Els bocs expiatoris de la gentrificació

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 293 de 7 de novembre de 2012, pàgina 15

Les ciutats estan canviant, “però la crítica no ha de portar al racisme latent” afirma un noi d’uns 30 anys que es fa dir, per romandre en l’anonimat, Jannek Korsky. Ell forma part del col·lectiu ‘Hipster Antifa Neukölln’, una nova sectorial de l’organització alemanya Antifa que treballa “documentant actituds, fets i pintades que tenen molt a veure amb la xenofòbia i el protofeixisme” en els processos de gentrificació i turistificació gradual de Berlín -uns fenòmens que comporten el desplaçament del veïnat original amb menys poder adquisitiu, l’arribada de noves persones i el canvi l’orientació econòmica d’uns carrers, afavorint l’aparició de bars, clubs, galeries, hostals i botigues de souvenirs.

En la gentrificació i en la turistificació, com en tots els conflictes, existeixen tantes percepcions o punts de vista com persones implicades. Sovint la desinformació, els prejudicis i els estereotips provoquen que algunes persones i/o col·lectius confonguin/percebin condicionants amb causes, i que en molts casos es culpi a les nouvingudes i al turisme low cost de causar la gentrificació i de l’increment del preu dels lloguers, quan en realitat el problema ve causat principalment pel mercat i les polítiques d’habitatge. El resultat acaba provocant la polarització social, la construcció de l’imatge de l’enemic i a guiar-se per aquesta imatge en els grups oposats. En certes ocasions, això pot dur a la discriminació, a l’exclusió, a l’odi, o fins i tot, a formes de violència. “El que passa a Berlín pot passar arreu, també a Barcelona” afirma Korsky. Així, les persones expatriades, les turistes i les hipsters “s’han convertit, per sectors de l’escena autònoma i de les classes populars, en el boc expiatori sobre qui carregar tots els malestars de la gentrificació, demonitzant l’individu i passant per alt la crítica al capitalisme i a la política” sosté Korsky. “Al parc de Görlitz, més d’una vegada han llençat ampolles a gent (hispano i angloparlant) que estan allà passant la tarda i per l’àrea coneguda com Kreuzkölln, varies cafeteries i hostals han estat apedregats i ruixats amb pintura” explica. “Les botigues de productes orgànics, la soja, el Club Mate i el wifi no fan malbé els barris” ironitza Korsky.

L’altre ase dels cops de la gentrificació a Berlín són les persones que provenen de Suàbia, la rica regió històrica, cultural i lingüística de l’Estat alemany que engloba Württemberg (capital Stuttgart), l’antiga província prussiana de Hohenzollern (capital Sigmaringen) i la regió administrativa bavaresa de Suàbia (capital Augsburg), i que actualment, forma part dels Länder de Baden-Württemberg i Baviera. Els grafitis, pamflets, adhesius o pintades amb “No a la stuttgartització de Berlín”, “Aturem la suabianització de Berlín”, “Schwaben raus!” (suabians fora!) o “You are now entering the Schwabisch Zone” (en concordança amb les senyals del sectors d’ocupació aliada durant la divisió) són part del paisatge del barri de Prenzlauer Berg. L’any passat va transcendir a la premsa el cas d’un jove de Neukölln acusat de cremar 11 cotxets de bebè de famílies d’origen suabià. El detingut, Maik D., va confessar ser-ne l’autor i que el mòbil de les seves accions va ser “l’odi a les suabianes de Prenzlauer Berg”. El cas, tot i que extrem, va tornar a posar el tema de la xenofòbia a les suabianes berlineses sobre la taula.

L’hostilitat contra les persones de Suàbia no és un fet nou a Berlín. Amb la caiguda del mur, moltíssimes persones de l’Alemanya de l’Oest i concretament de Suàbia van mudar-se, en busca de la bohèmia i altres formes de vida a Prenzlauer Berg. Aleshores, bastants col·lectius suabians van adquirir i restaurar edificis del districte i, a un ritme força alt, l’antic barri comunista ha estat, amb diner provinent del sud-oest alemany, transformat, revolucionat, gentrificat i en alguns casos aburgesat, davant de les protestes i el recel -ideològic i de classe- del veïnat originari. Tanmateix, aquests fets ometen que també van ser moltes les persones provinents de Suàbia, les que als anys 70, mudats a l’enclavament de Berlín-Oest atrets per la llibertat i alliberats del servei militar, van iniciar el moviment okupa a la ciutat.

