L’atemptat de Breivik a Noruega subratlla una amenaça latent

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 239 de 27 de juliol de 2011, pàgina 15, amb alguns epígrafs afegits -en cursiva.

El doble atemptat que va tenir lloc divendres 22 de juliol a Noruega, més enllà de les nombroses víctimes civils que va deixar, va tornar a posar l’atenció sobre l’ultradreta europea com a generadora d’un perillós discurs xenòfob i antiimigrant que, en alguns casos i ambients, incita a la violència.

(Cap a dos quarts de quatre de la tarda, artefactes molt potents van explotar en el quarter governamental d’Oslo, destrossant les oficines del primer ministre, Jens Stoltenberg, i diversos edificis del govern, com ara el Ministeri d’Energia i Petroli, causant fins a 8 víctimes mortals i desenes de persones ferides. Al cap de gairebé dues hores, un segon atemptat, un tiroteig de més d’una hora i mitja de duració, perpetrat per un home disfressat de policia en el campament juvenil d’estiu del Partit Laborista Noruec (Ap) a l’illot d’Utøya, a 38 km d’Oslo. Allà, fins a 69 adolescents van ser assassinades indiscriminadament a trets amb bales expansives o “dum-dum”, oficialment prohibides.)

En un primer moment, les especulacions i càbales dels mitjans de comunicació generalistes van atribuir els atemptats a la gihad internacional: obra d’Al-Qaeda, conseqüència de la participació noruega a través de l’OTAN a les guerres d’Afganistan i de Líbia; obra del grup fonamentalista sunnita sorgit al Kurdistan iraquià Ansar al-Islam per l’afer Mullah Krekar amb la justícia noruega; a causa de les caricatures de Mahoma que alguns diaris noruecs van publicar en solidaritat amb el dibuixant danès amenaçat o per culpa de la laxa vigilància noruega. Finalment, però, la massacre era obra d’Anders Behring Breivik, un integrista cristià, islamòfob, sionista, anticomunista i ultradretà noruec de 32 anys. Breivik, antic membre de la formació de dreta populista Partit del Progrés (FrP) -la segona força al parlament noruec- va confessar ambdós crims. L’objectiu dels atacs sembla que va ser el partit socialdemòcrata (Ap), el partit que tradicionalment ha governat el país i que va ser el responsable principal de l’establiment durant els anys 50 d’un estat del benestar ampli, i a qui Breivik veu com a responsable de “l’islamització i pèrdua de les essències víkings del país”. (Remarcable és també, que les juventuts socialdemòcrates estiguesin a Utøya promoven la Campanya BDS de boicot a Israel).

El detingut havia deixat rastre a la xarxa i als fòrums web islamòfobs. Des del seu perfil de Facebook, Breivik va enviar un document, titulat 2083: Una declaració europea d’independència, un compendi on defineix la seva lluita com una creuada a l’estil dels cavallers templers contra l’islam, el marxisme i la multiculturalitat, i on fa una crida a la radicalitat i a la violència, tot mostrant les eines i el camí necessari per passar a l’acció i menyspreant els partits conservadors, als que considerara massa moderats. Destaca, també, que parts del manifest, estan copiades literalment, i adaptades pels seus propòsits, dels escrits de Ted Kaczynski Unabomber (un nord-americà que, els anys 80 i 90, va enviar diversos paquets-bomba a universitats i companyies aèries i que va escriure un manifest) (denunciant la societat moderna tecnològica-industrial. Per altra banda, l’autor pren com a referents ideològics personatges com Robert Spencer, el blocaire Fjordman o a Gustavo de Arístegui, el portaveu d’Exteriors del PP).

Breivik havia estat espiat pels serveis secrets, però el cas es va acabar arxivant perquè es va considerar superflu. Tenia contactes amb Lliga de Defensa Anglesa i amb organitzacions ultranacionalistes d’Escandinàvia, i ha declarat que va col·laborar amb “dues cèl·lules” per dur a terme els atacs. Així doncs, no es descarta que el detingut hagi tingut el suport d’algun grupuscle ultradretà per perpetrar l’acció. A hores d’ara, però, l’atemptat ressembla al que va cometre el neonazi Timothy McVeigh l’any 1995 contra un edifici federal d’Oklahoma City (i al tiroteig del gener de 2011 a Tucson, comès per Jared Lee Loughner, fruit de la retòrica tòxica del Tea Party, contra la congressista del Partit Demòcrata Gabrielle Giffords i altres persones). Fins ara, Breivik ha admès que va cometre els dos atacs, però ha denegat qualsevol responsabilitat criminal. Pel que sembla, vol tenir una plataforma pública per explicar les seves accions i difondre la seva ideologia. El procés judicial a Breivik es preveu llarg i el seu advocat, Geir Lippestad, (membre, per cert, d’Ap) és tot un gat vell alhora de defensar neonazis a Noruega.

El país escandinau, conegut per mantenir-se fora de la Unió Europea, pels jaciments de petroli i per les seves mediacions a favor de la pau entre Palestina i Israel, no patia un atac tan greu des de la Segona Guerra Mundial. L’any 1973, però, el Mossad, en la seva persecució als membres de Setembre Negre, va assassinar el marroquí Ahmed Bouchiki per error a la ciutat noruega de Lillehammer. (A finals dels anys 70, les autoritats van reprimir amb força el poble sami que lluitava, amb Niillas Somby al capdavant, contra la construcció de la presa d’Alta). Tanmateix, l’única onada interna d’assalts violents fins als atacs de Breivik, es va produir durant els anys 90 quan un grupuscle liderat per Varg Vikernes, que combinava neonazisme i música black metal, va portar a terme crema d’esglésies i de centres okupats. Fins ara, l’únic assassinat que ha estat catalogat per motius racistes al país és el del noruec de pare ghanès Benjamin Hermansen l’any 2001. Des de fa alguns anys, la política d’immigració centra el debat de política interna del país. Durant els últims vint anys, Noruega ha dut a terme una política d’immigració liberal: foment de l’arribada de persones refugiades provinents de zones immerses en conflictes bèl·lics, de sol·licitants d’asil polític dels països musulmans i d’immigrants econòmics. Però arran de l’auge de la formació encapçalada per Siv Jensen, el Partit del Progrés, el govern de coalició, liderat per Jens Stoltenberg, n’ha endurit els requisits.

El fenomen de l’ultradreta europea no és nou. El que si que és una novetat, relativament, és que la xenofòbia i el discurs nacional-identitari com a font de rendibilitat política i econòmica, ja no és monopoli de l’extrema dreta. Aquests postulats, malgrat els esforços que han fet les xarxes antifeixistes per advertir-ho, s’han traslladat a l’agenda política dels grans partits de govern i mitjans de comunicació i el discurs que incita a l’odi i a la violència no es pren seriosament. (Breivik no és un llop solitari, és part d’un moviment, un moviment global que va, per exemple, de la PxC d’Anglada a les escaramusses instigades a Berlín per NPD i Pro Alemanya o als atacs a les herriko tavernes). Així doncs, perquè el cas no les esquitxi encara més, les formacions polítiques d’ultradreta que Breivik admirava i esmentava en el seu manifest com a inspiradores, s’han posat a la defensiva i se n’han desmarcat, tot titllant-lo de boig, psicòpata o malalt, sense indagar que els motius polítics, les idees i el rerefons de la violència perpetrada a Noruega es troben dins del seu propi discurs i programa. Si ha passat a Oslo, pot passar a qualsevol lloc.