Racisme contra les sol·licitants d’asil

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 12 de juliol de 2013

“No a l’alberg”, “Fora d’aquí”, “Primer els de casa” o “Alemanya pels alemanys”: aquestes van ser algunes de les consignes cridades durant els intents de pogrom que van protagonitzar grups neonazis i gran part del veïnat a les poblacions de Hoyerswerda i Rostock-Lichtenhagen contra les persones sol·licitants d’asil, els anys 1991 i 1992 respectivament, davant dels seus albergs. També són els crits i els atacs verbals que van poder-se escoltar el proppassat 9 de juliol a Berlín, on gran part del veïnat, varis neonazis i el partit neonazi NPD van manifestar-se contra la remodelació d’una escola abandonada per convertir-la en alberg per sol·licitants d’asil.

Des de fa setmanes, operaris i treballadors estan reformant l’institut Max Reinhardt, al carrer Carola Neher del barri berlinès de Hellersdorf. Ha estat en desús durant més de cinc anys, i treballen per convertir-lo en una residència amb capacitat per a 400 persones sol·licitants d’asil i refugiades que han acabat a Alemanya sol·licitant allotjament tot fugint de les seves llars, de la mort o de la persecució. Hellersdorf és el barri més oriental de l’antic Berlín-Est, un barri de Plattenbauten -d’edificis socialistes prefabricats amb panells- a la frontera amb Brandenburg.

Una assemblea instrumentalitzada
En un acte el 9 de juliol, el batlle del districte, Stefan Komoß, del socialdemòcrata SPD, acompanyat per la regidora d’Afers Socials també del districte, Dagmar Pohle, de Die Linke, van realitzar un acte de presentació, una reunió d’informació, amb el veïnat per parlar del projecte. L’assemblea va realitzar-se en els terrenys adjacents a l’escola. Unes 1.500 persones van assistir-hi; d’aquestes, uns 60 neonazis i també uns 200 membres del moviment antifeixista juntament amb persones sol·licitants d’asil de l’acampada d’Oranienplatz. Durant l’acte, la tensió regnava en l’ambient. L’estat d’ànim va ser en tot moment agressiu i la xenofòbia de gran part del públic va generar petites escaramusses. Veïns i veïnes van protagonitzar acalorades i polaritzades discussions entre ells i amb els polítics. La ultradreta va cridar consignes racistes durant varis minuts. Els crits de “Nazis fora” tampoc van faltar. La policia antidisturbis va ser desplegada enmig de la presentació.

El moviment neonazi ha aprofitat el cas de l’alberg per als seus propòsits i la seva campanya, per treure rèdits i esgarrapar nous vots. I és que el principal partit neonazi d’Alemanya, l’NPD, amb representants electes als parlaments regionals de Mecklemburg-Pomerània Occidental i Saxònia, va escalfar l’ambient de l’acte informatiu per instrumentalitzar-lo i per establir un clima de por i odi al veïnat cap a les persones sol·licitants d’asil. En l’acte va participar Sebastian Schmidtke, president de l’NPD a Berlín, que, des del seu lloc al públic, va prendre la paraula i va fer un discurs incendiari i d’odi contra les persones migrants i sol·licitants d’asil. En ocasions, el seu discurs va ser una crida al veïnat a protagonitzar un intent de pogrom, “a salvar Alemanya”. Fins i tot entre les persones que arropaven a Schmidtke, n’hi havia que portaven samarretes amb la inscripció “22.-26. 8. 1992”, referent als dies del pogrom a Rostock-Lichtenhagen. A part de membres berlinesos i de Brandenburg de l’NPD, van assistir a l’acte Maria Fank, companya d’Schmidtke i presidenta estatal de RNF, la secció femenina de l’NDP -que també va orar des del públic- i els principals quadres del grup de camaraderia neonazi strasserista NW Berlín, amb Julian Beyer al capdavant, vestits amb roba de Thor Steinar, Erik & Sons i samarretes amb un smiley amb bigoti hitlerià. L’NPD va repartir octavetes en l’acte i molt del veïnat va corejar les consignes racistes que cridaven. També crits de “traïdors” i “gitanos” a les representants del districte. Fotògrafs antiantifa, acreditats amb carnets de premsa, van retratar el veïnat a favor de l’alberg, a membres d’Antifa i a vàries estudiants de la Universitat Alice Salomon de Ciències Aplicades que assistien a l’acte.

El racisme estructural i les iniciatives ciutadanes
L’oposició veïnal al projecte està creixent. S’ha creat una plataforma contra el projecte d’alberg. Es diu “Iniciativa Ciutadana Marzahn-Hellersdorf” (BMH, en les seves sigles en alemany), la qual està mobilitzant amb èxit el veïnat a través d’octavetes i les xarxes socials, i que rebut moltes adhesions al seu web a Facebook -per sobre de les 1.500. La iniciativa que, al ser una plataforma, pot usar espais municipals, afirma que no està en contra del dret d’asil. Tan sols no vol l’alberg al seu barri: l’eufemisme clàssic del principi de Sant Florià o Nimby (acrònim anglès que significa Not in my back yard). A la vegada publica a Facebook que “els sol·licitants d’asil haurien de ser deportats sistemàticament als seus països d’origen”. La xenofòbia simbòlica enquistada al centre de la societat practica diàriament el racisme dels petits gestos que, amb eufemismes i hipèrboles, criminalitza la pobresa i culpabilitza a l’estranger dels problemes socials i de benestar col·lectiu. De la crisi econòmica i de l’atur. En aquesta línia afirma que la inauguració de l’alberg suposaria “un augment de la brutícia al barri i també l’establiment de xarxes de tràfic de drogues, de prostitució i l’augment dels robatoris”. Alguns veïns diuen que “són ells els qui necessiten ajudes socials i no els refugiats sirians que han de vindre”. “Què podem fer per tancar l’alberg abans que es comencin a matar entre ells?”, pregunta un altre veí a Facebook.

Els neonazis amagats darrere d’“iniciatives neutres”
Nogensmenys, com ha destapat una investigació d’Antifa Berlín, aquesta iniciativa ciutadana de caràcter ultradretà té importants elements neonazis darrere. La Directa ha pogut saber que Thomas Crull, excandidat l’any 2011 a l’ajuntament de Hellersdorf per l’NPD, n’és el responsable de premsa. Un altre dels grans implicats de BMH és Lars Niendorf, membre actiu de NW Berlín i responsable de traginar la bandera del grup a les concentracions que fa. També el regidor de l’NPD a Hellersdorf, Matthias Wichmann, i André Otto, regidor l’any 1998 del partit neonazi la Unió del Poble Alemany (DVU) del magnat bavarès Gerhard Frey, al barri de Lichtenberg i detingut per protagonitzar amb altres membres de DVU, una agressió racista aquell mateix any. Per la seva part, com informa Antifa Berlín, Schmidtke, sota pseudònims és molt actiu a la xarxa fomentant la BMH.

