ferit.

 La manifestació anticapitalista va ser la del 31 març de 2012 a Frankfurt, coneguda com M31, i va ser organitzada per una altre sèrie de sindicats i grups autònoms. El moviment Blockupy que reuneix diversos grups d’esquerres –del partit polític socialista Die Linke, indignades, grups autònoms de diversa temàtica, sindicats a grups d’Antifa també hi va participar. La convocatòria de Blockupy Frankfurt reclamava l’ocupació d’espais públics en protesta per la política d’empobriment de la Troika i Merkel i va aplegar milers de manifestants vinguts d’arreu d’Alemanya i d’Europa.

Moment de la manifestació anticapitalista M31. Foto: Björn Kietzmann

Els fotoperiodistes independents assaltats, com ara Björn Kietzmann, PM Cheung, Christian Mang o Christian Jäger, treballen tots de freelance per periòdics com el Tagesspiegel (liberal-esquerrà), la taz, die tageszeitung (cooperatiu i d’esquerres), el neues deutschland (d’esquerres), el junge Welt (alternatiu i esquerrà), el Frankfurter Rundschau (liberal-esquerrà), el Der Spiegel (liberal) o la dpa (l’agència alemanya de notícies), entre d’altres.

“Aquesta batuda representa no només una greu violació dels drets fonamentals, sinó també una violació massiva de la llibertat de premsa” sosté Cheung. “Els reporters gràfics no som auxiliars de policia ni som una botiga d’autoservei, quan es tracta de proves” afirma Cheung. Els fotoperiodistes van titllar l’acció d’indignant i com una violació de la llibertat de premsa, van exigir la devolució immediata del material confiscat i van denunciar que la còpia de dades és il·legal. També van criticar que les ordres de registre es van emetre com “una batuda a fotògrafs, com si no fossin periodistes”, per saltar-se la llei i posar en marxa les ràtzies polítiques tot pervertint la interpretació del què és llibertat de premsa i la inviolabilitat de les fonts. Donada la circumstància, els fotoperiodistes revelen un possible ús il·legal de fitxers polítics policials de persones i periodistes no fitxades i sense antecedents.

Tant sindicats, com associacions de premsa i periodistes, van condemnar i lamentar la ràtzia policial i van considerar l’ordre de la fiscalia de Frankfurt “completament inacceptable”. “Al més estil Putin, això és el principi d’una onada de més intimidació i criminalització no tant sols als fotoperiodistes independents i freelance, sinó per tota la premsa lliure”, sostenen.

La batuda al cantant de Normahl
El mateix dimecres, la població suabiana de Winnenden, a l’Estat de Baden-Württemberg, va ser escenari també d’una batuda policial a Lars Besa, el cantant del grup de punk format als anys 80 Normahl, per presumptes cançons amb lletres antipolicials i glorificació de la violència. Besa va denunciar “l’aplicació d’una doble vara de mesurar quan es tracta de punks antisistema o neonazis racistes”.

Full del protocol de registre a Kietzmann amb el material incautat. Foto: Björn Kietzmann

Victòria mínima de l’oposició a Merkel a la Baixa Saxònia

Nota: Article publicat al web d’Extramurs.cat el 21 de gener de 2013

Els resultats de les eleccions a l’Estat federal de la Baixa Saxònia han deixat, després d’un recompte trepidant, al partit l’SPD i a Els Verds, la possibilitat de formar govern al Leineschloss -el vell palau reial de Hannover, avui seu del Parlament regional. El bloc entre socialdemòcrates i ecologistes suma 69 escons i el bloc entre democratacristians (CDU) i neoliberals (FDP), 68. La diferència entre els dos blocs ha estat de 12.409 vots. Amb aquests resultats, el candidat de l’SPD, Stephan Weil, tot i perdre vots, desbanca del càrrec de primer ministre a David McAllister (CDU). Hi ha canvi de govern. Amb Anja Piel com a candidata Els Verds han incrementat el numero de vots i s’han ofert a Weil, ja des de la campanya, per formar coalició.

