Victòria mínima de l’oposició a Merkel a la Baixa Saxònia

Nota: Article publicat al web d’Extramurs.cat el 21 de gener de 2013

Els resultats de les eleccions a l’Estat federal de la Baixa Saxònia han deixat, després d’un recompte trepidant, al partit l’SPD i a Els Verds, la possibilitat de formar govern al Leineschloss -el vell palau reial de Hannover, avui seu del Parlament regional. El bloc entre socialdemòcrates i ecologistes suma 69 escons i el bloc entre democratacristians (CDU) i neoliberals (FDP), 68. La diferència entre els dos blocs ha estat de 12.409 vots. Amb aquests resultats, el candidat de l’SPD, Stephan Weil, tot i perdre vots, desbanca del càrrec de primer ministre a David McAllister (CDU). Hi ha canvi de govern. Amb Anja Piel com a candidata Els Verds han incrementat el numero de vots i s’han ofert a Weil, ja des de la campanya, per formar coalició.

Durant la campanya electoral, McAllister (CDU) -de pare escocès- i ministre-president sortint de la Baixa Saxònia, va demanar recolzar l’FDP per mantenir coalició governant al govern. Els democratacristians han perdut molts vots, que han anat a parar al partit liberal. Amb l’escrutini finalitzat, l’FDP i el seu candidat Stefan Birkner, han rebut un 9’9% dels vots, una forta pujada si es té en compte la trajectòria del partit des de 2011, sota la presidència de Philipp Rösler. Des d’aleshores l’FDP ha estat expulsat de sis Parlaments regionals. El 2011 a Berlín, va obtenir l’1’8% dels vots i va quedar per sota del partit neonazi NPD; i a Saarland va arribar al 1’2% dels vots. Tanmateix, Rösler, nascut a Vietnam i criat a la Baixa Saxònia, ha ofert la seva dimissió al partit i podria substituir-lo Rainer Brüderle.

Per altra banda, dos partits no arriben al llindar del 5% dels vots per entrar al Parlament. El partit socialista Die Linke liderat per Manfred Sohn, perd la representació parlamentaria i 11 escons, i el partit Pirata de Meinhart Ramaswamy es quedarà sense intervenir en la legislatura. Com s’apuntava a Twitter durant la nit electoral piulant, el resultats a Baixa Saxònia, confirmen que l’expansió a l’oest de Die Linke no qualla. Tot i establir-se com un partit d’oposició ferma als govrens federals i a Berlín, els socialistes només tenen implantació estable a l’est i, a l’oest a Saarland, feu de Lafontaine. I és que a l’oest i al sud alemany, Die Linke encara és percebut con el partit hereu al partit comunista (SED) que va governar l’Alemanya de l’Est. També els frecs entre la branca oriental i l’occidental -provinent de militants de l’ala esquerra de l’SPD i sindicalistes al voltant d’Oskar Lafontaine (WASG)- són coneguts i presents.

La Baixa Saxònia és el segon Land més gran en extensió, el quart en nombre d’habitants (8 milions) i té sortida al mar del Nord. Les principals ciutats són Hannover, Braunschweig, Osnabrück i Göttingen. Les grans fàbriques de Volkswagen es troben a Wolfsburg i la potent indústria pesada d’acer, així com fàbriques de Bosch o d’Ikea es localitzen a Salzgitter. El sector agrari és també molt extens. La Baixa Saxònia té considerablement més protestants que catòlics i la seva diversitat regional la converteix en un bon termòmetre i test nacional. Els anys 90, Hannover va tenir el primer govern de coalició entre l’SPD i Els Verds d’Alemanya amb Gerhard Schröder com a ministre-president. L’èxit de la coalició va portar a Schröder, l’any 1998, a la cancelleria amb la mateixa coalició.

