La ultradreta al futbol no professional i regional alemany

Coincidint amb el 68è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa, es jugava un partit de futbol de copa a la població Oranienburg, a la regió metropolitana de Berlín, entre l’equip local, el TuS Sachsenhausen (de lliga local) i l’equip de Potsdam, l’SV Babelsberg 03 (que juga a la tercera divisió). Fins aquí tot normal. Fins que els afeccionats ultradretans del Sachsenhausen van desplegar una pancarta on hi ficava “Gas geben Sachsenhausen” (Dóna gas, Sachsenhausen). Un escàndol. Una provocació calculada pel fet que Oranienburg, va ser seu del camp de concentració i extermini homònim, el camp número 1 del sistema de camps del Tercer Reich, en el qual desenes de milers de persones van ser assassinades per les SS. Una expressió que en altres contextos ve a significar “vinga va” o “som-hi”, però no a Sachsenhausen i menys si els autors de la pancarta són ultradretans a l’òrbita del partit neonazi NPD.

El partit no va ser interromput. L’estadi d’Elgora ple d’aficionats. Uns 1.000. A Alemanya els estadis s’omplen sempre. I ple de policies, doncs el partit era considerat d’alt risc. L’equip contrincant, el Babelsberg 03, és un equip de barri, antifeixista, d’esquerres. A l’estil Sankt Pauli. De Potsdam, també a la regió metropolitana. La policia va encerclar els fans del Babelsberg 03, que volien retirar la pancarta, que al final del partit va acabar a mans policials. Varis fans del Sachsenhausen van ser la salutació hitleriana.

Des que el novembre de 2011 es conegués l’existència de la banda a Zwickau, Saxònia, el neonazisme en el futbol, especialment no professional i regional, torna a ser també, realitat i notícia al país. Dies després del descobriment de l’NSU, en el derbi saxó de divisió regional entre l’Zwickau i l’Erzgebirge Aue B gran part de l’afició de l’Zwickau, amb banderes de Noruega en mà -en homenatge a Anders B. Breivik- va començar a cridar en favor dels terroristes. Un jugador local va arribar a cridar “Sieg Heil”, la clàssica salutació hitleriana. A Frankfurt (Oder), a finals de 2011, hooligans neonazis de l’equip de la ciutat Frankfurter FC Viktoria 91, van atacar amb pedres i coets de focs artificials als afeccionats del Tennis Borussia Berlín mentre els hi cridaven “escòria jueva”. L’equip berlinès té orígens a la comunitat jueva. Un grup de fans de l’Energie Cottbus, l’Inferno 99 -amb vincles amb grups de camaraderia lliure neonazi, va rebre el Tennis Borussia Berlín amb pancartes i crits de “Sieg Heil”.

Per al periodista i politòleg alemany, Ronny Blaschke (seguidor del Hansa Rostock, autor del llibre ‘Atac de l’extrem dret: Com els neonazis abusen del futbol’ [Angriff von Recht- saußen: Wie Neonazis den Fußball missbrauchen], sobre les connexions entre el futbol, especialment no professional, i els extremismes de dretes) el flirteig dels afeccionats al futbol amb el nacionalsocialisme i la violència no és gens nou. El 2009, uns 50 neonazis -molts seguidors del Lokomotive Leipzig- van saltar al camp del FSV 1921 Brandis i van atacar, sense que la policia fes res, als jugadors de l’Estrella Roja de Leipzig per “rojos”. Durant anys els ultres del Chemnitzer FC van estar cridant insults racistes quan el seu jugador, el nigerià Yakubu Adamu, tocava la pilota. El mateix feien els de el VFC Plauen quan l’equip turc Türkiyemspor Berlín visitava el seu estadi. I si la violència en els estadis espanta a bona part de l’afició, els hooligans ultradretans i antisemites del Dynamo Dresden, l’equip de la capital saxona que juga en 2ª Divisió, són hiperconeguts en tot el país per causar-la.

