Més que una punyalada a Oranienplatz

Una disputa entre un veí turc i un refugiat sudanès al campament d’Oranienplatz va acabar el passat 17 de juny amb un apunyelament racista del darrer -al crit de “negre de merda” i en un desplegament policial massiu i avalots.

Uns 300 policies, entre els de paisà i els antidisturbis, van ser desplegats a la zona “per intentar calmar els ànims i separar les parts”. Tanmateix ho van fer emprant gossos sense morrió (que en algun cas van mossegar a varies persones), esprai de pebre, entrant impunement i emprant mots racistes mentre detenien varies persones (amb l’amenaça de deportació) pel campament de refugiats construit des d’octubre de 2012 a la plaça kreuzbergiana d’Oranienplatz, un campament de refugiats que segueix en peu, a causa de la negativa de les autoritats polítiques a abolir, entre altres coses, el Residenzpflicht, la llei que confina a les persones sol·licitants d’asil refugiades, a viure en centres d’internament -la majoria d’ells en condicions pèssimes i situats a les afores de les poblacions o en antigues casernes militars- i les prohibeix abandonar el lloc de residència assignada i viatjar a altres ciutats.

La confusió va plenar pel campament. I varis rumors del fets van escampar-se per l’ambient. Que l’autor de la punyalada fos un membre dels Llops Grisos o un pandillero va propegar-se fins hi tot a les xarxes socials. No està clar. Tanmateix, el campament parla d’atac racista, també ho fan des de varis col·lectius antifeixistes. Part dels refugiats africans se les va tindre amb el veïnat turc de la plaça i viceversa i els activistes van patir per un possible desallotjament del campament. Varies persones van llençar rocs i ampolles a la policia. Poc a poc i amb la retirada parcial de la policia, la situació i la tensió va desescalar. Una manifestació de rebuig a l’atac i al racisme va transcórrer l’endemà per Kreuzberg.

El campament d’Oranienplatz és una acampada enquistada que s’ha tornat invisible per les autoritats polítiques, que deixen passar el temps i no prenen decisions per no haver-se de comprometre ara que s’acosten eleccions. I una protesta ignorada també pels grans mitjans de comunicació i per la majoria de la societat alemanya benestant. Darrerament, fins hi tot bona part del veïnat turc de la plaça el comença a veure amb mals ulls.”L’acampada s’ha d’acabar ja. Han de marxar ja d’aquí” diu un client d’una teteria turca propera. “Els negres són molt sorollosos i a vegades ens molesten les dones”. “La plaça és plena d’escombraries i rates i l’acampada s’ha convertit en refugi dels camells de Görlitzer Park, que es barregen amb els manifestants”, diu. Les tensions entre el veïnat i els acampats van en augment i les formes d’actuar del sistema legal, inclosa la policia, ho intensifiquen.

Cordó policial i entrada al campament. Foto: Roger Suso

Desplegament de la policia amb gossos. Van mossegar a varies persones. Foto: Roger Suso

Desallotjament de la plaça amb gossos. Foto: Roger Suso

Policia de paisà amb la llençadora d’esprai pebre. Foto: Roger Suso

Les cendres del ‘model suec’

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 319 de 29 de maig de 2013, pàgina 13

“Ja sé que cremant cotxes tenim un altre problema al barri, però almenys ara tothom ens escolta”, diu Abdisalam, un jove desocupat de 22 anys. Abdisalam va néixer a Somàlia i quan tenia 5 anys, la seva família es va instal·lar a Fittja, un barri d’Estocolm, després de fugir de la guerra i haver sol·licitat asil polític al país escandinau. “Només volem ser tractats com la resta de suecs i sueques”, sentencia.

Durant més de set dies consecutius varis suburbis d’Estocolm -la ciutat s’estén per un conjunt d’illes a cavall d’un llac i el mar Bàltic, així com les poblacions de Södertälje, Botkyrka -ambdues properes a la capital- Örebro, Linköping, Uppsala i Malmö han sigut escenari, mentre el país celebrava la victòria de la selecció sueca al mundial de hoquei gel, l’esport nacional, d’uns aldarulls similars als de les banlieues de París, als de Brussel·les, als d’Anglaterra i als del barri del Besòs barceloní.

Els disturbis van començar al barri de Husby, al nord d’Estocolm i s’han estès a altres suburbis com ara Fittja o Rinkeby, uns barris de blocs de pisos construïts als anys 60 pel govern socialdemòcrata per allotjar-hi a les famílies proletàries sueques (ara classe mitjana-alta) i que des de fa anys, concentren la majoria de persones d’origen migrant del país, una classe baixa urbana immersa en l’atur i el fracàs escolar. Els aldarulls estan protagonitzats per joves de la perifèria de les grans ciutats mancats de confiança en una societat que els discrimina, com així ho perceben. Altres veïns, indignats amb el foc nocturn, surten a carrer amb armilles reflectants a tractar apaivagar la indignació dels joves insurrectes. La policia ha detingut una desena de joves. La situació poc a poc es va diluint, però el debat sobre la cohesió social es reprèn.

La mort a trets d’un veí de Husby el passat 13 de maig va desencadenar una revolta, una setmana després, en la què el foc ha destruït centenars de cotxes. Varies comissaries, establiments comercials i escoles del nord i sud d’Estocolm han estat atacades. La policia va disparar diverses vegades al “portuguès de 69 anys Lenine Relvas-Martins”, segons apunta el rotatiu lusità Público, que deambulava per Husby amb un matxet i que presumptament havia amenaçat a la policia. En un comunicat, la policia va dir que l’home havia mort a l’hospital. Una mentida. L’home va ser assassinat al seu apartament. Un fet del que el jovent del barri n’era coneixedor. El veïnat va organitzar una manifestació i la policia que la custodiava no va parar d’emprar insults racistes per denigrar als seus participants.

