Nota: Article publicat al web d’Extramurs.cat el 30 de juliol de 2012
El conflicte armat entre les tropes governamentals i grups guerrillers locals ha tornat a la regió autònoma tadjica de Gorno-Badakhxan. L’epicentre dels enfrontaments és Khorugh, la capital de Gorno-Badakhxan, una ciutat elevada i situada a les a les muntanyes del Pamir i a la llera del riu Panj, riu que a la vegada serveix com a frontera entre Tadjiquistan i Afganistan.
L’inici de la pugna rau en la resposta governamental a l’assassinat del general dels serveis secrets tadjics a la província, Abdullo Nazarov. En un primer moment el president de Tadjiquistan, Emomalii Rakhmon -al poder des de 1992-, va culpar de l’assassinat de l’ex-KGB a una banda de contrabandistes de tabac i opi. Tanmateix, les acusacions i les operacions militars iniciades el proppassat 24 de juliol s’han dirigit cap a la guerrilla que dirigeix Tolib Ayombekov, un ex-comandant rebel de la guerra civil que va patir el país els anys 90 i que en l’actualitat controla diversos punts fronterers amb l’Afganistan.
Fins a 200 persones, la meitat d’elles civils, han mort els últims dos dies en enfrontaments amb l’exèrcit, que ha emprat aviació i armament pesat, segons han reportat diversos mitjans locals i internacionals. En canvi, des de Duixanbe, la capital tadjica, neguen l’alt nombre de baixes i redueixen la xifra a 40 soldats, 12 guerrillers i cap civil. Addicionalment, a Gorno-Badakhxan totes les comunicacions telefòniques i d’internet han deixat de funcionar.
L’acció militar autoritzada pel president Rakhmon és sobretot un pretext, una operació política dirigida, més enllà de l’estratègia per sembrar por a la població i de la repressió dels grups independentistes, a la consolidació del poder central a la regió, en detriment de les institucions autònomes de Gorno-Badakhxan i els clans locals. Rakhmon tem qualsevol possible contagi de la primavera àrab a l’Àsia Central. Com revelen filtracions a Wikileaks, una de les principals característiques del govern de Tadjiquistan és l’enorme escala de la corrupció i nepotisme en que Rakhmon i la seva família estan involucrats, i la seva implicació en xarxes de tràfic d’heroïna. És per això que l’operació militar contra Ayombekov, un senyor de la guerra de les muntanyes del Panir, també s’ha d’entendre com una estratègia per augmentar la seva influència -que havia estat decreixent- sobre les rutes del tràfic de drogues. Aproximadament el 35% dels narcòtics afganesos que es consumeixen a Europa i Rússia passen a través de Tadjiquistan, segons l’Oficina de Nacions Unides contra la Droga i el Delicte, i una de les principals rutes de trànsit és via Khorugh.
La vinculació entre Ayombekov i els talibans afganesos, com han apuntat alguns mitjans de comunicació generalistes i el mateix president Rakhmon, no queda del tot clara. Mentre algunes publicacions parlen d’una col·laboració pragmàtica en matèria de narcotràfic, altres afirmen que per motius socio-religiosos no existeix vinculació com a tal i que Ayombekov tan sols pretén consolidar el seu poder i lideratge a la regió autònoma sense una agenda política concreta. Fins i tot hi ha qui apunta que Ayombekov podria haver sigut cooptat per sectors pro-OTAN per tal de desestabilitzar el règim de Rakhmon i consolidar la penetració occidental a l’Àsia Central, en detriment de Rússia -que disposa encara de 7.000 soldats estacionats al Tadjiquistan a la base 201, la major base terrestre de Rússia a l’estranger- com a moviment geoestratègic previ a la possible retirada de les tropes internacionals (ISAF) a l’Afganistan anunciada pel 2014.
Sigui com sigui, l’autoria de l’assassinat de Nazarov a mans d’Ayombekov continua sent qüestionable i l’abast de les operacions militars governamentals és poc clara. Paral·lelament, es mantenen les tensions, i la insurgència a Gorno-Badakhxan ha començat ja a mobilitzar-se a voltant dels senyors de la guerra i els clans locals per fer front a Rakhmon, tot i que alguns reports parlen d’una possible treva signada entre les parts.