El lloguer com a ‘modus vivendi’
La gentrificació i el preu del lloguer s’han convertit en qüestions centrals. Berlín és una ciutat d’inquilines. El 85% de les habitants viu en règim de lloguer; el 15% restant, en propietat. Tanmateix, els ens estatals de l’habitatge berlinès controlen només el 15% de tots els pisos de lloguer de la ciutat, fet que representa que el tant per cent restant estigui en mans privades i d’immobiliàries i que per tant, el preu no estigui regulat exclusivament per la llei de l’oferta i la demanda, sinó per l’oferta i la política d’empresa. En tres anys l’augment dels lloguers, segons els barris, ha estat d’un 5% a un 25%.

Des del mundial de futbol de 2006, el flux turístic a la capital alemanya ha explotat i la demanda d’habitatge és, també, cada cop més elevada; per contra, l’oferta, a instàncies institucionals, s’està reduint, fet que fa que els preus de mercat augmentin automàticament. Durant els darrers anys, dels 11 que porta al poder l’alcalde-governador Klaus Wowereit (SPD), s’han retallat curosament els subsidis a l’habitatge públic, s’ha limitat l’oferta de nous habitatges i no s’ha protegit, amb regulacions, a les inquilines dels augments de preus. Però el que s’ha encoratjat especialment en aquest temps és la privatització, la liberalització i l’especulació. Berlín s’ha convertit en El Dorado de l’industria del ram i del turisme lloretenc. Grans fortunes, immobiliàries, consultores i constructores -sobretot escandinaves i espanyoles, com ara Berlinmægleren, Tækker, Chamartín, BrickBerlin o Industrifinans-, n’han estat les màximes beneficiàries. També el banc nord-americà Goldman Sachs, que el 2004, amb la intervenció de l’aleshores conseller de Finances de Berlín, el xenòfob Thilo Sarrazin, va comprar més de 67.000 pisos de propietat municipal.

Galeria de fotos

Campanya contra turistes. als semàfors de Kreuzberg, adhesius amb els lemes ‘Berlin doesn’t love you’ o ‘Smash Tourism’. Foto: Roger Suso

Un grup de jubilades berlineses okupa un casal de gent gran

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 289 de 10 d’octubre de 2012, pàgina 17

Fa més de 100 dies que un grup de jubilades i pensionistes manté okupada la Villa Kunterbunt, una antiga mansió al barri berlinès de Pankow. El xalet es coneix com a Stille Straße 10 i és un edifici amb història. Construït a finals dels anys 20 per un fabricant de pianos, l’edifici va pertànyer a l’elit de l’Alemanya de l’Est i en ell hi va viure Erich Mielke -cap de la Stasi i responsable sota l’àlies de Fritz Leissner de les purgues estalinistes de membres trotskistes i anarquistes de les Brigades Internacionals durant la guerra civil espanyola. Situat prop del Castell de Schönhausen i del carrer Majakowskiring -domicili de molts alts dirigents comunistes fins la revolució hongaresa de 1956-, després de la reunificació Stille Straße 10 es va convertir en una llar per a gent gran i en un important centre social públic del barri.

Doris Syrbe, 72 anys, participant en l’okupació, explica que l’acció iniciada el 29 de juny per una vintena d’ancianes, d’entre 67 i 96 anys, la majoria dones -la primera d’aquestes característiques a Berlín- “és un acte combatiu de protesta per la clausura del casal de gent gran”. Per Stille Straße 10 hi passa la vida social de més de 300 pensionistes i jubilades del barri a més d’oferir-se conversa, activitats formatives, esportives, classes d’idiomes, cant i escacs. Set ancianes en representació de les usuàries regulars del centre hi passen la nit enmig de matalassos vells, llits de càmping i gandules. “Ens han tancat l’aigua calenta i les connexions telefòniques. A la nostre edat no imaginàvem arribar a aquest punt”, afirma Ingrid Pilz una activista de 76 anys. “Salvar Stille Straße 10, és el nostre principal objectiu, però la nostra protesta va més enllà. Denunciem l’auge de la pobresa a la tercera edat i reclamem pensions dignes. Després de dècades treballant i pagant impostos als dos Estats alemanys, amb el tancament, ens treuen la vida que ens queda”, afirma Syrbe des del saló.

