Nota: Article publicat al web d’Extramurs.cat el 6 d’abril de 2012
Si a principis d’abril l’Azawad proclamava la seva independència de Mali, el passat 27 de març Barotselàndia també exercia el seu dret d’autodeterminació respecte Zàmbia. A través d’una proclamació ratificada pel governador de la regió Clement W. Sinyinda, el Consell Nacional Barotse (BNC, segons la sigla en anglès), va aprovar una resolució per la qual Barotselàndia inicia un restabliment del seu “estatus original com a nació sobirana”.
El BNC insisteix en que Zàmbia no ha complert amb l’Acord de Barotselàndia de 1964, en què es reconeixia per la regió de l’oest del territori, autonomia cultural lozi, l’autogovern local i l’obligació de ser consultats en afers com la propietat de la terra i dels recursos naturals, a canvi de la seva integració al nou Estat zambià. El govern central d’aleshores encapçalat per Kenneth Kaunda va ratificar l’Acord però en cap cas va implementar les clàusules del tractat, ni tampoc ho van fer els seus successors. La situació va derivar en la proclamació de la independència aquesta primavera, després d’un darrer intent de Sinyinda durant el gener de 2012 perquè l’Acord fos acceptat pel govern actual que lidera Micheal Sata.
Esperant el reconeixement internacional
Barotselàndia o el Regne Barotse, el territori habitat pel poble lozi, va ser un antic protectorat britànic conegut com a Rhodèsia Nord-occidental, fins que va ser annexionat l’any 1911 a Rhodèsia Nord-oriental per crear Rhodèsia del Nord, regió que l’any 1964 -en independitzar-se del Regne Unit- esdevindria l’actual Zàmbia. Durant l’època colonial, l’Imperi Britànic va establir quatre protectorats a l’Àfrica del Sud: Betxuanalàndia, Basutolàndia, Swazilàndia i Barotselàndia. Betxuanalàndia va convertir-se en Botswana, Basutolàndia va esdevenir Lesotho, Swazilàndia va mantenir el nom en independitzar-se i Barotselàndia va acabar integrat a Zàmbia. Des d’aleshores les demandes d’autodeterminació no han deixat d’existir.
Durant els anys 2010 i 2011, la capital de Barotselàndia, Mongu, va ser escenari d’enfrontaments entre la policia i grups de manifestants lozi que reivindicaven un major grau d’autonomia i també la independència del territori. Un altre factor causal de les demandes independentistes són el subdesenvolupament, la manca d’infraestructures i la pobresa endèmica a la regió, i l’espoli de la riquesa per part de Lusaka i Pequín. De fet, la major part de l’economia de Zàmbia depèn de la presència de la Xina al país. La Xina d’Hu Jintao és el major consumidor mundial de coure i Zàmbia és el major productor d’aquest mineral a l’Àfrica, la qual cosa genera una interdependència enorme entre els dos països. En un context de penetració xinesa al continent africà, aquesta relació ha provocat el malestar de gran part de la població, especialment del poble lozi, que treballa a les mines en unes condicions neocolonials pèssimes marcades des de Pequín.
Un altre factor que ha donat ales a Barotselàndia ha estat l’onada de nacionalisme institucional zambià arrel del triomf de la selecció nacional de futbol, que lidera el jugador de la lliga xinesa Christopher Katongo, portada a terme per Sata i el vicepresident Guy Scott.
La proclamació d’independència de Mongu ha suposat també l’increment de la tensió entre el govern de Namíbia i els grupuscles armats i independentistes lozi de la Franja de Caprivi -un indret que ja va viure un conflicte armat entre 1994 i 1999- que s’han mostrat disposats a formar part de Barotselàndia. De moment cap país ha reconegut la sobirania de Barotselàndia, tot i que alguns països africans, entre els quals Sud-àfrica, han expressat comprensió a les demandes del poble lozi. El govern a Lusaka, capital de Zàmbia, ja ha manifestat que s’oposa a la secessió.
Membres del Consell Nacional Barotse a finals de març a Mongu. Foto: TPO Zàmbia
Treient l'entrellat 