Durant la campanya electoral, McAllister (CDU) -de pare escocès- i ministre-president sortint de la Baixa Saxònia, va demanar recolzar l’FDP per mantenir coalició governant al govern. Els democratacristians han perdut molts vots, que han anat a parar al partit liberal. Amb l’escrutini finalitzat, l’FDP i el seu candidat Stefan Birkner, han rebut un 9’9% dels vots, una forta pujada si es té en compte la trajectòria del partit des de 2011, sota la presidència de Philipp Rösler. Des d’aleshores l’FDP ha estat expulsat de sis Parlaments regionals. El 2011 a Berlín, va obtenir l’1’8% dels vots i va quedar per sota del partit neonazi NPD; i a Saarland va arribar al 1’2% dels vots. Tanmateix, Rösler, nascut a Vietnam i criat a la Baixa Saxònia, ha ofert la seva dimissió al partit i podria substituir-lo Rainer Brüderle.

Per altra banda, dos partits no arriben al llindar del 5% dels vots per entrar al Parlament. El partit socialista Die Linke liderat per Manfred Sohn, perd la representació parlamentaria i 11 escons, i el partit Pirata de Meinhart Ramaswamy es quedarà sense intervenir en la legislatura. Com s’apuntava a Twitter durant la nit electoral piulant, el resultats a Baixa Saxònia, confirmen que l’expansió a l’oest de Die Linke no qualla. Tot i establir-se com un partit d’oposició ferma als govrens federals i a Berlín, els socialistes només tenen implantació estable a l’est i, a l’oest a Saarland, feu de Lafontaine. I és que a l’oest i al sud alemany, Die Linke encara és percebut con el partit hereu al partit comunista (SED) que va governar l’Alemanya de l’Est. També els frecs entre la branca oriental i l’occidental -provinent de militants de l’ala esquerra de l’SPD i sindicalistes al voltant d’Oskar Lafontaine (WASG)- són coneguts i presents.

La Baixa Saxònia és el segon Land més gran en extensió, el quart en nombre d’habitants (8 milions) i té sortida al mar del Nord. Les principals ciutats són Hannover, Braunschweig, Osnabrück i Göttingen. Les grans fàbriques de Volkswagen es troben a Wolfsburg i la potent indústria pesada d’acer, així com fàbriques de Bosch o d’Ikea es localitzen a Salzgitter. El sector agrari és també molt extens. La Baixa Saxònia té considerablement més protestants que catòlics i la seva diversitat regional la converteix en un bon termòmetre i test nacional. Els anys 90, Hannover va tenir el primer govern de coalició entre l’SPD i Els Verds d’Alemanya amb Gerhard Schröder com a ministre-president. L’èxit de la coalició va portar a Schröder, l’any 1998, a la cancelleria amb la mateixa coalició.

Les eleccions a la Baixa Saxònia són uns comicis importants ja que són els últims abans de les eleccions generals que es celebraran durant la tardor i on es decidirà el futur d’Angela Merkel i el govern federal bipartit (CDU i FDP). Encara que va tornar a ser la formació més votada, la CDU i Merkel, no paren d’acumular sonores derrotes als diferents Länder. 12 comicis en el que va de legislatura. Una nova derrota i una nova crisi al govern federal. Amb aquest resultat el govern bipartit Merkel-Rösler queda bloquejat legislativament al Senat ja que perd definitivament la majoria a la cambra alta del poder legislatiu, el Bundesrat, on s’hi representen els Länder, els 16 Estats federats alemanys. Merkel manté la seva popularitat i no es preveu a hores d’ara que perdi la cancelleria en els properes eleccions a favor de Peer Steinbrück (SPD) -que s’enfonsa en les enquestes, però els resultats compliquen l’escenari i el càlcul electoral de la CDU contempla pactes de govern federal tant amb l’FDP, com amb l’SPD i també amb Els Verds, com passa a varis Länder.

