L’incert futur de l’Estat tuareg

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 269 de 18 d’abril de 2012, pàgina 17

L’esclat de la rebel·lió per l’alliberament de l’Azawad, un gran territori al nord-oest de Mali, ha agafat unes dimensions sorprenents. La revolta, protagonitzada des de gener, per la guerrilla tuareg del Moviment d’Alliberament Nacional de l’Azawad (MNLA), va prendre el control -a començaments d’abril- de les principals ciutats de l’Azawad -Gao, Kidal i Timbuctu-, va posar fi a les operacions militars estatals i va proclamar, a Gao, la independència de l’Azawad a través d’un comunicat signat per Bilal ag Acherif, líder del Moviment. El 21 de març, un cop d’Estat militar comandat per Amadou Sanogo va enderrocar a Bamako, al president de Mali, Amadou Toumani Touré, a un mes vista de les eleccions. Els colpistes van al·legar com a motius la falta d’armament i la incapacitat del president de fer front a la rebel·lió tuareg. Dues setmanes després i amb les tropes malianes en desbandada, l’MNLA proclamava la independència.

De moment, el futur del nou Estat azawadià és dubtós. L’exercici del dret d’autodeterminació va ser vetat immediatament tant per la Unió Africana, com per Austràlia, la UE i els EUA. Justament Canberra, París i Washington pugnen per controlar els vastos jaciments d’urani, petroli i d’or de la conca de Taoudeni. Cap país ha reconegut la sobirania de l’Azawad i la independència podria acabar com en el cas de Somalilàndia, un territori que l’any 1991 va proclamar la independència formal de Somàlia, però que mai no ha estat reconegut internacionalment, o com el cas de Barotselàndia que a finals de març va proclamar la seva independència de Zàmbia sense rebre cap adhesió. Per altra banda, Dioncounda Traoré, el nou president interí de Mali, va anunciar a la insurgència tuareg una “guerra total” sinó es retira del territori. La Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental (ECOWAS, segons la sigla en anglès), així com Algèria, també van amenaçar amb recórrer a la força i en desplegar tropes “per acabar amb la partició de Mali i esclafar la rebel·lió” i així evitar que les comunitats tuareg d’altres països s’eximeixin de fer reivindicacions. Pel contrari, Mauritània i Níger s’han mostrat partidaris d’una solució política per sobre d’una de militar per la qüestió tuareg. Finalment, el territori i les seves gents també ha de fer front a la presència de falanges gihadistes que han pres control de parts d’aquesta antiga regió del nord-oest de Mali, on han iniciat la imposició de la xaria.

El nou rebrot de la revolta tuareg al Sahel, s’ha caracteritzat per la participació d’excombatents tuaregs que van participar en la guerra civil de Líbia arribats a l’Azawad amb grans estocs d’armes després de lluitar tant en el bàndol de l’enderrocat Muammar Gaddafi, com del Consell Nacional de Transició que lidera Mustafa Abdul Jalil. Mentre la majoria de mercenaris de Gaddafi van unir-se a membres de l’MNLA per reclamar la sobirania del poble tuareg i la fi dels greuges socials, alimentaris i econòmics del territori, semi-desèrtic, de l’Azawad, una regió considerada el bressol de la cultura tuareg, diversos milicians antigaddafi van integrar-se a Ansar Dine, un grup tuareg wahhabisita, acusat de rebre finançament del serveis d’espionatge algerià, les demandes del qual no són la independència de l’Azawad, sinó l’aplicació de la xaria a tot Mali. Ansar Dine està liderat per Iyad ag Ghaly, un antic comandant en les revoltes tuareg dels anys 90 i un dels encarregats de negociar el rescat en els segrestos perpetrats per grups gihadistes al Sàhara els darrers anys.

Malgrat que l’MNLA s’hagi pogut servir de les accions militars dels grups islamistes en la seva lluita per expulsar a l’exèrcit malià de l’Azawad, la guerrilla tuareg ha negat en tot moment qualsevol vincle amb els islamistes d’Ansar Dine. És més, la presència de gihadisme a la regió, recorrent el desert d’oasi a oasi, és un dels greuges adduïts pels tuaregs contra el govern de Bamako i ja s’han reportat casos d’enfrontaments armats entre l’MNLA i Ansar Dine. A la milícia d’Iyad ag Ghaly se li atribueix la massacre d’Aguelhok, on un centenar de soldats malians van ser degollats, la destrucció d’un gran nombre de botigues que venien alcohol i la islamització forçosa de poblacions civils. Tot i que l’alliberament de l’Azawad ha sigut el resultat de la campanya politicomilitar de l’MNLA, darrerament la influència de l’islamisme d’Ansar Dine ha crescut molt -mentre la comunitat internacional criminalitza l’MNLA- i s’ha auto-erigit, com afirma, “en l’interlocutor vàlid pel diàleg entre el govern de Bamako i l’Azawad ja que controla la revolta”.

