Racisme contra les sol·licitants d’asil

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 12 de juliol de 2013

“No a l’alberg”, “Fora d’aquí”, “Primer els de casa” o “Alemanya pels alemanys”: aquestes van ser algunes de les consignes cridades durant els intents de pogrom que van protagonitzar grups neonazis i gran part del veïnat a les poblacions de Hoyerswerda i Rostock-Lichtenhagen contra les persones sol·licitants d’asil, els anys 1991 i 1992 respectivament, davant dels seus albergs. També són els crits i els atacs verbals que van poder-se escoltar el proppassat 9 de juliol a Berlín, on gran part del veïnat, varis neonazis i el partit neonazi NPD van manifestar-se contra la remodelació d’una escola abandonada per convertir-la en alberg per sol·licitants d’asil.

Des de fa setmanes, operaris i treballadors estan reformant l’institut Max Reinhardt, al carrer Carola Neher del barri berlinès de Hellersdorf. Ha estat en desús durant més de cinc anys, i treballen per convertir-lo en una residència amb capacitat per a 400 persones sol·licitants d’asil i refugiades que han acabat a Alemanya sol·licitant allotjament tot fugint de les seves llars, de la mort o de la persecució. Hellersdorf és el barri més oriental de l’antic Berlín-Est, un barri de Plattenbauten -d’edificis socialistes prefabricats amb panells- a la frontera amb Brandenburg.

Una assemblea instrumentalitzada
En un acte el 9 de juliol, el batlle del districte, Stefan Komoß, del socialdemòcrata SPD, acompanyat per la regidora d’Afers Socials també del districte, Dagmar Pohle, de Die Linke, van realitzar un acte de presentació, una reunió d’informació, amb el veïnat per parlar del projecte. L’assemblea va realitzar-se en els terrenys adjacents a l’escola. Unes 1.500 persones van assistir-hi; d’aquestes, uns 60 neonazis i també uns 200 membres del moviment antifeixista juntament amb persones sol·licitants d’asil de l’acampada d’Oranienplatz. Durant l’acte, la tensió regnava en l’ambient. L’estat d’ànim va ser en tot moment agressiu i la xenofòbia de gran part del públic va generar petites escaramusses. Veïns i veïnes van protagonitzar acalorades i polaritzades discussions entre ells i amb els polítics. La ultradreta va cridar consignes racistes durant varis minuts. Els crits de “Nazis fora” tampoc van faltar. La policia antidisturbis va ser desplegada enmig de la presentació.

El moviment neonazi ha aprofitat el cas de l’alberg per als seus propòsits i la seva campanya, per treure rèdits i esgarrapar nous vots. I és que el principal partit neonazi d’Alemanya, l’NPD, amb representants electes als parlaments regionals de Mecklemburg-Pomerània Occidental i Saxònia, va escalfar l’ambient de l’acte informatiu per instrumentalitzar-lo i per establir un clima de por i odi al veïnat cap a les persones sol·licitants d’asil. En l’acte va participar Sebastian Schmidtke, president de l’NPD a Berlín, que, des del seu lloc al públic, va prendre la paraula i va fer un discurs incendiari i d’odi contra les persones migrants i sol·licitants d’asil. En ocasions, el seu discurs va ser una crida al veïnat a protagonitzar un intent de pogrom, “a salvar Alemanya”. Fins i tot entre les persones que arropaven a Schmidtke, n’hi havia que portaven samarretes amb la inscripció “22.-26. 8. 1992”, referent als dies del pogrom a Rostock-Lichtenhagen. A part de membres berlinesos i de Brandenburg de l’NPD, van assistir a l’acte Maria Fank, companya d’Schmidtke i presidenta estatal de RNF, la secció femenina de l’NDP -que també va orar des del públic- i els principals quadres del grup de camaraderia neonazi strasserista NW Berlín, amb Julian Beyer al capdavant, vestits amb roba de Thor Steinar, Erik & Sons i samarretes amb un smiley amb bigoti hitlerià. L’NPD va repartir octavetes en l’acte i molt del veïnat va corejar les consignes racistes que cridaven. També crits de “traïdors” i “gitanos” a les representants del districte. Fotògrafs antiantifa, acreditats amb carnets de premsa, van retratar el veïnat a favor de l’alberg, a membres d’Antifa i a vàries estudiants de la Universitat Alice Salomon de Ciències Aplicades que assistien a l’acte.

El racisme estructural i les iniciatives ciutadanes
L’oposició veïnal al projecte està creixent. S’ha creat una plataforma contra el projecte d’alberg. Es diu “Iniciativa Ciutadana Marzahn-Hellersdorf” (BMH, en les seves sigles en alemany), la qual està mobilitzant amb èxit el veïnat a través d’octavetes i les xarxes socials, i que rebut moltes adhesions al seu web a Facebook -per sobre de les 1.500. La iniciativa que, al ser una plataforma, pot usar espais municipals, afirma que no està en contra del dret d’asil. Tan sols no vol l’alberg al seu barri: l’eufemisme clàssic del principi de Sant Florià o Nimby (acrònim anglès que significa Not in my back yard). A la vegada publica a Facebook que “els sol·licitants d’asil haurien de ser deportats sistemàticament als seus països d’origen”. La xenofòbia simbòlica enquistada al centre de la societat practica diàriament el racisme dels petits gestos que, amb eufemismes i hipèrboles, criminalitza la pobresa i culpabilitza a l’estranger dels problemes socials i de benestar col·lectiu. De la crisi econòmica i de l’atur. En aquesta línia afirma que la inauguració de l’alberg suposaria “un augment de la brutícia al barri i també l’establiment de xarxes de tràfic de drogues, de prostitució i l’augment dels robatoris”. Alguns veïns diuen que “són ells els qui necessiten ajudes socials i no els refugiats sirians que han de vindre”. “Què podem fer per tancar l’alberg abans que es comencin a matar entre ells?”, pregunta un altre veí a Facebook.

Els neonazis amagats darrere d’“iniciatives neutres”
Nogensmenys, com ha destapat una investigació d’Antifa Berlín, aquesta iniciativa ciutadana de caràcter ultradretà té importants elements neonazis darrere. La Directa ha pogut saber que Thomas Crull, excandidat l’any 2011 a l’ajuntament de Hellersdorf per l’NPD, n’és el responsable de premsa. Un altre dels grans implicats de BMH és Lars Niendorf, membre actiu de NW Berlín i responsable de traginar la bandera del grup a les concentracions que fa. També el regidor de l’NPD a Hellersdorf, Matthias Wichmann, i André Otto, regidor l’any 1998 del partit neonazi la Unió del Poble Alemany (DVU) del magnat bavarès Gerhard Frey, al barri de Lichtenberg i detingut per protagonitzar amb altres membres de DVU, una agressió racista aquell mateix any. Per la seva part, com informa Antifa Berlín, Schmidtke, sota pseudònims és molt actiu a la xarxa fomentant la BMH.