Per Gabriel (nom canviat), de 19 anys, la causa de la revolta social és el racisme i el capitalisme. “Una societat polaritzada per classes i procedències”, afirma a DIRECTA. “El jovent desconfia de la policia i la justícia. Estem cansats de la discriminació quotidiana, de la xenofòbia simbòlica. Dels controls de la policia pel carrer i el metro demanant-los la documentació i buscant-nos suposades drogues. De la segregació escolar” afirma Gabriel, suec fills de refugiats assiris de Turquia i resident al barri de Rinkeby. El racisme dels petits gestos s’anomena. El 15% de la població de Suècia és d’origen estranger. Tot i que la majoria provenen de països limítrofs amb el mar Bàltic, el debat se centra en l’exclusió social que pateixen les famílies instal·lades a Suècia que han fugit de països en conflicte per sol·licitar asil polític. En concret d’Iraq, Síria, Afganistan, Somàlia i en el seu dia de l’ex-Iugoslàvia, Iran i Xile. “El primer ministre suec, Fredrik Reinfeldt i el seu govern de coalició és el principal responsable, més enllà d’impulsar retallades de tot tipus, ha cedit, o ha comprat part del discurs de l’extrema dreta per pescat vots anunciant mà dura contra la immigració” diu Abdisalam.

La ultradreta surt a escena

Reinfeldt ha encarat la situació com va fer David Cameron: mà dura, militarització i doblement de la presència policial. Passant per alt la segregació social, les causes d’aquesta revolta i reduint-t’ho a un fets criminals. El partit Demòcrates Suecs (SD), present al Parlament i que té els seus orígens al moviment neonazi, ha demanat varies vegades el toc de queda als suburbis de les principals ciutats i la deportació d’estrangers. L’SD culpa a la immigració de tots els mals del país “i en fa responsable als polítics socialdemòcrates per haver establert en el seu dia una llei ‘tova’ d’immigració”. Per la ultradreta, els disturbis els han organitzat joves islamistes i criminals que s’aprofiten del sistema de prestacions suec. La militància neonazi ja ha començat a “patrullar” pels carrers. De fet, han estat reportades varies agressions d’aquesta a persones d’origen no suec. En concret dos centenars de militants de la formació neonazi Partit dels Suecs (SvP), simpatitzants d’SD i membres del feixista i supremacista blanc Moviment de Resistència Suec (SMR) fan acte de presència pels suburbis d’Estocolm. La policia els deixa fer i el conflicte s’enquista.

L’endemà d’una nit a Rinkeby. Foto: Reutters

La ultradreta a Finlàndia: ganivets al carrer i representants al Parlament

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 309 de 13 de març de 2013, pàgina 16

Un atac neonazi succeït durant la presentació d’un llibre a la ciutat finlandesa de Jyväskylä posa de manifest, de nou, la creixent amenaça a Escandinàvia de la violència ultradretana emmascarada darrere ofertes d’oci, música, esports i “de defensa de la pàtria del perill bolxevic i de la immigració”. Fa més d’un any i mig, el doble atemptat d’Anders Behring Breivik a Oslo i a l’illot d’Utøya, que va deixar nombroses víctimes civils, va tornar a posar l’atenció sobre la ultradreta europea com a generadora d’un tòxic i perillós discurs xenòfob i antiimigrant que, en alguns casos i ambients, incita a la violència. Durant aquest temps, l’auge de grups neonazis, com a Hongria, Grècia, Finlàndia i els Països Baixos, ha estat constant i s’ha traduït en la presència de representants ultradretans a institucions i en l’acostament entre els grups clandestins i violents i els partits d’extrema dreta que participen a les eleccions.

L’incident a Jyväskylä va tenir lloc el passat 31 de gener a la biblioteca municipal quan un grup d’autoproclamats ‘patriotes’, vestint armilla antibales i ulleres de sol, van atacar amb llançaments d’ampolles de vidre la presentació del llibre Äärioikeisto Suomessa (L’extrema dreta finlandesa) i van apunyalar a un home que els va denegar l’entrada. No va haver-hi ferits greus i la persona ferida d’arma blanca va ser tractada a l’hospital. El llibre en qüestió escrit per Dan Koivulaakso, Mikael Brunila i Li Andersson -activistes de l’organització juvenil de l’esquerres Vasemmistonuoret- repassa la trajectòria d’aquests grups i analitza els perills i la bona salut que gaudeixen la Finlàndia d’avui dia, les idees racistes i la ideologia ultradretana.

Els atacants van ser identificats com a membres del Moviment de Resistència Finlandès (SVL, segons les sigles finlandeses), una formació neonazi militant fundada el 2008 que ha passat, sota el lideratge del seu nou cap Juuso Tahvanainen, de l’actualització del seu portal Patriootti.com i sobretot de la distribució i difusió d’adhesius de propaganda a l’ús de la violència com a instrument polític. Dues persones de l’SVL van ser detingudes, una tercera continua fugada. Segons va informar Yle, la corporació de radiotelevisió pública de Finlàndia, a principis de març, a un dels detinguts per l’apunyalament a Jyväskylä se li va encautar un llapis de memòria amb més de 300 noms, fotografies i informació de persones considerades “enemics polítics i traïdors de la pàtria”. La llista inclou activistes antifeixistes, diferents membres de grups d’esquerra, opositors socialdemòcrates i conservadors i membres de la comunitat jueva del país.