Les eleccions a la Baixa Saxònia són uns comicis importants ja que són els últims abans de les eleccions generals que es celebraran durant la tardor i on es decidirà el futur d’Angela Merkel i el govern federal bipartit (CDU i FDP). Encara que va tornar a ser la formació més votada, la CDU i Merkel, no paren d’acumular sonores derrotes als diferents Länder. 12 comicis en el que va de legislatura. Una nova derrota i una nova crisi al govern federal. Amb aquest resultat el govern bipartit Merkel-Rösler queda bloquejat legislativament al Senat ja que perd definitivament la majoria a la cambra alta del poder legislatiu, el Bundesrat, on s’hi representen els Länder, els 16 Estats federats alemanys. Merkel manté la seva popularitat i no es preveu a hores d’ara que perdi la cancelleria en els properes eleccions a favor de Peer Steinbrück (SPD) -que s’enfonsa en les enquestes, però els resultats compliquen l’escenari i el càlcul electoral de la CDU contempla pactes de govern federal tant amb l’FDP, com amb l’SPD i també amb Els Verds, com passa a varis Länder.

El socialdemocrata Stephan Weil celebrant els resultats a Hannover. Foto: dpa

Un mes de mobilitzacions contra la corrupció i les retallades a Eslovènia

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 1 de desembre de 2012

A Eslovènia, més enllà de la segona ronda d’eleccions presidencials -un càrrec merament simbòlic i representatiu, entre Danilo Türk i Borut Pahor, els comicis d’aquest 2 de desembre, han quedat marcats per les mobilitzacions populars al carrer contra la corrupció política, la corrupció endèmica de la classe politicoempresarial, el poder dels oligarques i també contra les retallades del govern conservador del primer ministre Janez Janša, del Partit Democràtic Eslovè (SDS).

Türk competeix per un segon mandat de cinc anys com a candidat independent, recolzat per varis partits liberals i per Eslovènia Positiva (PS) -el jove partit fundat per l’alcalde social-liberal de Ljubljana i empresari Zoran Janković, i l’exprimer ministre Pahor és el candidat de l’opositor partit Socialdemòcrata (SD) amb el suport dels liberals de la Llista Cívica de Gregor Virant. El candidat d’SDS i dels democratacristians Milan Zver, no va passar la primera ronda, celebrada l’11 de novembre.

Les del passat divendres 30, a la capital, Ljubljana, i a altres poblacions del país, van ser les majors manifestacions des del 2 de novembre, quan va començar a Maribor, l’onada de protestes. A Ljubljana, la policia van emprar canons d’aigua i gasos lacrimògens contra la multitud de manifestants, unes 10.000 persones, que van concentrar-se a la capital i van fer una crida, a través de les xarxes socials, a perimetrar i rodejar el Parlament fins a la caiguda del govern i l’obertura d’un nou procés constituent participatiu i veritablement democràtic i social. Van haver-hi càrregues i avalots i enfrontaments entre un reduït sector de les manifestants i la policia antiavalots. Una trentena de manifestants van ser detinguts. Els crits contra Türk, Janković i Janša -acusat de suborn pel cas Patria, de compra-venta de vehicles militats, no van cessar ni un instant durant tota la convocatòria.

Maribor com a catalitzador
L’onada de protestes sense precedents al país, tenen origen en la indignació ciutadana a la segona ciutat del país, Maribor, cap a l’alcalde Franc Kangler. Acusat de corrupció, nepotisme i clientelisme, Kangler, membre del conversador i agrari Partit Popular Eslovè (SLS) i delegat eslovè a les cimeres de l’OTAN, sosté el poder a Maribor des de 2006 i s’ha vist envoltat, com denuncien els moviments socials, en un mínim de tres escàndols: el cas de les irregularitats sobre el sistema de radars de trànsit i multes de la ciutat; el fallit projecte d’organitzar a la població els Jocs Universitaris d’hivern de 2013 i la concessió de fons públics al gimnàs de Tomaz Barada, campió mundial de kickboxing i amic de Kangler. A causa de l’immobilisme i la negativa de Kangler de dimitir, les protestes van escalar i intensificar-se a Maribor a finals de novembre. El dia 21, Kangler va reclutar un grup de hooligans, encapçalats per Barada, per convertir la protesta pacifica en una batalla campal i donar a la policia un pretext per utilitzar la força per dispersar a les manifestants. El dia 26, la manifestació, d’unes 10.000 persones, va acabar en avalots policials indiscriminats amb cavalls, gossos i gasos a la plaça Rudolf Maister a manifestants i periodistes. 31 persones van ser detingudes. El ministeri de l’Interior va qualificar les manifestacions d’il·legals. Així i per efecte domino, les protestes de Maribor s’han traslladat a les principals ciutats del petit país alpí: Ljubljana, Celje, Kranj, Nova Gorica, Koper i Jesenice, contra el govern neoliberal de coalició de Janša, els cacics locals i la immunitat parlamentaria de la que gosen els i les diputades. Una altre data destacada és la del 17 de novembre, quan unes 30.000 persones, convocades pel sindicat majoritari ZSSS i altres sindicats del país, van manifestar-se a Ljubljana contra les mesures d’austeritat de Janša, la retallada de pensions i l’increment de taxes universitàries. Per la seva part, i seguint l’estratègia de l’oportunisme, l’extrema dreta populista que lidera Zmago Jelinčič Plemeniti també s’ha volgut infiltrar a les protestes ciutadanes.

