Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 221 de 23 de març de 2011, pàgina 17
Mentre l’ONU, entre eufemismes i dobles morals, dóna llum verda a l’operació Odyssey Dawn per intervenir militarment a Líbia contra Gaddafi, les tropes saudites continúen reprimint i ocupant el regne de Bahrain, un arxipèlag entre Qatar i la costa de l’Aràbia Saudita. Bahrain, amb un milió d’habitants, bascula entre la vida tradicional del golf Pèrsic i la ultramodernitat capitalista i és conegut pel petroli, els bancs, els gratacels i les perles naturals, més enllà de la Formula 1. El 14 de març, tropes de l’Aràbia Saudita i dels Emirats Àrabs Units, responent a la petició d’ajuda del rei Hamad bin Isa al-Khalifa, van entrar a Bahrain pel pont que uneix l’illa amb la península per sufocar i reprimir la revolta popular, en el marc de la missió del Consell de Cooperació del Golf. Les protestes no violentes per demanar democràcia i la igualtat de drets tant per les persones sunnites com per la majoria xiïta del país, discriminada per la familia reial sunnita, van començar el 14 de febrer a la capital, Manama. La setmana passada, la monarquia va imposar l’estat de setge per un període de tres mesos i les forces bahrainites i saudites van iniciar una campanya de repressió brutal contra tota dissidència. La plaça de la Perla, epicentre de la revolta, on acampaven les manifestants, va ser assaltada i incendiada. Els exèrcits, armats pels EUA i la Unió Europea, usen tancs i gasos lacrimògens i disparen contra la gent sense contemplacions. La policia, que també envolta el principal hospital del país i impedeix l’atenció sanitària de la gent ferida, deté dirigents de l’oposició, tortura i custodia el districte financer, les instal·lacions petrolieres, de gas i les multinacionals. Fins a 25 persones han estat assassinades i es calcula que hi ha 1.500 manifestants ferides.
Bahrain, antigament ocupat per Portugal i Iran, va ser un protectorat britànic des de 1861. Als anys 30, va ser el primer país que va exportar petroli a Europa. Als anys 60, van sorgir fronts populars, formats per grups socialistes, baasistes i nacionalistes àrabs, que lluitaven per l’alliberament dels pobles de la regió. Bahrain va obtenir, de forma pactada i per referèndum, la seva independencia el 1971. Tant abans com després de la data, la família al-Khalifa, estretament relacionada amb la família al-Saud, que regna i mana a l’Aràbia Saudita, va mantenir el poder. El 1994, la intifada que reclamava per Bahrain una participació popular en les decisions de l’Estat i la instauració d’una monarquia parlamentària va ser durament reprimida i els seus líders perseguits. Malgrat les promeses històriques d’obertura del règim, el país no ha deixat mai de ser una monarquia absolutista, cleptocràtica i repressiva, on les institucions democràtiques, malgrat la suposada reforma constitucional de 2002, no són més que façanes, estan buides de contingut i són monopolitzades per la família al-Khalifa. A més, els partits polítics i els sindicats estan oficialment prohibits i la classe treballadora i la comunitat xiïta han estat discriminades des de sempre.
Les manifestants a la plaça de la Perla criden per la llibertat, la justícia i l’alliberament dels presos polítics. Tanmateix, sectors moderats i confessionals de la revolta, com ara l’associació Al Wefaq, reclamen la dimissió del govern i una reforma per democratitzar la monarquia. Alguns grups islamistes també demanen reformes. En canvi, els partits laics i d’esquerra, tant sunnites com xiïtes (com ara Wa’ad, la classe treballadora i certs grups de dones) reclamen, a més, la república, posar fi a la repressió i la corrupció, feina i dignitat. Tot i així, és bo recordar que gairebé la meitat de la població de l’arxipèlag prové del sud d’Àsia, principalment del Pakistan, de l’Índia, de Bangla Desh i d’Indonèsia. Aquesta gent, sense ciutadania de Bahrain, conforma la gran massa de la classe treballadora. Treballen a la construcció, als pous de petroli i cuiden dels menesters de la família per qui serveixen. Les seves necessitats i greuges, però, no es troben del tot representades a la plaça de la Perla. Així com la dinàmica interna de la revolta afecta l’escena internacional, l’escenari internacional afecta la dinàmica interna. El territori de l’emirat tradicionalment ha estat un element de tensió geoestratégica i de confrontació dialéctica entre l’Aràbia Saudita i l’Iran. No obstant això, des de la dècada dels 80, Bahrain s’ha anat consolidant com un dels aliats dels EUA més compromesos a la regió. Washington i l’OTAN sempre ha donat suport a la família al-Khalifa. Fruit d’aquesta aliança, l’arxipèlag de Bahrain és la seu permanent de la Cinquena Flota de la Marina nord-americana i el lloc des d’on es porten a terme les operacions a l’Iraq, al Iemen i a tota la península d’Aràbia. L’arribada de soldats d’altres indrets del golf Pèrsic per ajudar al rei bahrainita a esclafar la revolta popular ha acabat de complicar la situació. La repressió també ha aixecat protestes entre comunitats xiïtes del Líban, l’Iraq, l’Iran i també entre les minories xiïtes saudites. Tanmateix, a la vegada que els governs iranià i iraquià no permeten manifestacions al seus països, surten en defensa de la comunitat xiïta de Bahrain i s’oposen a la presencia militar saudita al petit emirat. La tensió no para de créixer i la divisió sectària augmenta. El rei al-Khalifa té por de perdre el tron i els privilegis i per això fa ús de la força militar i la violència per mantenir-se al poder. La seva missió és restablir “la llei i l’ordre”. Els diners del petroli lubriquen la contrarevolució. A Oman, Qatar i Kuwait la monarquia també està preocupada i també hi trobem mà dura. El cònsol honorari de l’Estat espanyol a Manama, Javier Baba Quirós, justifica la repressió, ja que, segons diu, això de les protestes és “l’anarquia total” i va malament pels negocis. Per tot plegat, els EUA i l’OTAN no es poden permetre la pèrdua de Bahrain i menys arran d’un moviment xiïta.
Treient l'entrellat 