Com constata Blaschke, els neonazis vénen utilitzant el futbol, especialment el no professional, per aconseguir vots i nous membres des de fa temps. L’estratègia política és simple: abraçar causes futbolístiques i del dia a dia esportiu dels clubs. A Leipzig, l’estratègia de l’NPD és erigir-se com els defensors dels valors tradicionals i històrics del Lokomotive i de la ciutat front el “capitalisme destructor” que representa el Red Bull Leipzig; un club fundat el 2009 després d’un intent fallit de Dietrich Mateschitz -l’amo de Red Bull- de comprar el Sachsen Leipzig -ja desaparegut-, que juga a una categoria superior al Lokomotive i que, a mitjà termini, pretén pujar a la Bundesliga. L’NPD fa campanya electoral i obté vots així. No els fa falta parlar del seu programa real. Ho fan en Saxònia, però també per tota Alemanya.

Amb el desmantellament i pauperització d’Alemanya de l’Est després de la reunificació, l’NPD -al que ara amb el cas de l’NSU s’intenta il·legalitzar- va trobar un escenari excel·lent per incubar de nou, i en els estadis, al vell i al nou nazisme, una estratègia que li ha donat i li dóna molts èxits (electorals).

Ultradretans del Sachsenhausen amb la pancarta en el partit contra el Babelsberg. Foto: Jan Kuppert

La desfilada de les Waffen-SS polaritza Letònia

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 18 de març de 2013

Amb protecció policial massiva i sota gèlides temperatures, fins a 3.000 persones, incloent-hi veterans, exlegionaris letons i joves simpatitzants de les Waffen-SS, van desfilar, el proppassat dissabte, per Riga, la capital de Letònia, fins al Memorial a la Llibertat, en una de les marxes nazis més importants d’Europa.

Organitzacions de veterans letons de les Waffen-SS, el cos de combat d’elit de l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial, organitzen marxes anuals, cada 16 de març des de 1998, celebrant aquesta data com el Dia dels Legionaris de les SS, que recorda als més de 150.000 soldats letons que van integrar voluntàriament, el 1943, aquestes unitats de les SS durant l’ocupació nazi d’Ostland. La marxa honora també als integrants del Sonderkommando Arajs, una unitat paramilitar letona, dirigida per Viktors Arajs, responsable de l’extermini de gran part de la comunitat jueva del país bàltic. L’ofrena floral i l’acte en record, amb banderes de l’època, a les tropes neonazis, és considerat per l’organització de la diada, com una fita del poble letó en la seva lluita per la independència de la Unió Soviètica. Per la seva part, el primer ministre de Letònia, Valdis Dombrovskis, del partit conservador Unitat, va minimitzar la desfilada d’exlegionaris de les SS, descrivint als participants com a “patriotes”.

En paral·lel i al voltant del Monument a la Llibertat, es va celebrar una contramanifestació antifeixista, que la policia va intentar impedir, tant amb càrregues i avalots com apagant la reproducció musical de sirenes antiaèries i cançons soviètiques com ‘Comiat de Slavianka’ i ‘Campanes de Buchenwald’, que sonaven a tot volum mentre els veterans de les Waffen-SS, desfilaven. La policia va detenir a 5 manifestants antifeixistes i no va actuar quan un grup de neonazis va atacar a contramanifestants. La concentració i boicot, va ser convocada per moviments antifeixistes, de drets humans, de víctimes del règim hitlerià i sectors de la comunitat russòfona de Letònia com un acte de rebuig al revisionisme, a la glorificació del feixisme a Letònia, i contra el monument a Bauska i els intents de justificar les atrocitats nazis comeses contra la població civil.

