Durant aquells anys noranta, diversos grups de neonazis van assaltar i atacar, de manera massiva, projectes alternatius i albergs de persones sol·licitants d’asil a Hoyerswerda i a Rostock- Lichtenhagen. Aquests dos últims van significar un intent de pogrom, que va durar varis dies, i què moltes persones del veïnat van aplaudir. Ha quedat documentat que gran part del veïnat va encoratjar els neonazis a perpetrar el pogrom i les imatges han quedat gravades en la memòria històrica del país. Seu del centre de processament de lignit més gran de la RDA, el municipi de Hoyerswerda, que va arribar a tenir més 70.000 habitants, era una de les poblacions models de l’Alemanya Oriental. Amb la desmantellament del Mur de Berlín, la ciutat va caure immersa en una severa crisi: atur rampant, emigració en massa, buit ideològic, sensació d’abandonament i desolació.
Actualment hi viuen 37.000 persones a Hoyerswerda. Un desengany pal·les a les promeses de les bonances de la reunificació que predicava el canceller democratacristià Helmut Kohl. Hoyerswerda va fer titulars arreu quan es va convertir en l’escenari del primer intent de pogrom a Alemanya des de 1945. Els fets van començar el 17 de setembre de 1991, quan un grup de set neonazis va agredir a un grup de venedors ambulants vietnamites al carrer, que van fugir i trobar refugi al bloc d’habitatges on residien el conjunt de treballadors moçambiquesos de la població. Al vespre van arribar més ultradretans i alguns veïns racistes s’hi van afegir. És quan va començar el joc del gos, el gat i la rata entre la policia, els neonazis i els migrants. En les tres nits següents es van registrar diverses agressions contra migrants i les seves llars. En la quarta, una multitud de 500 persones es va aplegar davant l’alberg de refugiats del carrer Thomas Müntzer, que va acabar cremant a base de llançaments de còctels molotov. En la cinquena, tant els polítics de Saxònia com la policia va capitular davant els nazis i els seus simpatitzants i els residents de l’alberg, unes 150 persones provinents de Romania, Vietnam, Iran i Bangladeix, van haver de ser evacuats en busos enmig de la cridòria racista i la pluja de pedres i ampolles. La turba de nazis atacaven i el veïnat de Hoyersweda aplaudia i es congratulava de l’evacuació. Trenta-dues persones van resultar ferides en els disturbis. En els processos judicials posteriors, els tribunals només van emetre tres condemnes a autors d’agressions. Després dels incidents i el tancament de l’alberg, molts treballadors moçambiquesos contractats van deixar la ciutat per por. Els fets de Hoyerswerda va ser interpretats pel moviment ultradretà com una victòria. La crida al pogrom i al terror va ser entès com una eina política a emprar per l’NPD i l’escena neonazi que esbombava a tots costats que Hoyerswerda era una ciutat «lliure d’estrangers» (ausländerfrei), una «zona nacional alliberada». Hoyerswerda, ara de 35.000 habitants, és una de les altres cares de la reunificació. Un terreny abonat per a la demagògia de l’extrema dreta, que va mobilitzar les masses per treure rèdits electorals i influir l’agenda política de la nova RFA.
L’exemple de Hoyerswerda no només va quedar-se a l’antic est alemany, sinó que va traslladar-se a tot el país. A Hünxe, una població propera a la frontera amb els Països Baixos, tres skinheads neonazis locals van atacar amb un artefacte incendiari l’alberg per 250 refugiats de la població. Volien fer fora a tots els estrangers. L’habitació de la família Saado, una família libanesa de refugiats polítics va cremar. Els quatre fills van resultar greument ferits i cremats. Era el 3 d’octubre de 1991, data de la primera diada de la reunificació alemanya. A Kohl li va tocar fer el paper del aquí-no-passa-res. I així va ser. Els tres responsables van ser empresonats durant cinc anys. El maig de 1992, un rumor infundat i fals de que un home havia violat a una nena a l’alberg de refugiats d’Iraq, Turquia i Iugoslàvia a Mannheim-Schönau va fer que uns 150 veïns es presentessin davant el centre exigint la seva clausura i l’expulsió i deportació dels seus residents. Dos dies després el mateix rumor i aquest cop, 400 persones i algun que altre neonazi van presentar-s’hi. La policia va dispersar la concentració i l’ambient de pogrom. El veïnat va organitzar un sometent durant més d’una setmana. L’alcalde, Gerhard Widder (SPD) va mostrar comprensió i recolzament a la patrulla ciutadana, ja que aquesta «evitava les provocacions dels refugiats».
