Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 256 de 11 de gener de 2012, pàgina 16
Ara fa exactament un any que el 99% de les habitants del Sudan del Sud van exercir amb goig i eufòria el seu dret d’autodeterminació i van votar a favor de trencar amb el nord i formar del seu Estat propi, tot culminant un procés de pau que posava fi a la segona guerra civil sudanesa (1983-2005). No obstant això, els problemes i els conflictes armats no han cessat. Des de la independència el passat juliol, les regions frontereres entre nord i sud de Kordofan del Sud i Nil Blau, han patit diàriament bombardeigs i matances indiscriminades contra la població civil a mans de les forces governamentals sudaneses del president colpista Omar al-Bashir. La xifra de persones mortes i desplaçades s’estima per milers i la política de terra cremada no té fre.
Ambdues regions, Kordofan del Sud i Nil Blau, que actualment pertanyen al Sudan tot i que políticament se senten part del sud, fa un any que esperen, arran de les resistències d’al-Bashir, la celebració d’un referèndum per decidir si han de romandre dins del Sudan o se’n separen i s’integren al Sudan del Sud. La causa i, alhora, punt calent del conflicte rau en l’existència de grans reserves de petroli a l’àrea d’Abyei. Tant Sudan com Sudan del Sud reclamen l’àrea i el petroli com a propis. Actualment, el govern de Karthum manté Abyei ocupada militarment i n’explota els pous de petroli tot i la presència cosmètica d’un destacament de cascos blaus etíops desplegats a la zona; un destacament que també és incapaç d’aturar altres enfrontaments armats entre grups tribals del sud i àrabs nòmades afins al nord a causa del referèndum. De nou, la lluita pel control dels combustibles fòssils justifica agressions i el silenci internacional.
Juntament amb els atacs, poc després de la independència sud-sudanesa, el govern de Khartum va il·legalitzar al país, la branca del Moviment Popular d’Alliberament del Sudan (SPLM), la principal força hegemònica i formació politicomilitar de Sudan del Sud. A la vegada, va arrestar al governador de Nil Blau, Malik Agar, així com totes les representants del partit repartits arreu del Sudan i diverses periodistes. El conflicte fins hi tot ha provocat que el Moviment Justícia i Igualtat (JEM), un dels principals grups rebels de la regió sudanesa de Darfur, s’aliés amb l’SPLM del nord per enfrontar-se a al-Bashir. D’aquesta manera, l’extensió del conflicte i els combats diaris podrien donar lloc a una enèsima guerra civil sudanesa.
Desestabilització interna i rebel·lions
El nou país va néixer hipotecat pel llegat de les guerres i el colonialisme, asfixiat econòmicament pel govern sudanès d’al-Bashir, amb la governança sotmesa al dictat del Departament d’Estat dels EUA i del Partit Comunista Xinès i amb el ressorgiment violent de les tensions i les velles diferències tribals en la convivència interna, ja sigui per l’activitat d’algunes milícies o pels xocs entre ètnies rivals. Diverses milícies lluiten contra les forces governamentals sud-sudaneses en diferents parts del jove país. Alguns grups insurgents acusen el govern de Juba que encapçala el president Salva Kiir -membre del poble dinka, la ètnia majoritària al Sudan del Sud-, de corrupció, nepotisme i discriminació ètnica. Altres grups rebels sublevats acusen el partit de la guerrilla i de Kiir, l’SPLM, de convertir-se en el partit únic de facto a l’exemple d’Eritrea o Angola i demanen la seva porció en el botí governamental, com és el cas del Moviment Democràtic de Sudan del Sud (SSDM), fundat pel recentment abatut per l’exèrcit sud-sudanès, George Athor. El grup que lidera Tong Lual Ayat, l’unionista Exèrcit Popular d’Alliberament de Sudan del Sud (SSPLA), lluita per establir un el sistema confederal entre els dos Sudans, i darrerament, la presència en territori sud-sudanès de la guerrilla fundamentalista catòlica ugandesa de l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) que lidera Joseph Kony, ha fet que sorgeixi la milícia Arrow Boys per fer-li front.
Els problemes creixen i la cohesió social i nacional és un miratge, tot i els intents de fomentar-la a través d’iniciatives com la celebració de partits de futbol per la selecció nacional i el lideratge del davanter James Joseph Saeed Moga. Durant la darrera onada de violència intercomunitària aquest gener a l’Estat de Jonglei (la regió més gran del país) unes 70.000 de persones s’han vist forçades a fugir de les seves llars i amagar-se al camp i a les muntanyes d’Etiòpia i es calcula que milers haurien mort. Durant els atacs, Pibor i altres poblats sencers, a més de dues clíniques de Metges Sense Fronteres, van ser assaltats, cremats i saquejats. Es tracta d’un conflicte sobre marginalització politicoeconòmica pel control i l’accés a les pastures, instrumentalitzat com un conflicte ètnic que es tradueix amb una escalada de violència degut al robatori de bestiar boví -i fins i tot infants- entre les comunitats nuer i murle. La ramaderia és primordial: les persones necessiten els animals per sobreviure, alimentar-se i casar-se. Ja a l’agost passat unes 600 persones van morir a resultes d’enfrontaments sectaris emmarcats en la dinàmica de l’ull per ull i les escaramusses i banys de sang entre l’Exèrcit Blanc Nuer que lidera Bor Doang i bandes armades murle sota l’òrbita de les SSDM d’Athor.
Per si no n’hi hagués prou, el país encara ha de fer front a desafiaments enormes com posar fi a la pobresa endèmica -la majoria de la població viu amb menys d’un euro al mes- i a la proliferació d’armes, la creació d’infraestructures i millorar les condicions de vida d’una població civil atrapada per la guerra, la fam -malgrat la fertilitat de les seves terres- i l’oblit dels mitjans de comunicació.
Persones desplaçades internes arran dels fets de Pibor. Foto: Isaac Billy
Treient l'entrellat 