Les petjades de l’empresonament polític a través de Bautzen

Bautzen es troba situada a uns seixanta kilòmetres a l’est de Dresden, prop de la triple fontera entre Alemanya, Polònia i Txèquia. Es tracta d’una vila de l’Estat federal de Saxònia, capital de la regió de l’Alta Lusàcia i centre polític i cultural del poble sòrab. Lusàcia és un territori lingüístic autòcton i una regió dividida entre dos Länder alemanys (Brandenburg i Saxònia), tot i els esforços del poble sòrab -una minoria eslava d’unes 65.000 persones dins Alemanya- per tenir un Estat federat propi. Al seu torn, Lusàcia, habitada per 1’3 milions de persones, es divideix entre la Baixa Lusàcia, la part septentrional, més poblada de la regió i on hi destaquen la ciutat de Cottbus (Chóśebuz, en llengua baix sòrab) i la vila de Lübbenau/Spreewald (Lubnjow); i l’Alta Lusàcia, la part meridional, muntanyosa i on s’hi troben, entre altres, les viles de Bautzen (Budyšin, en llengua alt sòrab) i Hoyerswerda (Wojerecy). Malgrat la intensa germanització a què ha estat sotmesa Lusàcia des de la República de Weimar i la dura repressió nacionalsocialista, el poble sòrab, a través de societats populars i partits polítics, ha aconseguit consolidar fins avui, una autonomia cultural dintre d’Alemanya que ha permès la supervivència de la cultura i la llengua sòrab -tot i que menys d’un 5% de la població la parli.

El casc antic de Bautzen/Budyšin, coronat pel castell medieval d’Ortenburg i enxarxat amb carrers, torres medievals i edificis bohemis estil Karlovy Vary, està situat en un altiplà que s’alça sobre el riu Spree. A part de les institucions sòrabs, en ell s’hi troba el museu de la mostassa de la reconeguda marca Bautz’ner. Tanmateix però, si per alguna cosa és coneix Bautzen/Budyšin, és pel seu passat i present penitenciari.

Bautzen i els centres penitenciaris
La vila va ser escollida l’any 1904 pel canceller de l’Imperi Alemany Bernhard von Bülow per la construcció, a les afores del nucli habitat, d’una enorme presó panòptica benthamiana amb capacitat per a 1.100 persones. La percepció del càstig però, va canviar amb l’arribada al poder de l’aparell hitlerià. D’una lògica inicialment pensada per la reinserció social i la rehabilitació penal, l’Alemanya nazi va utilitzar la presó de Bautzen -coneguda com a Bautzen I o popularment com “La Misèria Groga”- per l’empresonament polític i racista, i en múltiples ocasions com a primer estadi pel traslladat a camps de concentració. Entre les personalitats confinades a Bautzen I pel Tercer Reich destaca Julius Fučík, periodista txecoslovac, activista comunista i combatent antifeixista assassinat l’any 1943 a la presó berlinesa de Plötzensee i Ernst Thälmann, líder del Partit Comunista d’Alemanya (KPD) durant bona part de la República de Weimar. Thälmann, detingut per la Gestapo el 1933 va ser afusellat al camp de concentració de Buchenwald l’any 1944.

Després de la victòria aliada sobre la dictadura nacionalsocialista, la policia secreta de la Unió Soviètica (NKVD, també coneguda com la Txeka), va establir el camp especial número 4, posteriorment número 3, a Bautzen I. En una primera etapa postbèl·lica, el camp va ser emprat per confinar-hi i sentenciar-hi criminals nazis i de guerra com Margot Drechsel, guardiana de les SS dels camps de concentració de Ravensbrück, Auschwitz-Birkenau i Flossenbürg; Otto Günsche, oficial de les SS, últim ajudant de camp d’Adolf Hitler i encarregat de cremar el seu cadàver i el d’Eva Braun davant del Führerbunker; i Ernst Hefter, psiquiatre i un dels responsables del programa d’eugenèsia i eutanàsia Aktion T4, d’aniquilació de persones categoritzades com a malalts mentals, malalts terminals, discapacitats físics, mestissos i homosexuals. Quan la zona d’ocupació soviètica va ser un fet consolidat, Bautzen I es va convertir també en un centre d’internament per a presos polítics i un lloc d’interrogació i tortura física. Pels murs de la presó van passar membres regionals del partit socialdemòcrata SPD, ciutadans oposats al domini soviètic i Willi Jelinek, lider anarcosindicalista, antiautoritari i seguidor de les tesis de Pannekoek, detingut per la Txeka i empresonat i mort a Bautzen/Budyšin. Estudis historiogràfics, calculen que en l’època, la presó va viure un motí i va aplegar fins a 7.700 persones, de les quals un elevadíssim nombre d’elles van morir com a resultat de la fam, la malaltia i l’aïllament. Fins avui al voltant de 3.000 cadàvers han estat documentats arrel d’excavacions exploratòries de fosses al turó de Karnickelberg, al voltant de Bautzen I.

