L’hostal Pan Tadeusz

Situada al peu de les muntanyes Tatra i ancorada sota el trampolí de salts d’esquí de Wielka Krokiew, Zakopane és la capital polonesa dels esports d’hivern, l’alpinisme i el senderisme. Una destinació turística important al sud de Cracòvia. Zakopane és una població petita, verda i plena de cases i xalets. Molts d’ells seguint l’estil arquitectònic conegut com amb el nom del seu impulsor, Stanislaw Witkiewicz: habitatges de fusta engalanats amb elements del folklore goral. També d’esglésies, com un santuari de Fàtima dedicat a Joan Pau II.

Al centre de la ciutat hi regne el turisme, local, de “menja, beu i compra”. El carrer principal s’ha convertit en la Rambla de Zakopane. Força tètric. Als voltants, tranquil·litat i un paisatge idíl·lic. I entremig, una casa, la Villa Pan Tadeusz, on el 1940 van reunir-s’hi representants de la Gestapo i la NKVD. Avui és un simple hostal i cap placa de memòria històrica hi recorda la trobada secreta.

Més enllà de la historiografia, no deixa de ser curiós i sorprenent, que un país, on Auschwitz s’hi ubicava i que ha fet de la massacre de Katyn un pilar de l’hegemonia conservadora i del nacionalisme d’Estat no hi hagi col·locat, com a mínim una placa o un panell informatiu a Pan Tadeusz. Encara que sigui per fer caixa. A l’Hotel Palace de Zakopane, centre i comissaria de la Gestapo durant el Tercer Reich, avui hotel, en canvi, si que hi ha una placa que en recorda què va ser l’edifici, qui el va ocupar i què s’hi va fer.

Els fets de Katyn, han estat utilitzats, des de fa dècades, per construir, des d’instàncies governamentals -des del PiS dels Kaczynski i a voltes des del PO de Tusk-, una identitat polonesa catòlica i anticomunista que equipara per igual a nazis i soviètics i el sofriment del poble polonès amb el martiri de Jesús de Natzaret. Un discurs i una mitificació política que ignora en altres instàncies, la invasió polonesa a Zaolzie, a Txecoslovàquia, de 1938; la massacre de Bydgoszcz de 1939, on civils polonesos armats juntament amb un batalló de l’exèrcit local, després d’intercanviar trets, van assassinar un mínim d’un miler de ciutadans alemanys de la població; o el pogrom de Jedwabne, l’assassinat d’uns 340 jueus a les mans dels seus veïns polonesos en aquesta població. (Les matances entre poloneses i ucraïnesos, és un tema apart).

El 1940, al bosc de Katyn, prop de la població russa d’Smolensk, diversos milers de presoners de guerra polonesos dels camps de Kozelsk, Starobelsk i Ostachkov, van ser executats i enterrats en fosses comunes per ordre d’Stalin. Bona part d’ells eren oficials de l’exèrcit polonès, policies, així com quadres i professionals d’alta qualificació. La Unió Soviètica sempre va negar els crims i va acusar a l’exèrcit nazi alemany de perpetrar-los. El 1989, Gorbatxov va acabar admetent la responsabilitat del NKVD en la massacre de Katyn. També ho va fer Medvedev l’any 2010.

Pel cas a Zakopane, Pan Tadeusz, en el marc que proporcionava el Pacte Molotov-Ribbentrop, va ser l’escenari de la més important de les trobades entre la Gestapo i la NKVD, realitzades entre finals de 1939 i inicis de 1940. Al xalet del Tatra si va debatre el destí de Polònia, l’ocupació, com combatre la resistència polonesa, l’intercanvi de presoners de guerra i la destrucció de la societat polonesa. La delegació alemanya va estar encapçalada per Adolf Eichmann, i la soviètica, Grigoriy Litvinov. Eichmann fou oficial de les SS i encarregat de l’organització de la logística de la “Solució final al problema jueu”, que conduiria a l’holocaust. Poc ha transcendit de Litvinov.