Com en el cas de les economies d’Irlanda i l’Estat espanyol, el desencadenant de la crisi a Eslovènia rau en el sector financer. Des de 2009, la llarga explosió de bombolla immobiliària està enfonsant el PIB del país i l’Estat ha injectat més de 380 milions d’euros a Nova Ljubljanska banka (NLB), la major entitat financera eslovena. La taxa d’atur també ha augmentat i el govern de Janša, encara la situació adoptant mesures merkelianes d’austeritat, rebaixant el sou dels funcionaris i retallant els serveis socials i el nivell de vida. Les protestes no semblen que a curt i mitjà termini hagin de cessar.

Un moment de la manifestació del 30 de novembre a Ljubljana. Foto: Matej Druznik

Rutte guanya les eleccions neerlandeses

Nota: Article publicat al web d’Extramurs.cat el 13 de setembre de 2012

Els resultats de les eleccions generals avançades del 12 de setembre als Països Baixos han deixat, amb l’ampli suport al partit laborista (PvdA) i l’ajustada victòria del partit liberal-conservador (VVD) del primer ministre sortint Mark Rutte, el país alineat amb l’Europa que dibuixen Merkel, Hollande i Draghi.

El VVD, guanyador dels comicis amb una dialèctica pro-Merkel i pro-Katainen, ha aconseguit 41 escons, deu més que el 2010. Per la seva part, el PvdA liderat per Diederik Samsom, amb un discurs pro-Hollande, n’ha aconseguit 39, nou més. Així, els dos partits europeistes obtindrien sumats 80 diputats d’un total de 150 que conformen el parlament neerlandès, que els donaria suficient marge com per formar un govern de coalició bipartit i reforçar el bipartidisme tradicional i l’establishment. Samsom ja s’ha ofert a Rutte com a soci. Tanmateix, el sistema electoral neerlandès es caracteritza per les llistes obertes i per la representació del pluripartidisme, fet que tradicionalment ha fomentat governs de coalició i el pragmatisme. De fet, els liberal-conservadors i els laboristes ja van pactar un govern conjunt entre 1994 i 2002, sota la presidència del socialdemòcrata Wim Kok, amb la participació d’una tercera formació política, el partit social-liberal D66 (que amb 12 ha guanyat dos escons en aquestes eleccions amb Alexander Pechtold com a candidat).

Tot i que els sondejos i els debats televisius preveien una ajustada contesa entre el VVD i el PvdA, aquests no entreveien la forta caigudadel partit ultradretà xenòfob i islamòfob Partit per la Llibertat (PVV) que encapçala Geert Wilders, que ha perdut nou escons (es queda amb 15) respecte als 24 aconseguits el 2010. Durant la campanya electoral Wilders va canviar la crítica a l’islam i a la immigració musulmana per la crítica a la UE i al euro.

Aquestes eleccions han estat anticipades a causa de la caiguda del govern tripartit dirigit per Rutte. L’any 2010, el VVD de Rutte va formar un govern de coalició amb el partit democratacristià europeista (CDA) que lidera Sybrand van Haersma Buma -que en els comicis d’enguany ha passat de 21 a 13 diputats- i el PVV de Wilders. El passat abril, el PVV va retirar-li el recolzament al no acceptar les retallades proposades de Rutte per complir amb els objectius de dèficit inferior al 3% fixats per Brussel·les i Berlín.