El passat 1 de juliol, Lioba Zürn-Kasztantowicz (SPD), regidora de Serveis Socials del districte en coalició amb Els Verds, va decidir tancar Stille Straße 10, amb el vell argument de que Pankow no té diners per mantenir el casal. No ho veuen igual les participants de l’okupació. “De pocs anys ençà, les cases d’aquesta zona s’han convertit en cases de luxe i xalets amb pista de tenis, la gent gran de Pankow tem que els polítics es vulguin vendre la vella casa senyorial convertida en casal a un grup immobiliari i fer el gran negoci. Aquesta és la qüestió de fons”, afirma Syrbe. Les mostres de solidaritat amb Stille Straße 10 són moltíssimes i variades. Al casal hi arriben flors, bombons i cartes de suport, a més de periodistes d’arreu del món, artistes, polítics de Die Linke i altres col·lectius okupes. “Hem rebut una ordre de desallotjament però seguirem okupant l’edifici fins que la ciutat es compromet-hi a mantenir el centre obert o ens ofereix-hi una alternativa viable. Ens quedem totes i esperem que les lluites pels drets de la gent gran s’estenguin per tot arreu”, sostenen Syrbe i Pilz.

La tendència escala
La de Pankow, però, no és la única protesta d’aquesta mena a Berlín. Des de fa cinc mesos hi ha un campament de protesta permanent prop del metro de Kottbusser Tor, al barri de Kreuzberg, un districte que és punt de trobada de la multiculturalitat i els estils de vida alternatius i base dels moviments socials i de l’antifeixisme. L’acampada, anomenada també gecekondu -paraula turca que fa referència a una casa aixecada de forma ràpida estil barraca- està impulsada per la iniciativa veïnal Kotti & Co i està orientada a la lluita contra l’augment del lloguer als habitatges de protecció oficial. Segons afirma l’activista de Kotti & Co Alexander Kaltenborn, la política de privatització de l’habitatge social iniciada pel consistori berlinès amb Klaus Wowereit (SPD) s’ha convertit en una nova forma de segregació, ja que les inquilines (la gran majoria d’origen turc i persones desocupades) dels edificis gestionats per les empreses privatitzades que gestionen l’habitatge públic del barri, Hermes i GSW, estan sent desplaçades arran de la incapacitat de les persones de pagar els nous preus exigits del lloguer. Això és la gentrificació, un fenomen d’ennobliment i d’aburgesament dels barris que, normalment, comporta el desplaçament de les habitants amb menys poder adquisitiu del barri i l’arribada de la classe mitjana alta i yuppies. Així doncs, Stille Straße 10 i Kotti & Co són dos exemples més de les persones que es resisteixen a ser víctimes d’aquesta tendència.

Després de 112 dies d’okupació, el dia 18 d’octubre, arriba l’acord entre les parts i Stille Straße 10 no tancarà a curt/mitjà termini. L’organització caritativa Volkssolidarität, fundada el 1945 a la Zona d’Ocupació Soviètica d’Alemanya, es farà càrrec del casal després d’arribar a un acord amb l’Ajuntament de Pankow per gestionar el centre.

Entrada principal d’Stille Straße 10, la casa okupada per jubilades i pensionistes. Foto: Roger Suso

Suàbia i els lloguers a Berlín

Fins a 7.000 persones es van manifestar dissabte 3 de setembre pels carrers de Berlín contra la gentrificació, l’augment dels lloguers i la política d’habitatge del govern de coalició (SPD i Die Linke) de la ciutat-Estat. L’apartidista manifestació, estructurada en blocs formats per iniciatives veïnals d’inquilines i les assembles de barri i de Kiez (la mansana, l’àrea d’alguns carrers dins del barri) de tota la ciutat, va transcórrer pels carrers dels districtes de Kreuzberg 36, Neukölln -en concret l’àrea coneguda com Kreuzkölln- i Alt-Treptow, barris aquests, actualment molt afectats per l’increment de preus, la gentrificació i la turistificació. L’endemà diumenge, un edifici okupat el maig a Schlesischen Straße 25 i propietat de GSW, una antiga agència pública d’habitatge i des de 2004 privatitzada, fou desallotjat per la policia.

A dues setmanes de les eleccions a la Cambra de Representants i davant l’evidència creixent d’un ràpid augment dels lloguers a Berlín -segons els barris d’un 3% a un 25% en tres anys-, el preu del lloguer i la política (social) d’habitatge s’han convertit en les qüestions centrals del debat i la campanya electoral. Berlín és una ciutat d’inquilines. El 85% dels habitants viu en règim de lloguer; el 15% restant, viu en règim de propietat. Tanmateix, els ens estatals de l’habitatge berlinès controlen només el 15% de tots els pisos de lloguer de la ciutat, fet que representa que el tant per cent restant estigui en mans privades i d’immobiliàries i que per tant, el preu no estigui regulat exclusivament per la llei de l’oferta i la demanda, sinó per l’oferta i la política d’empresa. L’associació d’empreses immobiliàries de Berlín-Brandenburg (BBU), per la seva banda, considera que l’increment dels lloguers és necessari per adaptar-se i apropar-se a la mitjana dels nivells de lloguers de l’Estat alemany.