Les principals conseqüències de la conferència secreta de febrer de 1940 van ser les posteriors accions portades a terme pels dos bàndols, sense coordinació entre les parts, però amb el mateix fi: l’Operació AB-Aktion, una campanya nazi que va consistir en l’assassinat i deportació massiva de la intelligentsia polonesa: polítics, artistes, aristòcrates, empresaris, intel·lectuals, antifeixistes polonesos i persones sospitoses d’oposar-se al règim nacionalsocialista, com a mesura preventiva i per sufocar la resistència polonesa abans de la invasió de l’Alemanya nazi a França. L’Operació AB-Aktion, la continuació de la Intelligenzaktion, fou perpetrada per les Einsatzgruppen (escuadrons de les SS empotrats a l’exèrcit de l’Alemanya nazi, la Wehrmacht) i la Volksdeutscher Selbstschutz (una organització paramilitar d’alemanys polonesos a l’òrbita de les l’Einsatzgruppen i l’SD -el servei d’intel·ligència de les SS), al bosc de Palmiry, a instàncies de Hans Frank, el Governador General a Polònia. Els altres grans productes resultants de la trobada a Zakopane van ser la Sonderaktion Krakau, una operació nazi contra els professors i acadèmics de la Universitat Jagellònica a Cracòvia, on gairebé 200 persones van ser enviades a camps de concentració, i la massacre de Katyn.

Malgrat la vital importància del lloc, on ja iniciada la guerra van reunir-s’hi nazis i comunistes per discutir punts en comú respecte Polònia, ara és un simple hostal desconegut amb nom de poema d’Adam Mickiewicz en un carrer desert, acompanyat d’altres hostals i hotels al veïnat, que s’omplen de visitants que no visiten ni tenen constància del Pan Tadeusz, que ignoren el que va passar i que s’estimen més menjar zapiekanka, resar, pujar al llac de Morskie Oko o veure saltar pel trampolí a Kamil Stoch. El foment de la ignorància produeix monstres.

El xalet Pan Tadeusz, seu de la trobada, és ara un hostal

El xalet Pan Tadeusz, seu de la trobada, és ara un hostal. Foto: Roger Suso

Neonazis a la recerca del pogrom a Txèquia

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 325 de 10 de juliol de 2013, pàgina 16

La població txeca České Budějovice, en alemany Budweis, seu de la cerveseria Budweiser, està sent escenari d’un intent de pogrom i linxament al veïnat romaní i sinti i a la comunitat romaní que hi viu provinent d’Eslovàquia i Romania. Dos intents de pogrom i persecució durant els dos primers caps de setmana de juliol. El primer dissabte, uns 100 neonazis txecs van endinsar-se aquest poble de Bohèmia, al barri de Máj. El segon, més de 400 i molts armats amb navalles papallona, barres d’acer i bats de beisbol. La tensió i la por és diària. La violència desencadenada i l’estigma sobre aquest col·lectiu està lluny de remetre. Durant les marxes que van protagonitzar a la plaça major de la ciutat, la policia va detenir a més de 130 ultradretans pels greus avalots que van causar amb la policia antidisturbis, però no ha presentat càrrecs contra cap d’ells i tots han estat posats en llibertat.

Aquestes concentracions i intents de pogrom, van ser capitanejades per grups d’ultradreta populistes, però particularment, per la formació neonazi Partit Obrer (DS) i el seu líder local Jaromír Pytel àlies DJ Ferda. Només un centenar de persones van sortir al carrer per rebutjar aquestes marxes. Com sempre que van maldades la comunitat romaní i sinti, en la seva totalitat, es converteix en el boc expiatori de la retòrica i de la praxis neofeixista. De la discriminació quotidiana i de la xenofòbia simbòlica enquistada al centre de la societat. Del racisme dels petits gestos, que amb eufemismes i hipèrboles, criminalitza la pobresa i culpabilitza a aquest poble dels problemes socials i de benestar col·lectiu. De la crisi econòmica i de l’atur. Mentrestant, les escaramusses segueixen succeint i els grups de caps-rapats de Combat 18 (una organització neonazi d’elit basada en el principi de resistència sense líders associada amb la xarxa nacionalsocialista i de foment de música anticomunista Blood & Honour) i membres del DS segueixen desfilant contra la població romaní i sinti, la qual és amenaçada de mort i els seus habitatges i campaments apedregats.

Els polítics locals han estat durant molt de temps agitant els sentiments racistes. Des de les institucions, han acusat a les persones romaní i sinti “d’incivilitzades” i “de saturar els serveis socials i les escoles” i les han vinculat amb la inseguretat i el crim. En el context de crisi del capitalisme actual i de paulatí ascens del feixisme, les mesures d’austeritat implementades pel govern han exacerbat encara més la situació. Les retallades en el benestar i l’educació estan empenyent a la població romaní i sinti encara més cap als marges i a la pobresa. El racisme contra la població romaní instal·lat en la societat és un consens social legitimat per la majoria de les elits governants i és ja històric emprar el sentiment antizíngar –i per extensió també l’antiimigració- per construir un discurs populista i demagog capaç d’enterbolir el conflicte social, desviar el debat públic de la corrupció i de l’acció política, i a voltes incitar al pogrom.