Aquell agost de 1992, amb l’Europa encara eclipsada pels Jocs Olímpics de Barcelona i amb l’Alemanya unificada celebrant el tercer lloc al medaller, amb la dissolució de Iugoslàvia i guerra als Balcans en plena marxa, la ciutat portuària de Rostock va ser l’escenari d’un dels fets més terribles de la postguerra. Seguint el camí marcat per Hoyerswerda, el barri de Lichtenhagen va viure un massiu intent de pogrom contra persones sol·licitants d’asil i refugiats. L’indret, de construcció prefabricada socialista i edificis alts, tenia una clara sobrepoblació i amb l’impasse de canvi de mans en la seva gestió durant la reunificació es trobava sense rumb. Les habitacions estaven plenes a vessar de persones en condicions insanes. Unes 200 persones romaneses de la comunitat romaní acampaven a la gespa del patí de l’edifici per falta d’espai, sense aigua i en unes condicions higièniques deplorables. Durant setmanes la premsa local es queixava de «la invasió d’estrangers», de la pudor, de les tensions socials a la zona. El veïnat alemany també. I els peticionaris d’asil també, encara que ningú recollia les seves queixes ni els donava veu. Tant les autoritats locals com les federals miraven cap a una altra banda. El dissabte el migdia d’aquell 23 d’agost, part del veïnat i grups de neonazis van començar a fer-hi acte de presència, a intimidar als estrangers, a buscar baralla. Més de 400 persones s’hi van aplegar i poc a poc les pedres contra els acampats van començar a volar. Al crit de «Sieg Heil», quan aquests van buscar refugi a l’interior de l’edifici, les finestres van ser destrossades.
La policia en presenciar-s’hi va ser atacada i expulsada. Els neonazis, armats amb una mica de tot, van començar a controlar els accessos al barri. I quan va semblar tornar la calma i la policia s’havia retirat del complet, van arribar més veïns i neonazis de tota Alemanya. Al vespre la multitud, més de 2.000 persones, entre cervesa i cervesa, va tornar a atacar l’edifici. La situació va escalar exponencialment. Crits i paroles racistes i feixistes. Petards, algun còctel molotov i armes de fogueig. El veïnat alemany aplaudia des dels seus balcons, encoratjant al pogrom, a la matança. 18 hores va durar l’atac. 18 hores van contenir els neonazis els accessos, a la policia i al petit moviment antifeixista local que va intentar desplaçar-s’hi i ajudar els veïns estrangers i que en gran part d’ell, va ser detingut per la policia. Al migdia de diumenge 23, van arribar més neonazis, entre ells una delegació de 600 neonazis de la formació de xoc GdNF encapçalats i coordinats per ràdio per Christian Worch, actual president de Die Rechte –un partit neonazi fundat el 2012 com una escissió de l’NPD i vinculat a les organitzacions de camaraderia lliure militant i als nacionalistes autònoms. També va arribar de Berlín aquell 1992 una delegació de NA, partit vinculat a GdNF. Unes 100.000 octavetes amb l’escrit «Rostock és alemanya» van ser repartides pel barri i per tota la ciutat. El responsable de l’acció fou Michael Andrejewski, actualment diputat de l’NPD a Parlament de Mecklemburg-Pomerània Occidental. També va arribar-hi Gerhard Frey, de la DVU i Christian Malcoci, de NSDAP/AO i militant de varies camaraderia lliures. Un equip de la segona televisió pública, ZDF, va arribar a l’escenari del pogrom el mateix diumenge i va mostrar imatges en directe de la mobilització racista.