La campanya d’outing a l’SVL
L’any 2011, el grup Anonymous Finland va filtrar i revelar a l’aplicació web Pastebin una llista de persones sol·licituds d’ingrés i membres de SVL, amb milers de dades personals i emails obtinguts ‘hackejant’ el web neonazi Patriootti.com. D’entre els noms publicats en l’outing, sobresurt el d’Ulla Pyysalo, assistent parlamentaria del diputat finlandès del partit Veritables Finlandesos (PS) Juho Eerola. A causa de la filtració, Pyysalo, que assessorava a SVL seguint consignes d’Eerola, va acabar dimitint. Un altre dels membres destacats en l’outing és Tuomas Okkonen, regidor de PS a la ciutat d’Oulu. Treient ferro a l’afer, Okkonen va afirmar a Facebook, que quan va fer la sol·licitud d’ingrés a l’associació neonazi “estava borratxo”. La formació PS és un partit polític d’extrema dreta modernitzat, ultranacionalista, islamòfob, euroescèptic i que estigmatitza negativament els països i habitants del sud d’Europa. Des de les eleccions generals de 2011, més enllà dels vincles amb l’SVL, s’ha convertit en la tercera força i principal partit de l’oposició de Finlàndia, molt a prop dels conservadors del primer ministre Jyrki Katainen i de la socialdemocràcia de Jutta Urpilainen, dos partits que governen junts en una àmplia coalició. Timo Soini és el líder de PS i el diputat Jussi Halla-aho el de la branca islamòfoba i racista del partit.

El ‘Moviment de Resistència’
L’SVL és la branca finlandesa d’un moviment neonazi nòrdic i escandinau que capitaneja el grup neonazi suec liderat per Klas Lund, Moviment de Resistència Suec (SMR), un grup que com va analitzar l’escriptor i periodista Stieg Larsson, pregona les tesis hitlerianes, fa un discurs antimigració i glorifica les accions que van portar a terme grups com la Guàrdia de Ferro del feixista romanès Corneliu Z. Codreanu i el grup supremacista blanc nord-americà The Order de Robert Jay Mathews. L’SVL opera principalment a les ciutats finlandeses i es nodreix tant de caps-rapats com de casuals. En el seu portal anuncia cursos d’autodefensa i d’arts marcials i recomanen “a tots els patriotes, portar permanent ganivets”. També, l’SVL ha organitzat seminaris compartits amb grups antiantifa alemanys de l’òrbita del partit neonazi NPD, la italiana CasaPound, la grega Alba Daurada i grups parapolicials de l’entorn del partit neofeixista hongarès Jobbik. L’SVL té un ampli historial d’actes violents que inclouen atacs a participants de la marxa del Dia Internacional de l’Orgull LGBT a Hèlsinki i a projectes autogestionats i antifeixistes. Durant la campanya electoral de 2011, membres de SVL van assaltar a la ciutat d’Oulu a Dan Koivulaakso (autor del llibre mencionat i militant de la formació socialista Aliança d’Esquerra) i a Jaakko Salovaara (membre de la formació conservadora Partit de la Coalició Nacional) amb gasos pebre i lacrimogen.

Mikael Brunila i Li Andersson durant una presentació del llibre a Kotka. Foto: Keijo Penttinen

El personal temporal subcontractat i explotat per Amazon a Alemanya és vigilat per ‘segurates’ neonazis

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 20 de febrer de 2013

Un nou escàndol ha esclatat a Alemanya després que la televisió pública ARD, Das Erste va emetre un minidocumental en que es revela que treballadors temporals reclutats per tota Europa per la filial alemanya del gegant de comerç electrònic Amazon.com, per empaquetar enviaments durant la campanya nadalenca, van ser forçades a treballar llargues jornades i torns per un salari menor al acordat. Un nou cas d’explotació laboral als magatzems de la ciutat de Bad Hersfeld, al land de Hesse.

La subcontratació i explotació
La xarxa d’ocupació europea EURES mostrava l’oferta de treball, però el personal no va ser contractats directament per Amazon.de, sinó per l’empresa de treball temporal Trenkwalder, que els assegurava el mateix sou que oferia Amazon.de. Però una vegada arribats a Bad Hersfeld, explica Silvina -professora d’art a l’atur, que va deixar a l’Estat espanyol als seus tres fills i al marit per fer de temporera a Amazon.de, es van assabentar que guanyarien un 12% menys del que esperaven. El reportatge desvetlla també que l’empresa CoCo Job Touristik s’encarregava del seu allotjament en hotels de vacances o campaments estiuencs, com Seepark Kirchheim, a uns 17 kilòmetres de Bad Hersfeld. Es tractava de petits bungalows en què havien de dormir i compartir espai sis persones desconegudes i on només un autobús al dia hi arribava per portar-los al magatzem. Tant l’autobús -que acostumava a retardar-se- com el menjar fred que els serveixen a la cantina d’Amazon.de, eren descomptats del sou.

La seguretat neonazi
L’audiovisual també mostra la política vigilància extrema que Amazon.de sotmetia al personal subcontractat a través de l’empresa de seguretat HESS Security. Els vigilants de seguretat sotmetien als treballadors a un rigorós seguiment que també passava pel control d’accessos al bany i la cantina, per escorcolls a les hores de pausa i per registres a les seves habitacions tant com quan hi hi eren com quan dormien o dutxaven. La seva funció: intimidació i acte de presència. El documental revela que el personal de seguretat contractat era obertament militant neonazi -molts caps-rapats musculats, que vestien de negre, portaven botes militars i roba de la marca Thor Steinar -una coneguda marca relacionada amb la ultradreta i la militància antiantifa i prohibida als camps de futbol que, curiosament, Amazon.com va deixar de vendre en 2009 per mala imatge. I és que el nom de HESS Security, presidida per Uwe L. i organitzada paramilitarment, és una al·lusió directa al lloctinent d’Adolf Hitler i icona màrtir del moviment neonazi europeu, Rudolf Hess. Els empleats subcontractats com el propi equip de rodatge del documental, afirmen sentir-se intimidats i amenaçats pel tracte rebut per HESS Security. Arran de la polèmica, Amazon.de ha declarat públicament la rescissió del contracte amb aquesta empresa.