També van participar en la marxa fúnebre, diversos diputats al Parlament del partit ultradretà i ultranacionalista Aliança Nacional, com Raivis Dzintars, Imants Paradnieks i Janis Dombrava, que en un moment de la marxa van encarar-se i destrossar cartells amb fotos de presoners de camps de concentració que mostrava un grup de contramanifestants. Aquest partit, va obtenir el 14% dels vots en els comicis parlamentaris de tardor de 2011, forma part de la coalició de govern i sosté els ministeris de Justícia i Cultura.

Veterans de les Waffen-SS a la desfilada de Riga. Foto: ria

La ultradreta a Finlàndia: ganivets al carrer i representants al Parlament

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 309 de 13 de març de 2012, pàgina 16

Un atac neonazi succeït durant la presentació d’un llibre a la ciutat finlandesa de Jyväskylä posa de manifest, de nou, la creixent amenaça a Escandinàvia de la violència ultradretana emmascarada darrere ofertes d’oci, música, esports i “de defensa de la pàtria del perill bolxevic i de la immigració”. Fa més d’un any i mig, el doble atemptat d’Anders Behring Breivik a Oslo i a l’illot d’Utøya, que va deixar nombroses víctimes civils, va tornar a posar l’atenció sobre la ultradreta europea com a generadora d’un tòxic i perillós discurs xenòfob i antiimigrant que, en alguns casos i ambients, incita a la violència. Durant aquest temps, l’auge de grups neonazis, com a Hongria, Grècia, Finlàndia i els Països Baixos, ha estat constant i s’ha traduït en la presència de representants ultradretans a institucions i en l’acostament entre els grups clandestins i violents i els partits d’extrema dreta que participen a les eleccions.

L’incident a Jyväskylä va tenir lloc el passat 31 de gener a la biblioteca municipal quan un grup d’autoproclamats ‘patriotes’, vestint armilla antibales i ulleres de sol, van atacar amb llançaments d’ampolles de vidre la presentació del llibre Äärioikeisto Suomessa (L’extrema dreta finlandesa) i van apunyalar a un home que els va denegar l’entrada. No va haver-hi ferits greus i la persona ferida d’arma blanca va ser tractada a l’hospital. El llibre en qüestió escrit per Dan Koivulaakso, Mikael Brunila i Li Andersson -activistes de l’organització juvenil de l’esquerres Vasemmistonuoret- repassa la trajectòria d’aquests grups i analitza els perills i la bona salut que gaudeixen la Finlàndia d’avui dia, les idees racistes i la ideologia ultradretana.

Els atacants van ser identificats com a membres del Moviment de Resistència Finlandès (SVL, segons les sigles finlandeses), una formació neonazi militant fundada el 2008 que ha passat, sota el lideratge del seu nou cap Juuso Tahvanainen, de l’actualització del seu portal Patriootti.com i sobretot de la distribució i difusió d’adhesius de propaganda a l’ús de la violència com a instrument polític. Dues persones de l’SVL van ser detingudes, una tercera continua fugada. Segons va informar Yle, la corporació de radiotelevisió pública de Finlàndia, a principis de març, a un dels detinguts per l’apunyalament a Jyväskylä se li va encautar un llapis de memòria amb més de 300 noms, fotografies i informació de persones considerades “enemics polítics i traïdors de la pàtria”. La llista inclou activistes antifeixistes, diferents membres de grups d’esquerra, opositors socialdemòcrates i conservadors i membres de la comunitat jueva del país.