Aquests tipus de fets racistes a la República Txeca no són nous. Ja el 2009, quatre neonazis militants de Combat 18 i simpatitzants de DS, van atacar amb còctels molotov l’habitatge de família Kudrik, una familia romaní de la població de Vítkov. El setembre de 2011, varies poblacions de les regions de Liberec i d’Ústí nad Labem, al nord-oest de Bohèmia, just a la frontera amb Alemanya, van ser testimoni també d’atacs violents contra la població romaní i d’enfrontaments entre comunitats i la policia. Els fets de České Budějovice tenen cert paral·lelisme amb els que van protagonitzar grups neonazis els anys 90 a Alemanya contra projectes alternatius i albergs de persones sol·licitants d’asil. En aquest clima, en què els neonazis van percebre que amb violència podien portar a terme la seva agenda política, va gestar-se el que més tard resultaria ser el grup terrorista Clandestinitat Nacionalsocialista, l’NSU.

El cas Nagyová eclipsa els fets

El passat 13 de juny, la brigada contra el crim organitzat de la policia txeca va realitzar una ràtzia a diferents edificis públics i privats repartits pel país. En l’operació van confiscar-se uns cinc milions d’euros en metàl·lic i desenes de quilos d’or en lingots. Set persones van ser detingudes, entre elles l’antic i l’actual director de la intel·ligència militar, l’exministre d’Agricultura i Jana Nagyová, la cap de gabinet del primer ministre, el conservador Petr Necas. La trama ha forçat la dimissió de Necas. La fiscalia txeca acusa a Nagyová d’organitzar una xarxa d’espionatge il·legal i clientelar, suborns i abús de poder. Nagyová, amant de Necas, també va ordenar espiar l’ex-muller del ja ex-primer ministre. Aquesta és la segona dimissió en 4 anys d’un primer ministre del conservador Partit Democràtic Cívic (ODS) enmig d’un escàndol. Necas va succeir a Mirek Topolánek, conegut pels seus comentaris antisemites i homòfobs i famós, per haver participat amb Silvio Berlusconi a les festes bunga bunga que aquest organitzava a la sarda Vila Certosa.

Pescar en aigües tèrboles

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 321 de 12 de juny de 2013, pàgina 13

La darrera vegada que el cabal dels rius Elba, Danubi i Inn i els seus afluents havia crescut tant com ara, va ser fa 500 anys. Les aigües que hi desfilen han arribat a pujar fins a 7 metres i s’han desbordat. Pobles, ciutats i camps han quedat inundats. Poblacions alemanyes com Passau, Magdeburg o Grimma han vist com l’aigua vedava i danyava els carrers i les cases. I tot després d’una llarga setmana de pluges torrencials.

La cancellera Angela Merkel i els seus ministres han visitat les zones afectades i han promès ajudes immediates de 100 milions d’euros per pal·liar els danys, que se sumaran a les quantitats que aportaran els Estats federats afectats. La situació d’alerta segueix vigent. I la campanya electoral per les eleccions generals del proper setembre ha començat. També la campanya a Baviera on el democratacristià Horst Seehofer es juga la reelecció una setmana abans a les federals. A més, Merkel ha aprofitat les inundacions per aplaçar i no parlar del cas EuroHawk, el darrer escàndol en que s’ha vist implicat el govern bipartit, després de les casos de les tesis doctorals plagiades de dos ministres ja dimitits, en què el ministre de Defensa Thomas de Maizière ha malgastat diners públics i mentit en uns contractes milionaris d’adquisició de drones, avions no tripulats, EuroHawk.

Les inundacions també estan afectant a Txèquia, Eslovàquia, Àustria i Hongria. Mentrestant, la major part de la població ha estat desallotjada, les fàbriques ha parat la producció i centenars de milers de persones dediquen, des de fa dies, hores i hores, a reforçar els marges dels rius amb dics improvisats i sacs de sorra. Els bombers drenen aigua i 6.000 soldats alemanys, així com un centenar de francesos i neerlandesos han estat desplegats.

I més enllà dels milers de voluntaris que treballen mitigant les inundacions i mantenint els dics, el moviment neonazi ha aprofitat la catàstrofe, les emocions i el patiment per als seus propòsits i les seves campanyes, per instrumentalitzar i treure rèdits. I és que el principal partit neonazi d’Alemanya, l’NPD, amb representants electes als parlaments regionals de Mecklemburg-Pomerània Occidental i Saxònia, ha mobilitzat les seves bases, sota el lema de “solidaritat nacional”, per ajudar en les tasques de contenció dels dics i fer acte de presència als carrers per esgarrapar nous vots. El patró és simple: cridar l’atenció del veïnat i la premsa amb fotos i informes a les xarxes socials i al seu portal web, i projectar-se com l’únic partit que realment es preocupava pels alemanys.

