Les petjades del Mur de Berlín a través de Marienfelde

Nota: En la Revista R@mbla publicado en castellano

Berlín commemora els 50 anys de la construcció del mur amb exposicions i actes per tota la ciutat. Coincidint amb l’efemèride y lluny de les riuades de turistes, el petit i desconegut Museu del Centre de Refugiats Marienfelde inaugura una exposició sobre la naturalesa dual de la història alemanya després de 1945 a través de la immigració i els refugiats. Una exposició que mostra el context previ i posterior a la construcció del mur, les conseqüències polítiques del moviment de persones i la història del centre des dels seus orígens fins a dia d’avui. Entre mils d’anònims com Kathrin Mühsam i Józef Wojciechowski, personatges tan variats com Horst Köhler, Hans-Dietrich Genscher o Rudi Dutschke també van passar per Marienfelde. Altres com Bertolt Brecht, Peter Hacks, Otto John o alguns antics membres de Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF) van fer la ruta contraria i van acabar a l’Alemanya de l’Est. Marienfelde, un lloc per la memòria. Un lloc més.

El camp de Marienfelde
Vint-i-vuit van ser els anys que un mur va separar Berlín. Quaranta-u van ser els que va viure la República Democràtica Alemanya (RDA), l’Alemanya de l’Est, el país ideat per Walter Ulbricht i la seva camarilla estalinista. Durant aquest temps, fins a quatre milions de persones van abandonar la RDA per passar a l’altre Alemanya, la de l’Oest, la República Federal d’Alemanya (RFA). D’aquestes, gairebé un milió i mig van passar pel Centre de Refugiats Marienfelde, situat al meridional districte berlinès de Marienfelde. El camp va néixer de la necessitat. A l’abril de 1953, l’èxode de persones de la RDA cap a Berlín-Oest era molt elevat. A Berlín, la distància entre la RDA i la RFA era un carrer, una vorera. Aleshores la frontera entre el sector soviètic i l’aliat –el controlat per EUA, Regne Unit i França- es mantenia oberta i transitable. Creuar i demanar asil, et convertia en un refugiat. No era el cas de la frontera inter-alemanya, un frontera clàssica que a la vegada estava militaritzada. A Marienfelde, els refugiats i els immigrants van ser allotjats i atesos, també però, registrats i interrogats per les autoritats Aliades i de la RFA abans de poder deixar el centre i d’iniciar els tràmits per obtenir un permís de residència a Berlín-Oest o a qualsevol altre
Länder de la RFA.

En context de postguerra i de Guerra Freda, cada persona que emigrava a l’oest significava una pèrdua considerable per la RDA, no només tangible –mà d’obra qualificada i jove-, sinó també intangible –prestigi polític i valors culturals. En canvi, per la RFA cada immigrant representava, a part de més capital humà, un guany polític i una bonificació econòmica. La migració, com sempre, queda polititzada. Les potències occidentals d’ocupació i la RFA van intentar controlar i regular-la. La RDA, impedir-la. I Marienfelde d’aquesta manera, es va convertir en el cavall de batalla i punt principal de la controversia. El camp va ser sempre un lloc d’un alt grau d’importància estratègica i simbòlica per les dues Alemanyes. La RDA considerava Marienfelde com un “objecte enemic”, ja que allà el país quedava retratat pels refugiats quan lliuraven informació als serveis secrets occidentals sobre les condicions de vida a l’Est. La Stasi, lògicament hi tenia infiltrats. L’agent Götz Schlicht alias Dr. Lutter va ser el seu home fort al centre. L’objectiu de la Stasi era pertorbar la vida al camp de refugiats, conèixer la metodologia Aliada, identificar a través dels relats les deficiències en el seu règim de fronteres i fer propaganda activa contra Marienfelde per tal de dissuadir noves fugues. Els serveis d’espionatge Aliats també eren presents al camp. L’espionatge i contraespionatge estaven a l’ordre del dia.

Mur de Protecció Antifeixista o de la Vergonya?
L’Alemanya de l’Est mai va estar disposada a reconèixer les debilitats del seu propi sistema, menys la pèrdua de població. Segons el Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED) –el partit únic que governava el país-, les raons per anar-se’n estaven en les temptacions i la propaganda de la RFA. Si bé és cert que l’Administració democratacristiana de Konrad Adenauer jugava la carta de la cooptació i persuació per la RFA de ciutadans de la RDA, els factors estructurals interns, repressius i propis de la RDA van ser un factor més determinant en la causa del moviment de persones.

Durant la nit del dissabte 12 al diumenge 13 d’agost de 1961, Ulbricht –amb l’ok de Moscou- va donar l’ordre de posar en marxa l’operació Rose. L’exèrcit i les milícies de treballadors es van desplegar per la ciutat i es van encarregar, primer, de segellar, amb filferro d’arç, tots els accessos a Berlín-Oest, i d’anar construint un mur de formigó a la frontera de Berlín-Est amb Berlín-Oest. La decisió de construir-lo va obeir a raons econòmiques i demogràfiques. La RDA pretenia amb el mur posar fi a l’èxode d’habitants cap a la RFA, la zona ocupada pels Aliats, impedint-los fugir a través de l’enclavament capitalista que consistia Berlín-Oest, i així intentar consolidar el seu sistema. Des de la RDA, el politburó del SED sempre va argumentar que sense la construcció del “Mur de Protecció Antifeixista” –així és com s’anomenava el mur a l’Alemanya de l’Est- s’hagués produït una escalada en les tensions entres el blocs, cosa que hauria generat un conflicte armat. En tot cas, el Mur de Berlín que va acabar encerclant, al llarg de tot el perímetre, el territori de Berlín-Oest tot convertint-lo en una illa capitalista i aïllada dins de la RDA, es va convertir en el símbol més visible de la divisió i la Guerra Freda. Amb el mur doncs, la qüestió de Berlín, no va quedar resolta, sinó congelada. Tan sols amb el mur, els oficials de la RDA van tenir èxit alhora d’aturar l’emigració, una mesura que els va permetre estabilitzar bastant el sistema econòmic planificat. Tanmateix, centenars de milers de persones van intentar fugir de la RDA a través de la frontera que separava les dues Alemanyes i a través del mur que dividia Berlín. Moltes persones ho van aconseguir, moltes van ser detingudes i moltes altres van morir en l’intent.