La campanya d’outing a l’SVL
L’any 2011, el grup Anonymous Finland va filtrar i revelar a l’aplicació web Pastebin una llista de persones sol·licituds d’ingrés i membres de SVL, amb milers de dades personals i emails obtinguts ‘hackejant’ el web neonazi Patriootti.com. D’entre els noms publicats en l’outing, sobresurt el d’Ulla Pyysalo, assistent parlamentaria del diputat finlandès del partit Veritables Finlandesos (PS) Juho Eerola. A causa de la filtració, Pyysalo, que assessorava a SVL seguint consignes d’Eerola, va acabar dimitint. Un altre dels membres destacats en l’outing és Tuomas Okkonen, regidor de PS a la ciutat d’Oulu. Treient ferro a l’afer, Okkonen va afirmar a Facebook, que quan va fer la sol·licitud d’ingrés a l’associació neonazi “estava borratxo”. La formació PS és un partit polític d’extrema dreta modernitzat, ultranacionalista, islamòfob, euroescèptic i que estigmatitza negativament els països i habitants del sud d’Europa. Des de les eleccions generals de 2011, més enllà dels vincles amb l’SVL, s’ha convertit en la tercera força i principal partit de l’oposició de Finlàndia, molt a prop dels conservadors del primer ministre Jyrki Katainen i de la socialdemocràcia de Jutta Urpilainen, dos partits que governen junts en una àmplia coalició. Timo Soini és el líder de PS i el diputat Jussi Halla-aho el de la branca islamòfoba i racista del partit.

El ‘Moviment de Resistència’
L’SVL és la branca finlandesa d’un moviment neonazi nòrdic i escandinau que capitaneja el grup neonazi suec liderat per Klas Lund, Moviment de Resistència Suec (SMR), un grup que com va analitzar l’escriptor i periodista Stieg Larsson, pregona les tesis hitlerianes, fa un discurs antimigració i glorifica les accions que van portar a terme grups com la Guàrdia de Ferro del feixista romanès Corneliu Z. Codreanu i el grup supremacista blanc nord-americà The Order de Robert Jay Mathews. L’SVL opera principalment a les ciutats finlandeses i es nodreix tant de caps-rapats com de casuals. En el seu portal anuncia cursos d’autodefensa i d’arts marcials i recomanen “a tots els patriotes, portar permanent ganivets”. També, l’SVL ha organitzat seminaris compartits amb grups antiantifa alemanys de l’òrbita del partit neonazi NPD, la italiana CasaPound, la grega Alba Daurada i grups parapolicials de l’entorn del partit neofeixista hongarès Jobbik. L’SVL té un ampli historial d’actes violents que inclouen atacs a participants de la marxa del Dia Internacional de l’Orgull LGBT a Hèlsinki i a projectes autogestionats i antifeixistes. Durant la campanya electoral de 2011, membres de SVL van assaltar a la ciutat d’Oulu a Dan Koivulaakso (autor del llibre mencionat i militant de la formació socialista Aliança d’Esquerra) i a Jaakko Salovaara (membre de la formació conservadora Partit de la Coalició Nacional) amb gasos pebre i lacrimogen.

Mikael Brunila i Li Andersson durant una presentació del llibre a Kotka. Foto: Keijo Penttinen

Judici polèmic a dues militants de la guerrilla urbana Cèl·lules Revolucionàries (RZ)

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 307 de 27 de febrer de 2012, pàgina 13

Mentre l’Alemanya de Merkel es mostra passiva i obstrueix la justícia en relació amb la recent trama neonazi de Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU) –que s’endinsava en els aparells repressius de l’Estat-, continua vehement i inalterable amb la persecució de les antigues militants dels grups armats d’esquerres dels anys 70.

Des de fa unes setmanes, Sonja Suder i Christian Gauger, antics militants de les Cèl·lules Revolucionàries (RZ, per les seves sigles en alemany) afronten un procés judicial a Frankfurt am Main acusats –sobre la base de testimoniatges dubtosos i contradictoris- de participar en un atac contra la conferència de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) a Viena el 1975. Suder (de 80 anys) i Gauger, –el seu company- (de 71), sempre han negat les acusacions, l’autoria de les presumptes accions i han titllat el cas de muntatge. La fiscalia de Frankfurt acusa també a Suder i Gauger de participar entre 1977 i 1978 en atacs amb explosius contra el consorci alemany de camions MAN a Nuremberg i l’empresa de bombes hidràuliques KSB a Frankenthal, pel seu suport al programa nuclear i d’enriquiment d’urani de la Sud-àfrica del apartheid. L’acusació inclou també un atac incendiari contra el castell de Heidelberg, com a protesta contra la política de gentrificació i demolició del casc antic de l’ajuntament democratacristià.