Al mateix temps que la població va augmentant any rere any, la demanda d’habitatge a Berlín és, també, cada cop més elevada; per contra, l’oferta, a instàncies institucionals, s’està reduint, fet que fa que els preus de mercat augmentin automàticament. Durant els darrers anys, dels 10 que porta governant l’alcalde-governador Klaus Wowereit (SPD), s’han retallat curosament els subsidis a l’habitatge públic, s’ha limitat l’oferta de nous habitatges i no s’ha protegit, amb regulacions, a les inquilines dels augments de preus. Però el que s’ha encoratjat especialment en aquest temps és la privatització, la liberalització i l’especulació. Berlín s’ha convertit en El Dorado de l’industria del ram. Grans fortunes, immobiliàries, consultores i constructores -sobretot escandinaves i espanyoles, com ara per exemple Berlinmægleren, Chamartín Meermann, BrickBerlin o Industrifinans-, n’han estat les màximes beneficiàries. També el banc nord-americà Goldman Sachs, que el 2004, amb la intervenció de l’aleshores conseller de Finances de Berlín, el xenòfob Thilo Sarrazin i de GSW, va comprar més de 67.000 pisos de propietat municipal, n’és un guanyador. Així, la venda de pisos de propietat pública ha suposat també, la reducció de la capacitat del govern de la ciutat-Estat de mantenir, en un context de competència capitalista, els preus de lloguer estables i accessibles.

El binomi Suàbia/Berlín
En la gentrificació i en la problemàtica dels lloguers, com en tots els conflictes, existeixen tantes percepcions o punts de vista com persones implicades. Sovint la desinformació, els prejudicis i els estereotips provoquen que algunes persones i/o col·lectius confonguin/percebin efectes/conseqüències i condicionants amb causes, i que en molts casos es culpi a les nouvingudes de causar la gentrificació i de l’increment del preu dels lloguers, quan en realitat el problema ve causat principalment pel mercat i les polítiques d’habitatge. El resultat acaba provocant la polarització social, la construcció de l’imatge de l’enemic i a guiar-se per aquesta imatge en els grups oposats. I això pot dur a la discriminació, a l’exclusió, a l’odi, o fins i tot a formes de violència. Així, l’ase dels cops de la gentrificació a Berlín són les nouvingudes i en especial, les persones que provenen de Suàbia, la rica regió històrica, cultural i lingüística de l’Estat alemany que abarca Württemberg (capital Stuttgart), l’antiga província prussiana de Hohenzollern (capital Sigmaringen) i la regió administrativa bavaresa de Suàbia (capital Augsburg), i que actualment, forma part de dos Estats: Baden-Württemberg i Baviera.

Els grafitis, pamflets, adhesius o pintades amb “No a la stuttgartització de Berlín”, “Aturem la suabianització de Berlín”, “Schwaben raus!” (suabians fora!) o “You are now entering the Schwabisch Zone” (en concordança amb les senyals del sectors d’ocupació aliada durant la divisió) comencen ja a formar part del paisatge del barri de Prenzlauer Berg o Prenzlberg, com es coneix popularment. Coincidint amb els preparatius de la manifestació contra la política de lloguers, va transcendir a la premsa el cas d’un jove de Neukölln detingut a finals d’agost acusat de cremar 11 cotxets de bebè de famílies d’origen suabià. El detingut, Maik D., va confessar ser-ne l’autor i que el mòbil de les seves accions va ser “l’odi a les suabianes de Prenzlauer Berg”. El cas, tot i que extrem, ha tornat a posar el tema de la xenofòbia a les suabianes berlineses sobre la taula.

L’hostilitat contra les persones de Suàbia no és un fet nou a Berlín. L’inici de tot plegat pot traçar-se als anys 90. Amb la caiguda del mur, moltíssimes persones de l’Alemanya de l’Oest i concretament de Suàbia van mudar-se, en busca de la bohèmia i altres formes de vida, a Prenzlberg, un barri de classe treballadora de l’antic Berlín-Est i un dels barris que relativament va quedar menys destruït durant la Segona Guerra Mundial. Aleshores, bastants col·lectius suabians adquireixen, inverteixen i restauren edificis i apartaments del districte. Els contractes de lloguer comencen a encarir-se. Sorgeixen les incompatibilitats i les protestes. I així i a un ritme força alt, l’antic barri comunista és, amb diner provinent del sud-oest alemany, transformat, revolucionat, gentrificat i en alguns casos yuppificat, davant del recel -ideològic i de classe- de moltes veïnes originàries.