El socialdemocrata Stephan Weil celebrant els resultats a Hannover. Foto: dpa

Les marxes neonazis arriben a Magdeburg

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 17 de gener de 2013

El passat 12 de gener, uns 1.000 neonazis van arribar a Magdeburg, la capital de Saxònia-Anhalt, per participar en un dels esdeveniments més importants de l’extrema dreta del país. Un ampli desplegament policial de 2.000 agents va intentar garantir que les antifeixistes no arribessin al lloc reservat per als neonazis, que van desfilar amb música de Wagner pel Parc Industrial SKET del barri de Salbke i no van parar de fer fotografies de les contramanifestants. Després de dos anys de victòries antifeixistes a Dresden on es va aturar la marxa neonazi més gran d’Europa, el moviment neonazi i el partit NPD, han trobat a la ciutat de Magdeburg l’alternativa a Dresden per la marxa i pels actes revisionistes i de glorificació del feixisme alemany.

Tot i així, els bloquejos, els sit-ins i els actes de desobediència civil d’unes 14.000 activistes contramanifestants van aconseguir que la marxa fúnebre no passés pel centre de la ciutat. Al llarg del dia es van viure enfrontaments entre antifeixistes i les forces de seguretat. La policia va utilitzar esprai de pebre i canons d’aigua contra grups Antifa per defensar el dret de manifestació dels neonazis i impedir els bloquejos de carrers que el moviment antifeixista portava a terme.

A les ciutats de Pforzheim, Kassel, Darmstadt, Hamburg i Swinemünde/Świnoujście –poblacions on els brutals bombardeigs nord-americans i anglesos de finals de la Segona Guerra Mundial van causar més de 11.000 morts a cada ciutat– el moviment antifeixista, moviments socials, sindicats, alguns partits polítics i grups eclesiàstics han aconseguit amb gran èxit i des de fa anys mobilitzar-se i impedir les marxes neonazis de dol amb bloquejos massius de carrers i rutes d’accés.

Des de finals dels 90, els nazis han interferit en els actes en memòria de les víctimes dels bombardeigs aliats a les ciutats alemanyes. El moviment neonazi porta molts anys banalitzant la història i explotant els bombardeigs per als seus propis fins –relativitzaven la culpabilitat alemanya en la Segona Guerra Mundial i se’n reivindicaven víctimes.

Tot i l’èxit de les mobilitzacions populars en barrar els peus als neonazis, al racisme i al revisionisme, entre les convocants de l’acció antifeixista del passat dia 12, amb el rerefons del cas NSU, no es parla de victòria, ja que tot i haver pogut evitar parcialment les traves policials i judicials que se’ls hi van posar per portar a terme el bloqueig, la marxa fúnebre hitleriana pel bombardeig va transcórrer, de nou, a Magdeburg.

Bloqueig d’Antifa als accessos de Magdeburg. Foto: mdnazifrei

Assassinades a París tres activistes kurdes (II)

Les marxes kurdes de dol fan ressonar el conflicte al conjunt d’Europa

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 11 de gener de 2013

Milers de persones han sortit als carrers de París, Estrasburg, Metz i Marsella en rebuig a l’assassinat a París de les tres activistes kurdes. Un clam de solidaritat internacional i una marxa de dol del poble kurd expatriat, mentre esperen, enrabiades, les primeres conclusions de la fiscalia francesa sobre l’autoria de les morts. A Berlin, prop de 2.000 persones s’han manifestat en memòria de Sakine Cansiz, Fidan Dogan i Leyla Söylemez; per l’alliberament d’Abdullah Öcalan i contra la històrica guerra bruta de l’Estat turc. La majoria de les persones participats eren membres de la comunitat kurda de la ciutat i la presència de dones ha estat molt remarcable.