Les autoritats socialdemòcrates no hi veuen racisme
Tant l’alcalde del districte Komoß, com l’alcalde-governador de Berlín, ambdós de l’SPD, com el conseller de Sanitat i Afers Socials de la capital, el democratacristià Mario Czaja van condemnar les accions portades a terme pels neonazis. Tanmateix, van negar que l’origen del problema a Hellersdorf és la presència estructural del racisme al centre de la societat i a la cosmovisió del veïnat, que es mou per estereotips, temors i desconeixement. Komoß va negar també en una entrevista al periòdic Taz que existeixi un ambient propici al pogrom. D’altra banda, en les darreres setmanes, la població txeca de České Budějovice està vivint també un intent de pogrom protagonitzat per grups neonazis contra la població romaní i sinti. L’ambient és global. Després de les protestes xenòfobes contra la conversió de l’institut Max Reinhardt en un alberg de persones sol·licitants d’asil, un grup de veïns i veïnes va crear una pàgina a Facebook de suport al projecte. Es tracta de la iniciativa “Hellersdorf ajuda als sol·licitants d’asil”, que ja ha rebut més de 5.000 adhesions, superant la iniciativa racista. El seu objectiu és fomentar la convivència, la cohesió social i combatre el racisme.

L’NPD prepara noves provocacions
Viatjant amb un bus a varis punts de la ciutat de Berlín on hi ha albergs per persones sol·licitants d’asil, l’NPD pretén manifestar-se aquest dissabte 13 de juliol. L’inici de la gira racista és molt a prop del campament de protesta de persones sol·licitants d’asil a Oranienplatz, al barri de Kreuzberg. Les altres parades són pels barris de Marzahn, Reinickendorf, Spandau i Marienfelde. A l’acampada d’Oranienplatz, erigida a l’octubre de 2012, el col·lectiu de persones sol·licitants d’asil reclama acabar amb el Residenzpflicht, la llei que les confina a viure en centres d’internament -la majoria d’ells en condicions pèssimes i situats a les afores de les poblacions o en antigues casernes militars- i les prohibeix abandonar el lloc de residència assignada i viatjar a altres ciutats. També demanen l’abolició de la prohibició a la qual estan subjectes, tant de buscar feina de manera autònoma com d’accedir a cursos oficials de llengua alemanya. A això cal afegir-hi la fi de les deportacions, del racisme policial i de les targetes de racionament, que les obliga a comprar un tipus de menjar concret i en establiments predesignats -com ara els supermercats de la cadena REWE. Com a darrer punt, l’assemblea d’Oranienplatz demana a les autoritats que s’atorguin permisos de residència a les refugiades i que s’agilitzi el procediment d’asil, ja que el procés acostuma a trigar varis any i representa un desgast psicològic elevadíssim. El camp està amenaçat de desallotjament.

Propaganda NPD. Schmidtke a l'esquerra i Fank a la dreta de la pancarta. Foto: PDFO

Propaganda NPD. Schmidtke a l’esquerra i Fank a la dreta de la pancarta. Foto: PDFO

Més que una punyalada a Oranienplatz

Una disputa entre un veí turc i un refugiat sudanès al campament d’Oranienplatz va acabar el passat 17 de juny amb un apunyelament racista del darrer -al crit de “negre de merda” i en un desplegament policial massiu i avalots.

Uns 300 policies, entre els de paisà i els antidisturbis, van ser desplegats a la zona “per intentar calmar els ànims i separar les parts”. Tanmateix ho van fer emprant gossos sense morrió (que en algun cas van mossegar a varies persones), esprai de pebre, entrant impunement i emprant mots racistes mentre detenien varies persones (amb l’amenaça de deportació) pel campament de refugiats construit des d’octubre de 2012 a la plaça kreuzbergiana d’Oranienplatz, un campament de refugiats que segueix en peu, a causa de la negativa de les autoritats polítiques a abolir, entre altres coses, el Residenzpflicht, la llei que confina a les persones sol·licitants d’asil refugiades, a viure en centres d’internament -la majoria d’ells en condicions pèssimes i situats a les afores de les poblacions o en antigues casernes militars- i les prohibeix abandonar el lloc de residència assignada i viatjar a altres ciutats.

La confusió va plenar pel campament. I varis rumors del fets van escampar-se per l’ambient. Que l’autor de la punyalada fos un membre dels Llops Grisos o un pandillero va propegar-se fins hi tot a les xarxes socials. No està clar. Tanmateix, el campament parla d’atac racista, també ho fan des de varis col·lectius antifeixistes. Part dels refugiats africans se les va tindre amb el veïnat turc de la plaça i viceversa i els activistes van patir per un possible desallotjament del campament. Varies persones van llençar rocs i ampolles a la policia. Poc a poc i amb la retirada parcial de la policia, la situació i la tensió va desescalar. Una manifestació de rebuig a l’atac i al racisme va transcórrer l’endemà per Kreuzberg.

El campament d’Oranienplatz és una acampada enquistada que s’ha tornat invisible per les autoritats polítiques, que deixen passar el temps i no prenen decisions per no haver-se de comprometre ara que s’acosten eleccions. I una protesta ignorada també pels grans mitjans de comunicació i per la majoria de la societat alemanya benestant. Darrerament, fins hi tot bona part del veïnat turc de la plaça el comença a veure amb mals ulls.”L’acampada s’ha d’acabar ja. Han de marxar ja d’aquí” diu un client d’una teteria turca propera. “Els negres són molt sorollosos i a vegades ens molesten les dones”. “La plaça és plena d’escombraries i rates i l’acampada s’ha convertit en refugi dels camells de Görlitzer Park, que es barregen amb els manifestants”, diu. Les tensions entre el veïnat i els acampats van en augment i les formes d’actuar del sistema legal, inclosa la policia, ho intensifiquen.

Cordó policial i entrada al campament. Foto: Roger Suso

Cordó policial i entrada al campament. Foto: Roger Suso

Desplegament de la policia amb gossos. Van mossegar a varies persones. Foto: Roger Suso

Desplegament de la policia amb gossos. Van mossegar a varies persones. Foto: Roger Suso

Desallotjament de la plaça amb gossos. Foto: Roger Suso

Desallotjament de la plaça amb gossos. Foto: Roger Suso

Policia de paisà amb la llençadora d'esprai pebre. Foto: Roger Suso

Policia de paisà amb la llençadora d’esprai pebre. Foto: Roger Suso

Milers de persones es manifesten a Berlín contra el brutal desnonament a la família Gülbol

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 14 de febrer de 2013

La família Gülbol ha estat desnonada per la força. Un enorme contingent de cinc centenars d’agents de la policia han barrat el pas des de les 7 del matí a més de 1.000 manifestants que intentaven aturar el desnonament de la família berlinesa d’origen turc al carrer Lausitzer 8, del barri de Kreuzberg. La intervenció de la policia per executar l’ordre judicial ha estat brutal, emprant pas pebre, porres, emprant tàctiques de kettling i realitzant varies detencions. Un helicòpter ha estat utilitzat per sobrevolar la zona i varies estacions de metro i bus han estat clausurades en hores puntes per la policia. Diversos pneumàtics i quatre cotxes han estat cremats a Kreuzberg i varies manifestacions espontànies d’indignació han transcorregut pel barri.