Les autoritats socialdemòcrates no hi veuen racisme
Tant l’alcalde del districte Komoß, com l’alcalde-governador de Berlín, ambdós de l’SPD, com el conseller de Sanitat i Afers Socials de la capital, el democratacristià Mario Czaja van condemnar les accions portades a terme pels neonazis. Tanmateix, van negar que l’origen del problema a Hellersdorf és la presència estructural del racisme al centre de la societat i a la cosmovisió del veïnat, que es mou per estereotips, temors i desconeixement. Komoß va negar també en una entrevista al periòdic Taz que existeixi un ambient propici al pogrom. D’altra banda, en les darreres setmanes, la població txeca de České Budějovice està vivint també un intent de pogrom protagonitzat per grups neonazis contra la població romaní i sinti. L’ambient és global. Després de les protestes xenòfobes contra la conversió de l’institut Max Reinhardt en un alberg de persones sol·licitants d’asil, un grup de veïns i veïnes va crear una pàgina a Facebook de suport al projecte. Es tracta de la iniciativa “Hellersdorf ajuda als sol·licitants d’asil”, que ja ha rebut més de 5.000 adhesions, superant la iniciativa racista. El seu objectiu és fomentar la convivència, la cohesió social i combatre el racisme.

L’NPD prepara noves provocacions
Viatjant amb un bus a varis punts de la ciutat de Berlín on hi ha albergs per persones sol·licitants d’asil, l’NPD pretén manifestar-se aquest dissabte 13 de juliol. L’inici de la gira racista és molt a prop del campament de protesta de persones sol·licitants d’asil a Oranienplatz, al barri de Kreuzberg. Les altres parades són pels barris de Marzahn, Reinickendorf, Spandau i Marienfelde. A l’acampada d’Oranienplatz, erigida a l’octubre de 2012, el col·lectiu de persones sol·licitants d’asil reclama acabar amb el Residenzpflicht, la llei que les confina a viure en centres d’internament -la majoria d’ells en condicions pèssimes i situats a les afores de les poblacions o en antigues casernes militars- i les prohibeix abandonar el lloc de residència assignada i viatjar a altres ciutats. També demanen l’abolició de la prohibició a la qual estan subjectes, tant de buscar feina de manera autònoma com d’accedir a cursos oficials de llengua alemanya. A això cal afegir-hi la fi de les deportacions, del racisme policial i de les targetes de racionament, que les obliga a comprar un tipus de menjar concret i en establiments predesignats -com ara els supermercats de la cadena REWE. Com a darrer punt, l’assemblea d’Oranienplatz demana a les autoritats que s’atorguin permisos de residència a les refugiades i que s’agilitzi el procediment d’asil, ja que el procés acostuma a trigar varis any i representa un desgast psicològic elevadíssim. El camp està amenaçat de desallotjament.

Propaganda NPD. Schmidtke a l’esquerra i Fank a la dreta de la pancarta. Foto: PDFO

Més que una punyalada a Oranienplatz

Una disputa entre un veí turc i un refugiat sudanès al campament d’Oranienplatz va acabar el passat 17 de juny amb un apunyelament racista del darrer -al crit de “negre de merda” i en un desplegament policial massiu i avalots.

Uns 300 policies, entre els de paisà i els antidisturbis, van ser desplegats a la zona “per intentar calmar els ànims i separar les parts”. Tanmateix ho van fer emprant gossos sense morrió (que en algun cas van mossegar a varies persones), esprai de pebre, entrant impunement i emprant mots racistes mentre detenien varies persones (amb l’amenaça de deportació) pel campament de refugiats construit des d’octubre de 2012 a la plaça kreuzbergiana d’Oranienplatz, un campament de refugiats que segueix en peu, a causa de la negativa de les autoritats polítiques a abolir, entre altres coses, el Residenzpflicht, la llei que confina a les persones sol·licitants d’asil refugiades, a viure en centres d’internament -la majoria d’ells en condicions pèssimes i situats a les afores de les poblacions o en antigues casernes militars- i les prohibeix abandonar el lloc de residència assignada i viatjar a altres ciutats.

La confusió va plenar pel campament. I varis rumors del fets van escampar-se per l’ambient. Que l’autor de la punyalada fos un membre dels Llops Grisos o un pandillero va propegar-se fins hi tot a les xarxes socials. No està clar. Tanmateix, el campament parla d’atac racista, també ho fan des de varis col·lectius antifeixistes. Part dels refugiats africans se les va tindre amb el veïnat turc de la plaça i viceversa i els activistes van patir per un possible desallotjament del campament. Varies persones van llençar rocs i ampolles a la policia. Poc a poc i amb la retirada parcial de la policia, la situació i la tensió va desescalar. Una manifestació de rebuig a l’atac i al racisme va transcórrer l’endemà per Kreuzberg.

El campament d’Oranienplatz és una acampada enquistada que s’ha tornat invisible per les autoritats polítiques, que deixen passar el temps i no prenen decisions per no haver-se de comprometre ara que s’acosten eleccions. I una protesta ignorada també pels grans mitjans de comunicació i per la majoria de la societat alemanya benestant. Darrerament, fins hi tot bona part del veïnat turc de la plaça el comença a veure amb mals ulls.”L’acampada s’ha d’acabar ja. Han de marxar ja d’aquí” diu un client d’una teteria turca propera. “Els negres són molt sorollosos i a vegades ens molesten les dones”. “La plaça és plena d’escombraries i rates i l’acampada s’ha convertit en refugi dels camells de Görlitzer Park, que es barregen amb els manifestants”, diu. Les tensions entre el veïnat i els acampats van en augment i les formes d’actuar del sistema legal, inclosa la policia, ho intensifiquen.