La manifestació, iniciada a Hermannplatz, al barri de Kreuzberg, ha transcorregut pels principals carrers del barri, passant per davant els principals bancs i establiments comercials turcs de la ciutat. La manifestació ha estat convocada pel Comitè de Solidaritat amb el Kurdistan de Berlín (YXK-Berlín) i ha estat secundada pel moviment Antifa, per diverses organitzacions socialistes, comunistes, trotskistes i socialdemòcrates i internacionalistes de la comunitat kurda, turca i alemanya, i per les persones sol·licitants d’asil acampades en protesta a Oranienplatz. La nit anterior a la marxa, la façana de l’antiga l’ambaixada turca de Berlín va ser atacada, sense incidències destacades, amb un còctel molotov. També hi ha hagut manifestacions a Stuttgart, Frankfurt am Main, Dortmund, Londres, Estocolm i Istanbul.

Europa com escenari del conflicte turc-kurd
El conflicte armat entre l’Estat turc i l’esquerra kurda ja fa temps que ha traspassat els escenaris d’Istanbul, la península d’Anatòlia i la frontera nord de l’Iraq i l’Iran. La intensificació del conflicte des l’estiu de 2011 i la guerra civil siriana, han provocat que, a diversos països europeus, especialment Alemanya, França, Suècia, el Regne Unit, els Països Baixos i Suïssa, la tensió hagi incrementat, exponencialment, entre bona part de la comunitats turca i kurda resident als països. Almenys uns quatre milions de turcs i aproximadament 800.000 kurds de tres generacions diferents viuen a Alemanya. Fins a 250.000 turcs i 150.000 kurds viuen a França. Unes 95.000 persones provinents del Kurdistan viuen a Suècia, a més de 120.000 assiris/siríacs provinents de la mateixa regió. Qualsevol escalada del conflicte turc-kurd té des de sempre la seva ressonància les principals ciutats europees, que es converteixen en escenaris de multitudinàries manifestacions i d’accions d’agitació política de tots colors. Per una banda, marxes en solidaritat amb el Kurdistan, contra les matances de l’exèrcit turc, per protestar contra la política de la UE i de l’OTAN de suport incondicional al terrorisme d’Estat turc i per exigir l’alliberament d’Abdullah Öcalan, el líder del PKK. Per l’altra banda, marxes en suport a les forces armades otomanes i al govern democratamusulmà d’Erdogan, per la unitat de Turquia i la negació del Kurdistan i contra el moviment independentista kurd i el PKK.

Emmarcades en un espiral d’acció, reacció i represàlies, la majoria de manifestacions han acabat en ball de bastons, escaramusses entre les parts i la policia i desenes de persones detingudes. Addicionalment, la majoria d’enfrontaments i escaramusses entre comunitats han estat descrites entre el moviment idealista turc, conegut com a Llops Grisos i grups escindits del PKK -com els Falcons de la Llibertat del Kurdistan (TAK)-, i les Joventuts Apoistes -Apo és l’àlies d’Öcalan.

Altres esdeveniments destacats
A finals dels anys 80, el PKK va estar col·laborant amb l’Exèrcit Secret Armeni per a l’Alliberament d’Armènia (ASALA) en la seva campanya a França. L’acció clandestina dels serveis secrets turcs (MIT) contra l’esquerra kurda va traduïr-se en l’assassinat a París d’activistes kurds. Mustafa Aktas, membre del PKK, va morir allà el 1985; el 1987, Hüseyin Akagündüz, un líder kurd, va ser mort a trets. Durant els anys 90, es comença a reportar a Europa les primeres activitats relacionades amb el PKK, els Llops Grisos i els seus entorns: diversos bancs turcs són atacats així com mesquites d’ambdues comunitats. L’any 1993 a Munic, un grup armat va ocupar en nom del PKK el consolat turc i durant diverses hores van retenir com a ostatges a una vintena de persones per exigir al canceller Helmut Kohl una declaració pública a favor del Kurdistan. Els assaltants van acabar rendint-se a la policia.

