Merkel, la gran mare

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 330 de 18 de setembre de 2013, pàgina 14 i 15. Versió en llengua castellana publicada a La Marea

Merkeliana pancarta electoral prop de Hauptbahnhof. Foto: Roger Suso

Merkeliana pancarta electoral prop de Hauptbahnhof. Foto: Roger Suso

Només calen unes mans en forma de rombe per saber que es tracta d’Angela Merkel. “El futur d’Alemanya està en bones mans” és l’eslògan que l’acompanya. És la pancarta electoral més gran del món i les mans així són la marca de Merkel, el seu símbol, un nou estadi del culte a la personalitat de la popular dirigent. Els seus ja l’anomenen “La gran mare”. L’objectiu és clar: despolititzar-la, tant a ella com a la seva gestió de govern. Les eleccions federals són el 22 de setembre i tot sondeig dóna una còmoda victòria al seu partit, la conservadora i democratacristiana CDU, i un nou daltabaix electoral per al candidat socialdemòcrata, Peer Steinbrück, totalment desconnectat de les classes populars. Tot i alguns mals resultats electorals al 2012 en varis Estats federats -Norbert Röttgen, exministre de Medi Ambient, va ser cessat per Merkel després de perdre les eleccions regionals a Rin del Nord-Westfàlia- la CDU arribaria al 40% dels vots, segons les últimes enquestes, mentre que els socialdemòcrates i Els Verds, sumant, no tendrien opcions de desbancar-la. Per molt que sembli que els escàndols que han esquitxat al govern perjudiquin al seu partit i beneficiïn a l’oposició, la realitat és que la intenció de vot per Merkel segueix intacta i sòlida. Impermeable. La popularitat de Merkel amb prou feines es ressent en les enquestes. El rescat del sud, els ajuts milionaris públics a la banca concedits, la rebaixa fiscal a empreses i rics i l’increment de pobres amb treball precari, i tot i així, Merkel segueix popular i forta. Una de les seves principals habilitats ha sigut fer responsables als seus subordinats dels escàndols i fer-se seves les propostes de l’oposició, com la de tancar les centrals nuclears.

La causa Wulff i els negocis d’Estat

L’expresident alemany Christian Wulff està acusat de corrupció, tràfic d’influències, de mentir i d’haver acceptat favors, en concret per acceptar que l’empresari David Groenewold li pagués una visita a Munic, quan era primer ministre de Baixa Saxònia. Va dimitir el febrer de 2012 i serà jutjat el proper novembre per l’Audiència de Hannover. Wulff, aposta personal de Merkel, va dimitir com a president federal 20 mesos després d’arribar al càrrec. El seu predecessor, Horst Köhler, també de la CDU, va dimitir del càrrec l’any 2010 després de l’escàndol provocat per unes declaracions a l’Afganistan en què vinculava l’actuació de l’exèrcit alemany amb els interessos comercials del país. I mentre els interessos privats són abraçats pel govern, un dels principals secretaris d’Estat de Merkel, el de la Cancelleria, Eckart von Klaeden, ha estat contractat per Daimler AG, la multinacional de l’automòbil amb seu a Alemanya. Ell segueix al govern i passarà a finals d’any ser director de política i relacions exteriors del consorci automobilístic; a fer de lobbista.

Plagiant tesis

El ministre de Defensa, Karl-Theodor zu Guttenberg, va dimitir el març de 2011 per l’escàndol sorgit després d’haver plagiat la seva tesi doctoral per la Universitat de Bayreuth. Aleshores, Guttemberg, aristòcrata bavarès descendent d’una família monàrquica, catòlica i antinazi i casat amb una membre de la casa Bismarck, era el polític més popular del país fent-li ombra a la mateixa Merkel. Tot i que Guttenberg va assegurar que no havia comès cap plagi, que havia citat incorrectament les notes al peu de pàgina, el diari Süddeutsche Zeitung va indicar que el ministre va copiar, paraula per paraula, un passatge d’un article del diari sense citar els autors. Guttemberg, un dels delfins de Merkel, va copsar titulars també quan va justificar com a “militarment apropiat” el bombardeig ordenat pel seu predecessor Franz-Josef Jung, que va matar l’any 2009 a més de 100 civils a Kunduz, a l’Afganistan. El 2012, VroniPlag, una web wiki, en què es posa a escrutini l’autenticitat de les tesis doctorals va detectar el plagi de la ministra d’Educació i Ciència Annette Schavan. Schavan va dimitir, el febrer de 2013, després d’una gran pressió pública quan la Universitat de Düsseldorf va retirar-li el títol en descobrir-li el plagi en la seva dissertació. Merkel, amiga personal de Schavan, va anunciar “amb tot el dolor del cor”, a Johanna Wanka pel seu relleu al càrrec. També el president del Bundestag, Norbert Lammert (CDU), ha sigut acusat d’haver plagiat part de la seva tesi doctoral a la Universitat de Bochum, que la revisarà.

Neoimperialisme

El successor de Guttenberg al ministeri de Defensa, Thomas de Maizière, és un dels membres del govern de Merkel -i ministre en tots els seus gabinets- que ha protagonitzat els escàndols més sonats. De Maizière ha malgastat diners públics i mentit en uns contractes milionaris d’adquisició de drones, avions no tripulats EuroHawk, i que a la vegada tenen prohibit sobrevolar el cel europeu. El seu malbaratament de 600 milions d’euros en un projecte militar amb l’empresa privada estatunidenca Northrop Grumman que va acabar en fiasco, s’ha traduït, fins hi tot, en l’establiment d’una comissió parlamentària d’investigació per esclarir el cas. De Maizière també va autoritzar la venta al règim dictatorial de l’Aràbia Saudita de 200 tancs Leopard, un estoc d’armament pesat que és emprat tant per reprimir l’oposició com la revolta a Bahrain. El negoci, que puja fins els 1.700 milions d’euros, ha beneficiat especialment a les empreses Krauss-Maffei Wegmann i Rheinmetall, els dos fabricants d’aquest carro de combat. El ministeri també ha venut al govern d’Angola de José Eduardo dos Santos de 8 vaixells guardacostes que han estat estacionats prop dels jaciments de petroli marítims del país.