Segons dades proporcionades per Heiner Raimann, representant del sindicat del sector serveis Ver.di a Amazon.de, el 90% de la plantilla que Amazon té repartida pels centres de logística a les localitats de Bad Hersfeld, Augsburg, Leipzig, Rheinberg, Werne, Pforzheim i Coblença és personal subcontractat temporalment, especialment de Polònia, Hongria, Letònia i l’Estat espanyol. La resta és fixe. “La temporalitat i la precarietat s’estén pel capitalista mercat laboral alemany i mentre ningú es queixi, tot sembla indicar que el sistema seguirà funcionant així”, afirma Raimann al documental.

Fotograma del documental d’ARD realitzat per Diana Löbl i Peter Onneken que ha investigat els fets

Milers de persones es manifesten a Berlín contra el brutal desnonament a la família Gülbol

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 14 de febrer de 2013

La família Gülbol ha estat desnonada per la força. Un enorme contingent de cinc centenars d’agents de la policia han barrat el pas des de les 7 del matí a més de 1.000 manifestants que intentaven aturar el desnonament de la família berlinesa d’origen turc al carrer Lausitzer 8, del barri de Kreuzberg. La intervenció de la policia per executar l’ordre judicial ha estat brutal, emprant pas pebre, porres, emprant tàctiques de kettling i realitzant varies detencions. Un helicòpter ha estat utilitzat per sobrevolar la zona i varies estacions de metro i bus han estat clausurades en hores puntes per la policia. Diversos pneumàtics i quatre cotxes han estat cremats a Kreuzberg i varies manifestacions espontànies d’indignació han transcorregut pel barri.

L’acció de la policia indica “que l’augment exponencial del preu dels lloguers per l’especulació, el desplaçament del veïnat a causa dels efectes negatius de la gentrificació i els desnonaments no són tractats com un problema social, sinó com un problema de seguretat pura, i la desobediència civil com a criminalitat. Per la policia i el ministre de l’Interior de Berlín, Frank Henkel (CDU), els interessos econòmics de l’empresa immobiliària passen per davant al dret a l’habitatge”, ha comentat davant la premsa Ali Gülbol, pintor de 41 anys, pare de família i inquilí desnonat del carrer Lausitzer.

Ali Gülbols fent una roda de premsa al carrer després de ser desnonat. Foto: Roger Suso

La família Gülbol portava dècades vivint al numero 8 del carrer Lausitzer. Segons comenta Gülbol, sempre havien pagat el lloguer i d’acord amb el propietari del pis, l’any 1999, el mateix Ali va sanejar i restaurar el pis, per 20.000 euros -amb l’ajuda de familiars i amics-, sense que això suposes un augment de la mensualitat. Després d’un canvi de propietari el 2006, l’augment del lloguer pels Gülbol va ser de 93 euros més al mes, fent un total de 715. André Franell, de 41 anys, nascut a Berlín com Ali Gülbol, va comprar l’edifici en una subhasta bancària. Amb reticències Gülbol, va acceptar l’increment i amb dificultats va seguir pagant el nou preu del lloguer. Tanmateix, “Franell va voler fer-nos fora i per poder especular amb noves inquilines”. Un retard en un pagament va ser el pretext de Franell per portar a Gülbol a judici i un jurat va dictaminar el 2012, que Franell tenia el dret a expulsar a la família Gülbol. Avui, la policia ha executat la sentència i la família Gülbol ha quedat al carrer.

Policia berlinesa fent un cordó policial durant el desnonament. Foto: Roger Suso

Emmirallades amb les mobilitzacions ciutadanes de l’Estat espanyol i seguint el model de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi (PAHC), 20 iniciatives del districte, associacions veïnals i també amb el suport del club de futbol Türkiyemspor Berlín, varis grupuscles d’esquerres, Kotti&Co, centenars de veïns, veïnes i petits comerciants, així com polítics de Die Linke (Hakan Tas i Halina Wawzyniak), Els Verds (Turgut Altug i Katrin Schmidberger) i Pirates (Fabio Reinhardt i Simon Kowalewski) del barri, van signar declaracions de solidaritat amb la família Gülbol i van participar en les accions d’aquesta aliança anomenada Zwangsräumung verhindern (Evitant desnonaments) per aturar el desnonament. Des de 2012, hi ha una mitjana de 23 desnonaments per dia a la ciutat de Berlín. L’aliança reclama a l’Ajuntament que resolgui la situació políticament i no policialment.

Més fotos

Manifestants a l’estil PAHC contra el desnonament. Foto: Roger Suso

Ràtzia policial a Alemanya a fotoperiodistes freelance

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 7 de febrer de 2013

Centenars d’agents de la policia van ser desplegats ahir de matinada per tota Alemanya en una ràtzia contra 9 fotoperiodistes. En la batuda, entre amenaces i intimidacions, es van registrar domicilis, confiscar ordinadors, càmeres i discs externs, es van copiar milers de dades i fotografies i es van petar arxius encriptats. Amb el pretext de “la recerca de sospitosos i de buscar evidències i proves de l’agressió a un agent i d’enfrontaments entre manifestants i policies durant una manifestació”, la fiscalia de Frankfurt am Main va emetre la polèmica ordre judicial. El fiscal va justificar la ràtzia als fotoperiodistes perquè en aquesta manifestació, un policia va resultar greument ferit.

 La manifestació anticapitalista va ser la del 31 març de 2012 a Frankfurt, coneguda com M31, i va ser organitzada per una altre sèrie de sindicats i grups autònoms. El moviment Blockupy que reuneix diversos grups d’esquerres –del partit polític socialista Die Linke, indignades, grups autònoms de diversa temàtica, sindicats a grups d’Antifa també hi va participar. La convocatòria de Blockupy Frankfurt reclamava l’ocupació d’espais públics en protesta per la política d’empobriment de la Troika i Merkel i va aplegar milers de manifestants vinguts d’arreu d’Alemanya i d’Europa.