Mesos després dels fets de Munic, tant el govern de Kohl com el de François Mitterrand a l’Estat francès van prohibir l’organització i els seus símbols i va considerar el PKK com a grup terrorista. En canvi els Llops Grisos i els seus símbols turanistes no estan prohibits a la UE. La il·legalització va provocar una onada de protestes massives i contramanifestacions per tota Europa. L’any 1999, després del segrest d’Öcalan quan es trobava en una seu diplomàtica grega a Kenya pels serveis d’intel·ligència turcs i el seu empresonament, Berlin va ser escenari de multitudinàries protestes de rebuig a la seva detenció davant les ambaixades de Turquia (situada al districte de Mitte) i d’Israel (situada a Schmargendorf). La tensió va arribar al clímax quan agents de seguretat israelians de l’ambaixada van obrir foc real contra diverses desenes de manifestants kurds que van irrompre a la finca de la seu diplomàtica, després de conèixer un agraïment del premier turc d’aleshores, Bülent Ecevit -conegut també per ordenar la invasió de l’exèrcit otomà a Xipre el 1974- al govern israelià de Benjamin Netanyahu per la captura d’Öcalan. El balanç aleshores va ser de quatre persones mortes i diversos ferits.

La marxa de dol a Hermannplatz. Foto: Roger Suso

Els canvis de nom dels carrers de Berlín generen un debat encès sobre la memòria històrica

Nota: Article publicat al web d’Extramurs.cat el 31 de desembre de 2012

El veïnat del carrer Treitschkestraße, al barri berlinès de Steglitz, va pronunciar-se majoritàriament en contra del canvi de nom del carrer. El proppassat dimecres 19 de desembre, l’ajuntament de Steglitz, governat pel democratacristià Norbert Kopp amb coalició amb Els Verds, va donar a conèixer els resultats de la votació per correu realitzada després de més de 15 anys de debats. De les 428 persones residents amb dret a vot a aquest carrer de gairebé un kilòmetre de llarg i situat perpendicularment prop de l’avinguda comercial Schloßstraße i del curiós edifici Bierpinsel, 305 van anar a votar, el 71% del veïnat. El recompte va donar els següents resultats: 15 vots nuls, 64 vots a favor i 226 en contra. Amb aquests resultats, el 74% del veïnat es va manifestar en contra del canvi de nom i en mantenir el carrer dedicat a Heinrich von Treitschke (1834-1896), i en el qual també s’hi ubica el parc en honor al historiador i diplomàtic Harry Bresslau. Un resultat esperpèntic. Von Treitschke va ser un historiador i polític patriòtic destacat en l’època de l’Alemanya Imperial, famós per les seves tesis antisemites i per encunyar la frase “Els jueus són la nostra desgràcia”, adoptada posteriorment per Julius Streicher com a slogan pel periòdic nazi Der Stürmer. En canvi Bresslau, va ser l’antítesi acadèmica de von Treitschke -el va rebatre historiogràficament- i va manifestar-se sempre a favor de la integració de la comunitat jueva a l’Estat alemany.

Tot i així i això, les voluntats de denominar el carrer amb altre nom segueixen intactes, tan al barri com a tota la ciutat. El grup de l’SPD al consistori, amb el recolzament de Els Verds, va anunciar, un dia després de fer-se públics els resultats, que per al proper any, presentaran una nova iniciativa política en ferm per treure a von Treitschke del nomenclàtor. La nova sol·licitud, més explicita i presentant una alternativa, advocarà pel nom de carrer Bisbe Kurt Scharf. Scharf va ser un bisbe protestant de Berlín, opositor al nazisme, va mediar entre l’Alemanya de l’Oest i Polònia i va dedicar-se a visitar a presos a les presons, especialment a interns de la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF).