Així, d’alguna manera les suabianes berlineses s’han convertit en la cara de la gentrificació. La paraula suabià o suabiana s’ha convertit, en cert imaginari col·lectiu, en sinònim d’aburgesament. Tanmateix, aquesta sentència omet que també van ser moltes les persones provinents de Suàbia les que als anys 70, mudats a l’enclavament de Berlín-Oest atrets per la llibertat i alliberats del servei militar, van iniciar el moviment okupa a la ciutat. “Tots som molt ignorants. El que passa és que no tots ignorem les mateixes coses” va dir en el seu dia l’il·lustre suabià Albert Einstein. Els debats estan servits i l’habitatge i el model de ciutat en són els temes.

“Welcome to Schwabylon”, parada de Tram Marienburger Straße, Prenzlberg. Foto: Roger Suso

Nits de cotxes cremats a Berlín

Nota: En la Revista R@mbla publicado en castellano

Ja són 155, en 9 dies consecutius, els cotxes –principalment de gamma alta- que han aparegut cremats pels barris de Berlín, i tot apunta que a curt termini, el número de cotxes cremats seguirà pujant. També n’han aparegut a Hamburg. Tot i el fort desplegament preventiu de la policia, amb centenars d’agents de civil i uniformats i recolzament d’helicòpters amb càmeres tèrmiques i d’alta definició, els nocturns incendis no s’aturen i, de moment, cap persona ha estat arrestada ni in fraganti ni a posteriori. L’onada de foc a automòbils, iniciada el passat 16 d’agost –uns dies després de la fi dels disturbis d’Anglaterra i a un mes vista de les eleccions i la visita del Papa a la ciutat-Estat, programades pel 18 i 22 de setembre respectivament-, no és pas un fenomen nou a Berlín. En el que va d’any, els barris, tant de l’antic est com de l’oest, han estat testimonis de la crema d’almenys, 350 vehicles. I entre els anys 2007 i 2010, la xifra puja fins als 650.

L’alarma creix entre polítics, veïns i mitjans de comunicació. La policia ha desplegat, a més, agents d’altres Länder i ha ofert una recompensa de 5.000€ a canvi de qualsevol informació que contribueixi a la detenció dels autors. La venda de pastilles per encendre la barbacoa és observada. També s’han començat a organitzar patrulles ciutadanes, i fins i tot hi ha veïns que reclamen anar armats per vigilar i defensar les seves propietats. Els atacs incendiaris ja s’han convertit en cavall de batalla de la campanya electoral. Els membres del bipartit que governa Alemanya (CDU i FDP), ja utilitzen en els seus cartells de propaganda electoral a la capital, la foto de cotxes cremats, tot demanant més policia, mà dura, videovigilància i canvi. Per l’alclade-governador Klaus Wowereit i el conseller d’Interior Ehrhart Körting, del partit socialdemòcrata SPD, els incendis són un clar cas de vandalisme i criminalitat. Alguns membres tant del SPD com de la formació democratacristiana CDU s’han atrevit a descriure la crema de cotxes com incipients formes de terrorisme, comparables a les accions de la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF). “El terrorisme de Baader-Meinhof també va començar només amb incendis. Primer els cotxes, després què?” apunten. El debat, ara per ara, es centra en saber qui hi ha darrera, poc en el per què.

Mentrestant, les autoritats consideren als grups autònoms llibertaris i d’extrema esquerra com els principals sospitosos de l’acció directa. També ha transcendit que en alguns casos, es podria tractar de piròmans sense agenda política, imitadors vandàlics o de persones que, aprofitant la conjuntura, busquen el frau i l’estafa a l’asseguradora. Alguns cotxes més senzills i utilitaris –eines de treball amb assegurances estàndard- com Volkswagen Polo, Ford Escort, Škoda Fabia, Renault Modus o Smart, etc., també han aparegut cremats, fet que refuta l’autoria total dels grups autònoms, com també ha reconegut la vicepresidenta de la policia berlinesa Margarete Koppers. Tampoc s’han de descartar als agents provocadors, aquells que actuen en la més pura línia L’home que fou Dijous de G. K. Chesterton.