Feble testimoniatge i la venjança de l’Estat
Les acusacions de la fiscalia i les proves incriminatòries es basen en l’interrogatori a l’antic militant de les RZ Hermann Feiling i en la declaració de l’ex-RZ penedit Hans-Joachim Klein. L’any 1978, durant la preparació d’un atac contra el consolat de l’Argentina a Munic en protesta contra la junta militar de Jorge Rafael Videla, Feiling va resultar greument ferit quan li va explotar una bomba, fet que li va causar l’amputació d’ambdues cames i la pèrdua dels ulls. Ingressat a cures intensives, sedat, traumatitzat i sense accés a un advocat de la seva confiança, Feiling va ser aïllat per policies que el van interrogar i sotmetre a sessions de tortura per extreure-li una declaració, un protocol d’interrogació de 1.300 pàgines en que s’identificava a Suder i Gauger com a caps de comandos de les RZ. Feiling posteriorment, es va retractar.

A Suder se l’acusa, a més, d’haver proporcionat ajuda logística a l’atac a favor de l’autodeterminació palestina i del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina de Wadi Haddad, organitzat per Ilich Ramírez Sánchez -àlies Carlos el Xacal- amb la col·laboració de Gabriele Kröcher-Tiedemann, militant del Moviment 2 de Juny i posteriorment vinculada a la segona generació de Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF), contra la conferència de ministres de l’OPEP. En aquest cas, l’acusació es basa exclusivament en les declaracions de Klein, que va resultar ferit en aquell atac i en el que van morir un membre de la delegació iraquiana, un de la líbia i un policia austríac, després de prendre 70 ministres com a ostatges i fugir a Alger. Klein, previ acord amb les autoritats alemanyes per proporcionar informació i reduir la seva condemna, va ser detingut a Normandia el 1998 i fou condemnat a Frankfurt a nou anys de presó. L’any 1999, Klein, va declarar sobtadament que Suder havia transportat a Viena armes destinades a l’acció contra l’OPEP. Klein va ser amnistiat el 2003. El tribunal, no va incloure l’acusació de Suder al sumari per “difícil d’entendre i contradictòria”.

L’any 1978, després d’adonar-se que la policia els observava, Suder i Gauger van instal·lar-se prop de Lille, on van viure uns 22 anys amb identitats falses, fins que el 2000 van ser detinguts a París. Berlín va demanar la seva extradició. Tanmateix, van ser alliberats pocs mesos després per prescripció dels fets. Detinguts de nou el 2007 i el 2011, Suder i Gauger van apel·lar i recórrer totes les instàncies, però un decret ad-hoc firmat pel primer ministre francès François Fillon, va permetre que fossin extraditats a Alemanya per ser jutjats. Així, Suder i Gauger van ser empresonats preventivament. Ella a Frankfurt-Preungesheim i ell, malalt del cor, a l’hospital penitenciari de Kassel I.

El 2000, Suder i Gauger van rebutjar una oferta informal de la fiscalia per obtenir una confessió a canvi d’una condemna amb llibertat provisional. No van acceptar el tracte. Sempre s’han negat a fer qualsevol declaració. Les mostres de solidaritat, tant domèstiques com internacionals, amb Sonja i Christian no paren de créixer. La defensa demana l’anul·lació del procés per falta de garanties, acusant al tribunal de parcialitat per haver presentat un sumari basat només en el testimoniatge de Feiling i Klein. Suder roman empresonada i el judici continua. Amb la RAF i el Moviment 2 de Juny, les RZ van ser el tercer grup de guerrilla urbana a l’Alemanya occidental. Van actuar en petits grups autònoms llibertaris i marxistes antileninistes sense passar a la clandestinitat, d’aquí l’escàs èxit de les operacions policials. A l’entorn de les RZ va aparèixer la facció feminista i antipatriarcal Rote Zora. Ambdues, van abandonar les seves accions directes a principis dels 90.