Si bé és cert que a Alemanya no hi ha cap carrer o plaça dedicat als líders del nazisme, i que fins hi tot el lloc on estava situat el búnquer on Adolf Hitler es va suïcidar és un simple pàrquing on només hi ha una placa informativa, encara queden noms de col·laboracionistes, antisemites o governadors colonials en el nomenclàtor, i moltes reticències politicoburocràtiques per canviar-los. En contrapartida, la majoria de carrers de l’antiga Alemanya de l’Est dedicats a Stalin o a Lenin han estat reanomenats. A Berlín, a l’antic est, queden tanmateix, carrers dedicats a la resistència armada d’esquerres al nazisme, com per exemple als grups de Harro Schulze-Boysen o de Herbert Baum.

A la capital federal, més enllà de Treitschkestraße, hi destaca el cas de l’avinguda que duu el nom de Paul von Hindenburg, també a Steglitz, la Hindenburgdamm. Von Hindenburg, va ser mariscal durant l’Imperi alemany i la Primera Guerra Mundial i el President -monàrquic i conservador- de la República de Weimar del 1925 al 1934. L’any 1933, enmig d’un clima dramàtic de pre-guerra civil i de mobilització de les SA i dels Cascs d’Acer de Franz Seldte, von Hindenburg, pressionat pel partit conservador, capitalista industrial, agrari i antisemita d’Alfred Hugenberg (DNVU), el partit centrista, catòlic i burgés de Franz von Papen (Zentrum) i el ministre de la Guerra Kurt von Schleicher -per tal d’arraconar els partits marxistes del govern, va nomenar canceller a Hitler, per formar “un govern de concentració nacionalista, dretà i reaccionari” -com el va anomenar Eugeni Xammar. Les crítiques a Hindenburgdamm mai han cessat. Al barri de Tempelhof, lloc on es trobava ubicat l’antic i històric aeroport homònim, encara hi ha un bon grapat de carrers amb noms d’aviadors de combat de la Primera Guerra Mundial, incloent-hi un carrer dedicat a Manfred von Richthofen, “El Baró Roig”, un as de l’aviació i heroi de guerra alemany. Tanmateix, el debat de canviar el nomenclàtor en aquest barri és inexistent.

Paral·lelament a l’existència d’aquests casos, destaquen les reticències del consistori berlinès, després de dècades de debat, de canviar el nom del carrer Gabelsbergerstraße (en honor al taquígraf Franz Xaver Gabelsberger), al districte de Friedrichshain, a Silvio Meier, dissident de l’Alemanya de l’Est, okupa i activista veïnal assassinat per neonazis el 1992 a l’estació de metro de Samariterstraße. En els últims 10 anys, només tres carrers han canviat de nom. L’any 2003, el carrer Seebergsteig a Wilmersdorf, en honor al sacerdot antisemita Reinhold Seeberg, va passar a anomenar-se Toni-Lessler-Straße, en record a un mestre d’educació primaria del barri. L’any 2008, un segment del carrer Kochstraße del barri de Kreuzberg, davant de l’edifici de l’editorial Axel Springer, va ser anomenat carrer Rudi Dutschke, dedicat al sociòleg marxista i líder estudiantil del maig del 68 berlinès. I per últim, l’any 2010, el passeig a la vora del riu Spree a Kreuzberg, dit Gröbenufer, en honor a Otto Friedrich von der Groeben va ser reemplaçat per May-Ayim-Ufer. Von der Groeben va ser el fundador de Costa d’Or Brandemburguesa, una colònia prussiana de 1682 a 1717 a l’actual Ghana, on des de la població de Gran Fredericksburg, avui Princes Town, va dedicar-se al tràfic d’esclaus a gran escala. May Ayim va ser cofundadora del moviment afroalemany i poeta. I és que els nomenclàtors no deixen de ser miralls de les societats.

Treitschkestraße amb Harry-Bresslau-Park. Foto: Roger Suso

Nou intent a Alemanya de prohibir el partit neonazi NPD

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 17 de desembre de 2012. En castellano a La Marea.