Moment de la manifestació anticapitalista M31. Foto: Björn Kietzmann

Els fotoperiodistes independents assaltats, com ara Björn Kietzmann, PM Cheung, Christian Mang o Christian Jäger, treballen tots de freelance per periòdics com el Tagesspiegel (liberal-esquerrà), la taz, die tageszeitung (cooperatiu i d’esquerres), el neues deutschland (d’esquerres), el junge Welt (alternatiu i esquerrà), el Frankfurter Rundschau (liberal-esquerrà), el Der Spiegel (liberal) o la dpa (l’agència alemanya de notícies), entre d’altres.

“Aquesta batuda representa no només una greu violació dels drets fonamentals, sinó també una violació massiva de la llibertat de premsa” sosté Cheung. “Els reporters gràfics no som auxiliars de policia ni som una botiga d’autoservei, quan es tracta de proves” afirma Cheung. Els fotoperiodistes van titllar l’acció d’indignant i com una violació de la llibertat de premsa, van exigir la devolució immediata del material confiscat i van denunciar que la còpia de dades és il·legal. També van criticar que les ordres de registre es van emetre com “una batuda a fotògrafs, com si no fossin periodistes”, per saltar-se la llei i posar en marxa les ràtzies polítiques tot pervertint la interpretació del què és llibertat de premsa i la inviolabilitat de les fonts. Donada la circumstància, els fotoperiodistes revelen un possible ús il·legal de fitxers polítics policials de persones i periodistes no fitxades i sense antecedents.

Tant sindicats, com associacions de premsa i periodistes, van condemnar i lamentar la ràtzia policial i van considerar l’ordre de la fiscalia de Frankfurt “completament inacceptable”. “Al més estil Putin, això és el principi d’una onada de més intimidació i criminalització no tant sols als fotoperiodistes independents i freelance, sinó per tota la premsa lliure”, sostenen.

La batuda al cantant de Normahl
El mateix dimecres, la població suabiana de Winnenden, a l’Estat de Baden-Württemberg, va ser escenari també d’una batuda policial a Lars Besa, el cantant del grup de punk format als anys 80 Normahl, per presumptes cançons amb lletres antipolicials i glorificació de la violència. Besa va denunciar “l’aplicació d’una doble vara de mesurar quan es tracta de punks antisistema o neonazis racistes”.

Full del protocol de registre a Kietzmann amb el material incautat. Foto: Björn Kietzmann

Recursos naturals i interessos geoestratègics darrera de l’operació militar francesa a Mali

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 17 de gener de 2013

El què va començar com una revolta tuareg està metamorfosant-se en una guerra glocal –global i local-, neocolonial i una crisi diplomàtica al voltant de la iniciativa francesa. L’Estat francès i el govern socialdemòcrata de François Hollande, es troba des de l’11 de gener empantanat en l’Operació Serval, l’actuació militar que l’aviació francesa està duent a terme a Mali contra Ansar Dine i altres grups salafistes armats, en un intent d’evitar l’avenç militar d’aquests grups contra el govern malià de Dioncounda Traoré, a Bamako, la capital del país.

En resposta a l’Operació Serval, un comando va segrestar, la matinada del 16 de gener, a Algèria, la planta gasista d’In Aménas, gestionada per la britànica BP, la noruega Statoil i l’algeriana Sonatrach. Durant l’acció, varis treballadors de la planta van ser assassinats, fins a 41 occidentals van ser fetes ostatges i es van retenir centenars de treballadors locals. El batalló Al Muthalimin, dirigit per l’algerià Mokhtar Belmokhtar “Mr. Marlboro”, va reivindicar el segrest en un vídeo-comunicat i, a part de demanar la retirada de les tropes franceses de Mali, va demanar l’alliberament de 100 persones que compleixen pena de presó a Algèria. En una posada en escena que recorda l’assalt d’alliberament dels ostatges presos al teatre Dubrovka de Moscou (ordenat per Vladimir Putin), l’exèrcit algerià ha llançat aquest dijous 17 de gener, un atac militar per terra i aire, per posar fi al segrest de la planta gasista. Els detalls de l’operació són encara molt confusos. France 24 i Al Jazeera parlen d’una gran matança i Algèria dóna per acabada l’acció, en què haurien mort diverses persones; una trentena d’ostatges i una vintena d’assaltants. Per altra banda, l’empresa espanyola d’extracció d’hidrocarburs CEPSA ha començat a evacuar les seves instal·lacions al centre d’Algèria per por a les conseqüències de la massacre que el govern d’Abdelaziz Bouteflika ha comès a les instal·lacions d’In Aménas.

L’Azawad com a punt de partida
L’esclat de la revolta per l’alliberament de l’Azawad, un gran territori al nord-est de Mali, el gener de 2012, va resultar amb la proclamació d’independència d’aquesta regió per part de la guerrilla tuareg, popular i secular del Moviment d’Alliberament Nacional de l’Azawad (MNLA) a través d’un comunicat signat a la ciutat de Gao pel seu líder, Bilal Ag Acherif. El nou Estat “laic i democràtic de l’Azawad” va durar pocs mesos. A l’abril de 2012, van produir-se diversos enfrontaments entre els grups armats presents en territori azawadià. El grup Ansar Dine va enfrontar-se i marginalitzar a l’MNLA i es va fer amb el control del territori. Ansar Dine és un grup tuareg wahhabisita, acusat de rebre finançament del serveis d’espionatge algerià, les demandes del qual no són la independència de l’Azawad, sinó l’aplicació de la xaria a tot Mali. Ansar Dine està liderat per Iyad Ag Ghaly, un antic comandant a les revoltes tuareg dels anys 90 i un dels encarregats de negociar el rescat en els segrestos perpetrats per grups gihadistes al Sàhara els darrers anys. Altres grups en partenariat amb Ag Ghaly i en el negocis del segrest i el tràfic de tabac, cocaïna, armes i persones són el grup salafista algerià Al-Qaida del Magrib Islàmic (nom actual del Grup Salafista per a la Predicació i el Combat), el grup salafista maurità-mailà Moviment per la Unitat i la Gihad a l’Àfrica Occidental (MOJWA) i la secta islamista nigeriana Boko Haram.