Per altra banda, el partit socialista democràtic (SP) liderat per Emile Roemer, ha obtingut els mateixos escons que va obtenir en els anteriors comicis, 15 escons. Els sondejos havien pronosticat una millora, però la formació esquerrana s’ha mantingut. L’SP va protagonitzar la campanya amb un programa crític amb a la política d’austeritat de la UE i les retallades, a favor de mantenir i millorar l’estat del benestar. Roemer, que en cap cas ha negat la solidaritat amb l’Estat grec, irlandès, portuguès, espanyol i italià, va fer èmfasi també en campanya, compartint postulats amb Syriza, en la necessitat de transformar el sistema financer, en tall socialista, per tal que el diner públic neerlandès no serveixi per tapar i apedaçar les falles financeres dels Estats que no són capaços de solucionar els seus problemes financers.

En el parlament de La Haia, a més dels partits polítics esmentats, també tindran representació el partit democratacristià euroescèpic CU que encapçala Arie Slob; el partit d’esquerra verda (GL) -que ha passat de 10 a 3 escons sota el lideratge de Jolande Sap; el partit calvinista conservador SGP de Kees van der Staaij; el Partit pels Animals (PvdD) liderat per Marianne Thieme; i el partit pensionista 50Plus de Henk Krol.

Samsom, Rutte, Roemer i Wilders durant un debat televisiu. Foto: Pauline Bijster

Eleccions parlamentàries a Polònia 2011

El diumenge 9 d’octubre es celebraran eleccions generals a la República de Polònia. Com ja és habitual l’Església Catòlica hi jugarà un paper clau. Aquest paper així com l’orientació de la política econòmica i el grau d’intervencionisme de l’Estat en l’acció política en seran els temes principals. A diferència d’altres anys, i amb la conjuntura glocal volàtil tot i que Polònia és un dels pocs països europeus que creix econòmicament, es preveu que els comicis siguin disputats i que al Primier Ministre Donald Tusk, al poder des de 2007, li costarà bastant obtindre majories i reeditar la coalició de govern. Però repetir govern per primera vegada en la història democràtica és ben possible. Les experiències del passat remot (el Pacte Molotov-Ribbentrop, la massacre de Katyn a mans del NKVD, el gueto de Varsòvia, Auschwitz, la massacre de Volínia a mans de l’Exèrcit Insurgent Ucraïnès, la sublevació de Varsòvia, la República Popular de Polònia) i del passat recent (la lluita del i la repressió al combatiu sindicat obrer i catòlic Solidarność, el papat de Joan Pau II, l’entrada a la OTAN i a la UE, l’accident de l’avió presidencial a Smolensk) són les que marquen (encara) el dia dia de la quotidianitat política polonesa.

Tanmateix, el gir polític que es va produir a finals dels 80 és el que ha determinat les característiques del model polític actual. Aquest gir polític és la transició pactada entre el règim comunista i l’oposició o Solidarność –l’únic sindicat lliure de resistència dins l’òrbita de la URSS- durant el període 1988-1990. Nogensmenys, la transició va venir acompanyada, per una banda, d’una forta necessitat d’autoafirmació nacional després de les ocupacions de l’Alemanya nazi i la Rússia soviètica, i per altra, del papat del polonès Karol Wojtyła com a Joan Pau II intervenint en política domèstica polonesa. És en aquesta transició que Solidarność va preparar a la societat per acceptar la via del capitalisme, les doctrines dels Chicago Boys i la democràcia cristiana, la qual cosa va provocar una controvèrsia ideològica considerable en el si del sindicat i a la classe treballadora en general. Conduïts per Lech Wałęsa, Solidarność va enfrontar la responsabilitat de governar. En aquest context, i amb la gran divisió interna precedent, el sindicat va acabar fragmentant-se, sobretot respecte a la política econòmica i també per la manera com afrontar el llegat i els crims del règim anterior i l’ingrés a la UE. Així, d’entre els territoris de l’Europa de l’Est, és segurament a Polònia on és més ampla la fractura social entre i intra el sector nacionalista, catòlic, anticomunista, neoliberal, pro-UE, antirus i antialemany d’una banda, i l’esquerra secular postcomunista de l’altra. I aquesta polarització es troba representada, també geogràficament, en la multitud de formacions polítiques que es presenten a les eleccions, amb la gran particularitat que la majoria dels partits majoritaris de la dreta tenen el seu origen a Solidarność i/o l’entorn.