Cordó policial i entrada al campament. Foto: Roger Suso

Desplegament de la policia amb gossos. Van mossegar a varies persones. Foto: Roger Suso

Desallotjament de la plaça amb gossos. Foto: Roger Suso

Policia de paisà amb la llençadora d’esprai pebre. Foto: Roger Suso

Les cendres del ‘model suec’

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 319 de 29 de maig de 2013, pàgina 13

“Ja sé que cremant cotxes tenim un altre problema al barri, però almenys ara tothom ens escolta”, diu Abdisalam, un jove desocupat de 22 anys. Abdisalam va néixer a Somàlia i quan tenia 5 anys, la seva família es va instal·lar a Fittja, un barri d’Estocolm, després de fugir de la guerra i haver sol·licitat asil polític al país escandinau. “Només volem ser tractats com la resta de suecs i sueques”, sentencia.

Durant més de set dies consecutius varis suburbis d’Estocolm -la ciutat s’estén per un conjunt d’illes a cavall d’un llac i el mar Bàltic, així com les poblacions de Södertälje, Botkyrka -ambdues properes a la capital- Örebro, Linköping, Uppsala i Malmö han sigut escenari, mentre el país celebrava la victòria de la selecció sueca al mundial de hoquei gel, l’esport nacional, d’uns aldarulls similars als de les banlieues de París, als de Brussel·les, als d’Anglaterra i als del barri del Besòs barceloní.

Els disturbis van començar al barri de Husby, al nord d’Estocolm i s’han estès a altres suburbis com ara Fittja o Rinkeby, uns barris de blocs de pisos construïts als anys 60 pel govern socialdemòcrata per allotjar-hi a les famílies proletàries sueques (ara classe mitjana-alta) i que des de fa anys, concentren la majoria de persones d’origen migrant del país, una classe baixa urbana immersa en l’atur i el fracàs escolar. Els aldarulls estan protagonitzats per joves de la perifèria de les grans ciutats mancats de confiança en una societat que els discrimina, com així ho perceben. Altres veïns, indignats amb el foc nocturn, surten a carrer amb armilles reflectants a tractar apaivagar la indignació dels joves insurrectes. La policia ha detingut una desena de joves. La situació poc a poc es va diluint, però el debat sobre la cohesió social es reprèn.

La mort a trets d’un veí de Husby el passat 13 de maig va desencadenar una revolta, una setmana després, en la què el foc ha destruït centenars de cotxes. Varies comissaries, establiments comercials i escoles del nord i sud d’Estocolm han estat atacades. La policia va disparar diverses vegades al “portuguès de 69 anys Lenine Relvas-Martins”, segons apunta el rotatiu lusità Público, que deambulava per Husby amb un matxet i que presumptament havia amenaçat a la policia. En un comunicat, la policia va dir que l’home havia mort a l’hospital. Una mentida. L’home va ser assassinat al seu apartament. Un fet del que el jovent del barri n’era coneixedor. El veïnat va organitzar una manifestació i la policia que la custodiava no va parar d’emprar insults racistes per denigrar als seus participants.

Per Gabriel (nom canviat), de 19 anys, la causa de la revolta social és el racisme i el capitalisme. “Una societat polaritzada per classes i procedències”, afirma a DIRECTA. “El jovent desconfia de la policia i la justícia. Estem cansats de la discriminació quotidiana, de la xenofòbia simbòlica. Dels controls de la policia pel carrer i el metro demanant-los la documentació i buscant-nos suposades drogues. De la segregació escolar” afirma Gabriel, suec fills de refugiats assiris de Turquia i resident al barri de Rinkeby. El racisme dels petits gestos s’anomena. El 15% de la població de Suècia és d’origen estranger. Tot i que la majoria provenen de països limítrofs amb el mar Bàltic, el debat se centra en l’exclusió social que pateixen les famílies instal·lades a Suècia que han fugit de països en conflicte per sol·licitar asil polític. En concret d’Iraq, Síria, Afganistan, Somàlia i en el seu dia de l’ex-Iugoslàvia, Iran i Xile. “El primer ministre suec, Fredrik Reinfeldt i el seu govern de coalició és el principal responsable, més enllà d’impulsar retallades de tot tipus, ha cedit, o ha comprat part del discurs de l’extrema dreta per pescat vots anunciant mà dura contra la immigració” diu Abdisalam.

La ultradreta surt a escena

Reinfeldt ha encarat la situació com va fer David Cameron: mà dura, militarització i doblement de la presència policial. Passant per alt la segregació social, les causes d’aquesta revolta i reduint-t’ho a un fets criminals. El partit Demòcrates Suecs (SD), present al Parlament i que té els seus orígens al moviment neonazi, ha demanat varies vegades el toc de queda als suburbis de les principals ciutats i la deportació d’estrangers. L’SD culpa a la immigració de tots els mals del país “i en fa responsable als polítics socialdemòcrates per haver establert en el seu dia una llei ‘tova’ d’immigració”. Per la ultradreta, els disturbis els han organitzat joves islamistes i criminals que s’aprofiten del sistema de prestacions suec. La militància neonazi ja ha començat a “patrullar” pels carrers. De fet, han estat reportades varies agressions d’aquesta a persones d’origen no suec. En concret dos centenars de militants de la formació neonazi Partit dels Suecs (SvP), simpatitzants d’SD i membres del feixista i supremacista blanc Moviment de Resistència Suec (SMR) fan acte de presència pels suburbis d’Estocolm. La policia els deixa fer i el conflicte s’enquista.

L’endemà d’una nit a Rinkeby. Foto: Reutters

Milers de persones es manifesten a Berlín contra el brutal desnonament a la família Gülbol

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 14 de febrer de 2013

La família Gülbol ha estat desnonada per la força. Un enorme contingent de cinc centenars d’agents de la policia han barrat el pas des de les 7 del matí a més de 1.000 manifestants que intentaven aturar el desnonament de la família berlinesa d’origen turc al carrer Lausitzer 8, del barri de Kreuzberg. La intervenció de la policia per executar l’ordre judicial ha estat brutal, emprant pas pebre, porres, emprant tàctiques de kettling i realitzant varies detencions. Un helicòpter ha estat utilitzat per sobrevolar la zona i varies estacions de metro i bus han estat clausurades en hores puntes per la policia. Diversos pneumàtics i quatre cotxes han estat cremats a Kreuzberg i varies manifestacions espontànies d’indignació han transcorregut pel barri.

L’acció de la policia indica “que l’augment exponencial del preu dels lloguers per l’especulació, el desplaçament del veïnat a causa dels efectes negatius de la gentrificació i els desnonaments no són tractats com un problema social, sinó com un problema de seguretat pura, i la desobediència civil com a criminalitat. Per la policia i el ministre de l’Interior de Berlín, Frank Henkel (CDU), els interessos econòmics de l’empresa immobiliària passen per davant al dret a l’habitatge”, ha comentat davant la premsa Ali Gülbol, pintor de 41 anys, pare de família i inquilí desnonat del carrer Lausitzer.