La proclamació del nou Estat “laic i democràtic de l’Azawad” amenaça al modus vivendi d’altres faccions presents en territori azawadià i que col·laboren amb Ansar Dine, com són el grup salafista algerià Al-Qaida del Magrib Islàmic (nom actual del Grup Salafista per a la Predicació i el Combat), el grup salafista maurità Moviment per la Unitat i la Gihad a l’Àfrica Occidental i la secta islamista nigeriana Boko Haram, que veuen les rutes i els seus negocis lucratius -el segrest i el tràfic de tabac, cocaïna, armes i persones- en entredit. A més a més, l’MNLA ha de fer front a un nou grup armat anomenat Front d’Alliberament Nacional de l’Azawad (FLNA), una milícia formada per àrabs de la regió de Timbuctu que combat per la unió de l’Azawad amb Mali.

Com va publicar el web del Setmanari Directa el 24 de gener de 2012, els tuareg són comunitats parlants de llengua tamasheq entre les que s’inclouen pobles transhumants nòmades, beduïns i d’altres dedicats a la ramaderia de bestiar boví i de camells, que es troben disseminades per diferents confederacions regionals repartides per Níger, Mali, Algèria, Líbia i Burkina Faso. En tots aquests estats els tuareg són una minoria que viu en les regions més perifèriques amb un elevat risc de patir sequeres ubicades en la regió del Sàhara Sahel, allunyades de les capitals estatals. Els grups més nombrosos de tuaregs es poden trobar al Níger seguits per Mali.

La majoria del poble tuareg se sent històricament maltractat pels governs estatals, la qual cosa ha provocat l’esclat de diverses revoltes contra els governs centrals com les dels anys 60 i 90 i entre 2006 i 2009. L’actual conflicte es pot entendre essencialment com una lluita de la comunitat tuareg llargament marginada contra un sistema clientelista heretat de l’antiga metròpoli colonial (França) i dominat per les comunitats del sud, habitat majoritàriament per les comunitats Hausa, Djerma, Mandé i Fula. El conflicte armat és en molts sentits més complex que els anteriors, primer, perquè en aquesta ocasió la guerrilla ha vençut l’exèrcit i ha proclamat la independència però, també, per l’aguda divisió existent entre els líders tuaregs. La crisi humanitària no deixa d’agreujar-se en aquesta zona aïllada del món i tots els escenaris es mantenen oberts.

Combatents tuaregs prop de Gao, a l'Azawad. Foto: AFP

Esclata una nova rebel·lió tuareg per l’alliberament de l’Azawad, una regió del nord-oest de Mali

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 24 de gener de 2012

Una cinquantena de persones han mort aquesta setmana en enfrontaments entre la insurgència tuareg i forces governamentals malianes, escudades per l’exèrcit d’Algèria al nord-oest de Mali. El conflicte armat va iniciar-se el proppassat 17 de gener quan la insurgència tuareg va assaltar posicions militars governamentals a diverses situats de la regió de Kidal, com ara Tessalit, Ménaka i Aguelhok, prop de la triple frontera maliana, algeriana i nigerina. Els assalts han estat protagonitzats i reivindicats per membres del Moviment d’Alliberament Nacional de l’Azawad (MNLA), un grup rebel de nova creació format per antigues milícies tuareg de Mali -com les que capitanejava Ibrahim ag Bahanga- i també per altres faccions provinents del Níger. Segons el portaveu del grup, Hama ag Sid’Ahmed, l’ofensiva s’ha portat a terme per reclamar el dret a l’autodeterminació i a decidir del poble tuareg de la regió de l’Azawad i la fi de l’ocupació il·legal del territori per part del govern de Bamako arran del rebuig al diàleg per solucionar el conflicte a través de la política part del president malià Amadou Toumani Touré.