La gentrificació combinada amb la lluita de classes, la crisi i l’atur (i per extensió el Hartz IV) són algunes de les claus de l’esclat de la nova onada d’incendis. La gentrificació, un fenomen d’ennobliment, d’aburgesament i d’encariment de barris està sent, des de fa 2 anys, molt marcada. Més enllà dels ja gentrificats barris de Mitte i Prenzlauer Berg, els barris de Kreuzberg, Friedrichshain i la zona coneguda com Kreuzkölln són els més afectats. Aquest fenomen comporta el desplaçament dels habitants amb menys poder adquisitiu del barri i l’arribada de la classe mitjana i de yuppies. La gentrificació, tanmateix, no ve sola, moltes vegades ve acompanyada de la turistificació, del guiri. La turistificació és un procés gradual pel qual una ciutat va guanyant visitants fins que aquests són tant massius que arriben a canviar l’orientació econòmica d’uns carrers o d’un barri, afavorint l’aparició de bars, clubs i botigues de souvenirs, així com la d’apartaments turístics il·legals en pisos. Aquesta transformació comporta també un encariment del barri i un canvi de tendència social que acaba expulsant els veïns originals, ja sigui a causa de la pujada de preus o pel soroll, brutícia i altres molèsties que provoquen l’aglomeració de gent (més quan es barreja amb alcohol i festa). Per tant, la transformació socioeconòmica dels barris de Berlín es troba en el rerefons de les friccions i accions. Ja a l’any 2009, un grup autònom dit Bewegung für militanten Widerstand (BMW) –Moviment per la Resistència Militant-, es va atribuir, en un comunicat contra la gentrificació, molts dels cotxes cremats a Prenzlauer Berg.

Els cotxes de gamma alta o de luxe són un clàssic símbol d’èxit, ostentació consumista i poder adquisitiu, especialment a Alemanya, un dels referents mundials en disseny i fabricació de cotxes. Els vehicles cremats són sobretot luxosos models –amb un cost mitjà de 35.000€ i assegurances a tot risc- de marques alemanyes com Mercedes, Porsche, Audi, BMW i Volkswagen. La crema de cotxes pot ser entesa com un intent de colpir un dels motors econòmics del país, la industria automobilística. És una forma d’agitació política contra l’aburgesament i una manera d’intentar espantar als rics i als nou-rics i remoure consciències. El foc és la protesta contra la gentrificació i la reestructuració urbana. Nogensmenys, cremar cotxes no deixa de ser una metàfora, vil, de les accions de Els Edukadors de Hans Weingartner. Alguns grups d’esquerra s’han mostrat crítics amb els incendis, consideren que cremar cotxes té exactament l’efecte contrari al que suposadament es vol provocar i que dóna munició als opositors polítics. El debat està/segueix servit. En tot cas, el que sembla clar és que Merkel intentarà accelerar els seus plans de llei i ordre per anar acabant, poc a poc, amb el llibertinatge de Berlín, seguint la línia marcada per exemple, per Munic, Frankfurt o Düsseldorf. Un cop més, la seguretat i la lluita contra l’amenaça prototerrorista torna a ser l’única prioritat de la política berlinesa.

Actualitzacions

28 d’agost: Després de 12 nits seguides i 169 cotxes, primera nit sense cotxes cremats a Berlín.

24 de setembre: El fotògraf freelance i activista Tobias P. és detingut i acusat de cremar fins a 3 cotxes luxe a Berlín. Boc expiatori?

25 d’octubre: La policia de Berlín va arrestar el passat diumenge 23 d’octubre a un jove que va confessar haver cremat fins a 67 cotxes de gamma alta durant l’estiu, 14 incendis al juny, 6 al juliol i 47 a l’agost. Segons va afirmar el detingut, André H., la frustració, la impossibilitat de pagar els deutes i el ressentiment social van ser els motius pels quals va actuar. André H., pintor i vernissador berlinès de 27 anys a l’atur, mormó devot, destinatari del polèmic i estigmàtic subsidi Hartz IV i vivint amb la seva mare malalta i la seva germana amb discapacitat en un pis de 2’5 habitacions al districte de Moabit, va afirmar que va actuar sol i que no forma part de cap moviment social ni de cap col·lectiu d’esquerres. L’establishment alemany, ja s’ha posicionat al respecte i ha qualificat la crema de cotxes d’André H. com simples accions violentes motivades per l’enveja. Altres analistes consideren que, darrere de les accions del detingut, hi ha indicis per apreciar-hi un rerefons i/o motivació polític/a. No obstant això, per la policia, els principals sospitosos dels altres incendis segueixen sent les “extremistes d’esquerres”. Tanmateix, des de la detenció d’André H. després de l’avaluació policial de moltes hores de gravacions de vídeo de càmeres de vigilància en busos i metro del voltant dels llocs dels cotxes cremats, la crema de cotxes (ja sigui pels motius que sigui) segueix ocurrent. Des de diumenge 23 d’octubre, fins a 4 nous cotxes han aparegut cremats a Lichtenberg i a Wedding. I ja són gairebé 500, els vehicles que s’han vist afectats aquest any per incendis provocats.