Ali Gülbols fent una roda de premsa al carrer després de ser desnonat. Foto: Roger Suso

La família Gülbol portava dècades vivint al numero 8 del carrer Lausitzer. Segons comenta Gülbol, sempre havien pagat el lloguer i d’acord amb el propietari del pis, l’any 1999, el mateix Ali va sanejar i restaurar el pis, per 20.000 euros -amb l’ajuda de familiars i amics-, sense que això suposes un augment de la mensualitat. Després d’un canvi de propietari el 2006, l’augment del lloguer pels Gülbol va ser de 93 euros més al mes, fent un total de 715. André Franell, de 41 anys, nascut a Berlín com Ali Gülbol, va comprar l’edifici en una subhasta bancària. Amb reticències Gülbol, va acceptar l’increment i amb dificultats va seguir pagant el nou preu del lloguer. Tanmateix, “Franell va voler fer-nos fora i per poder especular amb noves inquilines”. Un retard en un pagament va ser el pretext de Franell per portar a Gülbol a judici i un jurat va dictaminar el 2012, que Franell tenia el dret a expulsar a la família Gülbol. Avui, la policia ha executat la sentència i la família Gülbol ha quedat al carrer.

Policia berlinesa fent un cordó policial durant el desnonament. Foto: Roger Suso

Emmirallades amb les mobilitzacions ciutadanes de l’Estat espanyol i seguint el model de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi (PAHC), 20 iniciatives del districte, associacions veïnals i també amb el suport del club de futbol Türkiyemspor Berlín, varis grupuscles d’esquerres, Kotti&Co, centenars de veïns, veïnes i petits comerciants, així com polítics de Die Linke (Hakan Tas i Halina Wawzyniak), Els Verds (Turgut Altug i Katrin Schmidberger) i Pirates (Fabio Reinhardt i Simon Kowalewski) del barri, van signar declaracions de solidaritat amb la família Gülbol i van participar en les accions d’aquesta aliança anomenada Zwangsräumung verhindern (Evitant desnonaments) per aturar el desnonament. Des de 2012, hi ha una mitjana de 23 desnonaments per dia a la ciutat de Berlín. L’aliança reclama a l’Ajuntament que resolgui la situació políticament i no policialment.

Més fotos

Manifestants a l’estil PAHC contra el desnonament. Foto: Roger Suso

Les marxes neonazis arriben a Magdeburg

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 17 de gener de 2013

El passat 12 de gener, uns 1.000 neonazis van arribar a Magdeburg, la capital de Saxònia-Anhalt, per participar en un dels esdeveniments més importants de l’extrema dreta del país. Un ampli desplegament policial de 2.000 agents va intentar garantir que les antifeixistes no arribessin al lloc reservat per als neonazis, que van desfilar amb música de Wagner pel Parc Industrial SKET del barri de Salbke i no van parar de fer fotografies de les contramanifestants. Després de dos anys de victòries antifeixistes a Dresden on es va aturar la marxa neonazi més gran d’Europa, el moviment neonazi i el partit NPD, han trobat a la ciutat de Magdeburg l’alternativa a Dresden per la marxa i pels actes revisionistes i de glorificació del feixisme alemany.

Tot i així, els bloquejos, els sit-ins i els actes de desobediència civil d’unes 14.000 activistes contramanifestants van aconseguir que la marxa fúnebre no passés pel centre de la ciutat. Al llarg del dia es van viure enfrontaments entre antifeixistes i les forces de seguretat. La policia va utilitzar esprai de pebre i canons d’aigua contra grups Antifa per defensar el dret de manifestació dels neonazis i impedir els bloquejos de carrers que el moviment antifeixista portava a terme.

A les ciutats de Pforzheim, Kassel, Darmstadt, Hamburg i Swinemünde/Świnoujście –poblacions on els brutals bombardeigs nord-americans i anglesos de finals de la Segona Guerra Mundial van causar més de 11.000 morts a cada ciutat– el moviment antifeixista, moviments socials, sindicats, alguns partits polítics i grups eclesiàstics han aconseguit amb gran èxit i des de fa anys mobilitzar-se i impedir les marxes neonazis de dol amb bloquejos massius de carrers i rutes d’accés.

Des de finals dels 90, els nazis han interferit en els actes en memòria de les víctimes dels bombardeigs aliats a les ciutats alemanyes. El moviment neonazi porta molts anys banalitzant la història i explotant els bombardeigs per als seus propis fins –relativitzaven la culpabilitat alemanya en la Segona Guerra Mundial i se’n reivindicaven víctimes.

Tot i l’èxit de les mobilitzacions populars en barrar els peus als neonazis, al racisme i al revisionisme, entre les convocants de l’acció antifeixista del passat dia 12, amb el rerefons del cas NSU, no es parla de victòria, ja que tot i haver pogut evitar parcialment les traves policials i judicials que se’ls hi van posar per portar a terme el bloqueig, la marxa fúnebre hitleriana pel bombardeig va transcórrer, de nou, a Magdeburg.

Bloqueig d’Antifa als accessos de Magdeburg. Foto: mdnazifrei

La República Centreafricana, sota l’amenaça d’una nova guerra

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 300 de 9 de gener de 2012, pàgina 16

Els tambors de guerra sonen a la República Centreafricana i la tensió va en augment. L’esclat d’una nova rebel·lió ha posat sota les cordes al govern de François Bozizé, president del país des de 2003 i planteja sèries preocupacions humanitàries. La Unicef ha denunciat el reclutament forçós de nens i el nombre de persones desplaçades puja a milers. La revolta, protagonitzada des del 10 de desembre per una coalició de grups insurgents anomenada Séléka, va iniciar-se quan les forces rebels van prendre militarment el control de les principals ciutats perifèriques i mineres de diamants, or i urani del país (Ndélé, Sam-Ouandja i Bria) en un avenç que els va portar a tan sols 75 kilòmetres de Bangui, la capital del país.