L’escàndol saltava quan Andy Knape, el president de les Joventuts Nacionaldemòcretes (JN), les joventuts de l’NPD, publicada una foto a Facebook d’ell amb una samarreta de les JN encaixant la mà del batlle socialdemòcrata de Magdeburg Lutz Trümper, en què el polític de l’SPD li donava les gràcies pel suport de la JN en les feines de reforçament dels dics.

“És cert que tots els partits, d’una manera o altre aprofiten les inundacions per fer campanya electoral i propagar tesis xovinistes. Merkel la primera. Però la diferència principal entre aquests i l’NDP és que aquest darrer és un partit neonazi que dóna cobertura al terror i a la violència i atempta contra les institucions democràtiques” afirma un activista antifeixista mentre explica que el moviment antifeixista també s’ha mobilitzat per denunciar i impedir la propaganda de l’NPD. “Els principals partits polítics van emetre l’any 2011 una declaració conjunta en contra la ultradreta (el Consens de Berlín), i és molt greu que l’SPD en particular, agraeixi als neonazis la seva ‘contribució’ en alleugerar les inundacions amb l’argument que tota col·laboració és benvinguda”. “Knape no és cap desconegut i menys a Magdeburg, la seva ciutat”, matisa. Després d’un parell d’anys de victòries antifeixistes a Dresden on s’ha aturat la marxa neonazi més gran d’Europa, el moviment neonazi i l’NPD, ha trobat a la ciutat de Magdeburg l’alternativa a Dresden per la marxa i pels actes revisionistes dels bombardeigs aliats a les ciutats alemanyes i Knape n’és el principal organitzador.

Encaixada de mans entre Knape i Trümper. Foto: Facebook

Encaixada de mans entre Knape i Trümper. Foto: Facebook

També el líder de l’NPD i membre del Parlament de l’Estat federat de Saxònia, Holger Apfel i varis líders regionals s’han fotografiat omplint sacs de sorra pels dics “en ‘solidaritat nacional’ amb els damnificats per les inundacions”. En paral·lel, el partit ha iniciat una campanya de venda online de samarretes per recaptar fons, només, “pels patriotes afectats”. Una campanya que exclou a les persones d’origen migrant i als opositors polítics. Per la seva part, Maik Scheffler, vicepresident de l’NPD a Saxònia i el principal contacte de la neofeixista CasaPound italiana a Alemanya, ha manifestat a Facebook que “mentre Merkel i els socialdemòcrates s’ho miren des d’un helicòpter o des del parc de bombers i no fan res, l’NPD, des de primera línia de les zones afectades, contribueix, amb esforç i treball, a evitar que la tragèdia sigui més gran. A salvar Alemanya”. Per Scheffler, “la cancellera ha de deixar de rescatar a bancs i als països del sud d’Europa, que tenen la mà foradada, i dedicar-se a Alemanya i als alemanys” i ha demanat el vot per les properes eleccions.

La ultradreta al futbol no professional i regional alemany

Coincidint amb el 68è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa, es jugava un partit de futbol de copa a la població Oranienburg, a la regió metropolitana de Berlín, entre l’equip local, el TuS Sachsenhausen (de lliga local) i l’equip de Potsdam, l’SV Babelsberg 03 (que juga a la tercera divisió). Fins aquí tot normal. Fins que els afeccionats ultradretans del Sachsenhausen van desplegar una pancarta on hi ficava “Gas geben Sachsenhausen” (Dóna gas, Sachsenhausen). Un escàndol. Una provocació calculada pel fet que Oranienburg, va ser seu del camp de concentració i extermini homònim, el camp número 1 del sistema de camps del Tercer Reich, en el qual desenes de milers de persones van ser assassinades per les SS. Una expressió que en altres contextos ve a significar “vinga va” o “som-hi”, però no a Sachsenhausen i menys si els autors de la pancarta són ultradretans a l’òrbita del partit neonazi NPD.

El partit no va ser interromput. L’estadi d’Elgora ple d’aficionats. Uns 1.000. A Alemanya els estadis s’omplen sempre. I ple de policies, doncs el partit era considerat d’alt risc. L’equip contrincant, el Babelsberg 03, és un equip de barri, antifeixista, d’esquerres. A l’estil Sankt Pauli. De Potsdam, també a la regió metropolitana. La policia va encerclar els fans del Babelsberg 03, que volien retirar la pancarta, que al final del partit va acabar a mans policials. Varis fans del Sachsenhausen van ser la salutació hitleriana.