Reaccions polítiques i urani
L’Operació Serval i la intervenció de l’Estat fallit i excolònia de Mali per França –en plena crisi econòmica i submergida a les retallades– té l’aval de tots els partits polítics de l’Assemblea Nacional. L’única excepció és el partit Front d’Esquerra (FG). “Tot i condemnar el règim de terror de les milícies islàmiques al nord de Mali, ens oposem a la guerra d’Hollande i rebutgem l’argument que aquesta mesura era inevitable. Cap conflicte pot ser resolt si es respon a la guerra amb guerra i violència indiscriminada”, va manifestar François Asensi, portaveu del FG al parlament. Adicionalment, l’MNLA va declarar estar disposat a ajudar a França en la seva lluita contra Ansar Dine. Tot i que el grans estocs d’urani per ús nuclear es troben al Níger, concretament a Imouraren, –territori tuareg, també; Mali alberga importants pous d’urani Ag-Cu. Ambdues són àrees amb importants interessos polítics i comercials per les empreses AREVA (francesa), SinoU (xinesa) i Cameco (canadenca). També és destacable la producció d’or a les mines de Syama. Paral·lelament això, i després de la caiguda del govern de Muammar Gaddafi a Líbia, Mali és un enclau d’interés geoestratègic, que esdevé el nexe entre l’Àfrica negra i el món àrab de la llera sud de la Mediterrània. L’armament i els recursos naturals que es mouen pel continent han de passar forçosament per territori malià. Mentrestant, amb la regió en tensió màxima, la República Centreafricana, viu també sota l’amenaça d’una nova guerra entre el govern de François Bozizé, que demana també recolzament francès, i la coalició de grups insurgents Séléka.

Assassinades a París tres activistes kurdes (II)

Les marxes kurdes de dol fan ressonar el conflicte al conjunt d’Europa

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 11 de gener de 2013

Milers de persones han sortit als carrers de París, Estrasburg, Metz i Marsella en rebuig a l’assassinat a París de les tres activistes kurdes. Un clam de solidaritat internacional i una marxa de dol del poble kurd expatriat, mentre esperen, enrabiades, les primeres conclusions de la fiscalia francesa sobre l’autoria de les morts. A Berlin, prop de 2.000 persones s’han manifestat en memòria de Sakine Cansiz, Fidan Dogan i Leyla Söylemez; per l’alliberament d’Abdullah Öcalan i contra la històrica guerra bruta de l’Estat turc. La majoria de les persones participats eren membres de la comunitat kurda de la ciutat i la presència de dones ha estat molt remarcable.

La manifestació, iniciada a Hermannplatz, al barri de Kreuzberg, ha transcorregut pels principals carrers del barri, passant per davant els principals bancs i establiments comercials turcs de la ciutat. La manifestació ha estat convocada pel Comitè de Solidaritat amb el Kurdistan de Berlín (YXK-Berlín) i ha estat secundada pel moviment Antifa, per diverses organitzacions socialistes, comunistes, trotskistes i socialdemòcrates i internacionalistes de la comunitat kurda, turca i alemanya, i per les persones sol·licitants d’asil acampades en protesta a Oranienplatz. La nit anterior a la marxa, la façana de l’antiga l’ambaixada turca de Berlín va ser atacada, sense incidències destacades, amb un còctel molotov. També hi ha hagut manifestacions a Stuttgart, Frankfurt am Main, Dortmund, Londres, Estocolm i Istanbul.

Europa com escenari del conflicte turc-kurd
El conflicte armat entre l’Estat turc i l’esquerra kurda ja fa temps que ha traspassat els escenaris d’Istanbul, la península d’Anatòlia i la frontera nord de l’Iraq i l’Iran. La intensificació del conflicte des l’estiu de 2011 i la guerra civil siriana, han provocat que, a diversos països europeus, especialment Alemanya, França, Suècia, el Regne Unit, els Països Baixos i Suïssa, la tensió hagi incrementat, exponencialment, entre bona part de la comunitats turca i kurda resident als països. Almenys uns quatre milions de turcs i aproximadament 800.000 kurds de tres generacions diferents viuen a Alemanya. Fins a 250.000 turcs i 150.000 kurds viuen a França. Unes 95.000 persones provinents del Kurdistan viuen a Suècia, a més de 120.000 assiris/siríacs provinents de la mateixa regió. Qualsevol escalada del conflicte turc-kurd té des de sempre la seva ressonància les principals ciutats europees, que es converteixen en escenaris de multitudinàries manifestacions i d’accions d’agitació política de tots colors. Per una banda, marxes en solidaritat amb el Kurdistan, contra les matances de l’exèrcit turc, per protestar contra la política de la UE i de l’OTAN de suport incondicional al terrorisme d’Estat turc i per exigir l’alliberament d’Abdullah Öcalan, el líder del PKK. Per l’altra banda, marxes en suport a les forces armades otomanes i al govern democratamusulmà d’Erdogan, per la unitat de Turquia i la negació del Kurdistan i contra el moviment independentista kurd i el PKK.

Emmarcades en un espiral d’acció, reacció i represàlies, la majoria de manifestacions han acabat en ball de bastons, escaramusses entre les parts i la policia i desenes de persones detingudes. Addicionalment, la majoria d’enfrontaments i escaramusses entre comunitats han estat descrites entre el moviment idealista turc, conegut com a Llops Grisos i grups escindits del PKK -com els Falcons de la Llibertat del Kurdistan (TAK)-, i les Joventuts Apoistes -Apo és l’àlies d’Öcalan.