A través d’un comunicat signat per Justin Mambissi Matar, líder de l’aliança insurgent, Séléka va acusar a Bozizé d’incomplir els Acords de Pau de Birao de 2007, que contemplen -entre altres assumptes- la integració de combatents rebels en l’exèrcit centreafricà, l’alliberament de presoners polítics, i el pagament de les compensacions econòmiques per la deposició de les armes. En el comunicat, Séléka va demanar també al govern, l’alliberament d’una sèrie de presoners polítics i que iniciï una investigació sobre la desaparició del polític opositor Charles Massi. La declaració va fer referència també “al nepotisme i el tribalisme de Bozizé envers la seva família i la seva comunitat; així com l’exclusió i el menyspreu a la ciutadania i el saqueig de la riquesa i els recursos per part del govern”. En altres comunicats, el portaveu de la coalició, Eric Massi, fill de Charles Massi, va assegurar, des de París, que Séléka està disposada a suspendre el seu avenç cap a Bangui i a enviar delegats a participar en converses de pau amb el govern a Libreville, la capital de Gabon.

Mentre l’exèrcit centreafricà, amb el suport de l’exèrcit del Txad, s’enfronta als insurgents a Damara per intentar repel·lir l’ofensiva cap a la capital, el president Bozizé, cerca desesperadament el suport de França, antiga potència colonial, i també dels EUA, per frenar l’ofensiva rebel. Però el president francès, François Hollande, va desautoritzar durant les festes nadalenques qualsevol operació militar per defensar al govern de Bozizé del contingent de 500 soldats francesos desplegats al país. En canvi, els soldats sí que han estat mobilitzats per custodiar l’ambaixada i les principals seus d’empreses franceses, com Air France, després d’atacs i protestes de persones partidàries del govern indignades per la negativa d’Hollande a intervenir contra Séléka. No obstant això, a més del recolzament del Txad, Bozizé ha rebut suport militar amb tropes de Gabon, la República del Congo, Camerun, Angola i Sud-àfrica per fer front a la coalició que encapçala Mambissi Matar, a la qual acusa de tenir elements gihadistes i connexions amb sectors libis pro-Gaddafi i amb el Moviment 23 de març, del Kivu Nord congolès.

Bozizé va arribar al poder el 2003 mitjançant un cop d’Estat contra el llavors president Ange-Félix Patassé i posteriorment va guanyar les eleccions de 2005 i 2011. A causa del cop d’Estat militar -que va comptar amb el recolzament del president del Txad Idriss Déby- i un seguit de polítiques de divisió ètnica, la República Centreafricana es va veure immersa en un greu conflicte armat, conegut com la guerra dels arbusts, que va cessar amb el desplegament al país de la missió de les Nacions Unides MINURCAT. El conflicte va enfrontar el govern colpista i els seus partidaris, majoritàriament representats del poble Gbaya -el més nombrós del país- amb diversos grups armats ancorats als pobles Sara, Banda i M’Baka, que en anterioritat havien ocupat les institucions del país, tant en època colonial com durant la Guerra Freda: l’Exèrcit Popular per a la Restauració de la República i la Democràcia (CAR) de Jean-Jacques Démafouth; la Unió de Forces Democràtiques per a la Unitat (UFDR) de Michel Djotodia, amb connexions amb la família de l’antic governant Patassé; el Moviment d’Alliberament Centreafricà per la Justícia (MLCJ) d’Abakor Sabone i grups bandolers coneguts com Zaraguinas, entre d’altres.

Tanmateix, el conflicte es va veure agreujat per la dimensió regional, ja que la República Centreafricana es va convertir en santuari d’operacions de grups armats del conflicte sudanès de Darfur, de la República Democràtica del Congo i la guerrilla fonamentalista catòlica ugandesa de l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) que lidera Joseph Kony. En l’actual escalada del conflicte contra el general Bozizé, Séléka, composta per tres faccions escindides d’antics grups armats, es veu immersa també en fortes disputes ideològiques internes i marcada per la clivella ètnica del país. Séléka està integrada per la Convenció Patriòtica de Salvació Wa Kodro (CPSK) de Noureldine Adam; la Convenció de Patriotes per a la Justícia i la Pau (CPJP) de Dhaffane Mohamed Moussa i la UFDR. En els darrers dies, tant Séléka com el govern de la República Centreafricana, com l’oposició parlamentaria han manifestat la seva disposició a dialogar i negociar una solució democràtica i holística, per una regió afectada per la violència política i sectària, la corrupció i la impunitat governamental i la pobresa endèmica de la població. No obstant això, amb tots els escenaris oberts i opacs, el re-inici d’una guerra civil no és descartable.

Habitants de Damara fugen dels enfrontaments entre Séléka i l’exèrcit centreafricà. Foto: Sia Kambou

Un mes de mobilitzacions contra la corrupció i les retallades a Eslovènia

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 1 de desembre de 2012

A Eslovènia, més enllà de la segona ronda d’eleccions presidencials -un càrrec merament simbòlic i representatiu, entre Danilo Türk i Borut Pahor, els comicis d’aquest 2 de desembre, han quedat marcats per les mobilitzacions populars al carrer contra la corrupció política, la corrupció endèmica de la classe politicoempresarial, el poder dels oligarques i també contra les retallades del govern conservador del primer ministre Janez Janša, del Partit Democràtic Eslovè (SDS).

Türk competeix per un segon mandat de cinc anys com a candidat independent, recolzat per varis partits liberals i per Eslovènia Positiva (PS) -el jove partit fundat per l’alcalde social-liberal de Ljubljana i empresari Zoran Janković, i l’exprimer ministre Pahor és el candidat de l’opositor partit Socialdemòcrata (SD) amb el suport dels liberals de la Llista Cívica de Gregor Virant. El candidat d’SDS i dels democratacristians Milan Zver, no va passar la primera ronda, celebrada l’11 de novembre.

Les del passat divendres 30, a la capital, Ljubljana, i a altres poblacions del país, van ser les majors manifestacions des del 2 de novembre, quan va començar a Maribor, l’onada de protestes. A Ljubljana, la policia van emprar canons d’aigua i gasos lacrimògens contra la multitud de manifestants, unes 10.000 persones, que van concentrar-se a la capital i van fer una crida, a través de les xarxes socials, a perimetrar i rodejar el Parlament fins a la caiguda del govern i l’obertura d’un nou procés constituent participatiu i veritablement democràtic i social. Van haver-hi càrregues i avalots i enfrontaments entre un reduït sector de les manifestants i la policia antiavalots. Una trentena de manifestants van ser detinguts. Els crits contra Türk, Janković i Janša -acusat de suborn pel cas Patria, de compra-venta de vehicles militats, no van cessar ni un instant durant tota la convocatòria.