Retrobament entre Sonja Suder i Christian Gauger durant el judici. Foto: Arne Dedert

El personal temporal subcontractat i explotat per Amazon a Alemanya és vigilat per ‘segurates’ neonazis

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 20 de febrer de 2013

Un nou escàndol ha esclatat a Alemanya després que la televisió pública ARD, Das Erste va emetre un minidocumental en que es revela que treballadors temporals reclutats per tota Europa per la filial alemanya del gegant de comerç electrònic Amazon.com, per empaquetar enviaments durant la campanya nadalenca, van ser forçades a treballar llargues jornades i torns per un salari menor al acordat. Un nou cas d’explotació laboral als magatzems de la ciutat de Bad Hersfeld, al land de Hesse.

La subcontratació i explotació
La xarxa d’ocupació europea EURES mostrava l’oferta de treball, però el personal no va ser contractats directament per Amazon.de, sinó per l’empresa de treball temporal Trenkwalder, que els assegurava el mateix sou que oferia Amazon.de. Però una vegada arribats a Bad Hersfeld, explica Silvina -professora d’art a l’atur, que va deixar a l’Estat espanyol als seus tres fills i al marit per fer de temporera a Amazon.de, es van assabentar que guanyarien un 12% menys del que esperaven. El reportatge desvetlla també que l’empresa CoCo Job Touristik s’encarregava del seu allotjament en hotels de vacances o campaments estiuencs, com Seepark Kirchheim, a uns 17 kilòmetres de Bad Hersfeld. Es tractava de petits bungalows en què havien de dormir i compartir espai sis persones desconegudes i on només un autobús al dia hi arribava per portar-los al magatzem. Tant l’autobús -que acostumava a retardar-se- com el menjar fred que els serveixen a la cantina d’Amazon.de, eren descomptats del sou.

La seguretat neonazi
L’audiovisual també mostra la política vigilància extrema que Amazon.de sotmetia al personal subcontractat a través de l’empresa de seguretat HESS Security. Els vigilants de seguretat sotmetien als treballadors a un rigorós seguiment que també passava pel control d’accessos al bany i la cantina, per escorcolls a les hores de pausa i per registres a les seves habitacions tant com quan hi hi eren com quan dormien o dutxaven. La seva funció: intimidació i acte de presència. El documental revela que el personal de seguretat contractat era obertament militant neonazi -molts caps-rapats musculats, que vestien de negre, portaven botes militars i roba de la marca Thor Steinar -una coneguda marca relacionada amb la ultradreta i la militància antiantifa i prohibida als camps de futbol que, curiosament, Amazon.com va deixar de vendre en 2009 per mala imatge. I és que el nom de HESS Security, presidida per Uwe L. i organitzada paramilitarment, és una al·lusió directa al lloctinent d’Adolf Hitler i icona màrtir del moviment neonazi europeu, Rudolf Hess. Els empleats subcontractats com el propi equip de rodatge del documental, afirmen sentir-se intimidats i amenaçats pel tracte rebut per HESS Security. Arran de la polèmica, Amazon.de ha declarat públicament la rescissió del contracte amb aquesta empresa.

Segons dades proporcionades per Heiner Raimann, representant del sindicat del sector serveis Ver.di a Amazon.de, el 90% de la plantilla que Amazon té repartida pels centres de logística a les localitats de Bad Hersfeld, Augsburg, Leipzig, Rheinberg, Werne, Pforzheim i Coblença és personal subcontractat temporalment, especialment de Polònia, Hongria, Letònia i l’Estat espanyol. La resta és fixe. “La temporalitat i la precarietat s’estén pel capitalista mercat laboral alemany i mentre ningú es queixi, tot sembla indicar que el sistema seguirà funcionant així”, afirma Raimann al documental.