A la pregunta de quines eren les raons per fugir, Kathrin Mühsam –una visitant de l’exposició que en el seu dia de 1960 també va fugir i passar per Marienfelde- contesta que aquestes “eren varies i subjectives i en la majoria dels casos, la decisió d’escapar o marxar era premeditada”. A grans trets, Mühsam comenta que la persecució política directa, el règim repressiu i dictatorial del SED –en especial després de com va esclafar la revolta del 17 de juny de 1953 arreu de tota la RDA-, el desig de reunir famílies i la prohibició de viatjar a la RFA i a Europa Occidental van jugar un gran rol alhora de prendre aquesta decisió tan arriscada”. Un altre factor important en la decisió d’abandonar la RDA, comenta, va ser sens dubte, l’existència de la RFA, en particular, el seu alternatiu sistema econòmic, social i consumista emmarcat dins la cultura alemanya. Algunes persones van intentar sortir de la RDA per la via legal. Demanant visats per entrar a la RFA o omplint sol·licituds de viatge que a l’hora de la veritat no tenien cap validesa legal i servien per engreixar una llista negre “d’enemics de la pàtria”. Només als jubilats se’ls va permetre viatjar a la RFA. Una altra forma d’abandonar la RDA, afirma Mühsam, era a partir d’un sistema secret conegut com a Freikauf. Pel SED eren “negocis especials”, per la RFA “esforços humanitaris especials”. A través d’aquest sistema, la RFA comprava presoners polítics i la RDA rebia béns i divises. Fins a 33.755 homes i dones es van bescanviar com a Freikauf.

Del tardobrezhnevisme a la Caiguda
Si el mur va frenar l’èxode, durant l’inici dels anys 80 un nou pic de refugiats va tornar a arribar a Marienfelde coincidint amb l’estat de declivi soviètic i de Brezhnev i la repressió a les vagues obreres i la crisi econòmica al bloc de l’Est. Marienfelde, no només va rebre ciutadans de la RDA, sinó també molts refugiats polítics i econòmics del bloc de l’Est. Un d’ells va ser Józef Wojciechowski, visitant també, de l’exposició. A principis de 1980, un jove Wojciechowski, originari de Bydgoszcz, Polònia, va obtenir el passaport polonès que el permetia viatjar a la RFA. Segons comenta, el va aconseguir gràcies a la invitació d’un conegut que vivia a Frankfurt am Main. Tanmateix el seu objectiu era arribar a Berlin-Oest i trobar feina, ja que acabava de tindre una filla i necessitava diners. A l’arribar va sol·licitar un permís
Duldung –un permís de residència tolerada temporal per poder estar al país, no vàlid per treballar. Però Wojciechowski va trobar feina, una feina en negre i s’hi va quedar. Al cap de 8 mesos i uns estalvis va tornar a Polònia, i al tornar, el passaport i el Duldung van expirar.

A finals de 1981, Wojciechowski torna a rebre el passaport per poder anar a Berlín-Oest a treballar, però el viatge i els plans de futur se li trunquen quan el general comunista Wojciech Jaruzelski, en la seva campanya de repressió al combatiu sindicat obrer i catòlic Solidarność, instaura la llei marcial al país, unes setmanes després de que ell obtingués el permís. L’estat de setge policial i militar va durar fins el 1983. Aleshores és quan els Wojciechowski a principis de 1984, van fer les maletes i van fugir d’aquella repressió política. Van passar 4 mesos a Marienfelde. Allà la família va obtenir tots els permisos per quedar-se i poder treballar a la RFA. Avui en dia Wojciechowski encara viu a Berlín i visita Marienfelde per veure com es troba el lloc en el qual un dia s’hi va haver d’estar.

L’altre gran èxode, catalitzat pel moviment de protesta antiautoritari, va arribar a l’any 1989. Amb la perestroika en marxa i el Teló d’Acer cada dia més porós, milers de ciutadans de la RDA van abandonar el país, molts tractant d’arribar a RFA a través d’Hongria o Txecoslovàquia. Només en la primera setmana de novembre de 1989, unes 135.000 van arribar a Marienfelde. El dia 9 de novembre és quan es va obrir el mur. I d’allò a la (re)unificació alemanya. Des d’aleshores fins avui, Marienfelde, a part de museu, és emprat per acollir a les persones de les minories alemanyes que emigren de Sudetenland, la regió del Volga, Kazakhstan, Polònia, Hongria o Romania. A Berlín ja no hi ha mur físic com el que va existir, no obstant això, hi ha una divisió. Ja no es tracta d’Est o Oest, sinó de rics i pobres. Quin serà el proper camp de refugiats? En tot cas, Marienfelde, com Sachsenhausen, és una doble lliçó: primer, lliçó per no oblidar i segon, lliçó sobre com gestionar el record.

Entrada del Centre de Refugiats Marienfelde. Foto: Roger Suso

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s