Maribor com a catalitzador
L’onada de protestes sense precedents al país, tenen origen en la indignació ciutadana a la segona ciutat del país, Maribor, cap a l’alcalde Franc Kangler. Acusat de corrupció, nepotisme i clientelisme, Kangler, membre del conversador i agrari Partit Popular Eslovè (SLS) i delegat eslovè a les cimeres de l’OTAN, sosté el poder a Maribor des de 2006 i s’ha vist envoltat, com denuncien els moviments socials, en un mínim de tres escàndols: el cas de les irregularitats sobre el sistema de radars de trànsit i multes de la ciutat; el fallit projecte d’organitzar a la població els Jocs Universitaris d’hivern de 2013 i la concessió de fons públics al gimnàs de Tomaz Barada, campió mundial de kickboxing i amic de Kangler. A causa de l’immobilisme i la negativa de Kangler de dimitir, les protestes van escalar i intensificar-se a Maribor a finals de novembre. El dia 21, Kangler va reclutar un grup de hooligans, encapçalats per Barada, per convertir la protesta pacifica en una batalla campal i donar a la policia un pretext per utilitzar la força per dispersar a les manifestants. El dia 26, la manifestació, d’unes 10.000 persones, va acabar en avalots policials indiscriminats amb cavalls, gossos i gasos a la plaça Rudolf Maister a manifestants i periodistes. 31 persones van ser detingudes. El ministeri de l’Interior va qualificar les manifestacions d’il·legals. Així i per efecte domino, les protestes de Maribor s’han traslladat a les principals ciutats del petit país alpí: Ljubljana, Celje, Kranj, Nova Gorica, Koper i Jesenice, contra el govern neoliberal de coalició de Janša, els cacics locals i la immunitat parlamentaria de la que gosen els i les diputades. Una altre data destacada és la del 17 de novembre, quan unes 30.000 persones, convocades pel sindicat majoritari ZSSS i altres sindicats del país, van manifestar-se a Ljubljana contra les mesures d’austeritat de Janša, la retallada de pensions i l’increment de taxes universitàries. Per la seva part, i seguint l’estratègia de l’oportunisme, l’extrema dreta populista que lidera Zmago Jelinčič Plemeniti també s’ha volgut infiltrar a les protestes ciutadanes.

Com en el cas de les economies d’Irlanda i l’Estat espanyol, el desencadenant de la crisi a Eslovènia rau en el sector financer. Des de 2009, la llarga explosió de bombolla immobiliària està enfonsant el PIB del país i l’Estat ha injectat més de 380 milions d’euros a Nova Ljubljanska banka (NLB), la major entitat financera eslovena. La taxa d’atur també ha augmentat i el govern de Janša, encara la situació adoptant mesures merkelianes d’austeritat, rebaixant el sou dels funcionaris i retallant els serveis socials i el nivell de vida. Les protestes no semblen que a curt i mitjà termini hagin de cessar.

Un moment de la manifestació del 30 de novembre a Ljubljana. Foto: Matej Druznik

Crònica del 14N alemany

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 14 de novembre de 2012

Prop de 3.000 persones s’han manifestat a Berlín en solidaritat amb les vagues generals al sud d’Europa i contra els plans d’austeritat que imposa el govern alemany de Merkel i la comissió europea de Durão Barroso als membres de la UE. La manifestació, iniciada a la plaça de París, just davant de la Porta de Brandenburg, ha transcorregut pel barri de Mitte, passant per davant de la representació de la Comissió Europea a la capital alemanya, l’ambaixada de Rússia, el Ministeri Federal de Família, Tercera Edat, Dones i Joventut i el Ministeri de Finances fins a la plaça de Potsdam, on ha acabat.

La manifestació ha estat convocada per la central sindical única del país, la Federació Alemanya de Sindicats (DGB, segons la sigla en alemany) i ha estat secundada pel sindicat anarcosindicalista Unió de Treballadors i Treballadores Lliures (FAU), pel partit socialista Die Linke, un sector esquerrà de Els Verds i diverses organitzacions comunistes, trotskistes, internacionalistes i socialdemòcrates. La marxa ha destacat també per la presència d’un nombrós grup de persones expatriades dels Estats espanyol, italià i grec, per un parell de banderes de les delegacions madrilenyes de CCOO i UGT i pel clam en solidaritat amb la rebel·lió de sol·licitants d’asil i les persones en vaga de fam davant la Porta de Brandenburg.

A Alemanya no s’ha viscut pas una vaga general aquest 14N, però sí un centenar de manifestacions. La vaga general, la vaga política, les vagues de funcionaris, les vagues no relacionades amb convenis laborals i els piquets estan prohibides explícitament per llei, tant a Alemanya com a Àustria. A més a més, les vagues en solidaritat amb les reivindicacions d’altres sectors estan també molt restringides. Tampoc és permeten mobilitzacions que afectin a tot el país o varis Länder al mateix temps.

El dret de vaga tampoc està especificat en cap normativa, tot contradient l’article 23 de la declaració dels Drets Humans, els Convenis 87 i 98 de la OIT i l’article 6 de la Carta Social Europea. Tanmateix, la única interpretació existent en la constitució és l’article 9 sobre la llibertat d’associació. L’argument esgrimit per tots els governs de l’Alemanya de postguerra per no legislar el dret de vaga, és que la vaga va en contra del principi de consens que domina les relacions laborals al país.

Tot i la poca mobilització a l’Estat alemany, la baixa participació en les convocatòries anticapitalistes i les traves legals del dret a la vaga, les principals manifestacions de suport al 14N han tingut lloc a Berlín, Dresden, Gelsenkirchen, Hamburg, Munic, Bochum i a la metròpolis bancària de Frankfurt am Main.

Pas del bloc de la FAU davant de l’edifici DB a la Potsdamer Platz. Foto: Roger Suso

La rebel·lió de sol·licitants d’asil a Alemanya

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 290 de 17 d’octubre de 2012, pàgina 15 i al web el dia 25 d’octubre. Versió en llengua castellana publicada a MásPúblico

Refugiades en vaga de fam. Aquest és el leitmotiv de la pancarta penjada a la tenda muntada a la plaça de París, just davant de la simbòlica Porta de Brandenburg de Berlín, on des de la tarda de dimecres 24 d’octubre, 20 persones han iniciat una vaga de fam. Aprofitant la presència de les màximes autoritats del país a uns metres de la Porta, en la inauguració del memorial en homenatge a les víctimes de la comunitat zíngara durant l’Alemanya nazi, la campanya, iniciada fa un mes, de denúncia i visualització de les difícils i miserables condicions en que està sotmès aquest col·lectiu de refugiades i persones sol·licitants d’asil a Alemanya -ignorat per la classe política, pels grans mitjans de comunicació i també per la majoria de la societat alemanya benestant, ha entrat en una nova fase.