Des que el novembre de 2011 es conegués l’existència de la banda a Zwickau, Saxònia, el neonazisme en el futbol, especialment no professional i regional, torna a ser també, realitat i notícia al país. Dies després del descobriment de l’NSU, en el derbi saxó de divisió regional entre l’Zwickau i l’Erzgebirge Aue B gran part de l’afició de l’Zwickau, amb banderes de Noruega en mà -en homenatge a Anders B. Breivik- va començar a cridar en favor dels terroristes. Un jugador local va arribar a cridar “Sieg Heil”, la clàssica salutació hitleriana. A Frankfurt (Oder), a finals de 2011, hooligans neonazis de l’equip de la ciutat Frankfurter FC Viktoria 91, van atacar amb pedres i coets de focs artificials als afeccionats del Tennis Borussia Berlín mentre els hi cridaven “escòria jueva”. L’equip berlinès té orígens a la comunitat jueva. Un grup de fans de l’Energie Cottbus, l’Inferno 99 -amb vincles amb grups de camaraderia lliure neonazi, va rebre el Tennis Borussia Berlín amb pancartes i crits de “Sieg Heil”.

Per al periodista i politòleg alemany, Ronny Blaschke (seguidor del Hansa Rostock, autor del llibre ‘Atac de l’extrem dret: Com els neonazis abusen del futbol’ [Angriff von Recht- saußen: Wie Neonazis den Fußball missbrauchen], sobre les connexions entre el futbol, especialment no professional, i els extremismes de dretes) el flirteig dels afeccionats al futbol amb el nacionalsocialisme i la violència no és gens nou. El 2009, uns 50 neonazis -molts seguidors del Lokomotive Leipzig- van saltar al camp del FSV 1921 Brandis i van atacar, sense que la policia fes res, als jugadors de l’Estrella Roja de Leipzig per “rojos”. Durant anys els ultres del Chemnitzer FC van estar cridant insults racistes quan el seu jugador, el nigerià Yakubu Adamu, tocava la pilota. El mateix feien els de el VFC Plauen quan l’equip turc Türkiyemspor Berlín visitava el seu estadi. I si la violència en els estadis espanta a bona part de l’afició, els hooligans ultradretans i antisemites del Dynamo Dresden, l’equip de la capital saxona que juga en 2ª Divisió, són hiperconeguts en tot el país per causar-la.

Com constata Blaschke, els neonazis vénen utilitzant el futbol, especialment el no professional, per aconseguir vots i nous membres des de fa temps. L’estratègia política és simple: abraçar causes futbolístiques i del dia a dia esportiu dels clubs. A Leipzig, l’estratègia de l’NPD és erigir-se com els defensors dels valors tradicionals i històrics del Lokomotive i de la ciutat front el “capitalisme destructor” que representa el Red Bull Leipzig; un club fundat el 2009 després d’un intent fallit de Dietrich Mateschitz -l’amo de Red Bull- de comprar el Sachsen Leipzig -ja desaparegut-, que juga a una categoria superior al Lokomotive i que, a mitjà termini, pretén pujar a la Bundesliga. L’NPD fa campanya electoral i obté vots així. No els fa falta parlar del seu programa real. Ho fan en Saxònia, però també per tota Alemanya.

Amb el desmantellament i pauperització d’Alemanya de l’Est després de la reunificació, l’NPD -al que ara amb el cas de l’NSU s’intenta il·legalitzar- va trobar un escenari excel·lent per incubar de nou, i en els estadis, al vell i al nou nazisme, una estratègia que li ha donat i li dóna molts èxits (electorals).

Ultradretans del Sachsenhausen amb la pancarta en el partit contra el Babelsberg. Foto: Jan Kuppert

Ultradretans del Sachsenhausen amb la pancarta en el partit contra el Babelsberg. Foto: Jan Kuppert

Judici polèmic a dues militants de la guerrilla urbana Cèl·lules Revolucionàries (RZ)

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 307 de 27 de febrer de 2013, pàgina 13

Mentre l’Alemanya de Merkel es mostra passiva i obstrueix la justícia en relació amb la recent trama neonazi de Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU) –que s’endinsava en els aparells repressius de l’Estat-, continua vehement i inalterable amb la persecució de les antigues militants dels grups armats d’esquerres dels anys 70.