Es tracta de les primeres accions d’aquest tipus des de l’alto al foc de 2009 entre el Moviment dels Nigerins per la Justícia (MNJ) del Níger -tuaregs- i el govern nigerí. Tant l’MNLA com el govern diuen estar en control de les ciutats assaltades. L’exèrcit de Mali, per la seva part, va contraatacar amb armament pesat i helicòpters de combat i afirma que ha reprès el control de la situació i acusa a l’MNLA de grup format per bandits i traficants de drogues armats. El nou rebrot de la revolta tuareg al Sahel, com apunten les informacions que arriben de la zona, es caracteritza per la participació d’excombatents arribats des de Líbia amb pickups i grans estocs d’armes després de lluitar en el bàndol de l’enderrocat Muammar Gaddafi, que s’han unit a membres del MNLA per reclamar la sobirania del poble tuareg i la fi dels greuges socials, alimentaris i econòmics del territori, semi-desèrtic, de l’Azawad, una regió considerada el bressol de la cultura tuareg. El fet que gran part dels combatents del MNLA provinguin de Líbia s’explica, en gran part, pel recolzament que Gaddafi va donar, des dels anys 90, a la lluita d’emancipació del poble tuareg i per haver estat el principal mediador i broker de l’acord de pau entre el nigerí MNJ i el govern de Niamey, que aleshores encapçalava Tandja Mamadou, l’any 2009. La represa del conflicte armat s’ha caracteritzat per la guerra irregular, amb l’MNLA provant d’assolir una victòria pel fet de no perdre i al mateix temps imposant uns costos insuportables al govern de Bamako. D’altra banda, l’exèrcit no ha estat capaç de superar la insurgència en combat obert, raó per la qual ha desfermat la seva frustració i venjança sobre la població civil.

La comunitat tuareg i el rerefons de la rebel·lió
Els tuareg són comunitats parlants de llengua tamasheq entre les que s’inclouen pobles transhumants nòmades, beduïns i d’altres dedicats a la ramaderia de bestiar boví i de camells, que es troben disseminades per diferents confederacions regionals que inclouen tota la part nord-est del Níger, la part més septentrional del sud de Mali, el sud d’Algèria, el sud-est de Líbia i el nord-oest de Burkina Faso on són majoria. En tots aquests estats els tuareg són una minoria que viu en les regions més perifèriques i seques amb un elevat risc de patir sequeres ubicades en la regió del Sàhara Sahel, allunyades de les capitals estatals, una àrea, on destaca Agadez i Tahoua (a Níger), que es troba entre les cinc zones de més producció d’urani del món i amb importants interessos polítics i comercials per les empreses AREVA (francesa), SinoU (xinesa) i Cameco (canadenca). Els grups més nombrosos de tuaregs es poden trobar al Níger seguits per Mali. La majoria del poble tuareg se sent històricament maltractat pels governs estatals, la qual cosa ha provocat l’esclat de diverses revoltes en les últimes dècades. Grups rebels es van aixecar en armes contra els governs centrals durant els anys 60 i 90 i entre 2006 i 2009. L’actual conflicte es pot entendre essencialment com una lluita de la comunitat tuareg llargament marginada contra un sistema clientelista heretat de l’Imperi Francès i dominat per les comunitats del sud, habitat majoritàriament per les comunitats Hausa, Djerma, Mandé i Fula. El conflicte armat és en molts sentits més complex que el dels anys noranta degut a la presència d’un ampli ventall de noves raons de fons que condueixen al conflicte i la divisió entre els líders tuaregs.

Per entendre l’esclat d’aquest conflicte es poden identificar quatre explicacions causals. Primera, la desestabilització de la regió tuareg des de 2003 com a conseqüència de la creació per part de l’Administració Bush d’un front saharaui-sahelià en la “guerra global contra el terrorisme” i en particular arran de la presència a la regió d’organitzacions gihadistes, com també de la indústria del segrest. Els governs de Niamey i Bamako han aprofitat l’ocasió per enfrontar-se als tuareg, tot i que la presència de gihadisme a la regió és un dels greuges adduïts pels tuaregs contra els governs centrals. Segona, els greuges dels tuareg sorgits en l’expansió de la mineria d’urani i l’exploració petrolífera en les regions: la naturalesa explotadora de les empreses estrangeres, l’amenaça d’un desastre ecològic imminent sobre les terres de pasturatge i els abusos tant dels governs centrals com de les empreses contra els drets dels poble tuareg. Tercera, el fracàs dels governs centrals en el compliment dels acords de pau firmats anteriorment i l’estratègia dels presidents d’excloure i de privar del dret de vot als tuareg sota l’argument de l’absència de consanguinitat amb el sud. I quart, la presència de tuaregs refugiats i també de mercenaris a Líbia, armats per Gaddafi per enfrontar-se als grups rebels del Consell Nacional de Transició de Líbia i a l’OTAN, de retorn a les seves terres després de l’arribada al poder de Tripoli de Mustafa Abdul Jalil.

Instantància de les MNLA del primer dia de l’ofensiva, penjada al seu web