El dissabte 13 d’octubre prop de 5.000 persones van sortir al carrer per participar en una sorollosa manifestació que va recórrer el centre de Berlín. La marxa va començar a Oranienplatz (al barri de Kreuzberg) i va acabar davant del Reichstag amb l’entrega d’un recull de demandes a les autoritats. El suïcidi, aquest any, de dos joves refugiats iranians, Mohammad Rahsepar al camp d’internament de refugiades de Würzburg i Samir Hashemi al de Kirchheim unter Teck, ha estat la guspira d’una inèdita protesta que va començar a principis de setembre a la ciutat bavaresa de Würzburg amb diverses vagues de fam, cosides de boca i una caminada de protesta que ha culminat, després de més de 600km i 28 dies, a Berlín, amb una acampada indefinida a Oraninenplatz de 200 persones procedents de centres de tot Alemanya. Les persones sol·licitants d’asil que acampen, entre iglús i carpes de circ, provenen de multitud d’indrets, tots ells assolats per conflictes o per l’autoritarisme: Afganistan, Tunísia, Síria, Iraq, Bòsnia, Sudan, Burundi, Benín i Camerun. Tanmateix, el major gruix de persones prové d’Iran.

Ferdinand és llicenciat en Dret i participa en l’acampada. Té 25 i és del Camerun. El seu pare va ser assassinat per ordre del president camerunès Paul Biya. “Estant dins del govern s’hi va oposar i ho va pagar amb la vida” explica Ferdinand. “Aleshores és quan vaig fugir del país creuant el fortificat estret de Gibraltar. Les represàlies a la meva família no cessaven”. Porta anys vivint a Alemanya i encara no ha aconseguit l’estatut de refugiat. La incertesa de la seva situació l’angoixa. Encara no sap si podrà romandre legalment a Alemanya o si serà deportat al seu país d’origen. Pensa que l’acampada no és la finalitat de les mobilitzacions sinó un mitjà de protesta, una acció més. “Fins hi tot si està millor perquè, als albergs governamentals, les condicions són lumpen i inhumanes” testifica. “La natura del sistema europeu és la deportació d’immigrants sense papers i refugiades. Per molta reforma que es faci, el sistema s’ha de canviar”. D’acord amb aquesta idea, prop de 50 activistes van ocupar durant unes hores l’ambaixada de Nigèria a Berlín, fins que van ser desallotjades brutalment per la policia, contra la col·laboració dels Estats africans en les deportacions que duen a terme els països de la UE.

Abdullah (nom canviat) té 28 anys i és originari del Kurdistan iranià. Actiu en els moviments estudiantils d’esquerra i activista pel dret d’autodeterminació del poble kurd, va haver de fugir del país quan, a causa de la seva militància política, va començar a témer per la seva vida. A través de Turquia va arribar a Grècia el 2010 i allà, segons explica, a part de ser apallissat per membres del partit neonazi Alba Daurada per la seva condició d’immigrant, va ser empresonat uns mesos per no tenir papers. Fa 9 mesos que Abdullah va arribar a Alemanya i ja ha passat pels camps d’internament de Würzburg, Regensburg i Bamberg. “He estat tancat, aïllat de la societat i amb la prohibició de treballar. Sense diners, tornant-me boig i amb la por de la deportació al cos. Ara lluito per canviar-ho. Sé que legalment no puc sortir del terme municipal de Würzburg i estar a Berlín, però no ens queda alternativa i volem aconseguir la llibertat”, sentencia.

“Amb la nostra vaga de fam volem posar al govern federal sota pressió”, explica Mehrad (nom canviat), un iranià de 36 anys que va escapar-se del camp de Würzburg i que ha començat la vaga de fam davant la turística i emblemàtica Porta de Brandenburg. “Tenim por que la policia ens desallotgi violentament d’aquí. Ens han requistat els sacs de dormir i les mantes i ens han desmontat la tenda. Han detingut a 3 vaguistes. Si les autoritats no compleixen les nostres demandes cometran un assassinat polític”, diu. Mehrad també informa que a Polònia hi ha 78 persones detingudes -la majoria de Geòrgia i Txetxènia- esperant la seva deportació, i repartides en els centres d’internament d’estrangers (CIE) de Bialystok, Przemysl, Biala Podlaska i Leszowola que des de 17 d’octubre estan en vaga de fam contra les pèssimes condicions en què es troben retingudes i empresonades, l’aïllament, els abusos policials i la criminalització”. A Helsinki 2 afganesos també estan en vaga d’aliments contra la seva deportació i el Tractat de Dublín.

Així doncs amb l’acampada i la vaga de fam, el col·lectiu de persones sol·licitants d’asil reclama acabar amb el Residenzpflicht, la llei que les confina a viure en centres d’internament -la majoria d’ells en condicions pèssimes i situats a les afores de les poblacions o en antigues casernes militars- i les prohibeix abandonar el lloc de residència assignada i viatjar a altres ciutats. També demanen l’abolició de la prohibició en què estan subjectes, tant de buscar feina de manera autònoma com d’accedir a cursos oficials de llengua alemanya, a més de la fi de les deportacions, del racisme policial i de les targetes de racionament, que les obliga a comprar un tipus de menjar concret i en establiments predesignats -com ara els supermercats de la cadena REWE. Com a darrer punt, l’assemblea d’Oranienplatz demana a les autoritats que s’atorguin permisos de residència a les refugiades i que s’agilitzi el procediment d’asil, ja que el procés acostuma a trigar varis any i representa un desgast psicològic elevadíssim.