Des de fa unes setmanes, Sonja Suder i Christian Gauger, antics militants de les Cèl·lules Revolucionàries (RZ, per les seves sigles en alemany) afronten un procés judicial a Frankfurt am Main acusats –sobre la base de testimoniatges dubtosos i contradictoris- de participar en un atac contra la conferència de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) a Viena el 1975. Suder (de 80 anys) i Gauger, –el seu company- (de 71), sempre han negat les acusacions, l’autoria de les presumptes accions i han titllat el cas de muntatge. La fiscalia de Frankfurt acusa també a Suder i Gauger de participar entre 1977 i 1978 en atacs amb explosius contra el consorci alemany de camions MAN a Nuremberg i l’empresa de bombes hidràuliques KSB a Frankenthal, pel seu suport al programa nuclear i d’enriquiment d’urani de la Sud-àfrica del apartheid. L’acusació inclou també un atac incendiari contra el castell de Heidelberg, com a protesta contra la política de gentrificació i demolició del casc antic de l’ajuntament democratacristià.

Feble testimoniatge i la venjança de l’Estat
Les acusacions de la fiscalia i les proves incriminatòries es basen en l’interrogatori a l’antic militant de les RZ Hermann Feiling i en la declaració de l’ex-RZ penedit Hans-Joachim Klein. L’any 1978, durant la preparació d’un atac contra el consolat de l’Argentina a Munic en protesta contra la junta militar de Jorge Rafael Videla, Feiling va resultar greument ferit quan li va explotar una bomba, fet que li va causar l’amputació d’ambdues cames i la pèrdua dels ulls. Ingressat a cures intensives, sedat, traumatitzat i sense accés a un advocat de la seva confiança, Feiling va ser aïllat per policies que el van interrogar i sotmetre a sessions de tortura per extreure-li una declaració, un protocol d’interrogació de 1.300 pàgines en que s’identificava a Suder i Gauger com a caps de comandos de les RZ. Feiling posteriorment, es va retractar.

A Suder se l’acusa, a més, d’haver proporcionat ajuda logística a l’atac a favor de l’autodeterminació palestina i del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina de Wadi Haddad, organitzat per Ilich Ramírez Sánchez -àlies Carlos el Xacal- amb la col·laboració de Gabriele Kröcher-Tiedemann, militant del Moviment 2 de Juny i posteriorment vinculada a la segona generació de Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF), contra la conferència de ministres de l’OPEP. En aquest cas, l’acusació es basa exclusivament en les declaracions de Klein, que va resultar ferit en aquell atac i en el que van morir un membre de la delegació iraquiana, un de la líbia i un policia austríac, després de prendre 70 ministres com a ostatges i fugir a Alger. Klein, previ acord amb les autoritats alemanyes per proporcionar informació i reduir la seva condemna, va ser detingut a Normandia el 1998 i fou condemnat a Frankfurt a nou anys de presó. L’any 1999, Klein, va declarar sobtadament que Suder havia transportat a Viena armes destinades a l’acció contra l’OPEP. Klein va ser amnistiat el 2003. El tribunal, no va incloure l’acusació de Suder al sumari per “difícil d’entendre i contradictòria”.

L’any 1978, després d’adonar-se que la policia els observava, Suder i Gauger van instal·lar-se prop de Lille, on van viure uns 22 anys amb identitats falses, fins que el 2000 van ser detinguts a París. Berlín va demanar la seva extradició. Tanmateix, van ser alliberats pocs mesos després per prescripció dels fets. Detinguts de nou el 2007 i el 2011, Suder i Gauger van apel·lar i recórrer totes les instàncies, però un decret ad-hoc firmat pel primer ministre francès François Fillon, va permetre que fossin extraditats a Alemanya per ser jutjats. Així, Suder i Gauger van ser empresonats preventivament. Ella a Frankfurt-Preungesheim i ell, malalt del cor, a l’hospital penitenciari de Kassel I.

El 2000, Suder i Gauger van rebutjar una oferta informal de la fiscalia per obtenir una confessió a canvi d’una condemna amb llibertat provisional. No van acceptar el tracte. Sempre s’han negat a fer qualsevol declaració. Les mostres de solidaritat, tant domèstiques com internacionals, amb Sonja i Christian no paren de créixer. La defensa demana l’anul·lació del procés per falta de garanties, acusant al tribunal de parcialitat per haver presentat un sumari basat només en el testimoniatge de Feiling i Klein. Suder roman empresonada i el judici continua. Amb la RAF i el Moviment 2 de Juny, les RZ van ser el tercer grup de guerrilla urbana a l’Alemanya occidental. Van actuar en petits grups autònoms llibertaris i marxistes antileninistes sense passar a la clandestinitat, d’aquí l’escàs èxit de les operacions policials. A l’entorn de les RZ va aparèixer la facció feminista i antipatriarcal Rote Zora. Ambdues, van abandonar les seves accions directes a principis dels 90.