Altres esdeveniments destacats
A finals dels anys 80, el PKK va estar col·laborant amb l’Exèrcit Secret Armeni per a l’Alliberament d’Armènia (ASALA) en la seva campanya a França. L’acció clandestina dels serveis secrets turcs (MIT) contra l’esquerra kurda va traduïr-se en l’assassinat a París d’activistes kurds. Mustafa Aktas, membre del PKK, va morir allà el 1985; el 1987, Hüseyin Akagündüz, un líder kurd, va ser mort a trets. Durant els anys 90, es comença a reportar a Europa les primeres activitats relacionades amb el PKK, els Llops Grisos i els seus entorns: diversos bancs turcs són atacats així com mesquites d’ambdues comunitats. L’any 1993 a Munic, un grup armat va ocupar en nom del PKK el consolat turc i durant diverses hores van retenir com a ostatges a una vintena de persones per exigir al canceller Helmut Kohl una declaració pública a favor del Kurdistan. Els assaltants van acabar rendint-se a la policia.

Mesos després dels fets de Munic, tant el govern de Kohl com el de François Mitterrand a l’Estat francès van prohibir l’organització i els seus símbols i va considerar el PKK com a grup terrorista. En canvi els Llops Grisos i els seus símbols turanistes no estan prohibits a la UE. La il·legalització va provocar una onada de protestes massives i contramanifestacions per tota Europa. L’any 1999, després del segrest d’Öcalan quan es trobava en una seu diplomàtica grega a Kenya pels serveis d’intel·ligència turcs i el seu empresonament, Berlin va ser escenari de multitudinàries protestes de rebuig a la seva detenció davant les ambaixades de Turquia (situada al districte de Mitte) i d’Israel (situada a Schmargendorf). La tensió va arribar al clímax quan agents de seguretat israelians de l’ambaixada van obrir foc real contra diverses desenes de manifestants kurds que van irrompre a la finca de la seu diplomàtica, després de conèixer un agraïment del premier turc d’aleshores, Bülent Ecevit -conegut també per ordenar la invasió de l’exèrcit otomà a Xipre el 1974- al govern israelià de Benjamin Netanyahu per la captura d’Öcalan. El balanç aleshores va ser de quatre persones mortes i diversos ferits.

La marxa de dol a Hermannplatz. Foto: Roger Suso

Assassinades a París tres activistes kurdes (I)

L’assassinat de tres activistes kurdes a París torpedeja les converses de pau entre Turquia i el PKK

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 10 de gener de 2013

Tres activistes kurdes han estat assassinades d’un tret al cap i al pit aquesta passada matinada a París. Les víctimes són Sakine Cansiz, una de les fundadores del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), estreta col·laborada del líder del PKK Abdulah Öcalan, exmembre de la guerrilla feminista de l’organització a Síria i responsable del moviment de dones del PKK a Europa; Fidan Dogan, representant a França del Congrés Nacional Kurd (KNK) i intermediària amb les institucions de Brussel·les; i l’activista Leyla Söylemez. Les tres dones han estat trobades “executades” a un pis del Centre d’Informació del Kurdistan a París, al carrer la Fayette, en el 10è arrondissement, prop de l’estació de trens de Gare du Nord. Cansiz i Söylemez estaven de pas per la capital francesa.

Els assassinats s’han produït dies després que el govern turc del democratamusulmà de Recep Tayyip Erdogan admetés estar dialogant amb el PKK i amb Öcalan, empresonat i aïllat des de 1999 a l’illa-presó d’Imrali sobre amnisties, reconeixement de l’autogovern kurd al sud-est d’Anatòlia i desmobilització de l’exèrcit i les guerrilles del PKK de posicions estratègiques del Qandil, de Diyarbakir/Amed i de Çukurca. Les morts arriben també en un moment d’auge de les Unitats de Protecció Kurdes (YPG), les milícies que defensen els interessos kurds i les zones d’autogovern kurd alliberades en context de guerra civil siriana.

Alguns representants de l’activisme kurd d’esquerres han acusat Turquia d’estar darrere dels assassinats. Recorden les paraules d’Erdogan acusant Paris i Berlín “de no fer prou contra el moviment independentista kurd i les activitats del PKK de recol·lecció de finançament” i consideren les morts “una acció més de la guerra bruta d’Ankara al poble kurd”. Consideren que hi ha prous precedents de l’acció clandestina dels serveis secrets turcs (MIT) contra l’esquerra kurda i recorden també els assassinats a París d’activistes kurds. Mustafa Aktas, membre del PKK, va morir allà el 1985, el 1987, Hüseyin Akagündüz, un líder kurd, va ser mort a trets. Adicionalment, l’activisme kurd fa memòria dels assassinats d’Abdul Rahman Ghassemlou -cap del Partit Democràtic del Kurdistan Iranià (PDKI)- el 1989 a Viena i l’atemptat el 1992 al restaurant Mykonos de Berlín pels serveis d’intel·ligència d’Iran. Tanmateix, el passat octubre, les autoritats franceses van detenir a Adem Uzun, líder del PKK a Europa.

Tampoc descarten, la participació de “L’Estat profund” o la trama Ergenekon -una conxorxa conspirativa kemalista i patriòtica amb l’objectiu de derrocar el govern del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) d’Erdogan i fer fracassar el diàleg entre les parts. Fins i tot hi ha qui menciona la possible involucració dels Llops Grisos, una organització neofeixista i ultranacionalista turca de caràcter semi-paramilitar activa des dels anys 70, responsable de varis assassinats polítics i amb connexions al Partit del Moviment Nacional (MHP), la tercera força al parlament d’Ankara.

Per la seva part, el govern i la premsa comercial turca ha descrit l’assassinat com una “lluita interna” entre activistes kurds amb la intenció “de fer descarrilar les converses de pau” i han recordat la desaprovació de Cansiz a l’execució de Mehmet Sener, membre del PKK, per part de la cúpula dirigent.