L’acció de la policia indica “que l’augment exponencial del preu dels lloguers per l’especulació, el desplaçament del veïnat a causa dels efectes negatius de la gentrificació i els desnonaments no són tractats com un problema social, sinó com un problema de seguretat pura, i la desobediència civil com a criminalitat. Per la policia i el ministre de l’Interior de Berlín, Frank Henkel (CDU), els interessos econòmics de l’empresa immobiliària passen per davant al dret a l’habitatge”, ha comentat davant la premsa Ali Gülbol, pintor de 41 anys, pare de família i inquilí desnonat del carrer Lausitzer.

Ali Gülbols fent una roda de premsa al carrer després de ser desnonat. Foto: Roger Suso

Ali Gülbols fent una roda de premsa al carrer després de ser desnonat. Foto: Roger Suso

La família Gülbol portava dècades vivint al numero 8 del carrer Lausitzer. Segons comenta Gülbol, sempre havien pagat el lloguer i d’acord amb el propietari del pis, l’any 1999, el mateix Ali va sanejar i restaurar el pis, per 20.000 euros -amb l’ajuda de familiars i amics-, sense que això suposes un augment de la mensualitat. Després d’un canvi de propietari el 2006, l’augment del lloguer pels Gülbol va ser de 93 euros més al mes, fent un total de 715. André Franell, de 41 anys, nascut a Berlín com Ali Gülbol, va comprar l’edifici en una subhasta bancària. Amb reticències Gülbol, va acceptar l’increment i amb dificultats va seguir pagant el nou preu del lloguer. Tanmateix, “Franell va voler fer-nos fora i per poder especular amb noves inquilines”. Un retard en un pagament va ser el pretext de Franell per portar a Gülbol a judici i un jurat va dictaminar el 2012, que Franell tenia el dret a expulsar a la família Gülbol. Avui, la policia ha executat la sentència i la família Gülbol ha quedat al carrer.

Policia berlinesa fent un cordó policial durant el desnonament. Foto: Roger Suso

Policia berlinesa fent un cordó policial durant el desnonament. Foto: Roger Suso

Emmirallades amb les mobilitzacions ciutadanes de l’Estat espanyol i seguint el model de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi (PAHC), 20 iniciatives del districte, associacions veïnals i també amb el suport del club de futbol Türkiyemspor Berlín, varis grupuscles d’esquerres, Kotti&Co, centenars de veïns, veïnes i petits comerciants, així com polítics de Die Linke (Hakan Tas i Halina Wawzyniak), Els Verds (Turgut Altug i Katrin Schmidberger) i Pirates (Fabio Reinhardt i Simon Kowalewski) del barri, van signar declaracions de solidaritat amb la família Gülbol i van participar en les accions d’aquesta aliança anomenada Zwangsräumung verhindern (Evitant desnonaments) per aturar el desnonament. Des de 2012, hi ha una mitjana de 23 desnonaments per dia a la ciutat de Berlín. L’aliança reclama a l’Ajuntament que resolgui la situació políticament i no policialment.

Més fotos

Manifestants a l'estil PAHC contra el desnonament. Foto: Roger Suso

Manifestants a l’estil PAHC contra el desnonament. Foto: Roger Suso

Ràtzia policial a Alemanya a fotoperiodistes freelance

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 7 de febrer de 2013

Centenars d’agents de la policia van ser desplegats ahir de matinada per tota Alemanya en una ràtzia contra 9 fotoperiodistes. En la batuda, entre amenaces i intimidacions, es van registrar domicilis, confiscar ordinadors, càmeres i discs externs, es van copiar milers de dades i fotografies i es van petar arxius encriptats. Amb el pretext de “la recerca de sospitosos i de buscar evidències i proves de l’agressió a un agent i d’enfrontaments entre manifestants i policies durant una manifestació”, la fiscalia de Frankfurt am Main va emetre la polèmica ordre judicial. El fiscal va justificar la ràtzia als fotoperiodistes perquè en aquesta manifestació, un policia va resultar greument ferit.

 La manifestació anticapitalista va ser la del 31 març de 2012 a Frankfurt, coneguda com M31, i va ser organitzada per una altre sèrie de sindicats i grups autònoms. El moviment Blockupy que reuneix diversos grups d’esquerres –del partit polític socialista Die Linke, indignades, grups autònoms de diversa temàtica, sindicats a grups d’Antifa també hi va participar. La convocatòria de Blockupy Frankfurt reclamava l’ocupació d’espais públics en protesta per la política d’empobriment de la Troika i Merkel i va aplegar milers de manifestants vinguts d’arreu d’Alemanya i d’Europa.

Moment de la manifestació anticapitalista M31. Foto: Björn Kietzmann

Moment de la manifestació anticapitalista M31. Foto: Björn Kietzmann

Els fotoperiodistes independents assaltats, com ara Björn Kietzmann, PM Cheung, Christian Mang o Christian Jäger, treballen tots de freelance per periòdics com el Tagesspiegel (liberal-esquerrà), la taz, die tageszeitung (cooperatiu i d’esquerres), el neues deutschland (d’esquerres), el junge Welt (alternatiu i esquerrà), el Frankfurter Rundschau (liberal-esquerrà), el Der Spiegel (liberal) o la dpa (l’agència alemanya de notícies), entre d’altres.

“Aquesta batuda representa no només una greu violació dels drets fonamentals, sinó també una violació massiva de la llibertat de premsa” sosté Cheung. “Els reporters gràfics no som auxiliars de policia ni som una botiga d’autoservei, quan es tracta de proves” afirma Cheung. Els fotoperiodistes van titllar l’acció d’indignant i com una violació de la llibertat de premsa, van exigir la devolució immediata del material confiscat i van denunciar que la còpia de dades és il·legal. També van criticar que les ordres de registre es van emetre com “una batuda a fotògrafs, com si no fossin periodistes”, per saltar-se la llei i posar en marxa les ràtzies polítiques tot pervertint la interpretació del què és llibertat de premsa i la inviolabilitat de les fonts. Donada la circumstància, els fotoperiodistes revelen un possible ús il·legal de fitxers polítics policials de persones i periodistes no fitxades i sense antecedents.

Tant sindicats, com associacions de premsa i periodistes, van condemnar i lamentar la ràtzia policial i van considerar l’ordre de la fiscalia de Frankfurt “completament inacceptable”. “Al més estil Putin, això és el principi d’una onada de més intimidació i criminalització no tant sols als fotoperiodistes independents i freelance, sinó per tota la premsa lliure”, sostenen.

