Les protestes al Iemen neixen d’un context de guerres silenciades

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 218 de 2 de març de 2011, pàgina 16

El Iemen torna a ser actualitat perquè és un dels escenaris on, com a Tunísia, Egipte, Bahrain, Líbia, l’Iraq i altres indrets, la revolta popular, obrera i juvenil es du a terme i va en augment. No obstant això, gran part dels mitjans de comunicació passen per alt els altres conflictes, la pobresa endèmica i l’escassetat d’aigua que pateix el territori d’Aràbia, situacions en què les poblacions en són les principals víctimes. Abans de l’inici de les revoltes, el Iemen era un dels principals exponents dels estats febles amb règims autoritaris, corruptes i cleptocràtics, que feien escalar conflictes armats i militaritzaven la vida pública per situacions que, aparentment, es podien solucionar a través de la via política. L’objectiu últim del govern, així, era reforçar la seva posició de poder i desviar l’atenció. Tanmateix, aquesta lògica de govern comporta que un conflicte inicialment intern passi a ser un conflicte regional i, fins i tot, internacional, amb molts interessos en joc. Ara, la ciutadania ha dit prou. El govern pot fer fallida. Aquest que només té autoritat real a la capital, Sanà, i a les zones urbanes, és part implicada en la creixent activitat insurgent al sud –d’una part del moviment independentista–, en la presència de grups gihadistes i salafistes actius al territori i en una insurrecció armada al nord del país. Tots ells, conflictes que han generat el desplaçament forçat de centenars de milers de persones, dol i dolor.

Antecedents i rerefons
El Iemen, l’única república de la península d’Aràbia, és resultat de la unificació –el 1990– entre la República Àrab del Iemen (del nord) i la República Democrática Popular del Iemen (del sud). D’una banda, el nord i la ciutat de Sanà havien estat una antiga colònia de l’Imperi Otomà que posteriorment va esdevenir el Regne del Iemen. El 1962, arran d’una revolta popular, es va instaurar la república. Egipte li va donar suport, l’Aràbia Saudita s’hi va enfrontar. El sud i la ciutat d’Aden, en canvi, havien estat protectorats britànics des del segle XIX fins el 1967, on després de quatre anys de lluita es va instaurar una república. Aquesta va passar a formar part de l’òrbita de la Unió Soviètica. Des de la unificació, però, el país viu immers en una silenciada constant guerra civil de baixa intensitat, tot i l’escalada de 1994, amb diferents grups armats que lluitaven contra el poder central. A més, el règim d’Ali Abdullah Saleh, president entre 1978 i 1990 del Iemen del Nord i únic president que ha conegut el Iemen unificat; és incapaç, des de fa dècades, de satisfer les necessitats bàsiques de la ciutadania, motiu pel qual han esclatat les protestes actuals. El conflicte al nord es va iniciar el 2004, quan la gent partidària del moviment tribal al-Houthi, d’adscripció xiïta zaidita, va iniciar una rebel·lió armada. La resposta del govern de Saleh contra la revolta va comportar la intervenció directa de forces de l’Aràbia Saudita i el posicionament de rebuig de l’Iran davant d’aquesta implicació. Les hostilitats encara persisteixen tot i les diverses treves subscrites. El president Saleh assegura que les insurgents pretenen reinstaurar un règim teocràtic com el que va imperar durant 1.000 anys a la zona, fins al triomf de la revolució republicana de 1962. Al-Houthi, en canvi, acusa el govern de corrupció i d’afavorir els grups sunnites i s’oposa al moviment independentista del sud i a l’aliança de Sanà amb els EUA en l’anomenada lluita contra el terrorisme. Ja des de 2000, des de l’atac contra el vaixell destructor nord-americà USS Cole al port d’Aden, el Iemen ha estat sota pressió i presència dels EUA per actuar contra els grups gihadistes i els llaços d’Al-Qaida, semitolerats pel govern. Aquestes pressions es van intensificar arran d’atemptats a turistes, de l’atac mortífer de l’any 2008 a l’ambaixada dels EUA a Sanà i, a finals de 2009, arran de la reivindicació d’un grup iemenita de l’atemptat frustrat d’un ciutadà nigerià en un vol comercial que feia la ruta Amsterdam-Detroit. Des d’aleshores, el país viu sota l’ofensiva militar nord-americana de raids aeris contra les suposades bases gihadistes. L’operació, permesa pel president Saleh, ha deixat enrere centenars de morts i destrucció. A l’activisme del moviment al-Houthi s’hi afegeix, des de 2009, el renaixement dels moviments independentistes al sud, tant a través d’acció guerrillera com de protesta pacífica. Al sud, és on es concentren les poques reserves de petroli del país, però els beneficis d’aquest recurs van a parar a Sanà i no es redistribuyesen pel territori meridional. A les protestes actuals contra el govern a Aden, s’hi ha afegit un clam multitudinari a favor de la independència del sud i en contra de l’espoli fiscal i l’activitat del fonamentalisme islàmic a la zona.

Els amics del EUA
Saleh, com els altres cabdills àrabs que tenen el beneplàcit de les potencies internacionals, s’ha convertit, segons Obama, “en un aliat cabdal de Washington en la guerra contra el terror, ja que el govern del Iemen garanteix l’estabilitat a la regió” i a l’estret de Bab el-Mandeb, en l’explosiu triangle format per Iemen, Somàlia i Djibouti. D’aquesta manera, el règim iemenita intenta encaixar estratègicament els seus fronts de combat sota aquesta etiqueta i assegurar-se el poder i la legitimació, encara que sigui de manera artificial. Una cosa semblant van fer els Gaddafi quan van titllar els comitès populars revolucionaris antigaddafi de “terroristes i drogoaddictes”. La tàctica no funciona. Saleh s’aferra a no perdre el tron prometent no tornar-se a presentar a la reelecció quan acabi el mandant i ordenant aturar la repressió de les forces de seguretat, en un intent de calmar les revoltes. Tanmateix, per l’altra banda, usa els baltegeya –una barreja entre policies de paisà i membres de grups tribals– que el règim ha estat pagant per intimidar les manifestants i periodistes arreu del territori. Fins ara, haurien mort unes 40 persones i centenars estarien ferides. En qualsevol cas, la revolta continua, els conflictes armats segueixen oberts i la violència persisteix. Tant si Saleh és deposat com no, la gent tem pel seu futur i surt i sortirà al carrer.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s