El 23 de juliol, un dia abans de l’esclat armat, Khorugh va ser escenari d’una massiva manifestació antigovernamental. Una de les persones que hi va participar va ser Sabzali Mamadrizoyev, líder regional del Partit del Renaixement Islàmic de Tadjiquistan (IRP, segons la sigla en anglès), un partit islamista moderat i la principal força de l’oposició al país. Mamadrizoyev va criticar la mala situació socioeconòmica i la inactivitat de les autoritats a l’hora d’acabar amb la pobresa i les desigualtats. L’activista, de 32 anys, va ser trobat mort tres dies després amb evidents signes de tortures i un tret perpetrat amb una AK47, segons apunten mitjans locals i l’IRP. La disconformitat amb el règim actual creix i les persecucions contra el moviment independentista i l’IRP realitzades per les autoritats sota el pretext de la lluita contra l’extremisme i el terrorisme hi contribueix.
Teatre d’operacions i dol
La població de Gorno-Badakhxan, de més de 250.000 persones, pertany majoritàriament al poble pamiri i s’adhereixen al ismaïlisme, un dels corrents de l’islam xiïta. La principal minoria a la regió autònoma és el poble kirguís, adherit a la religió musulmana sunnita. La resta de Tadjiquistan, on hi viuen en total fins a 6’5 milions de persones, és en la seva gran majoria habitat pel poble tadjic i s’adhereix al hanafisme, un dels corrents de l’islam sunnita; com a minories destaca el poble uzbek i el rus. A l’altra banda del riu Panj, a l’Afganistan, el moviment talibà és majoritàriament membre del poble paixtu i marcadament sunnita.
L’est de Tadjiquistan, entre Afganistan i Turquestan Oriental, ha estat escenari de nombrosos conflictes armats. Els fets recents, marquen un dels pitjors brots de violència a l’empobrit país ex-soviètic des de 2010, quan una campanya del govern de Rakhmon per acabar amb el senyor de la guerra Mirzokhodzha Akhmadov a la Vall de Rasht va significar la mort de 25 persones. Durant el mateix any i a la mateixa vall, una operació governamental contra les bases tadjiques del grup gihadista Moviment Islàmic d’Uzbekistan (IMU, segons la sigla en anglès) es va saldar amb un cinquantena de civils i 50 presumptes membres del IMU morts.
El país es va veure immers en una cruenta guerra civil l’any 1992. Arran de la dissolució de la Unió Soviètica, Tadjiquistan va esdevenir independent i l’elit que havia dominat la política en l’era soviètica va romandre en el poder. Units en la seva oposició al govern de Rahmon Nabiyev, partits liberals, islamistes i independentistes de Gorno-Badakhxan van formar l’Oposició Unida de Tadjikistan (UTO, segons la sigla en anglès). La UTO reclamava més representativitat parlamentaria i drets, i a causa de la negativa i la repressió policial que va patir, va alçar-se en armes contra el govern i el grup paramilitar progovernamental Front Popular. La seva activitat armada va durar fins al 1998, tot i l’acord de pau signat el 1997 a Moscou per Sayid Abdulloh Nuri representat de la UTO, el president Emomalii Rakhmon i el Representant Especial del Secretari General de l’ONU. El pacte incloïa el repartiment de poder entre la UTO i el govern al 70/30 i l’establiment d’institucions autònomes per Gorno-Badakhxan, i és vigent a dia d’avui.
No obstant això, amb el temps i l’atrinxerament de Rakhmon, l’oposició ha estat relegada i purgada de dins les institucions i varis ex-guerrillers de la UTO segueixen actius en els seus vedats locals. La guerra civil va suposar fins a 75.000 víctimes mortals, prop de 1.200.000 persones desplaçades, l’intent de genocidi i pogrom del poble pamiri i del gharmi i la mort d’una vintena de periodistes que cobrien el conflicte armat. Així doncs, amb tots els escenaris oberts i opacs, el re-inici d’una guerra civil no és descartable.
La insurgència es replega i fa front a l’exèrcit tadjic a Khorugh. Foto: YouTube
Treient l'entrellat 