Unes 500 persones s’han concentrat aquest dijous al carrer la Fayette de París per protestar pels assassinats tot entonant consignes com “Totes som el PKK!” i “Turquia assassina, Hollande còmplice!”. També hi ha hagut petites concentracions a Berlín i Estocolm. En qualsevol cas, les negociacions entre les parts han quedat torpedejades.

La República Centreafricana, sota l’amenaça d’una nova guerra

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 300 de 9 de gener de 2012, pàgina 16

Els tambors de guerra sonen a la República Centreafricana i la tensió va en augment. L’esclat d’una nova rebel·lió ha posat sota les cordes al govern de François Bozizé, president del país des de 2003 i planteja sèries preocupacions humanitàries. La Unicef ha denunciat el reclutament forçós de nens i el nombre de persones desplaçades puja a milers. La revolta, protagonitzada des del 10 de desembre per una coalició de grups insurgents anomenada Séléka, va iniciar-se quan les forces rebels van prendre militarment el control de les principals ciutats perifèriques i mineres de diamants, or i urani del país (Ndélé, Sam-Ouandja i Bria) en un avenç que els va portar a tan sols 75 kilòmetres de Bangui, la capital del país.

A través d’un comunicat signat per Justin Mambissi Matar, líder de l’aliança insurgent, Séléka va acusar a Bozizé d’incomplir els Acords de Pau de Birao de 2007, que contemplen -entre altres assumptes- la integració de combatents rebels en l’exèrcit centreafricà, l’alliberament de presoners polítics, i el pagament de les compensacions econòmiques per la deposició de les armes. En el comunicat, Séléka va demanar també al govern, l’alliberament d’una sèrie de presoners polítics i que iniciï una investigació sobre la desaparició del polític opositor Charles Massi. La declaració va fer referència també “al nepotisme i el tribalisme de Bozizé envers la seva família i la seva comunitat; així com l’exclusió i el menyspreu a la ciutadania i el saqueig de la riquesa i els recursos per part del govern”. En altres comunicats, el portaveu de la coalició, Eric Massi, fill de Charles Massi, va assegurar, des de París, que Séléka està disposada a suspendre el seu avenç cap a Bangui i a enviar delegats a participar en converses de pau amb el govern a Libreville, la capital de Gabon.

Mentre l’exèrcit centreafricà, amb el suport de l’exèrcit del Txad, s’enfronta als insurgents a Damara per intentar repel·lir l’ofensiva cap a la capital, el president Bozizé, cerca desesperadament el suport de França, antiga potència colonial, i també dels EUA, per frenar l’ofensiva rebel. Però el president francès, François Hollande, va desautoritzar durant les festes nadalenques qualsevol operació militar per defensar al govern de Bozizé del contingent de 500 soldats francesos desplegats al país. En canvi, els soldats sí que han estat mobilitzats per custodiar l’ambaixada i les principals seus d’empreses franceses, com Air France, després d’atacs i protestes de persones partidàries del govern indignades per la negativa d’Hollande a intervenir contra Séléka. No obstant això, a més del recolzament del Txad, Bozizé ha rebut suport militar amb tropes de Gabon, la República del Congo, Camerun, Angola i Sud-àfrica per fer front a la coalició que encapçala Mambissi Matar, a la qual acusa de tenir elements gihadistes i connexions amb sectors libis pro-Gaddafi i amb el Moviment 23 de març, del Kivu Nord congolès.

Bozizé va arribar al poder el 2003 mitjançant un cop d’Estat contra el llavors president Ange-Félix Patassé i posteriorment va guanyar les eleccions de 2005 i 2011. A causa del cop d’Estat militar -que va comptar amb el recolzament del president del Txad Idriss Déby- i un seguit de polítiques de divisió ètnica, la República Centreafricana es va veure immersa en un greu conflicte armat, conegut com la guerra dels arbusts, que va cessar amb el desplegament al país de la missió de les Nacions Unides MINURCAT. El conflicte va enfrontar el govern colpista i els seus partidaris, majoritàriament representats del poble Gbaya -el més nombrós del país- amb diversos grups armats ancorats als pobles Sara, Banda i M’Baka, que en anterioritat havien ocupat les institucions del país, tant en època colonial com durant la Guerra Freda: l’Exèrcit Popular per a la Restauració de la República i la Democràcia (CAR) de Jean-Jacques Démafouth; la Unió de Forces Democràtiques per a la Unitat (UFDR) de Michel Djotodia, amb connexions amb la família de l’antic governant Patassé; el Moviment d’Alliberament Centreafricà per la Justícia (MLCJ) d’Abakor Sabone i grups bandolers coneguts com Zaraguinas, entre d’altres.

Tanmateix, el conflicte es va veure agreujat per la dimensió regional, ja que la República Centreafricana es va convertir en santuari d’operacions de grups armats del conflicte sudanès de Darfur, de la República Democràtica del Congo i la guerrilla fonamentalista catòlica ugandesa de l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) que lidera Joseph Kony. En l’actual escalada del conflicte contra el general Bozizé, Séléka, composta per tres faccions escindides d’antics grups armats, es veu immersa també en fortes disputes ideològiques internes i marcada per la clivella ètnica del país. Séléka està integrada per la Convenció Patriòtica de Salvació Wa Kodro (CPSK) de Noureldine Adam; la Convenció de Patriotes per a la Justícia i la Pau (CPJP) de Dhaffane Mohamed Moussa i la UFDR. En els darrers dies, tant Séléka com el govern de la República Centreafricana, com l’oposició parlamentaria han manifestat la seva disposició a dialogar i negociar una solució democràtica i holística, per una regió afectada per la violència política i sectària, la corrupció i la impunitat governamental i la pobresa endèmica de la població. No obstant això, amb tots els escenaris oberts i opacs, el re-inici d’una guerra civil no és descartable.

Habitants de Damara fugen dels enfrontaments entre Séléka i l’exèrcit centreafricà. Foto: Sia Kambou