Retrobament entre Sonja Suder i Christian Gauger durant el judici. Foto: Arne Dedert

Retrobament entre Sonja Suder i Christian Gauger durant el judici. Foto: Arne Dedert

Luxemburg-Liebknecht o Rosa & Karl?

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 301 de 16 de gener de 2012, pàgina 13

El 15 de gener de 1919 Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht van ser assassinats per Freikorps -tropes d’assalt paramilitars prenazis- a Berlín, a instàncies del govern contrarevolucionari de la socialdemocràcia alemanya d’aleshores, i en particular, del ministre de Defensa Gustav Noske (SPD). Els fets van interpretar-se com un intent d’aixafar la revolta espartaquista i de consolidar el poder de l’SPD en el capitaneig de la Revolució Alemanya de Novembre després de la derrota de l’Imperi alemany en la Primera Guerra Mundial i l’abdicació del kàiser Guillem II just abans de la República de Weimar. 94 anys després, fins a 4.000 persones, amb garlandes i clavells vermells, van participar i recordar pels carrers de Berlín a Luxemburg i a Liebknecht en la tradicional manifestació Luxemburg-Liebknecht (com s’anomena l’acte dins l’esquerra).

Una ofrena de flors, a càrrec del partit socialista Die Linke al “Memorial dels Socialistes” del cementiri central del barri de Friedrichsfelde, a primera hora del matí, va encetar els actes de la diada. L’ofrena va comptar amb la participació de destacades representants del partit com Katja Kipping, Bernd Riexinger, Gregor Gysi, Oskar Lafontaine i Petra Pau, així com el darrer Primer Ministre del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED) de l’antiga República Democràtica Alemanya (RDA), Hans Modrow. També va participar-hi el cap de l’oposició grega i líder de la coalició marxista Syriza, Alexis Tsipras. Fins a 10.000 persones van passar pel memorial fúnebre.

A mig matí, la convocatòria de manifestació, va reunir a la Porta de Frankfurt, a l’avinguda Karl Marx -antiga avinguda Stalin-, a una gran multitud de persones per caminar fins al cementiri de Friedrichsfelde, on també hi ha enterrada el politburó de l’Alemanya de l’Est. Com és habitual, la manifestació va estructurar-se per blocs, ideologies, grups, grupuscles, partits i col·lectius arribats d’arreu d’Europa. El bloc més nombrós fou el que formava de Die Linke seguit pel del Partit Comunista Alemany (DKP) i l’Aliança Revolucionària 3A de l’organització Antifa. També hi va participar el maoista Partit Marxista-Leninista d’Alemanya (MLDP), el Partit Comunista de Grècia (KKE), varis partits comunistes turcs i una delegació del moviment kurd en memòria de les tres activistes kurdes assassinades a París el proppassat 9 de gener.

Com en anys anteriors, la tensió va anar en augment quan després del sentit i popular “homenatge silenciós”, La Internacional musicada i de les ofrenes de cada col·lectiu participant a les tombes de Luxemburg i Liebknecht -però també a les d’Ernst Thälmann, John Schehr i Franz Mehring-, un grup de persones pertanyents a l’òrbita de col·lectius estalinistes van retirar els clavells amb males arts de la pedra-memorial en record a les víctimes de l’estalinisme -que també forma part del “Memorial dels Socialistes” des de 2006- i va atacar amb els pals de les banderes, empentes i cops de puny tant a persones que els hi havien col·locat com a diverses fotoperiodistes. Al memorial també va poder veure’s, entre altres, a gent gran amb parques marrons i casquet de pell o ushanka russa amb banderes de la República Soviètica de Baviera i de la RDA i grups de gent amb banderes palestines, l’estalada, l’ikurriña i l’arrano beltza i, fins i tot, una colla d’antifeixistes i llibertàries amb banderes de la CNT.

Enguany, i per primera vegada des dels anys 50, Berlín va ser escenari d’una manifestació alternativa a la tradicional per commemorar l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Convocada per l’Aliança Rosa & Karl, la manifestació, no exempte de debat, va voler mostrar el seu rebuig a la presència de grups estalinistes, maoistes, honeckarians, hoxhaistes i juchistes en l’homanatge a Luxemburg i Liebknecht. La marxa, d’unes 1.000 persones, va començar a la mateixa hora que la manifestació Luxemburg-Liebknecht, i va arrencar a la plaça Olof Palme. Després d’una primera aturada al llac de Neuer See, al parc de Tiergarten, lloc on va ser assassinat Liebknecht, la manifestació va finalitzar al carrer Katharina-Heinroth-Ufer, a l’entrada del parc, indret on va ser assassinada Luxemburg abans de ser tirada al canal. Hi van participar sectors emancipatoris i antiautoritaris d’Antifa, les joventuts de Die Linke (Solid), de Els Verds i del sindicat DGB, grups anarquistes, trotskistes i ecologistes, el moviment Occupy Berlín, l’organització pro-quibuts Hashomer Hatzair, un sectors de les joventuts socialdemòcrates de l’SPD i Els Falcons.