Tot i que l’acampada ha tingut un ressò mediàtic positiu, aquesta coincideix amb l’aflorament del racisme institucional i l’atrinxerament del govern central democratacristià i el seu referent bavarès en contra de canviar les lleis d’asil i satisfer les demandes del col·lectiu acampat. Per la ministra d’Afers Socials de Baviera, Christine Haderthauer, “més de dos terços de les sol·licitants d’asil abusen de l’hospitalitat alemanya i per tant, han de tornar allà d’on vénen”. Per la seva part, el ministre de l’Interior, Hans-Peter Friedrich, ha anunciat que el govern central “adoptarà mesures urgents per evitar l’abús del dret a l’asil” i el ministre de l’Interior de Baixa Saxònia Uwe Schünemann, ha afirmat que “el 100% de les sol·licitants d’asil de Sèrbia i Macedònia, [en particular les comunitats zíngares] abusen del tracte alemany i dels beneficis socials”. La ultradreta també ha pres partit en aquest debat. Durant la caminada de protesta, el partit neonazi NPD va intentar atacar-la a Erfurt i va contramanifestar-se a Potsdam. La formació nacionalxovinista i antiimigració Pro Alemanya va concentrar-se davant del Reichstag contra l’acampada i els camps d’internament de Wolgast i Waßmannsdorf van ser apedregats i pintats amb esvàstiques i lemes de record al pogrom de Rostock-Lichtenhagen, ocorregut l’any 1992. Malgrat tot, tant Ferdinand, Abdullah, Mehrad com l’assemblea ho tenen clar: pensen seguir protestant amb determinació fins que s’implementin les seves demandes.

Una gran carpa, ara desmuntada, al costat de la Porta de Brandenburg. Foro: Roger Suso

Un grup de jubilades berlineses okupa un casal de gent gran

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 289 de 10 d’octubre de 2012, pàgina 17

Fa més de 100 dies que un grup de jubilades i pensionistes manté okupada la Villa Kunterbunt, una antiga mansió al barri berlinès de Pankow. El xalet es coneix com a Stille Straße 10 i és un edifici amb història. Construït a finals dels anys 20 per un fabricant de pianos, l’edifici va pertànyer a l’elit de l’Alemanya de l’Est i en ell hi va viure Erich Mielke -cap de la Stasi i responsable sota l’àlies de Fritz Leissner de les purgues estalinistes de membres trotskistes i anarquistes de les Brigades Internacionals durant la guerra civil espanyola. Situat prop del Castell de Schönhausen i del carrer Majakowskiring -domicili de molts alts dirigents comunistes fins la revolució hongaresa de 1956-, després de la reunificació Stille Straße 10 es va convertir en una llar per a gent gran i en un important centre social públic del barri.

Doris Syrbe, 72 anys, participant en l’okupació, explica que l’acció iniciada el 29 de juny per una vintena d’ancianes, d’entre 67 i 96 anys, la majoria dones -la primera d’aquestes característiques a Berlín- “és un acte combatiu de protesta per la clausura del casal de gent gran”. Per Stille Straße 10 hi passa la vida social de més de 300 pensionistes i jubilades del barri a més d’oferir-se conversa, activitats formatives, esportives, classes d’idiomes, cant i escacs. Set ancianes en representació de les usuàries regulars del centre hi passen la nit enmig de matalassos vells, llits de càmping i gandules. “Ens han tancat l’aigua calenta i les connexions telefòniques. A la nostre edat no imaginàvem arribar a aquest punt”, afirma Ingrid Pilz una activista de 76 anys. “Salvar Stille Straße 10, és el nostre principal objectiu, però la nostra protesta va més enllà. Denunciem l’auge de la pobresa a la tercera edat i reclamem pensions dignes. Després de dècades treballant i pagant impostos als dos Estats alemanys, amb el tancament, ens treuen la vida que ens queda”, afirma Syrbe des del saló.

El passat 1 de juliol, Lioba Zürn-Kasztantowicz (SPD), regidora de Serveis Socials del districte en coalició amb Els Verds, va decidir tancar Stille Straße 10, amb el vell argument de que Pankow no té diners per mantenir el casal. No ho veuen igual les participants de l’okupació. “De pocs anys ençà, les cases d’aquesta zona s’han convertit en cases de luxe i xalets amb pista de tenis, la gent gran de Pankow tem que els polítics es vulguin vendre la vella casa senyorial convertida en casal a un grup immobiliari i fer el gran negoci. Aquesta és la qüestió de fons”, afirma Syrbe. Les mostres de solidaritat amb Stille Straße 10 són moltíssimes i variades. Al casal hi arriben flors, bombons i cartes de suport, a més de periodistes d’arreu del món, artistes, polítics de Die Linke i altres col·lectius okupes. “Hem rebut una ordre de desallotjament però seguirem okupant l’edifici fins que la ciutat es compromet-hi a mantenir el centre obert o ens ofereix-hi una alternativa viable. Ens quedem totes i esperem que les lluites pels drets de la gent gran s’estenguin per tot arreu”, sostenen Syrbe i Pilz.

La tendència escala
La de Pankow, però, no és la única protesta d’aquesta mena a Berlín. Des de fa cinc mesos hi ha un campament de protesta permanent prop del metro de Kottbusser Tor, al barri de Kreuzberg, un districte que és punt de trobada de la multiculturalitat i els estils de vida alternatius i base dels moviments socials i de l’antifeixisme. L’acampada, anomenada també gecekondu -paraula turca que fa referència a una casa aixecada de forma ràpida estil barraca- està impulsada per la iniciativa veïnal Kotti & Co i està orientada a la lluita contra l’augment del lloguer als habitatges de protecció oficial. Segons afirma l’activista de Kotti & Co Alexander Kaltenborn, la política de privatització de l’habitatge social iniciada pel consistori berlinès amb Klaus Wowereit (SPD) s’ha convertit en una nova forma de segregació, ja que les inquilines (la gran majoria d’origen turc i persones desocupades) dels edificis gestionats per les empreses privatitzades que gestionen l’habitatge públic del barri, Hermes i GSW, estan sent desplaçades arran de la incapacitat de les persones de pagar els nous preus exigits del lloguer. Això és la gentrificació, un fenomen d’ennobliment i d’aburgesament dels barris que, normalment, comporta el desplaçament de les habitants amb menys poder adquisitiu del barri i l’arribada de la classe mitjana alta i yuppies. Així doncs, Stille Straße 10 i Kotti & Co són dos exemples més de les persones que es resisteixen a ser víctimes d’aquesta tendència.

Després de 112 dies d’okupació, el dia 18 d’octubre, arriba l’acord entre les parts i Stille Straße 10 no tancarà a curt/mitjà termini. L’organització caritativa Volkssolidarität, fundada el 1945 a la Zona d’Ocupació Soviètica d’Alemanya, es farà càrrec del casal després d’arribar a un acord amb l’Ajuntament de Pankow per gestionar el centre.

Entrada principal d’Stille Straße 10, la casa okupada per jubilades i pensionistes. Foto: Roger Suso