Com en totes eleccions es presenten un munt de partits, els més destacats serien els següents (de més a menys representació i/o possibilitats): La Plataforma Cívica (PO) que lidera Tusk, una formació democràta cristiana, liberal i pro-UE fundada el 2001. El partit Dret i Justícia (PiS), el partit fundat l’any 2001 pels bessons Lech i Jarosław Kaczyński, una formació que advoca pel catolicisme, el conservadorisme social, l’ultranacionalisme i l’euroescèpticisme. El PiS havia governat el país abans de Tusk. Jarosław és el candidat en aquestes eleccions. El PO i el PiS són els partits de masses del país. A més a l’est més pro-PiS, a més a l’nord-oest més pro-PO, una partició confirmada per les estadístiques. L’Aliança de l’Esquerra Democràtica (SLD) és el partit socialdemòcrata i pro-UE. El partit, liderat actualment per Grzegorz Napieralski, va ser establert per antics membres del partit comunista –com l’expresident Aleksander Kwaśniewski o l’exprimer ministre Leszek Miller- i per persones provinents d’altres partits socialdemòcrates. No és un partit obertament anticlerical. El Partit Camperol Polonès (PSL) és el partit que actua tradicionalment de frontissa en el sistema polític del país. La formació agrària i democratacristiana que encapçala Waldemar Pawlak ha format part en diferents governs del SLD i des de 2007 és soci del PO de Tusk. També destaca el partit de nova creació ‘Polònia és el més important’ (PJN). Fundat el 2010 com a escissió del PiS, també hi forma part gent ex-PO. El PJN és democratacristià, neoliberal i euroescèptic i Paweł Kowal la lidera. Tenen representació al Parlament Europeu d’Estrasburg-Brussel·les. Durant la primavera de 2011 s’ha creat una nova formació política amb possibilitats reals d’entrar al Sejm (Parlament) i sacsejar la política moralista polonesa: el Moviment Palikot (RP), partit que gira entorn les tesis de l’empresari Janusz Palikot, un antic membre de PO. Es tracta d’una formació obertament anticlerical i social-liberal que promou els drets LGBT i la liberalització legal de l’avortament.

Destacats són també els partits que formen part del grup mixt del Sejm com ara el Partit Laborista Polonès – Agost 80 (PPP) amb Bogusław Ziętek al capdavant, un partit euroescèptic i a favor de l’empoderament del bloc de l’Est que advoca pel socialisme democràtic. També destaca el partit Minoria Alemanya (MN) amb Ryszard Galla al capdavant, que es presenta només a una circumpscripció, el Voivodat d’Opole, amb un programa a favor del bilingüisme (polonès/alemany) i la millora de les infraestructures cap Alemanya. La formació és prou significativa a Opole –l’antiga capital de l’Alta Silèsia- i a la regió/voivodat, que obté resultats que la permeten entrar al Sejm. En canvi, pels següents partits serà un pèl més difícil entrar al Sejm, tot i poder rebre un gran nombre de vots. Aquests partits serien, la formació monàrquica i liberal-convervadora Congrés de la Nova Dreta (KNP) que encapçala Janusz Korwin-Mikke. El partit ultracatòlic i ordoliberal –escissió de PiS- ‘Dret de la República’ (PR), liderat per Marek Jurek. La coalició de partits populistes ultradretans, nacionalcatòlics i anticomunistes anomenada Ojcowizna (Patrimoni), en que hi figura l’antic soci de govern del PiS Lliga de les Famílies Poloneses (LPR). Kazimierz Chorzępa n’és el cap de llista. Incognita és el resultat que faci la formació Autodefensa de la República de Polònia (SRP), partit polític agrari, populista, nacionalista, catòlic i aïllacionista que havia format govern amb el PiS i el LPR (2006-07), després de la mort l’agost passat del seu líder Andrzej Lepper. En qualsevol cas, a través del mètode d’Hondt, seran escollits per a un període de quatre anys les 460 diputades del Sejm, entre aquestes, el candidat amb més majories serà proclamat primer ministre. La participació es preveu alta.

