Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 257 de 18 de gener de 2012, pàgina 15
El 15 de gener de 1919 Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht van ser assassinats per Freikorps -tropes d’assalt paramilitars prenazis- a Berlín, a instàncies del govern contrarevolucionari de la socialdemocràcia alemanya d’aleshores, i en particular, del ministre de Defensa Gustav Noske (SPD). Els fets van interpretar-se com un intent d’aixafar la revolta espartaquista i de consolidar el poder de l’SPD en el capitaneig de la Revolució Alemanya de Novembre després de la derrota de l’Imperi alemany en la Primera Guerra Mundial i l’abdicació del kàiser Guillem II just abans de la República de Weimar. 93 anys després, fins a 15.000 persones van manifestar-se i recordar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, amb garlandes i clavells vermells, pels carrers de Berlín.
Una ofrena de flors, a càrrec del partit socialista Die Linke al “Memorial dels Socialistes” del cementiri central del barri de Friedrichsfelde, a primera hora del matí, va encetar els actes de la diada. L’ofrena va comptar amb la participació de destacades representants del partit com Gesine Lötzsch, Klaus Ernst, Gregor Gysi i Oskar Lafontaine, així com el darrer Primer Ministre del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED) a l’Alemanya de l’Est, Hans Modrow.
A mig matí, la convocatòria de manifestació, va reunir a la Porta de Frankfurt, a l’avinguda Karl Marx -antiga avinguda Stalin-, a una gran multitud de persones per caminar fins al cementiri de Friedrichsfelde, on també hi ha enterrada la cúpula dirigent o politburó de la República Democràtica Alemanya (RDA), la de l’Est. Com és habitual, la manifestació va estructurar-se per blocs, ideologies, grups, grupuscles, partits i col·lectius, sota pancartes i cartells protestant contra el capitalisme, el poder dels bancs, la intenció del govern Merkel d’establir un govern econòmic europeu, l’impopular subsidi d’atur de llarga duració Hartz IV i els minijobs. El bloc més nombrós fou el que formaven les bases de Die Linke seguit pel del Partit Comunista Alemany (DKP). També va poder veure’s, entre altres, a gent gran amb parques marrons i casquet de pell o ushanka russa amb banderes de la República Soviètica de Baviera i de la RDA. També hi havia un grup de joves, d’uns 30 anys, amb camises blaves de la FDJ (l’organització juvenil oficial a la RDA), gent amb banderes palestines, kurdes i basques (ikurriña i arrano beltza) i, fins i tot, una colla d’antifeixistes i llibertàries amb banderes de la CNT.
En plena marxa, a la cantonada de l’avinguda de Frankfurt amb el carrer Ruschestraße, indret on s’ubicava la seu de l’antiga Stasi, gent de l’òrbita del maoista Partit Marxista-Leninista d’Alemanya (MLDP) van atacar i escridassar amb un “agents de l’imperialisme, fora!” a un grup de persones que sostenien una pancarta amb les cares de Lenin, Stalin i Mao amb el lema No, no, això no és comunisme. Com en anys anteriors, la tensió va anar en augment quan després del sentit i popular “homenatge silenciós”, La Internacional musicada i de les ofrenes de cada col·lectiu participant a les tombes de Luxemburg i Liebknecht -però també a les d’Ernst Thälmann, John Schehr i Franz Mehring-, un grup de persones pertanyents a l’òrbita del partit hoxhaista turc MLKP va retirar els clavells amb males arts de la pedra-memorial en record a les víctimes de l’estalinisme -que també forma part del “Memorial dels Socialistes” des de 2006- i va atacar amb els pals de les banderes, empentes i cops de puny tant a persones que els hi havien col·locat com a diverses fotoperiodistes.
Tanmateix, la manifestació Luxemburg-Liebknecht, no va ser ni la única del diumenge 15 de gener ni la única contra el capitalisme, el poder dels bancs i les polítiques del govern Merkel. El moviment Occupy Berlín va convocar al mateix migdia una marxa “per la democràcia real ja” que va recórrer el tram entre la Font de Neptú, davant l’Ajuntament, i la Porta de Brandenburg, en un ambient molt festiu i reivindicatiu. La manifestació va congregar prop de 1000 persones i si van poder veure banderes antinuclears, d’Attac, d’Antifa, màscares de Guy Fawkes, pancartes creatives i també forces banderes noves de Síria i Líbia. Altres ciutats alemanyes, com Frankfurt am Main, Hamburg o Hannover, també van viure convocatòries similars. Al final de la manifestació, es va celebrar una assemblea a l’estació central (Hauptbahnhof) que va ser desallotjada per la policia, però que va continuar a la plaça de Washington, fora de l’estació.
Van ser dues manifestacions -i amb varis punts de vista- que sembla no es troben l’un amb l’altre ni creen sinergies, tot i que denuncien la mateixa cosa i s’expliquen a través del mateix fenomen. Un fenomen que posa de manifest la dicotomia de la dialèctica i el materialisme històric entre la ideologia d’una esquerra tradicional, marxista i institucionalista i l’idealisme d’un moviment de masses espontani, tecnològic i líquid. No obstant això i aprofitant l’efemèride, es va poder observar que ambdues manifestacions s’adscriuen a un principi bàsic del luxemburguisme: la defensa d’una certa espontaneïtat revolucionària de les persones i la democràcia interna de les organitzacions per canviar les coses i el món.
Ofrena al Memorial del Socialistes "Els morts ens adverteixen". Foto: Ulli Winkler
Treient l'entrellat 