Macedònia segueix sense trobar la pau després d’Ohrid

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 268 de 11 d’abril de 2012, pàgina 16

Albaneses contra eslaves, l’etern conflicte revifa al cor de Macedònia
Una onada de violència ha revifat els enfrontaments entre les comunitats eslava i albanesa de l’Exrepública Iugoslava de Macedònia -nom oficial del país a causa del veto diplomàtic de Grècia- les darreres setmanes. L’escalada del conflicte arrenca el 29 de febrer passat després que un policia macedoni eslau fora de servei va disparar mortalment a dos joves albanomacedonis a causa d’una disputa per una plaça d’aparcament a Gostivar, una ciutat al nord-oest del país. Des d’aleshores, segons confirmen diversos moviments socials i les autoritats locals, cada dia es produeixen prop de 25 escaramusses per motius ètnics i venjances entre comunitats, la majoria d’elles a petites poblacions i a les ciutats de Tetovo, Gostivar, Kumanovo, Struga i a la capital, Skopje. El 17 de març, una Marxa per la Pau va aplegar 3.000 persones al Parc de la Ciutat d’Skopje. Però, malgrat la intensió noble de la mobilització, aquesta va quedar marcada per la utilització política feta des del govern amb la participació d’alguns membres i pel biaix mediàtic. A Macedònia, els enfrontaments, protagonitzats normalment per joves, van des dels avalots, agressions i assalts a trens i autobusos, fins a grafitis, hacktivisme, atacs incendiaris a esglésies cristianes ortodoxes o mesquites i crema de banderes. El balanç avui dia és d’una trentena de persones detingudes i una cinquantena de ferides. Les baralles s’han traslladat també a les grades dels estadis de futbol i la lliga va quedar suspesa durant una setmana després que un grup d’aficionats ultres del FK Shkëndija va apunyalar un policia, l’11 de març. Els fets van desencadenar seriosos aldarulls, tres dies abans del partit que havien de disputar a Tetovo, l’Shkëndija, el equip local, campió de l’any passat, format per jugadors albanomacedonis i club de referència del poble albanès de l’ex-Iugoslàvia, contra el FK Vardar Skopje, l’equip més popular i amb més títols del país.

A la resta dels Balcans, la situació no es gaire més tranquil·la i les tensions s’autoalimenten. A Kosovo, s’han disparat els enfrontaments entre la minoria sèrbia i la majoria albanesa, sobretot a la ciutat dividida de Mitrovica, després del “no” al referèndum no vinculant respecte la sobirania de les institucions kosovars que es va celebrar a mitjans de febrer a Kosovo del Nord -l’indret autònom de Pristina on la comunitat serbokosovar és majoria. Els combats esporàdics pel control dels punts fronterers de Jarinje i Brnjak a la frontera nord entre Kosovo i Sèrbia, els incidents als enclavaments serbis de Štrpce i Gračanica i l’amenaça d’intervenir tant a Macedònia com a Kosovo “si segueix la repressió i no es garanteix l’autodeterminació del poble albanès” de l’Exèrcit Nacional Albanès (AKSh), una organització armada panalbanesa, oposada als Acords d’Ohrid i que lluita per l’Albània unida, també n’escalen la situació. El grupuscle paramilitar eslavomacedoni Organització Cristiana (HO), també ha amenaçat en un vídeo en prendre posicions.

En aquesta línia, el projecte de la Gran Albània promogut per alguns líders albanesos de la regió inquieta Macedònia. El projecte advoca per un irredemptisme annexionista, és a dir, per completar la unitat territorial de la pròpia nació annexionant els territoris d’Albània, Kosovo, Epir/Camèria (Grècia), Malesija (Montenegro), la Vall de Preševo (Sèrbia) i la vall de Polog, al nord-oest de Macedònia. Les declaracions a favor de la Gran Albània han obert la veda a les reclamacions de sòl macedoni. Veus populistes de Bulgària tornen a onejar el Tractat de San Stefano de 1878 i consideren gran part de Macedònia com a territori búlgar inseparable de Pirin. Grècia per la seva part, segueix reivindicant com a gregues les figures de Filip II i d’Alexandre el Gran i el sol de Vergina.

L’Acord d’Ohrid, lletra morta
L’any 2001, Macedònia va patir un conflicte armat d’onze mesos de durada entre la guerrilla rebel albanomacedònia de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional a Macedònia (UÇK-M) i les forces de seguretat de l’Estat macedoni. El conflicte va tancar-se amb la signatura de l’Acord de Pau d’Ohrid, un tractat internacional negociat que reconeix la llengua albanesa com a cooficial als indrets on la comunitat albanomacedònia és majoria i garanteix iguals drets a tota la població, a canvi de reconèixer que l’actual Estat macedoni és indivisible. L’any 2008, el primer ministre Nikola Gruevski, del partit conservador VMRO-DPMNE, i Ali Ahmeti, el líder de DUI (el partit polític legalitzat hereu de la guerrilla UÇK-M) van constituir un govern d’unitat nacional. Tanmateix, Gruevski ha continuat remenant les cireres i controlant forces de seguretat i fonts d’ingressos. El partit DUI, per la seva part, continua fent oposició a Gruevski, però des de dins del govern.

Malgrat l’aparent unió governamental, la violència sectària actual és una conseqüència directa de la segregació sistemàtica de la societat a l’escola i a les ciutats i de la retòrica xovinista i jacobina dels partits de govern que intenten buscar bocs expiatoris i vots en les diferents comunitats del país i desviar l’atenció dels problemes reals -com la pobresa, la corrupció judicial i el racisme institucional. L’exemple paradigmàtic és la voluntat histèrica de Gruevski de polititzar els èxits de la selecció nacional de basquetbol, que lidera Pero Antić i l’estatunidenc nacionalitzat Bo McCalebb, remarcant dia rere dia com n’està, d’unida, la societat a través de l’esport.

La diversitat no genera conflicte, per molt que el govern bipartit s’empenyi en creure i dir el contrari, en tot cas, el discurs populista, sectari i demagog que enterboleix les desigualtats socials, la corrupció, el racisme institucional i que a voltes incita al pogrom és el que el genera.

Marxa per la Pau al Parc de la Ciutat d'Skopje. Foto: Vanco Dzambaski