Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 226 de 27 d’abril de 2011, pàgina 16
Una explosió en plena hora punta de la tarda a la cèntrica i concorreguda estació d’Oktyabrskaya del metro de Minsk, capital de Bielorússia (Belarús), va causar tretze persones mortes i 200 de ferides, el dia 11 d’abril, i va arrasar l’estació. “No descarto que ens hagin pogut portar aquest regal de l’estranger, però hem de mirar endins. S’han de trobar els culpables”, va dir poc després el president Alyaksandr Lukaixenko, que dirigeix aquesta exrepública soviètica des de l’any 1994. El líder bielorús va fer una crida a desemmascarar els que volen “destruir la tranquil·litat i l’estabilitat del país”. Menys de 48 hores després de l’explosió, l’agència estatal de seguretat bielorussa, la KGB, va anunciar que ja havien detingut tres persones presumptes autores de l’atemptat. Lukaixenko va explicar que les detingudes “van confessar no només l’acte terrorista al metro, sinó també els atemptats de 2005 i de 2008”. Esdevindran les Marinus van der Lubbe bielorusses?
Caldrà veure-ho. Els esforços del govern, però, no han tranquil·litzat la societat. Les incògnites continuen. Lukaixenko ja ha ordenat interrogar la “cinquena columna”, expressió amb què qualifica tota l’oposició, des de grups anarquistes fins a partits finançats i encoratjats per fundacions neoliberals europees per desencadenar una revolució de colors al país. Les autoritats també han intensificat el control sobre Internet, han interrogat blocaires i han augmentat les tarifes de connexió sense justificació prèvia. La por al contagi de les revoltes populars àrabs també inquieta el règim. La bomba arriba en un moment de tensió política al país. El popular cap d’Estat bielorús va revalidar el seu mandat el 19 de desembre passat. Després de la nit electoral, set dels nou candidats que van competir contra Lukaixenko han estat processats o empresonats per vandalisme, entre ells, el que va acabar segon, Andrei Sannikov. Centenars de manifestants que van sortir al carrer a protestar contra la tupinada també van acabar als calabossos de la KGB. Durant l’últim mes, Bielorússia ha experimentat una pujada de preus, l’escassetat d’aliments, les sancions dels EUA i la UE i ha devaluat la moneda.
L’explosió ha sorprès i angoixat la població. El país no havia experimentat un atemptat mortífer des de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, a Bielorússia, la violència política no és ni estranya ni desconeguda. Diversos fets recorden les purgues estalinistes dels anys 30. El 1999, quatre dissidents polítics van desaparèixer. Es tem que morissin en mans d’un escamot militar. El 2005, un artefacte va explotar en una cafeteria de la ciutat de Vitebsk. L’acte va ser reivindicat per l’Exèrcit d’Alliberament Nacional de Bielorússia, un grup autoanomenat anti-Lukaixenko, l’existència del qual continua sent qüestionable. Des de 2008, un gran nombre d’actes insurreccionals contra edificis oficials russos, casinos, presons i comissaries de policia han estat reivindicats per llibertàries bielorusses; actes, aquests, en solidaritat amb el cas rus del bosc de Khimki –un tema de protecció ecològica amb molt de ressò– i contra la repressió política i les detencions arbitràries de l’administració Lukaixenko cap al moviment. Actualment, Mikalai Dziadok i fins a sis anarquistes més es troben detingudes i empresonades en condicions inhumanes. El 4 juliol de 2008, l’explosió d’una bomba durant els actes de celebració del dia de la independència bielorús va deixar una cinquantena de persones ferides a Minsk. Inicialment, es va vincular l’acte a la Legió Blanca, un grup nacional-bolxevic i antisemita. L’atac va ser el precursor d’un programa, no exempt de polèmica, de presa d’empremtes dactilars obligatòria per tota la població. Algunes membres de l’oposició també van ser interrogades, detingudes i fins i tot empresonades. Lukaixenko va aprofitar-ho per reorganitzar els serveis de seguretat i col·locar el seu fill Viktor com a assessor. No obstant això, el crim mai no ha estat aclarit. L’autoria de la darrera bomba a Minsk oscil·la entre el terrorisme d’Estat, passant per un cas Scala a la bielorussa (Barcelona, 1978, la infiltració policial al sindicat CNT acaba en un fals atemptat); un complot de l’oposició; un pla derivat de les lluites de poder entre el Ministeri de l’Interior i la KGB; una estratègia russa per accelerar la unió entre els dos països, (un Gladio), o, fins i tot, un acte gihadista. Les explicacions, avui dia, són poc concloents. La política a Bielorússia sempre és opaca. Ara, el matís de la sang innocent la fa tèrbola i funesta.
Bielorússia, a part de ser l’únic indret europeu on encara s’aplica la pena de mort, és un país caracteritzat pel seu sistema de capitalisme d’Estat i per ser un dels grans productors i exportadors mundials de potassa càustica i de tractors. L’agricultura, que és l’altre sector econòmic important, està organitzada a través de kolkhoz (granges col·lectives) i sovkhoz (granges estatals). La desocupació és baixa. Tanmateix, depèn totalment de la importació de petroli i gas de Moscou a un relatiu baix cost; de fet, entre Rússia i Bielorússia, hi ha un fort lligam social, polític i econòmic. Per descomptat, obtenir beneficis polítics d’un atemptat no implica culpabilitat. En tot cas, sempre quedaran dubtes. Tanmateix, la capitalització política per Lukaixenko no serà pas una resposta diferent a l’habitual: un pretext per exercir més repressió, intensificar la vigilància policial-informativa, coartar més les llibertats civils i laborals bàsiques, posar de relleu una amenaça forastera imperialista i desviar l’atenció del públic lluny dels problemes reals del país. En definitiva, una resposta de manual en qualsevol Estat. I aquesta arriba en vigílies del vint-i-cinquè aniversari de la tragèdia de la veïna Txernòbil.
Estació de Metro de Kastrycnickaja, Minsk. Foto: Anton Motolko
Treient l'entrellat 