La batuda al cantant de Normahl
El mateix dimecres, la població suabiana de Winnenden, a l’Estat de Baden-Württemberg, va ser escenari també d’una batuda policial a Lars Besa, el cantant del grup de punk format als anys 80 Normahl, per presumptes cançons amb lletres antipolicials i glorificació de la violència. Besa va denunciar “l’aplicació d’una doble vara de mesurar quan es tracta de punks antisistema o neonazis racistes”.

Full del protocol de registre a Kietzmann amb el material incautat. Foto: Björn Kietzmann

Full del protocol de registre a Kietzmann amb el material incautat. Foto: Björn Kietzmann

Les marxes neonazis arriben a Magdeburg

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 17 de gener de 2013

El passat 12 de gener, uns 1.000 neonazis van arribar a Magdeburg, la capital de Saxònia-Anhalt, per participar en un dels esdeveniments més importants de l’extrema dreta del país. Un ampli desplegament policial de 2.000 agents va intentar garantir que les antifeixistes no arribessin al lloc reservat per als neonazis, que van desfilar amb música de Wagner pel Parc Industrial SKET del barri de Salbke i no van parar de fer fotografies de les contramanifestants. Després de dos anys de victòries antifeixistes a Dresden on es va aturar la marxa neonazi més gran d’Europa, el moviment neonazi i el partit NPD, han trobat a la ciutat de Magdeburg l’alternativa a Dresden per la marxa i pels actes revisionistes i de glorificació del feixisme alemany.

Tot i així, els bloquejos, els sit-ins i els actes de desobediència civil d’unes 14.000 activistes contramanifestants van aconseguir que la marxa fúnebre no passés pel centre de la ciutat. Al llarg del dia es van viure enfrontaments entre antifeixistes i les forces de seguretat. La policia va utilitzar esprai de pebre i canons d’aigua contra grups Antifa per defensar el dret de manifestació dels neonazis i impedir els bloquejos de carrers que el moviment antifeixista portava a terme.

A les ciutats de Pforzheim, Kassel, Darmstadt, Hamburg i Swinemünde/Świnoujście –poblacions on els brutals bombardeigs nord-americans i anglesos de finals de la Segona Guerra Mundial van causar més de 11.000 morts a cada ciutat– el moviment antifeixista, moviments socials, sindicats, alguns partits polítics i grups eclesiàstics han aconseguit amb gran èxit i des de fa anys mobilitzar-se i impedir les marxes neonazis de dol amb bloquejos massius de carrers i rutes d’accés.

Des de finals dels 90, els nazis han interferit en els actes en memòria de les víctimes dels bombardeigs aliats a les ciutats alemanyes. El moviment neonazi porta molts anys banalitzant la història i explotant els bombardeigs per als seus propis fins –relativitzaven la culpabilitat alemanya en la Segona Guerra Mundial i se’n reivindicaven víctimes.

Tot i l’èxit de les mobilitzacions populars en barrar els peus als neonazis, al racisme i al revisionisme, entre les convocants de l’acció antifeixista del passat dia 12, amb el rerefons del cas NSU, no es parla de victòria, ja que tot i haver pogut evitar parcialment les traves policials i judicials que se’ls hi van posar per portar a terme el bloqueig, la marxa fúnebre hitleriana pel bombardeig va transcórrer, de nou, a Magdeburg.

Bloqueig d'Antifa als accessos de Magdeburg. Foto: mdnaxifrei

Bloqueig d’Antifa als accessos de Magdeburg. Foto: mdnazifrei

Assassinades a París tres activistes kurdes (II)

Les marxes kurdes de dol fan ressonar el conflicte al conjunt d’Europa

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 11 de gener de 2013

Milers de persones han sortit als carrers de París, Estrasburg, Metz i Marsella en rebuig a l’assassinat a París de les tres activistes kurdes. Un clam de solidaritat internacional i una marxa de dol del poble kurd expatriat, mentre esperen, enrabiades, les primeres conclusions de la fiscalia francesa sobre l’autoria de les morts. A Berlin, prop de 2.000 persones s’han manifestat en memòria de Sakine Cansiz, Fidan Dogan i Leyla Söylemez; per l’alliberament d’Abdullah Öcalan i contra la històrica guerra bruta de l’Estat turc. La majoria de les persones participats eren membres de la comunitat kurda de la ciutat i la presència de dones ha estat molt remarcable.

La manifestació, iniciada a Hermannplatz, al barri de Kreuzberg, ha transcorregut pels principals carrers del barri, passant per davant els principals bancs i establiments comercials turcs de la ciutat. La manifestació ha estat convocada pel Comitè de Solidaritat amb el Kurdistan de Berlín (YXK-Berlín) i ha estat secundada pel moviment Antifa, per diverses organitzacions socialistes, comunistes, trotskistes i socialdemòcrates i internacionalistes de la comunitat kurda, turca i alemanya, i per les persones sol·licitants d’asil acampades en protesta a Oranienplatz. La nit anterior a la marxa, la façana de l’antiga l’ambaixada turca de Berlín va ser atacada, sense incidències destacades, amb un còctel molotov. També hi ha hagut manifestacions a Stuttgart, Frankfurt am Main, Dortmund, Londres, Estocolm i Istanbul.

Europa com escenari del conflicte turc-kurd
El conflicte armat entre l’Estat turc i l’esquerra kurda ja fa temps que ha traspassat els escenaris d’Istanbul, la península d’Anatòlia i la frontera nord de l’Iraq i l’Iran. La intensificació del conflicte des l’estiu de 2011 i la guerra civil siriana, han provocat que, a diversos països europeus, especialment Alemanya, França, Suècia, el Regne Unit, els Països Baixos i Suïssa, la tensió hagi incrementat, exponencialment, entre bona part de la comunitats turca i kurda resident als països. Almenys uns quatre milions de turcs i aproximadament 800.000 kurds de tres generacions diferents viuen a Alemanya. Fins a 250.000 turcs i 150.000 kurds viuen a França. Unes 95.000 persones provinents del Kurdistan viuen a Suècia, a més de 120.000 assiris/siríacs provinents de la mateixa regió. Qualsevol escalada del conflicte turc-kurd té des de sempre la seva ressonància les principals ciutats europees, que es converteixen en escenaris de multitudinàries manifestacions i d’accions d’agitació política de tots colors. Per una banda, marxes en solidaritat amb el Kurdistan, contra les matances de l’exèrcit turc, per protestar contra la política de la UE i de l’OTAN de suport incondicional al terrorisme d’Estat turc i per exigir l’alliberament d’Abdullah Öcalan, el líder del PKK. Per l’altra banda, marxes en suport a les forces armades otomanes i al govern democratamusulmà d’Erdogan, per la unitat de Turquia i la negació del Kurdistan i contra el moviment independentista kurd i el PKK.