A petició dels governs dels 16 Estats federats alemanys, la cambra alta del poder legislatiu, el Bundesrat, on s’hi representen els Länder, ha decidit gairebé unànimement iniciar un nou procés per prohibir al neonazi Partit Nacional Democràtic d’Alemanya (NPD). Tot i el consens la setmana passada a la conferència de ministres de l’Interior dels Länder a Rostock-Warnemünde -tots els titulars dels ministeris són, o del partit socialdemòcrata SPD o del democratacristià CDU- per presentar una sol·licitud d’il·legalització del partit davant el Tribunal Constitucional de Karlsruhe, la cancellera democratacristiana Angela Merkel, ha expressat les seves reticències davant aquest procés i ha recordat que un altre similar ja va fracassar l’any 2003. Els Länder, a través del senat, han votat la decisió de formular la petició de prohibició, independentment de si el govern de Merkel ho farà també o no. Segons ha informat l’executiu bipartit, la seva decisió es produirà durant el primer trimestre de 2013. Només l’Estat de Hessen s’ha abstingut. Pel ministre de Justícia de Hessen, el liberal Jörg-Uwe Hahn, “la il·legalització no soluciona el problema de l’extremisme de dretes”. Hahn (FDP), “tem que el procés d’il·legalització, malgrat ser legítim, resulti contraproduent”. El Bundesrat, el Bundestag (el Parlament) i el govern són els tres òrgans facultats constitucionalment per fer peticions d’inconsititucionalitat d’un partit al Tribunal de Karlsruhe.

Per què ara?
El descobriment, fa un any, de la cèl·lula terrorista neonazi Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU), ha precipitat el procés d’il·legalització de l’NPD després de que hagin quedat demostrats els seus vincles, logístics, amb l’NSU. En concret a través de Ralf Wohlleben, membre i dirigent de l’NPD i sospitós de formar part de l’estructura de l’NSU. La cèl·lula neonazi, que tenia la seu a Zwickau, és responsable d’una desena d’assassinats comesos en diferents ciutats alemanyes entre el 2000 i el 2007 de vuit persones d’ascendència turca, una de grega i d’una agent de policia, de l’atemptat amb bombes de claus al barri turc de Colònia (Mülheim), de l’atac a la comunitat jueva russòfona de Düsseldorf, dels atacs a seus del partit socialista Die Linke, d’atracaments a bancs, de fabricació d’explosius i d’apologia al nazisme. Més enllà de les sospites de passivitat i inoperància de la policia, ha quedat al descobert que l’NSU també tenia confidents en les agències d’espionatge estatal i que existia connivència entre la cèl·lula neonazi i la divisió intel·ligència de l’Estat de Turíngia.

Els precedents
L’any 2001 el govern de Gerhard Schröder va sol·licitar la prohibició de l’NPD, però una resolució l’any 2003 del Tribunal Constitucional, ho va rebutjar amb l’argument que, si s’il·legalitzava l’NPD, es posava en perill la xarxa d’agents infiltrats al partit. El tribunal també va considerar aleshores que l’abundància de talps dels serveis d’espionatge a les files de l’NPD impedia determinar si les activitats il·legals demostrades per l’acusació eren espontànies o es devien a la influència en el partit de les persones pagades per l’Estat. Tanmateix, el nou procés de prohibició que s’inicia ara, s’ha caracteritzat pel fet que els serveis d’espionatge, al llarg d’aquest any, han retirat molts dels seus infiltrats al partit.

A Alemanya no es duu a terme una il·legalització d’un partit polític “que actuï contra els fonaments de l’ordre constitucional”, des de l’any 1956. Solament han prosperat dos processos d’il·legalització. El primer, l’any 1952 contra el Partit Socialista del Reich (SRP) d’Otto Ernst Remer -el partit successor del partit nazi i amb forts lligams amb el Moviment per la Unió del feixista britànic Oswald Mosley. El segon, contra el Partit Comunista d’Alemanya (KPD) el 1956 a l’Alemanya de l’Oest.