Al Memorial dels Socialistes de Berlín, hi ha enterrades Luxemburg i Liebknecht. Foto: Roger Suso

Al Memorial dels Socialistes de Berlín, hi ha enterrades Luxemburg i Liebknecht. Foto: Roger Suso

La victòria del pro-rus Ivanishvili accentuarà les tensions internes a Geòrgia

Nota: Article publicat al web d’Extramurs.cat el 3 d’octubre de 2012

El president de Geòrgia, Mikheil Saakashvili, ha reconegut la victòria de la coalició opositora Somni Georgià en les eleccions legislatives celebrades el proppassat dilluns 1 d’octubre. La coalició, dirigida pel multimilionari i col·leccionista d’art Bidzina Ivanishvili, ha desbancat l’oficialista Moviment Nacional Unit (MNU) de Saakashvili, al poder des de 2004, tant per llistes de partits com per circumscripcions majoritàries. Amb la victòria, Somni Georgià ha obtingut majoria al Parlament, una cambra que amb l’entrada en vigor de la reforma constitucional de 2010 ha multiplicat la seva capacitat legislativa i ha adquirit més competència, a part de mudar-se de la capital Tbilisi a la segona ciutat del país, Kutaïsi. Geòrgia deixarà de ser, a partir de 2013, una república presidencialista per convertir-se en una república parlamentària en la qual la màxima autoritat no recaurà en el president -a qui assignaran competències testimonials- sinó en el primer ministre, que serà escollit per majoria parlamentària i marcarà les directrius en política exterior i domèstica.

La victòria de Ivanishvili, que ostenta el lloc 153 de la llista Forbes dels homes més rics del món i la fortuna -feta a Rússia en l’època de privatitzacions del sector metal·lúrgic i immobiliari- del qual supera al pressupost nacional de Geòrgia, impedirà a Saakashvili romandre com a cap del govern, ja que l’any que ve expira el seu segon mandat presidencial i la constitució li impedeix presentar-se a la reelecció en els comicis de finals de 2013. No obstant això, Saakashvili té en el seu home de palla, Vano Merabishvili, un candidat per seguir oposant-se a Ivanishvili.

La campanya de l’MNU també es va veure afectada negativament per les protestes i per la dimissió del ministre d’Interior Bacho Akhalaia, el ministre de Presons Khatuna Kalmakhelidze i una dotzena de funcionaris de presons, arran de la divulgació el 17 de setembre de quatre vídeos polèmics en dues cadenes de televisió -una d’elles controlada per Ivanishvili- sobre abusos, violacions i tortures comesos per funcionaris i guardes sobre els reus de la presó de Gldani.

L’MNU de Saakashvili, que va enderrocar al gorbatxovista Eduard Shevardnadze en la Revolució de les Roses de 2003, és el principal aliat d’EUA en el Caucas. Es tracta d’un partit liberal-conservador amb estrets vincles amb l’OTAN, la Unió Europea i George W. Bush, que pregona la restauració del control central georgià sobre les repúbliques d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, auto-declarades independents l’any 1991 i reconegudes després del conflicte armat entre Rússia i Geòrgia d’agost de 2008 per Rússia, Nicaragua, Veneçuela, Nauru, Tuvalu i Vanuatu. Cap altre país de la comunitat internacional les reconeix.

Somni Georgià, creat el mes d’abril d’enguany, està compost de partits liberal-conservadors, ultranacionalistes georgians i antics membres del govern post-soviètic de Shevardnadze. Els diners d’Ivanishvili, pro-rus, i la seva personalitat manté unida la coalició, per ara. En qualsevol cas, els resultats de les eleccions no han posat fi a la perillosa polarització del país, més aviat l’han accentuat. Les tensions geogràfiques i ètniques internes i regionals i les activitats mafioses no faran altre cosa que mantenir-se o intensificar-se. La geopolítica continuarà sent rellevant en un país de pas de rutes de transport d’hidrocarburs tant russes com occidentals. Mentrestant, el poble seguirà al mig de les lluites de poder i patint la crisi.

El vencedor, Bidzina Ivanishvili. Foto: D.Mdzinarishvil

El vencedor, Bidzina Ivanishvili. Foto: D. Mdzinarishvil