Emmarcades en un espiral d’acció, reacció i represàlies, la majoria de manifestacions han acabat en ball de bastons, escaramusses entre les parts i la policia i desenes de persones detingudes. Addicionalment, la majoria d’enfrontaments i escaramusses entre comunitats han estat descrites entre el moviment idealista turc, conegut com a Llops Grisos i grups escindits del PKK -com els Falcons de la Llibertat del Kurdistan (TAK)-, i les Joventuts Apoistes -Apo és l’àlies d’Öcalan.

Altres esdeveniments destacats
A finals dels anys 80, el PKK va estar col·laborant amb l’Exèrcit Secret Armeni per a l’Alliberament d’Armènia (ASALA) en la seva campanya a França. L’acció clandestina dels serveis secrets turcs (MIT) contra l’esquerra kurda va traduïr-se en l’assassinat a París d’activistes kurds. Mustafa Aktas, membre del PKK, va morir allà el 1985; el 1987, Hüseyin Akagündüz, un líder kurd, va ser mort a trets. Durant els anys 90, es comença a reportar a Europa les primeres activitats relacionades amb el PKK, els Llops Grisos i els seus entorns: diversos bancs turcs són atacats així com mesquites d’ambdues comunitats. L’any 1993 a Munic, un grup armat va ocupar en nom del PKK el consolat turc i durant diverses hores van retenir com a ostatges a una vintena de persones per exigir al canceller Helmut Kohl una declaració pública a favor del Kurdistan. Els assaltants van acabar rendint-se a la policia.

Mesos després dels fets de Munic, tant el govern de Kohl com el de François Mitterrand a l’Estat francès van prohibir l’organització i els seus símbols i va considerar el PKK com a grup terrorista. En canvi els Llops Grisos i els seus símbols turanistes no estan prohibits a la UE. La il·legalització va provocar una onada de protestes massives i contramanifestacions per tota Europa. L’any 1999, després del segrest d’Öcalan quan es trobava en una seu diplomàtica grega a Kenya pels serveis d’intel·ligència turcs i el seu empresonament, Berlin va ser escenari de multitudinàries protestes de rebuig a la seva detenció davant les ambaixades de Turquia (situada al districte de Mitte) i d’Israel (situada a Schmargendorf). La tensió va arribar al clímax quan agents de seguretat israelians de l’ambaixada van obrir foc real contra diverses desenes de manifestants kurds que van irrompre a la finca de la seu diplomàtica, després de conèixer un agraïment del premier turc d’aleshores, Bülent Ecevit -conegut també per ordenar la invasió de l’exèrcit otomà a Xipre el 1974- al govern israelià de Benjamin Netanyahu per la captura d’Öcalan. El balanç aleshores va ser de quatre persones mortes i diversos ferits.

La marxa de dol a Hermannplatz. Foto: Roger Suso

La marxa de dol a Hermannplatz. Foto: Roger Suso

Assassinades a París tres activistes kurdes (I)

L’assassinat de tres activistes kurdes a París torpedeja les converses de pau entre Turquia i el PKK

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 10 de gener de 2013

Tres activistes kurdes han estat assassinades d’un tret al cap i al pit aquesta passada matinada a París. Les víctimes són Sakine Cansiz, una de les fundadores del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), estreta col·laborada del líder del PKK Abdulah Öcalan, exmembre de la guerrilla feminista de l’organització a Síria i responsable del moviment de dones del PKK a Europa; Fidan Dogan, representant a França del Congrés Nacional Kurd (KNK) i intermediària amb les institucions de Brussel·les; i l’activista Leyla Söylemez. Les tres dones han estat trobades “executades” a un pis del Centre d’Informació del Kurdistan a París, al carrer la Fayette, en el 10è arrondissement, prop de l’estació de trens de Gare du Nord. Cansiz i Söylemez estaven de pas per la capital francesa.

Els assassinats s’han produït dies després que el govern turc del democratamusulmà de Recep Tayyip Erdogan admetés estar dialogant amb el PKK i amb Öcalan, empresonat i aïllat des de 1999 a l’illa-presó d’Imrali sobre amnisties, reconeixement de l’autogovern kurd al sud-est d’Anatòlia i desmobilització de l’exèrcit i les guerrilles del PKK de posicions estratègiques del Qandil, de Diyarbakir/Amed i de Çukurca. Les morts arriben també en un moment d’auge de les Unitats de Protecció Kurdes (YPG), les milícies que defensen els interessos kurds i les zones d’autogovern kurd alliberades en context de guerra civil siriana.

Alguns representants de l’activisme kurd d’esquerres han acusat Turquia d’estar darrere dels assassinats. Recorden les paraules d’Erdogan acusant Paris i Berlín “de no fer prou contra el moviment independentista kurd i les activitats del PKK de recol·lecció de finançament” i consideren les morts “una acció més de la guerra bruta d’Ankara al poble kurd”. Consideren que hi ha prous precedents de l’acció clandestina dels serveis secrets turcs (MIT) contra l’esquerra kurda i recorden també els assassinats a París d’activistes kurds. Mustafa Aktas, membre del PKK, va morir allà el 1985, el 1987, Hüseyin Akagündüz, un líder kurd, va ser mort a trets. Adicionalment, l’activisme kurd fa memòria dels assassinats d’Abdul Rahman Ghassemlou -cap del Partit Democràtic del Kurdistan Iranià (PDKI)- el 1989 a Viena i l’atemptat el 1992 al restaurant Mykonos de Berlín pels serveis d’intel·ligència d’Iran. Tanmateix, el passat octubre, les autoritats franceses van detenir a Adem Uzun, líder del PKK a Europa.

Tampoc descarten, la participació de “L’Estat profund” o la trama Ergenekon -una conxorxa conspirativa kemalista i patriòtica amb l’objectiu de derrocar el govern del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) d’Erdogan i fer fracassar el diàleg entre les parts. Fins i tot hi ha qui menciona la possible involucració dels Llops Grisos, una organització neofeixista i ultranacionalista turca de caràcter semi-paramilitar activa des dels anys 70, responsable de varis assassinats polítics i amb connexions al Partit del Moviment Nacional (MHP), la tercera força al parlament d’Ankara.

Per la seva part, el govern i la premsa comercial turca ha descrit l’assassinat com una “lluita interna” entre activistes kurds amb la intenció “de fer descarrilar les converses de pau” i han recordat la desaprovació de Cansiz a l’execució de Mehmet Sener, membre del PKK, per part de la cúpula dirigent.

Unes 500 persones s’han concentrat aquest dijous al carrer la Fayette de París per protestar pels assassinats tot entonant consignes com “Totes som el PKK!” i “Turquia assassina, Hollande còmplice!”. També hi ha hagut petites concentracions a Berlín i Estocolm. En qualsevol cas, les negociacions entre les parts han quedat torpedejades.