A principis de 1950, l’administració de la penitenciaria va passar a l’Alemanya de l’Est i Bautzen I va esdevenir una instal·lació, de condicions precàries i sobrepoblació, per presos comuns. Avui en dia, Bautzen I, que ha quedat rodejada per una illa urbana de plattenbaus o edificis socialistes construïts a durant els anys 70, continua sent un centre penitenciari que s’utilitza com a institució penal per a homes condemnats a llargues penes de presó, i depèn del ministeri de Justícia de Saxònia.

La presó Bautzen II
Sota el govern de von Bülow es va aixecar també un segon centre penitenciari a la vila, Bautzen II. Situat al carrer Weigangstraße (Weigangowa dróha) 8a, en una tranquil·la i verda zona residencial de cases senyorials a l’est de Bautzen/Budyšin i amagada dins d’una mansió, la presó de Bautzen II va ser dissenyada amb 203 cel·les per al confinament preventiu i per a condemnats a penes curtes. Amb el procés de Die Wende i la caiguda del Mur de Berlín, la presó va ser clausurada i convertida en un memorial i museu de les presons de Bautzen amb tres objectius: no oblidar, gestionar el record i no negar la història.

Bautzen II, és, com afirma el jove guia schwerinès del museu, Friedrich Birr, “un dels símbols més notoris de l’empresonament polític extrajudicial, de tots colors, en territori germànic”. Coneguda popularment com “La Presó de l’Stasi”, les seves parets han estat testimoni dels excessos de l’era nazi, soviètica i de la Stasi. Les SA i les SS van utilitzar Bautzen II com a lloc per interrogacions polítiques i tortura física a comunistes, sindicalistes, socialdemòcrates, sòrabs i jueus, que en la majoria de casos van acabar sent enviats al camp de concentració del castell de Hohnstein. L’NKVD per la seva part va emprar Bautzen II com a tribunal militar i per realitzar interrogacions polítiques i tortura física. El 1956 el centre va passar a control de l’Stasi -no del ministeri de Justícia-, va ser subordinada a la presó de berlinesa de Hohenschönhausen i es va convertir en una presó de màxima seguretat per presoners especials, com ara dissidents, potencials desertors que volien creuar el Mur i els seus acompanyants i contactes, espies de l’Alemanya de l’Oest i funcionaris corruptes de l’Alemanya de l’Est. Com apunta Birr en la visita guiada, la tortura física com a mètode per aconseguir confessions va ser abolida després de la mort d’Stalin i va ser reemplaçada per sofisticats mètodes psicològics i pel confinament individual i aïllat del món exterior i de la resta de presoners. Birr destaca també, que molts dels presoners polítics van sortir de Bautzen II a partir d’un sistema secret conegut com a Freikauf. Per les autoritats de l’Est eren “negocis especials”, per les de l’Oest “esforços humanitaris especials”. A través d’aquest sistema, Bonn comprava presoners polítics i Berlín-Est rebia béns i divises.

Sota aquestes circumstàncies van passar per Bautzen II, personalitats com Georg Dertinger, el primer ministre d’Afers Exteriors de l’Alemanya de l’Est, secretari general del partit democratacristià CDU-Est i present en la firma del Tractat de Zgorzelec; Walter Janka, editor i productor audiovisual marxista que va passar per Bautzen I durant el nazisme, per la Batalla de l’Ebre com a brigadista internacional i per Bautzen II per criticar el govern de Wilhelm Pieck; Rudolf Bahro, filòsof i posterior membre de Els Verds; Hossein Yazdi, espia del xa d’Iran; Dieter Hötger, berlinès de l’oest que va cavar un túnel per sota el Mur per portar la seva muller de Berlín-Est a Berlín-Oest i que un cop a Bautzen II va escapolir-se de la presó durant uns dies fent un forat a la paret; i Karl Wilhelm Fricke, periodista.

L’empresonament per motius polítics i de consciència és una pràctica històrica, actual i silenciada pel sistema polític establert, sigui aquest de la naturalesa que sigui. D’exemples, a cabassos. Fem memòria.