Un Audi A4 cremat al barri de Charlottenburg. Foto: dpa

Liebig 14 és ara Scharni 29

Un mes després del desallotjament a Berlin de l’edifici autogestionat Liebig 14, avui la víctima és Scharni 29. Com al Liebig 14 i molts altres edificis autogestionats de Berlín, les residents del Scharni 29 –una antiga casa okupa, tenien des dels 90 contractes d’arrendament, molt econòmics, signats amb l’inmobiliària pública de Berlín (WBF), hereva aquesta, dels habitatges que gestionava l’agència de l’habitatge de la República Democràtica Alemanya. També com el Liebig 14, degut als deutes, l’ajuntament va vendre l’edifici a un inversor privat a finals de 1990. Recentment, però, el propietari de l’edifici, Gijora Padovicz, un home que també és propietari del Liebig 34 i d’uns 200 edificis per tot el barri de Friedrichshain, va trobar un pretext per acabar amb els contractes i tirar endavant el desallotjament: va acusar a les inquilines d’usar la planta baixa de l’edifici per usos comercials, fet prohibit per contracte. En realitat el què a la planta baixa del Scharni 29 hi havia era un Schenkladen: un espai sense ànim de lucre d’intercanvis desinteressats; d’intercanvi i regal d’objectes usats i de segona mà. Un espai orientat a afavorir a gent que té menys recursos, o que basicament no té. Un espai a favor de la cultura de l’aprofitament, de reduir, reutilitzar, reciclar i recuperar, en contra el consumisme desfermat i la societat de l’opulència.

L’objectiu de les resistències enfront el desallotjament del Liebig 14 no va ser evitar el desallotjament en sí, una gesta gairebé impossible atenent el desplagament de policies fet per defensar els interessos dels propietaris, sinó que van ser un recordatori a les autoritats, a través de diferents accions i alguns aldarulls, que el cost de la gentrificació i de l’eliminació i repressió dels projectes d’habitatge lliures, autogestionats i assemblearis seria i serà elevat per molt que els desallotjaments i la criminalització de la dissidència representi una victòria per part dels promotors privats i oficials de la ciutat. Pel cas del Scharni 29, un desallotjament també impossible d’evitar després de la sentència judicial, les manifestacions de protesta i l’estratègia s’ha decantat per confondre la policia, i per posar de manifest lo ridícules i absurdes que resulten les justificacions fetes des del poder per acabar amb els contractes i interpretar què és lucre i què no. Així, els centenars d’agents antiavalots de la policia encarregats de confiscació del projecte han estat rebuts amb una pluja de confeti i han hagut de lidiar amb milers de globos de colors. Les proclames a favor del projecte d’intercanvis desinteressats han sigut presentes tant per veïns com per les 250 activistes que es trobaven al voltant del Scharni 29. No han faltat tampoc les riatlles al veure policies utilitzant la força i els seus instruments per rebentar globus per custodiar l’edifici. En qualsevol cas, el debat sobre la gentrificació, la política d’habitatge i el consumisme està servit, tant a Berlín com arreu.

Un còmic moment en el desallotjament del Scharni 29. Foto: heba

La policia alemanya desallotja un edifici autogestionat des de feia més de vint anys

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 216 de 16 de febrer de 2011, pàgina 16

El desallotjament del Hausprojekt Liebig 14, un habitatge col·lectiu i, alhora, espai sociopolític clau de l’escena autònoma de Berlín, va arribar el dia 2 de febrer a les 8 del matí i va representar un punt d’inflexió històric com en el cas, l’any 2007, del desallotjament de la casa danesa Ungdomhuset. L’edifici d’apartaments Liebig 14 estava okupat des de 1990. Tant abans com després de la irrupció policial, les manifestacions, les accions de solidaritat i els avalots van ser constants. El desallotjament en si va arribar després de quatre anys de lluita legal entre la gent que habitava la casa, el propietari de l’edifici Suitbert Beulker i els càrrecs polítics socialdemòcrates que governen la ciutat. Liebig 14, com altres cases de la veïna avinguda Rigaer Straße, s’havia convertit en un punt de reunió per la batalla contra la gentrificació, un dels eixos principals de lluita dels moviments socials berlinesos.