Els canvis de nom dels carrers de Berlín generen un debat encès sobre la memòria històrica

Nota: Article publicat al web d’Extramurs.cat el 31 de desembre de 2012

El veïnat del carrer Treitschkestraße, al barri berlinès de Steglitz, va pronunciar-se majoritàriament en contra del canvi de nom del carrer. El proppassat dimecres 19 de desembre, l’ajuntament de Steglitz, governat pel democratacristià Norbert Kopp amb coalició amb Els Verds, va donar a conèixer els resultats de la votació per correu realitzada després de més de 15 anys de debats. De les 428 persones residents amb dret a vot a aquest carrer de gairebé un kilòmetre de llarg i situat perpendicularment prop de l’avinguda comercial Schloßstraße i del curiós edifici Bierpinsel, 305 van anar a votar, el 71% del veïnat. El recompte va donar els següents resultats: 15 vots nuls, 64 vots a favor i 226 en contra. Amb aquests resultats, el 74% del veïnat es va manifestar en contra del canvi de nom i en mantenir el carrer dedicat a Heinrich von Treitschke (1834-1896), i en el qual també s’hi ubica el parc en honor al historiador i diplomàtic Harry Bresslau. Un resultat esperpèntic. Von Treitschke va ser un historiador i polític patriòtic destacat en l’època de l’Alemanya Imperial, famós per les seves tesis antisemites i per encunyar la frase “Els jueus són la nostra desgràcia”, adoptada posteriorment per Julius Streicher com a slogan pel periòdic nazi Der Stürmer. En canvi Bresslau, va ser l’antítesi acadèmica de von Treitschke -el va rebatre historiogràficament- i va manifestar-se sempre a favor de la integració de la comunitat jueva a l’Estat alemany.

Tot i així i això, les voluntats de denominar el carrer amb altre nom segueixen intactes, tan al barri com a tota la ciutat. El grup de l’SPD al consistori, amb el recolzament de Els Verds, va anunciar, un dia després de fer-se públics els resultats, que per al proper any, presentaran una nova iniciativa política en ferm per treure a von Treitschke del nomenclàtor. La nova sol·licitud, més explicita i presentant una alternativa, advocarà pel nom de carrer Bisbe Kurt Scharf. Scharf va ser un bisbe protestant de Berlín, opositor al nazisme, va mediar entre l’Alemanya de l’Oest i Polònia i va dedicar-se a visitar a presos a les presons, especialment a interns de la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF).

Si bé és cert que a Alemanya no hi ha cap carrer o plaça dedicat als líders del nazisme, i que fins hi tot el lloc on estava situat el búnquer on Adolf Hitler es va suïcidar és un simple pàrquing on només hi ha una placa informativa, encara queden noms de col·laboracionistes, antisemites o governadors colonials en el nomenclàtor, i moltes reticències politicoburocràtiques per canviar-los. En contrapartida, la majoria de carrers de l’antiga Alemanya de l’Est dedicats a Stalin o a Lenin han estat reanomenats. A Berlín, a l’antic est, queden tanmateix, carrers dedicats a la resistència armada d’esquerres al nazisme, com per exemple als grups de Harro Schulze-Boysen o de Herbert Baum.

A la capital federal, més enllà de Treitschkestraße, hi destaca el cas de l’avinguda que duu el nom de Paul von Hindenburg, també a Steglitz, la Hindenburgdamm. Von Hindenburg, va ser mariscal durant l’Imperi alemany i la Primera Guerra Mundial i el President -monàrquic i conservador- de la República de Weimar del 1925 al 1934. L’any 1933, enmig d’un clima dramàtic de pre-guerra civil i de mobilització de les SA i dels Cascs d’Acer de Franz Seldte, von Hindenburg, pressionat pel partit conservador, capitalista industrial, agrari i antisemita d’Alfred Hugenberg (DNVU), el partit centrista, catòlic i burgés de Franz von Papen (Zentrum) i el ministre de la Guerra Kurt von Schleicher -per tal d’arraconar els partits marxistes del govern, va nomenar canceller a Hitler, per formar “un govern de concentració nacionalista, dretà i reaccionari” -com el va anomenar Eugeni Xammar. Les crítiques a Hindenburgdamm mai han cessat. Al barri de Tempelhof, lloc on es trobava ubicat l’antic i històric aeroport homònim, encara hi ha un bon grapat de carrers amb noms d’aviadors de combat de la Primera Guerra Mundial, incloent-hi un carrer dedicat a Manfred von Richthofen, “El Baró Roig”, un as de l’aviació i heroi de guerra alemany. Tanmateix, el debat de canviar el nomenclàtor en aquest barri és inexistent.

Paral·lelament a l’existència d’aquests casos, destaquen les reticències del consistori berlinès, després de dècades de debat, de canviar el nom del carrer Gabelsbergerstraße (en honor al taquígraf Franz Xaver Gabelsberger), al districte de Friedrichshain, a Silvio Meier, dissident de l’Alemanya de l’Est, okupa i activista veïnal assassinat per neonazis el 1992 a l’estació de metro de Samariterstraße. En els últims 10 anys, només tres carrers han canviat de nom. L’any 2003, el carrer Seebergsteig a Wilmersdorf, en honor al sacerdot antisemita Reinhold Seeberg, va passar a anomenar-se Toni-Lessler-Straße, en record a un mestre d’educació primaria del barri. L’any 2008, un segment del carrer Kochstraße del barri de Kreuzberg, davant de l’edifici de l’editorial Axel Springer, va ser anomenat carrer Rudi Dutschke, dedicat al sociòleg marxista i líder estudiantil del maig del 68 berlinès. I per últim, l’any 2010, el passeig a la vora del riu Spree a Kreuzberg, dit Gröbenufer, en honor a Otto Friedrich von der Groeben va ser reemplaçat per May-Ayim-Ufer. Von der Groeben va ser el fundador de Costa d’Or Brandemburguesa, una colònia prussiana de 1682 a 1717 a l’actual Ghana, on des de la població de Gran Fredericksburg, avui Princes Town, va dedicar-se al tràfic d’esclaus a gran escala. May Ayim va ser cofundadora del moviment afroalemany i poeta. I és que els nomenclàtors no deixen de ser miralls de les societats.

Treitschkestraße amb Harry-Bresslau-Park. Foto: Roger Suso

Treitschkestraße amb Harry-Bresslau-Park. Foto: Roger Suso

Nou intent a Alemanya de prohibir el partit neonazi NPD

Nota: Article publicat al web del Setmanari DIRECTA el 17 de desembre de 2012. En castellano a La Marea.