Fotograma del documental d’ARD realitzat per Diana Löbl i Peter Onneken que ha investigat els fets

Milers de persones es manifesten a Berlín contra el brutal desnonament a la família Gülbol

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 14 de febrer de 2013

La família Gülbol ha estat desnonada per la força. Un enorme contingent de cinc centenars d’agents de la policia han barrat el pas des de les 7 del matí a més de 1.000 manifestants que intentaven aturar el desnonament de la família berlinesa d’origen turc al carrer Lausitzer 8, del barri de Kreuzberg. La intervenció de la policia per executar l’ordre judicial ha estat brutal, emprant pas pebre, porres, emprant tàctiques de kettling i realitzant varies detencions. Un helicòpter ha estat utilitzat per sobrevolar la zona i varies estacions de metro i bus han estat clausurades en hores puntes per la policia. Diversos pneumàtics i quatre cotxes han estat cremats a Kreuzberg i varies manifestacions espontànies d’indignació han transcorregut pel barri.

L’acció de la policia indica “que l’augment exponencial del preu dels lloguers per l’especulació, el desplaçament del veïnat a causa dels efectes negatius de la gentrificació i els desnonaments no són tractats com un problema social, sinó com un problema de seguretat pura, i la desobediència civil com a criminalitat. Per la policia i el ministre de l’Interior de Berlín, Frank Henkel (CDU), els interessos econòmics de l’empresa immobiliària passen per davant al dret a l’habitatge”, ha comentat davant la premsa Ali Gülbol, pintor de 41 anys, pare de família i inquilí desnonat del carrer Lausitzer.

Ali Gülbols fent una roda de premsa al carrer després de ser desnonat. Foto: Roger Suso

La família Gülbol portava dècades vivint al numero 8 del carrer Lausitzer. Segons comenta Gülbol, sempre havien pagat el lloguer i d’acord amb el propietari del pis, l’any 1999, el mateix Ali va sanejar i restaurar el pis, per 20.000 euros -amb l’ajuda de familiars i amics-, sense que això suposes un augment de la mensualitat. Després d’un canvi de propietari el 2006, l’augment del lloguer pels Gülbol va ser de 93 euros més al mes, fent un total de 715. André Franell, de 41 anys, nascut a Berlín com Ali Gülbol, va comprar l’edifici en una subhasta bancària. Amb reticències Gülbol, va acceptar l’increment i amb dificultats va seguir pagant el nou preu del lloguer. Tanmateix, “Franell va voler fer-nos fora i per poder especular amb noves inquilines”. Un retard en un pagament va ser el pretext de Franell per portar a Gülbol a judici i un jurat va dictaminar el 2012, que Franell tenia el dret a expulsar a la família Gülbol. Avui, la policia ha executat la sentència i la família Gülbol ha quedat al carrer.

Policia berlinesa fent un cordó policial durant el desnonament. Foto: Roger Suso

Emmirallades amb les mobilitzacions ciutadanes de l’Estat espanyol i seguint el model de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi (PAHC), 20 iniciatives del districte, associacions veïnals i també amb el suport del club de futbol Türkiyemspor Berlín, varis grupuscles d’esquerres, Kotti&Co, centenars de veïns, veïnes i petits comerciants, així com polítics de Die Linke (Hakan Tas i Halina Wawzyniak), Els Verds (Turgut Altug i Katrin Schmidberger) i Pirates (Fabio Reinhardt i Simon Kowalewski) del barri, van signar declaracions de solidaritat amb la família Gülbol i van participar en les accions d’aquesta aliança anomenada Zwangsräumung verhindern (Evitant desnonaments) per aturar el desnonament. Des de 2012, hi ha una mitjana de 23 desnonaments per dia a la ciutat de Berlín. L’aliança reclama a l’Ajuntament que resolgui la situació políticament i no policialment.

