Escalada de violència entre la guerrilla de Casamance i el govern senegalès

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 261 de 15 de febrer de 2012, pàgina 17

La tensió va en augment a Senegal. En plena campanya electoral i en mig d’un clima d’agitació política en tot el país, l’exèrcit ha començat una nova ofensiva militar contra el Moviment de les Forces Democràtiques de Casamance (MFDC) -la principal organització independentista d’aquest territori senegalès- com a conseqüència de l’increment, des de fa dos mesos, de l’activitat armada de la guerrilla del MFDC, coneguda també com Atika. La nova onada d’enfrontaments armats, producte del conflicte de baixa intensitat que viu des de fa 30 anys la regió, s’ha saldat amb un balanç de desenes de morts a ambdues bandes, la presa com a ostatges de vint soldats per part la insurgència i el bombardeig tant d’àrees rurals com de la capital de la regió, Ziguinchor.

Casamance és una regió situada als marges del riu homònim, virtualment separada de la resta de Senegal per Gàmbia i l’únic lloc del territori amb una zona de selva tropical -rica en petroli, arròs i anacards- en paral·lel amb Guinea-Bissau i Guinea-Conakry on, des de 1982, l’MFDC duu a terme una campanya armada per l’alliberament nacional i l’autodeterminació. A diferència de la resta de Senegal que és majoritàriament francòfona i poblada pel poble wòlof, Casamance és majoritàriament lusitana i poblada pel poble diola.

Les operacions de la guerrilla del MFDC han fet augmentar la pressió al govern per avançar cap a una solució política al conflicte armat. A més a més, dues faccions del MFDC enfrontades entre si, la del front nord (liderada per Salif Sadio) i la del front sud (liderada per César Atoute Badiate), s’han mostrat partidàries, en les darreres setmanes, d’iniciar una ronda negociadora per la pau si es categoritza la situació a Casamance com un problema internacional i si les negociacions es duen a terme en un país neutral sota la mediació de l’organització catòlica italiana Comunitat de Sant Egidi. Una altre facció del sud, la liderada per Ousmane Gnantang Diatta, no s’ha pronunciat. A principis de febrer, el braç polític de l’MFDC, encapçalat per Jean-Marie François Biagui, va demanar boicotejar els comicis als candidats a la presidència oposats a la nominació d’Abdoulaye Wade. Tanmateix, uns dies més tard va demanar el vot pel candidat socialdemòcrata Moustapha Niasse i el seu programa per Casamance. Per la seva part, el govern de l’octogenari president Abdoulaye Wade, tot i les greus violacions dels drets humans que ha comès, la utilització l’exèrcit de Guinea-Bissau per perseguir els rebels en territori senegalès i les acusacions contre l’MFDC de rebre diners i armes del règim del deposat president ivorià Laurent Gbagbo i d’Iran, ha dit que està disposat a reunir-se amb l’MFDC si guanya les eleccions.

Durant el 2004, l’MFDC liderat pel capellà Agustin Diamacoune Senghor, va firmar un acord amb el govern central presidit per El Vell Wade per posar fi al conflicte armat, dotar Casamance de més finançament econòmic i aconseguir la reinserció socioprofessional dels combatents després d’anys vivint al maquis. No obstant això, l’acord no va ser ratificat per totes les faccions del MFDC, ja que el document no contemplava cap tipus de solució política -tampoc cap forma d’autogovern- per Casamance, fet que ha comportat la persistència de insurgència armada contra les forces de seguretat senegaleses i la lluita interna entre les faccions unionistes autonomistes i les independentistes de l’Atika.

Mentre el liberal Wade estava a l’oposició i Senegal era governat pel Partit Socialista d’Abdou Diouf, Casamance va ser un dels seus bastions electorals. Poc abans d’arribar a la presidència l’any 2000, Wade va afirmar que si ell governava Senegal solucionaria el conflicte a Casamance “en 100 dies”. Tanmateix, 12 anys després el conflicte continua ben actiu i Wade segueix defensant la unitat nacional amb dents i ungles. L’acord de pau de 2004 no ha servit per donar resposta ni solució als problemes principals d’un conflicte que ha provocat la mort de fins a 5.000 persones, centenars de desaparegudes i desenes de milers de refugiades. Així, segueixen vigents els greuges de les habitants de Casamance sorgits de l’abandonament econòmic de la regió -en termes d’infraestructures i educació- per part del govern central, el colonialisme interior promogut des de Dakar i Sant Lluís a les terres de cultiu expropiades el 1974, el menyspreu i el jacobinisme de Wade respecte a les diferències ètniques, lingüístiques i religioses del territori i els problemes que suposa la gran quantitat de mines antipersona que romanen sense desactivar en terra casamancesa.

Els Wade i el cop d’Estat constitucional
Després de 26 anys a l’oposició i 12 d’un govern marcat per la corrupció, el nepotisme, l’enriquiment personal i els talls d’electricitat freqüents per tot el país, Abdoulaye Wade, de 85 anys, es nega a deixar el poder malgrat haver superat el límit constitucional de dos mandats. Una àmplia coalició de partits polítics de l’oposició agrupats en l’anomenat Moviment del 23 de Juny (M23) i el moviment social d’indignades Y’en a marre (n’estem fartes, en llengua wòlof), van considerar la decisió del Consell Constitucional de 27 de gener de validar la candidatura de Wade per a un tercer mandat en les eleccions del 26 de febrer, com un “cop d’Estat constitucional”, ja que, al seu torn, va rebutjar les candidatures del cantant de mbalax Youssou N’Dour i de dos candidats més. Així, seguint les convocatòries del M23 i de Y’en a marre i emmirallades amb la plaça Tahrir de El Caire, centenars de milers de persones van ocupar, a ritme de hip hop, els carrers de la majoria de les ciutats senegaleses i la plaça de l’Obelisc de Dakar per protestar contra Wade i forçar la seva dimissió. Tanmateix, les protestes, que en cap cas fan referència alguna a Casamance, han anat de més a menys a mesura que s’acosta la cita electoral i augmenta la repressió policial amb foc real a les manifestants, els disturbis i l’agitació política de les simpatitzants de Wade perquè no retiri la seva candidatura es fa més forta. Al mateix temps, varis candidats del M23 han trencat l’estratègia d’unitat del moviment i han començat a fer campanya electoral pel seu compte, a la vegada que s’ha fet palès que Karim Wade, el fill del president Wade i membre del govern, té ben controlades les institucions per assegurar-se la successió presidencial per la via dinàstica.

Wade no deixa el poder, el poble parla de cop d'Estat constitucional. Foto: Megan Cécile Radford