A petició dels governs dels 16 Estats federats alemanys, la cambra alta del poder legislatiu, el Bundesrat, on s’hi representen els Länder, ha decidit gairebé unànimement iniciar un nou procés per prohibir al neonazi Partit Nacional Democràtic d’Alemanya (NPD). Tot i el consens la setmana passada a la conferència de ministres de l’Interior dels Länder a Rostock-Warnemünde -tots els titulars dels ministeris són, o del partit socialdemòcrata SPD o del democratacristià CDU- per presentar una sol·licitud d’il·legalització del partit davant el Tribunal Constitucional de Karlsruhe, la cancellera democratacristiana Angela Merkel, ha expressat les seves reticències davant aquest procés i ha recordat que un altre similar ja va fracassar l’any 2003. Els Länder, a través del senat, han votat la decisió de formular la petició de prohibició, independentment de si el govern de Merkel ho farà també o no. Segons ha informat l’executiu bipartit, la seva decisió es produirà durant el primer trimestre de 2013. Només l’Estat de Hessen s’ha abstingut. Pel ministre de Justícia de Hessen, el liberal Jörg-Uwe Hahn, “la il·legalització no soluciona el problema de l’extremisme de dretes”. Hahn (FDP), “tem que el procés d’il·legalització, malgrat ser legítim, resulti contraproduent”. El Bundesrat, el Bundestag (el Parlament) i el govern són els tres òrgans facultats constitucionalment per fer peticions d’inconsititucionalitat d’un partit al Tribunal de Karlsruhe.

Per què ara?
El descobriment, fa un any, de la cèl·lula terrorista neonazi Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU), ha precipitat el procés d’il·legalització de l’NPD després de que hagin quedat demostrats els seus vincles, logístics, amb l’NSU. En concret a través de Ralf Wohlleben, membre i dirigent de l’NPD i sospitós de formar part de l’estructura de l’NSU. La cèl·lula neonazi, que tenia la seu a Zwickau, és responsable d’una desena d’assassinats comesos en diferents ciutats alemanyes entre el 2000 i el 2007 de vuit persones d’ascendència turca, una de grega i d’una agent de policia, de l’atemptat amb bombes de claus al barri turc de Colònia (Mülheim), de l’atac a la comunitat jueva russòfona de Düsseldorf, dels atacs a seus del partit socialista Die Linke, d’atracaments a bancs, de fabricació d’explosius i d’apologia al nazisme. Més enllà de les sospites de passivitat i inoperància de la policia, ha quedat al descobert que l’NSU també tenia confidents en les agències d’espionatge estatal i que existia connivència entre la cèl·lula neonazi i la divisió intel·ligència de l’Estat de Turíngia.

Els precedents
L’any 2001 el govern de Gerhard Schröder va sol·licitar la prohibició de l’NPD, però una resolució l’any 2003 del Tribunal Constitucional, ho va rebutjar amb l’argument que, si s’il·legalitzava l’NPD, es posava en perill la xarxa d’agents infiltrats al partit. El tribunal també va considerar aleshores que l’abundància de talps dels serveis d’espionatge a les files de l’NPD impedia determinar si les activitats il·legals demostrades per l’acusació eren espontànies o es devien a la influència en el partit de les persones pagades per l’Estat. Tanmateix, el nou procés de prohibició que s’inicia ara, s’ha caracteritzat pel fet que els serveis d’espionatge, al llarg d’aquest any, han retirat molts dels seus infiltrats al partit.

A Alemanya no es duu a terme una il·legalització d’un partit polític “que actuï contra els fonaments de l’ordre constitucional”, des de l’any 1956. Solament han prosperat dos processos d’il·legalització. El primer, l’any 1952 contra el Partit Socialista del Reich (SRP) d’Otto Ernst Remer -el partit successor del partit nazi i amb forts lligams amb el Moviment per la Unió del feixista britànic Oswald Mosley. El segon, contra el Partit Comunista d’Alemanya (KPD) el 1956 a l’Alemanya de l’Oest.

Les cares de l’NPD
L’NPD va ser fundat l’any 1964 a Hannover, com a reagrupament entre totes les formacions polítiques nacionalsocialistes i nacionalpatriotes existents a l’època a l’Alemanya de l’Oest i els antics sectors de l’SRP. Des de 2009, l’altre gran partit d’extrema dreta alemany, la Unió del Poble Alemany (DVU) del magnat de Baviera Gerhard Frey, forma part de l’NPD, després d’un llarg procés de col·laboracions i fusions. L’actual líder és Holger Apfel, té una militància de 6.000 persones afiliades i als parlaments regionals de Mecklemburg-Pomerània Occidental i Saxònia, l’NPD hi té presència de representants electes.

L’NPD és un partit neonazi, racista, nacionalista völkisch, antisemita, islamòfob, antiestrangers, revisionista i que empara als grups violentes neonazis. En l’última gran batuda policial contra aquesta mena de grups, enguany a l’Estat de Rin del Nord-Westfàlia, van ser descoberts més de 1.000 cartells electorals de l’NPD en locals de col·lectius de camaraderia. La formació política ha estat condemnada per un jutjat del contenciós administratiu a pagar més d’un milió d’euros per practiques irregulars de doble comptabilitat en les seves finances i els seus diputats com Udo Pastörs, Michael Andrejewski o el mateix Apfel, a part d’estar totalment aïllats de l’activitat política als parlaments de Schwerin i Dresden pels seus colegues, es dediquen a grunyir i fer-se la víctima.

L’NPD també dóna cobertura a l’establiment del que la militància neonazi anomena “zona nacional alliberada” (National befreite Zone), un indret autogestionat habitat per neonazis i simpatitzants, on s’ha expulsat a la comunitat estrangera i jueva i part del veïnat opositor, i que treballa en xarxa per establir el Quart Reich. Els principals exemples d’aquest fenomen es troben a Berlín, concretament al barri de Schöneweide, on s’hi concentren fins a 10 punts d’infraestructura nacionalsocialista i hi viu el cap de l’NPD berlinès Sebastian Schmidtke; o al petit poble de Jamel, al mar Bàltic -on fins hi tot hi ha una senyal de carreteres apuntant i exaltant les principals ciutats de l’imperi Alemany anterior a 1914 i la petita ciutat fronterera austríaca de Braunau am Inn, lloc de naixement d’Adolf Hitler.

El doble joc de l’Estat
“L’estratègia dels governants polítics és creure que il·legalitzant el partit neonazi s’acaba i es combat el neonazisme, que ha estat menystingut durant dècades” apunta la politòloga berlinesa Martina Borowski. “L’Estat ha estat finançant el partit a través d’informants i talps, que han invertit part dels diners públics en el partit, i s’ha desentès al mateix temps de les activitats clandestines i violentes de la militància i les persones simpatitzants” afirma Borowski. “La il·legalització de l’NPD pot provocar una radicalització tant de les bases com d’Apfel, pot dificultar el monitoreig de les seves activitats i pot provocar-ne un creixement entre les seves bases sociològiques”. Segons sosté Borowski, a causa de l’escàndol del NSU, la tàctica dels polítics professionals és penjar-se la medalla proscrivint l’NPD, en canvi, en cap cas s’ha posat sobre la taula la reforma, reestructuració o dissolució dels serveis d’intel·ligència, esquitxats pel cas NSU i exemple paradigmàtic que l’absència d’una desnazificació total en els àmbits de la policia i la intel·ligència després del Tercer Reich –tolerada pels Aliats- ha contribuït a una continuïtat institucional a Alemanya que, encara avui, perdura.