Les cares de l’NPD
L’NPD va ser fundat l’any 1964 a Hannover, com a reagrupament entre totes les formacions polítiques nacionalsocialistes i nacionalpatriotes existents a l’època a l’Alemanya de l’Oest i els antics sectors de l’SRP. Des de 2009, l’altre gran partit d’extrema dreta alemany, la Unió del Poble Alemany (DVU) del magnat de Baviera Gerhard Frey, forma part de l’NPD, després d’un llarg procés de col·laboracions i fusions. L’actual líder és Holger Apfel, té una militància de 6.000 persones afiliades i als parlaments regionals de Mecklemburg-Pomerània Occidental i Saxònia, l’NPD hi té presència de representants electes.

L’NPD és un partit neonazi, racista, nacionalista völkisch, antisemita, islamòfob, antiestrangers, revisionista i que empara als grups violentes neonazis. En l’última gran batuda policial contra aquesta mena de grups, enguany a l’Estat de Rin del Nord-Westfàlia, van ser descoberts més de 1.000 cartells electorals de l’NPD en locals de col·lectius de camaraderia. La formació política ha estat condemnada per un jutjat del contenciós administratiu a pagar més d’un milió d’euros per practiques irregulars de doble comptabilitat en les seves finances i els seus diputats com Udo Pastörs, Michael Andrejewski o el mateix Apfel, a part d’estar totalment aïllats de l’activitat política als parlaments de Schwerin i Dresden pels seus colegues, es dediquen a grunyir i fer-se la víctima.

L’NPD també dóna cobertura a l’establiment del que la militància neonazi anomena “zona nacional alliberada” (National befreite Zone), un indret autogestionat habitat per neonazis i simpatitzants, on s’ha expulsat a la comunitat estrangera i jueva i part del veïnat opositor, i que treballa en xarxa per establir el Quart Reich. Els principals exemples d’aquest fenomen es troben a Berlín, concretament al barri de Schöneweide, on s’hi concentren fins a 10 punts d’infraestructura nacionalsocialista i hi viu el cap de l’NPD berlinès Sebastian Schmidtke; o al petit poble de Jamel, al mar Bàltic -on fins hi tot hi ha una senyal de carreteres apuntant i exaltant les principals ciutats de l’imperi Alemany anterior a 1914 i la petita ciutat fronterera austríaca de Braunau am Inn, lloc de naixement d’Adolf Hitler.

El doble joc de l’Estat
“L’estratègia dels governants polítics és creure que il·legalitzant el partit neonazi s’acaba i es combat el neonazisme, que ha estat menystingut durant dècades” apunta la politòloga berlinesa Martina Borowski. “L’Estat ha estat finançant el partit a través d’informants i talps, que han invertit part dels diners públics en el partit, i s’ha desentès al mateix temps de les activitats clandestines i violentes de la militància i les persones simpatitzants” afirma Borowski. “La il·legalització de l’NPD pot provocar una radicalització tant de les bases com d’Apfel, pot dificultar el monitoreig de les seves activitats i pot provocar-ne un creixement entre les seves bases sociològiques”. Segons sosté Borowski, a causa de l’escàndol del NSU, la tàctica dels polítics professionals és penjar-se la medalla proscrivint l’NPD, en canvi, en cap cas s’ha posat sobre la taula la reforma, reestructuració o dissolució dels serveis d’intel·ligència, esquitxats pel cas NSU i exemple paradigmàtic que l’absència d’una desnazificació total en els àmbits de la policia i la intel·ligència després del Tercer Reich –tolerada pels Aliats- ha contribuït a una continuïtat institucional a Alemanya que, encara avui, perdura.

Membres de l’NPD manifestant-se a Rostock-Warnemünde. Foto: Reuters