L’NSU i la connivència estatal

El novembre de 2011 va ser destapada la trama neonazi de Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU), un grup responsable d’una desena d’assassinats comesos arreu d’Alemanya entre el 2000 i el 2007 amb vincles al partit neonazi alemany NPD. Menys una dona policia, la resta de víctimes eren migrants que treballaven en petits comerços. Vuit tenien ascendència turca i un, grega. Més enllà de les sospites de passivitat i inoperància de les forces de seguretat, ha quedat al descobert que existia connivència entre la cèl·lula neonazi i la divisió intel·ligència de l’Estat feredat de Turíngia a través d’informants que van emprar diners públics per finançar l’escena neonazi de la regió. Gairebé una trentena activistes neonazis militants van ser contractats pels serveis secrets per informar durant anys sobre l’NSU, i entre que molts d’ells no van informar mai de l’escamot i que també les agències van fer la vista grossa i destruir informació, l’NSU -malgrat està formada per persones prèviament fitxades- no va ser mai desmantellada a temps.

Nepotisme bavarès

A Baviera també hi han esquitxat un parell d’escàndols. Un, la investigació de la justícia per una suposada i enorme evasió fiscal de Uli Hoeness, president del Bayern de Munic i home proper a la Unió Social Cristiana (CSU), partit agermanat a la CDU. I l’altre, el nepotisme enquistat que impregna aquest partit regionalista bavarès que va ser destapat l’abril de 2013. El cas és que més del 40% dels diputats bavaresos contractaven familiars amb diners públics. 79 diputats, sobre un total de 187, inclosos sis dels onze ministres del govern de la CSU, han estat identificats com a col·locadors de familiars o amics per treballar al seu servei. També algun de l’SPD, com Harald Güller. El cap del grup parlamentari de la CSU, Georg Schmid, que durant 23 anys va estar pagant 5.500 euros al mes a la seva dona, va dimitir. En canvi, el ministre d’Agricultura bavarès, Helmut Brunner, que va contractar a la seva dona com a secretària i la ministra de Justícia, Beate Merk, que va pagar la seva germana perquè li administrés el seu bloc, tot i retornar part del diner públic, segueixen al càrrec. Baviera va celebrar eleccions el 15 de setembre i la CSU, que governa el Land ininterrompudament des de 1957, amb Horst Seehofer al capdavant, va tornar a guanyar. L’endollisme també ha estat practicat en altres instàncies. El ministre de Cooperació i Desenvolupament Dirk Niebel, del FDP, ha col·locat en el darrer any més de 40 membres del FDP al seu ministeri.

L’espionatge massiu

La polèmica a Alemanya al voltant del programa d’espionatge massiu dels EUA i el seu abast, revelat per l’extreballador de la CIA Edward Snowden, sembla que després de ser notícia durant l’estiu, ha desaparegut dels temes tractats en la campanya. L’oposició critica i acusa a Merkel de no haver preservat la privacitat de les ciutadanes. Segons va informar Snowden, les operacions d’espionatge de milions de dades recollides a través dels programes “Tempora”, “PRISM” i “XKeyscore” a Alemanya i la UE, de correus electrònics, missatges de telèfon mòbil o converses a internet s’emmagatzemen a la central de l’NSA a Fort George G. Meade. Els serveis d’espionatge dels EUA actuen amb total llibertat a Alemanya des que el 1955 el canceller Konrad Adenauer els va permetre controlar les trucades telefòniques i el correu postal. En l’actualitat, l’NSA a més, té accés a tots els ordenadors amb Windows 8, a iPhones, Blackberrys i Androids i a informació encriptada. Malgrat ser un país on les activitats de la Gestapo, la policia secreta nazi, i de l’Stasi, els serveis repressius d’espionatge de l’antiga Alemanya de l’Est, han deixat una forta empremta psicosocial, sembla ser que el cas de l’NSA no ha sacsejat massa l’opinió pública. Merkel per la seva part, s’ha dedicat a ignorar o bé avalar l’ús d’aquests programes per una suposada lluita antiterrorista.

Patriarcat institucionalitzat

Cada infant fins a tres anys té dret per llei a una plaça en una llar d’infants. Tanmateix segons una regulació de la ministra de Família Kristina Schröder, les famílies que renuncien al kindergarten i es quedin a casa amb la mainada reben més de 100 euros mensuals. El model de família que fomenta Schröder és aquella en què que les mares romanen a casa amb els seus fills mentre el pare va a treballar. La polèmica llei només fa que allunyar a les dones del mercat laboral i descohesionar la immersió lingüística. A gener de 2013, la periodista Laura Himmelreich va publicar un article a la revista Stern en el què explicava com ella va ser víctima d’un assetjament sexual i del sexisme quotidià per part de Rainer Brüderle, ministre d’Economia al govern de Merkel de 2009 a 2011, dirigent del FDP i candidat a canceller, quan tots dos es trobaven en un bar de Stuttgart parlant per un reportatge que Himmelreich estava preparant. L’article va provocar un ampli debat sobre el sexisme dels petits gestos en la societat alemanya i la omnipresència del masclisme als llocs de treball.

Cartells electorals als carrers de l'est de Berlín. Foto: Roger Suso

Cartells electorals als carrers de l’est de Berlín. Foto: Roger Suso

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s