Membres de l'NPD manifestant-se a Rostock-Warnemünde. Foto: Reuters

Membres de l’NPD manifestant-se a Rostock-Warnemünde. Foto: Reuters

EXIT, una sortida pels neonazis penedits a Alemanya

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 296 de 28 de novembre de 2012, Quaderns d’Illacrua 129, pàgina 6. La peça acompanyava una altra de Bertran Cazorla sobre una altra estratègia de la lluita contra la ultradreta, els outings.

De petit, a Gabriel Landgraf li fascinaven les històries i les aventures del seu avi. Li encantava escoltar-lo i saber més coses de les seves gestes, militars, i del seu amor per Alemanya. S’identificava de ple amb el seu avi i s’emprenyava quan a l’escola li explicaven la història de la Segona Guerra Mundial, ja que s’ho prenia com un atac personal al seu avi, un convençut nacionalsocialista. De jovenet, Landgraf, a través de la grada ultra de l’estadi de futbol del Hertha Berlín hi va accedir i durant molts anys va ser membre actiu de l’escena neonazi de Berlín. L’any 2003 va fundar el col·lectiu de camaraderia Berliner Alternative Süd-Ost (BASO), encarregats de produir material de propaganda en memòria del qui va ser cap de les SA i autor de la lletra de l’himne del partit nazi i, de fet, himne nacional d’Alemanya des de 1933 fins a 1945, Horst Wessel, i responsables de diversos atacs amb amb còctels molotov a restaurants vietnamites i a locals d’Antifa de la ciutat. Va estar buscat per la policia i poc a poc va començar a tenir dubtes pel que fa als continguts i mètodes per la proclamació del Quart Reich, fins que a l’any 2005, penedit, va demanar ajuda per sortir de l’escena neonazi. Ara amb 35 anys, Landgraf té encara causes pendents amb la justícia i treballa explicant les seves experiències per l’associació EXIT, que ajuda persones neonazis penedides a sortir del món de l’odi racial i hitlerià.

En època de crisi i poc després de la reunificació d’Alemanya, els territoris de l’antiga Alemanya de l’Est, van experimentar un auge de grups ultradretans que va traduir-se més tard, amb la presència de representants del partit neonazi NPD als parlaments regionals de Mecklemburg-Pomerània Occidental i Saxònia, i l’acostament entre els grups neonazis clandestins i violents i els partits ultradretans que participen en les eleccions. En aquesta conjuntura, Manuel Bauer hi va jugar un paper important. Originari de Torgau, prop de Leipzig, va iniciar la seva carrera neonazi, d’adolescent, en l’escena skinhead. Més endavant, Bauer va liderar un grup paramilitar anomenat Wehrsportgruppe Racheakt (quelcom traduïble com Grup d’Esports de Defensa per la Venjança) i va fundar un segon escamot anomenat Associació de Combatents Aris, ambdós d’una trentena de membres. Els grups li oferien una llar i un sentiment de pertanyença i acceptació, i entre borratxeres i concerts de RAC, es dedicava a la cacera de persones estrangeres i opositores.

Després d’enrolar-se a l’exèrcit alemany per fer el servei militar, Bauer, que segons ha afirmat en varies entrevistes, va conèixer persones que més tard van formar part de l’entorn del grup terrorista neonazi Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU), va dedicar-se a l’extorsió d’establiments i comerços regentats per persones d’origen immigrant o homosexual i a entrenar militants d’extrema dreta a fer servir armes -adquirides via l’NPD, a construir bombes casolanes i en tècniques de supervivència en un camp d’entrenament de l’organització neonazi il·legalitzada al 2009 Joventut Patriòtica Alemanya (HDJ), a Ústí nad Labem, una ciutat al nord de Txèquia. Votant de l’NPD, Bauer va ser condemnat a dos anys i 10 mesos de presó per un atac incendiari a un restaurant turc, per pertanyença a banda armada i per múltiples actes de vandalisme. A la presó i mitjançant un lent procés, va començar a penedir-se dels seus actes i a posar en dubte la seva ideologia. Després de 15 anys de militància neonazi, alguna pallissa dels seus excamarades a la presó i l’ajuda de l’organització EXIT, ara amb 33 anys, Bauer, es considera un socialdemòcrata a l’òrbita del SPD, ha demanat perdó a les seves víctimes i treballa acompanyant a neonazis a trobar la manera de sortir de l’escena, així com ell va ser ajudat per EXIT.

L’acompanyament d’EXIT
EXIT és una associació fundada l’any 2000, pel criminòleg i exdetectiu de la policia Bernd Wagner i l’exlíder neonazi Ingo Hasselbach. Rep el suport de la Fundació Amadeu Antonio -un centre que es dedica a combatre l’extremisme de dretes i el racisme- i de la Fundació Freudenberg -un centre que promou la integració social, lingüística i educativa de la infància i la joventut. EXIT també és recolzada econòmicament per la iniciativa de la revista Stern “Mut gegen rechte Gewalt” (coratge contra la violència de dretes) i pel govern federal a través del programa “XENOS Ausstieg zum Einstieg” (sortida a l’entrada). Des de la seva creació fa 12 anys, EXIT ha rehabilitat, assistit i ajudat a 443 neonazis desertors i penedits, un 20%, dones; a que la sortida d’aquestes persones de l’escena neonazi fos reeixida. Landgraf i Bauer són la cara visible del treball d’EXIT, perquè la majoria d’exneonazis es refugien en l’anonimat. Per ingressar al programa, el neonazi ha d’estar disposat a revelar el seu historial i a rendir comptes amb la justícia, si té causes pendents. El procés és anònim, però si la persona no accepta presentar-se davant la justícia, és denunciada. El programa de treball d’EXIT engloba reinserció social, assessorament legal, protecció enfront a possibles venjances d’antics companys, acompanyament psicològic en la comprensió del passat, identitat i danys que van perpetrar i provocar els neonazis penedits i orientació i resposta a altres problemes com el treball, l’habitatge, les addiccions i l’orientació democràtica i ideològica.

Tanmateix, i paral·lelament a l’èxit del treball d’EXIT, cal remarcar que segons els rotatius Der Tagesspiegel i Die Zeit, 138 persones han mort a mans de neonazis al país germànic des de 1990. El govern rebaixa la llista fins a 48 i la Fundació Amadeu Antonio, n’estima 182. D’entre els tipus d’activitat armada, la violència d’extrema dreta és, de lluny, la que ha causat més víctimes a Alemanya. Tot i les conseqüències de precarietat social generades arran del desmantellament de l’Alemanya de l’Est i els èxits electorals i judicials de l’NPD, els successius governs a Berlín han viscut obsessionats amb els grups islamistes, oblidant que la reacció xenòfoba i islamòfoba que es va produir després del 11-S està incubant de nou el neonazisme i l’extremisme populista i que amb la tasca d’EXIT no n’hi ha prou per revertir aquesta conjuntura tant a l’antic est com a l’oest del país.