Resultats. 1o d’octubre de 2011

L’índex de participació no va ser tant alt com s’esperava, només un 47,7%, per tant, l’abstenció va ser elevada. Tanmateix, aquestes eleccions seran recordades per ser les primeres des de 1989 en què el partit governant va ser reelegit per una legislatura més. Amb aquests resultats Donald Tusk (PO) aconsegueix una segona victòria, tot i que per minoria simple. Això l’obliga a buscar suports en altres partits per fer un govern de coalició si vol governar i fer front al PiS. Probablement el PSL acabarà convertint-se de nou en el soci preferent de Tusk per a la nova legislatura. En efecte, Tusk repetirà com a Primer Ministre al guanyar les eleccions amb un aproximat 39% dels vots (206 escons). Segon el PiS de Kaczyński amb el 30% (158 escons); tercer i sorpresa, el RP de Palikot amb el 10% (40 escons); quart el soci minoritari del PO, el PSL de Pawlak, amb el 8,3% (28 escons); cinquè la socialdemocràcia del SLD de Napieralski amb el 8’2% (27 escons). La MN de Galla també tindrà representació al Sejm en obtenir el 8’8% de suport a Opole (1 escó). Es queden sense representació parlamentària el PJN de Kowal, el KNP de Korwin-Mikke, el PR de Jurek, el PPP de Ziętek i els altres partits minoritàris.

Eleccions a la ciutat-Estat de Berlín 2011

El diumenge 18 de setembre es celebraran eleccions estatals i municipals a Berlín. A diferència d’altres anys, i amb la conjuntura glocal volàtil, es preveu que els comicis siguin disputats i que a l’alclade-governador Klaus Wowereit, al poder des de 2001, li costarà més que altres cops obtindre majories. Al ser Berlín una ciutat-Estat, les eleccions són dobles. D’una banda seran escollits per a un període de cinc anys les diputades del Abgeordnetenhaus von Berlin o Senat (que seria la Cambra de Representants) i, entre aquestes, la candidata amb més majories és proclamada Regierende Bürgermeister (alcalde-governador). Per altra banda també seran escollides per cinc anys, les representants als Ajuntaments dels 12 districtes, ja que aquests tenen el rang de municipi. En les eleccions de districte, les ciutadanes de la UE que portin més de tres mesos empadronades a la ciutat tenen dret a vot. El sistema electoral es basa en el doble vot. El primer vot és per una llista oberta, on es voten les candidates directes, que han de representar la circumscripció electoral de l’electora. El segon vot és per una de les llistes tancades dels partits que es presenten al Senat. L’abstenció també es preveu alta. L’any 2006 va ser del 42%.

Com en totes eleccions es presenten un munt de partits, més enllà dels cinc clàssics alemanys amb representació al Senat: SPD (socialdemocràcia), CDU (democràcia cristiana i conservadorisme), Aliança 90/Els Verds (ecosocialdemocràcia), Die Linke (socialisme democràtic, eurocomunisme i a voltes, postestalinisme) i FPD (neoliberalisme), hi ha certs partits que poden rebre molts vots, entrar al Senat i/o a la cambra de representants dels Ajuntaments de districte. Aquests partits serien, el partit neonazi NPD amb Udo Voigt al capdavant, els partits populistes ultradretans Die Freiheit –La Llibertat- (formació islamòfoba fundada i liderada per l’ex-CDU René Stadtkewitz i recolzada pel neerlandès Geert Wilders) i Pro Alemanya (formació nacionalxovinista i antiimigració encapçalada per l’ex-NPD Manfred Rouhs que ha fet campanya abraçant les tesis del SPD Thilo Sarrazin). També destaca l’Aliança per la Innovació i la Justícia (BIG), partit fundat per alemanyes amb origen turc, ideologicament situat en la democràcia musulmana i que vindria a ser el lobby a Berlín del AKP del Primer Ministre de Túrquia Recep Tayyip Erdogan. La BIG, liderada per Ismet Misirlioglu, ha destacat per fer campanya demanant el vot contra les tesis Sarrazin i al mateix temps, ha protagonitzat algun incident homofòbic. El partit Die PARTEI, fundat per Martin Sonneborn, l’exeditor de la revista sarcàstica i humorística Titanic, es preveu que obtingui, estil Jón Gnarr (l’alcalde de Reykjavík), forces vots. Així mateix, les enquestes assenyalen que el Partit Pirata -que a diferència del català es desmarca dels feixistes encoberts (cas @YoAvalo-Falange Auténtica)- i amb Andreas Baum com a cap de llista, podria tenir possibilitats reals d’entrar al parlament d’una gran ciutat per primer cop, i que el FDP, que encapçala Christoph Meyer, en aquestes eleccions pot perdre la representació al Senat.