L’okupació a Berlín Est
Amb la caiguda del mur, el 1989, centenars de berlineses de l’Est es van traslladar cap a l’Oest i van deixar enrere un gran nombre d’edificis completament buits i abandonats. Prop de 200 edificis van ser okupats successivament, la majoria ubicats al districte de Friedrichshain. Entre ells, un al carrer Liebigstraße, al número 14, el Liebig 14. La postura del consistori, ja des dels anys 80, era la de tolerància zero amb la militància llibertària, anticapitalista i okupa i a favor dels desallotjaments sense judici previ; fets que van suposar moltíssims enfrontaments entre ambdues parts. És remarcable la Batalla de Mainzer Straße on, arran d’un desallotjament violent d’un dels tretze edificis okupats dels 28 que hi havia al carrer, el novembre de 1990, durant tres dies, es van produir enfrontaments entre les activistes i fins a 3.000 policies –el desplegament més gran de les forces alemanyes des del final de la Segona Guerra Mundial. Després del desallotjament de la Mainzer Straße i d’alguns edificis més, en recerca de la pau social, el govern de Berlín va legalitzar moltes cases okupades oferint contractes d’arrendament molt econòmics a la gent que hi residia. El 1992, les 25 residents de Liebig 14 van signar el seu contracte i van iniciar un projecte d’habitatge autogestionat i d’espai sociopolític i cultural. Arran dels deutes, l’Ajuntament va vendre l’edifici a un inversor privat a finals de la dècada dels 90, però les inquilines van aconseguir poder continuar pagant el lloguer tal com havien pactat prèviament. Recentment, però, Beulker va trobar un pretext: una porta addicional de seguretat que els residents van construir rere de la porta principal per evitar atacs de grups d’extrema dreta. Aquesta modificació de l’immoble va servir d’excusa al propietari per anul·lar els contractes i tirar endavant el desallotjament.

L’evacuació i la lluita
El desallotjament va començar a les 8 del matí del dia 2 de febrer, quan la policia va intentar entrar a l’edifici per la planta baixa i pel sostre. Un cop dins, els agents van trigar cinc hores a poder travessar les barricades construïdes per dificultar l’operació, van arrestar les residents i van custodiar l’edifici. Es van desplegar prop de 2.500 policies per portar a terme l’operació i, també, per contenir les concentracions al voltant de Liebig 14 i fer una demostració de força institucional. Al capvespre, amb temperatures per sota dels zero graus, prop de 5.200 manifestants van iniciar una marxa de protesta a través del barri de Friedrichshain, que també va ser envoltada per un gran nombre d’agents antidisturbis. No hi van faltar, tampoc, enfrontaments entre manifestants i policia. Els aldarulls van esclatar quan la policia va bloquejar la ruta de la marxa amb vehicles blindats i canons d’aigua i va dissoldre la manifestació. Més tard, desenes d’accions descentralitzades i actes simbòlics van mantenir ocupada la policia a diferents punts de la ciutat. Una setmana després, les protestes i les accions encara continuaven, com a recordatori a les autoritats que “el cost de la gentrificació i de l’eliminació i repressió dels projectes d’habitatge lliures, autogestionats i assamblearis serà elevat”. El cas fins i tot ha arribat al Bundestag, el Parlament. L’operació policial supera el milió d’euros i, en el seu transcurs fins al tancament d’aquesta edició, ja s’han produït 83 detencions.

La gentrificació a Berlín
Berlín està canviant i cada vegada queden menys espais lliures on poder desenvolupar projectes alternatius. El problema no afecta només els projectes d’urbanisme autogestionat. L’encariment de la ciutat i la transformació dels barris obrers també afecta la gent desocupada, la classe treballadora, les beneficiàries de l’ajuda social Hartz IV, les persones jubilades o les estudiants, a les quals se’ls fa difícil poder pagar el seu lloguer perquè el seu barri s’ha posat de moda. Els edificis vells són convertits, restaurats, modernitzats o, molts, transformats en lofts. Les immobiliàries i les propietàries fan l’agost i, en molts casos, forcen les inquilines a fer petites reformes. El lloguer puja. L’increment durant els últims tres anys és del 20% a barris com Kreuzberg, Friedrichshain i Prenzlauer Berg. No és casualitat que, durant el mateix període, diversos projectes d’habitatge alternatiu que hi havia a cadascun d’aquests barris es desallotgessin fent ús de la força per fer-hi habitatge d’alt standing i apartaments de luxe. Cada dia són més les persones propietàries que han optat per intentar rescindir contractes per buscar noves llogateres que paguin més i que encaixin millor amb la nova imatge de la ciutat. En aquesta línia, destaca el projecte Mediaspree, que, emmirallant- se amb l’operació urbanística, de transformació i especulació de la ciutat de Barcelona heretada dels Jocs Olímpics i el Fòrum, pretén i està transformant l’est de la ciutat al llarg de la ribera del riu Spree, tot convertint-lo en un parc per les empreses de telecomunicacions i mitjans de comunicació. Això és la gentrificació, un fenomen d’ennobliment i d’aburgesament dels barris que, normalment, comporta el desplaçament de les habitants amb menys poder adquisitiu del barri i l’arribada de la classe mitjana i les persones yuppies. Liebig 14 és només la víctima més recent d’aquesta tendència.

Panoràmica del Liebig 14