No va ser fins dilluns quan la policia va entrar a Lichtenhagen. Tenien una missió clara desallotjar l’edifici d’onze plantes conegut popularment per la decoració de la seva façana com la casa dels gira-sols i evacuar als refugiats romanesos i vietnamites. De nou, com a Hoyerswerda, el veïnat i els neonazis van celebrar l’evacuació com una victòria, com un èxit de la seva mobilització. El pogrom no obstant va seguir entrada la nit. Aquest cop la gentada va dirigir-se a l’edifici adjunt, on hi vivien 115 treballadors vietnamites i també alguns alemanys. L’edifici no només va ser atacat amb pedres, sinó també amb còctels molotov. Les portes havien estat clausurades amb cadenes perquè cap neonazi pogués entrar a l’edifici. Un grup antifeixista de Rostock va colar-se a l’edifici per coordinar la resistència. Un còctel molotov va incendiar un balcó i varis pisos van cremar. Amb destrals i bats de beisbol la massa neonazi va intentar entrar a l’edifici. A les primeres plantes en flames va sumar-s’hi un altre foc originat amb benzina a l’entrada principal. Els vietnamites, l’equip de la ZDF i alguns inquilins van haver de pujar al terrat a refugiar-se. Les imatges de les cases en flames van donar la volta al món. També la d’un veí de Lichtenhagen, fotografiat davant d’un edifici
en flames, vestint xandall i la samarreta de la selecció alemanya unificada de futbol, begut i pixat a sobre, fent la salutació hitleriana. La policia i els bombers va trigar més d’una hora a arribar al lloc, impedida pels neonazis, uns 3.000. Es calcula que unes 2.000 persones del veïnat van participar en el pogrom aprovant-lo de manera tàcita i encoratjant-lo amb aplaudiments i solidaritat, una imatge que remetia a la dels ciutadans alemanys que observaven i legitimaven el pogrom de 1938 perpetrat per les SS, la nit dels vidres trencats: els incendis de sinagogues, la destrossa de comerços jueus i la profanació cementiris. Aquella nit, van detenir uns 30.000 jueus i assassinar ne més de noranta a tot el país. L’última nit, del 24 al 25 d’agost, va ser una nit d’avalots entre els antidisturbis i la ultradreta. Els fets de Rostock-Lichtenhagen van saldar amb 204 policies ferits, 370 detencions i 408 processos judicials. Entre els detinguts s’hi trobaven molts neonazis de l’est alemany, però també molts vinguts expressament de l’oest. El 31 d’agost, més de 100 neonazis liderats per Frank Hübner, de la formació Alternativa Alemanya (DA) –actualment integrada a l’NPD, i uns 1.000 veïns van intentar un pogrom a l’alberg de refugiats de Cottbus. Van atacar-lo amb pals i foc. Però l’actuació dels bombers i la policia va aturar mals majors.
L’ús dels albergs de refugiats pel rèdit ultradretà va convertir-se en una constant aquell 1992. El setembre, veïnat i neonazis van protagonitzar incidents violents a la ciutat de Quedlinburg, contra de nou, refugiats de Romania i Vietnam. 50 neonazis aplaudits pels veïns, van llençar durant una setmana pedres i còctels molotov a l’alberg municipal. Unes 500 persones hi van participar. Pocs veïns van manifestar-se en contra dels atacs racistes i els pocs que ho van fer, van ser atacats també pels militants feixistes. L’alberg va acabar sent clausurat pel ministre de l’Interior de Saxònia-Anhalt Hartmut Perschau (CDU). Un altre dels fets que va crispar més els ànims i indignar gran part de la societat va ser l’assassinat el novembre de Silvio Meier, dissident de l’Alemanya de l’Est, okupa, antifeixista i activista veïnal a l’estació de metro de Samariterstraße de Berlín. Un mes després dels fets de Quedlinburg, van morir a Mölln tres persones. Durant la nit del 23 al 24 de novembre la casa on vivia la família Arslan va quedar calcinada pel foc. Ibrahim Arslan, nascut el 1986, en va ser, amb el seu germà petit Namik, un dels set supervivents. La seva germana Yeliz, de 10 anys, la seva cosina Ayse Yilmaz, de 14, i la seva àvia, Bahide Arslan, de 51 anys, van morir a causa del foc. A la casa del carrer Mühlenstraße hi vivien deu persones. El foc va ser provocat. Va ser un atac neonazi a tota regla perpetrat per Lars Christiansen i Michael Peters amb còctels molotov. Quan l’entrada principal cremava, els dos neonazis van trucar als bombers de la petita ciutat de Schleswig-Holstein. Eren les 1:08 hores i van etzibar: «crema Mühlenstraße. Heil Hitler!». Una hora abans els dos joves havien fet el mateix a una altre casa del carrer Ratzeburger Straße i havien trucat als bombers de la mateixa manera. Allà les persones van poder ser rescatades de l’incendi racista. Esperonats per l’ambient de pogrom generalitzat, Mölln va convertir-se en un punt d’inflexió de l’estratègia neonazi. Faruk Arslan, pare d’Ibrahim, Namik i Yeliz i fill de Bahide, que durant aquella fatídica nit es trobava a Hamburg, va ser investigat per la policia com a possible responsable. Fins que a finals de mes no van ser detinguts els autors, el principals mitjans de comunicació van estar especulant i frivolitzant amb l’autoria, el mòbil del crim i lesconnexions dels Arslan amb Turquia i la màfia. Christiansen i Peters van ser condemnats a deu anys de presó. Condemna exemplar. Tanmateix, al cap de cinc anys van ser posats en llibertat.
Extracte de La claveguera marró. Editorial Tigre de paper, 2016. p. 208-214
Treient l'entrellat 