Si el debat nuclear post-Fukushima va catapultar a Winfried Kretschmann de Els Verds a desterrar el CDU del govern de Baden-Württemberg -governava des dels anys 50-, caldrà veure quin efecte té l’accident de Marcoule en la campanya de Els Verds en les possibilitats que la candidata Renate Künast i exministra d’Agricultura de Schröder esdevingui alcaldesa-governadora de Berlín. A principis de campanya, Künast va fer públic el seu interès en governar la ciutat amb coalició amb el CDU. Tanmateix a finals de campanya s’ha decantat en fer coalició amb el SPD de Wowereit, SPD que tot indica que guanyarà les eleccions. Ara bé, que es reediti l’actual coalició de govern amb el Die Linke de Harald Wolf no està clar. Wowereit està obert a governar amb coalició tant amb Künast, Wolf o també amb Frank Henkel, el cap de llista del merkelià CDU. Aquestes eleccions arriben després de les disputades aquest any 2011 a Hamburg (amb govern sortint d’Olaf Scholz de SPD), Saxònia-Anhalt (Reiner Haseloff de CDU amb coalició amb SPD), Renània-Palatinat (Kurt Beck de SPD amb coalició amb Els Verds), Baden-Württemberg (Els Verds amb coalició amb SPD), Bremen (Jens Böhrnsen de SPD amb coalició amb Els Verds) i Mecklemburg-Pomerània Occidental (Erwin Sellering de SPD amb coalició amb CDU). Així, per tant i amb els precedents esmentats, els escenaris de govern estan més que oberts.

Resultats. 19 de setembre de 2011

El Senat té 149 escons. Klaus Wowereit guanya les eleccions, el SPD obté 47 econs, en perd 6 respecte 2006. La CDU incrementa els vots i passa de 37 de 2006 a 39 escons. Els Verds també incrementen, sumen 6 escons més; 29 en total. Die Linke baixa, ara 19 escons, en perd 4, i no es reeditarà la coalició de govern ja que SPD+Die Linke no suma majoria. El partit presidit per Philipp Rösler, el FDP -soci de Merkel al govern federal- perd els 13 escons i la representació parlamentària. El Partit Pirata, amb plantejaments més enllà de la protecció de dades i la democràcia directa, obté 15 escons i l’accés per primera vegada al Parlament d’un estat federat germànic. El debat dins les esquerres, majoria al Senat, està servit. Wowereit continuarà sent l’alcalde-governador. Ara haurà de buscar nou soci de govern. Serà Els Verds o CDU. Els dos temes que poden decantar la coalició amb un partit o l’altre són dos megaprojectes de transformació (urbanística) de la ciutat: L’ampliació i allargament de l’autopista urbana A100 i l’ampliació de l’aeroport de Schönefled amb la conseqüent ampliació de rutes que volarien per sobre la ciutat. Amb aquests 2 temes el SPD comparteix interés amb la CDU, amb Els Verds no. Com a dada destacada la divisió est-oest: CDU guanya a l’oest amb un 29’5%, el doble de suport que el partit obté a l’est (14’2%). A l’oest el SPD obté un 28%. El SPD guanya a l’est amb un 28’8%, seguit per Die Linke que obté un 22’6%, en canvi a l’oest Die Linke rep només un 4’3%. Per altra banda i referent als districtes, el SPD i el CDU es reperteixen tots els Ajuntaments a excepció de Friedrichshain-Kreuzberg, a mans de Els Verds. El NPD es manté, a l’oposició, en els 3 Ajuntaments de l’antic est on ja hi estava: Lichtenberg, Marzahn-Hellersdorf i Treptow-Köpenick, però perd els escons a Neukölln (antic oest).