Més fotos

Manifestants a l’estil PAHC contra el desnonament. Foto: Roger Suso

Ràtzia policial a Alemanya a fotoperiodistes freelance

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 7 de febrer de 2013

Centenars d’agents de la policia van ser desplegats ahir de matinada per tota Alemanya en una ràtzia contra 9 fotoperiodistes. En la batuda, entre amenaces i intimidacions, es van registrar domicilis, confiscar ordinadors, càmeres i discs externs, es van copiar milers de dades i fotografies i es van petar arxius encriptats. Amb el pretext de “la recerca de sospitosos i de buscar evidències i proves de l’agressió a un agent i d’enfrontaments entre manifestants i policies durant una manifestació”, la fiscalia de Frankfurt am Main va emetre la polèmica ordre judicial. El fiscal va justificar la ràtzia als fotoperiodistes perquè en aquesta manifestació, un policia va resultar greument ferit.

 La manifestació anticapitalista va ser la del 31 març de 2012 a Frankfurt, coneguda com M31, i va ser organitzada per una altre sèrie de sindicats i grups autònoms. El moviment Blockupy que reuneix diversos grups d’esquerres –del partit polític socialista Die Linke, indignades, grups autònoms de diversa temàtica, sindicats a grups d’Antifa també hi va participar. La convocatòria de Blockupy Frankfurt reclamava l’ocupació d’espais públics en protesta per la política d’empobriment de la Troika i Merkel i va aplegar milers de manifestants vinguts d’arreu d’Alemanya i d’Europa.

Moment de la manifestació anticapitalista M31. Foto: Björn Kietzmann

Els fotoperiodistes independents assaltats, com ara Björn Kietzmann, PM Cheung, Christian Mang o Christian Jäger, treballen tots de freelance per periòdics com el Tagesspiegel (liberal-esquerrà), la taz, die tageszeitung (cooperatiu i d’esquerres), el neues deutschland (d’esquerres), el junge Welt (alternatiu i esquerrà), el Frankfurter Rundschau (liberal-esquerrà), el Der Spiegel (liberal) o la dpa (l’agència alemanya de notícies), entre d’altres.

“Aquesta batuda representa no només una greu violació dels drets fonamentals, sinó també una violació massiva de la llibertat de premsa” sosté Cheung. “Els reporters gràfics no som auxiliars de policia ni som una botiga d’autoservei, quan es tracta de proves” afirma Cheung. Els fotoperiodistes van titllar l’acció d’indignant i com una violació de la llibertat de premsa, van exigir la devolució immediata del material confiscat i van denunciar que la còpia de dades és il·legal. També van criticar que les ordres de registre es van emetre com “una batuda a fotògrafs, com si no fossin periodistes”, per saltar-se la llei i posar en marxa les ràtzies polítiques tot pervertint la interpretació del què és llibertat de premsa i la inviolabilitat de les fonts. Donada la circumstància, els fotoperiodistes revelen un possible ús il·legal de fitxers polítics policials de persones i periodistes no fitxades i sense antecedents.

Tant sindicats, com associacions de premsa i periodistes, van condemnar i lamentar la ràtzia policial i van considerar l’ordre de la fiscalia de Frankfurt “completament inacceptable”. “Al més estil Putin, això és el principi d’una onada de més intimidació i criminalització no tant sols als fotoperiodistes independents i freelance, sinó per tota la premsa lliure”, sostenen.

uraniLa batuda al cantant de Normahl
El mateix dimecres, la població suabiana de Winnenden, a l’Estat de Baden-Württemberg, va ser escenari també d’una batuda policial a Lars Besa, el cantant del grup de punk format als anys 80 Normahl, per presumptes cançons amb lletres antipolicials i glorificació de la violència. Besa va denunciar “l’aplicació d’una doble vara de mesurar quan es tracta de punks antisistema o neonazis racistes”.

Full del protocol de registre a Kietzmann amb el material incautat. Foto: Björn Kietzmann