Batuda contra militants marxistes a Zimbabwe per projectar un vídeo sobre les revoltes àrabs

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 223 de 6 d’abril de 2011, pàgina 16

Un grup de 46 activistes, militants d’organitzacions trotskistes, marxistes-revolucionàries i sindicals, van ser detingues per la policia, el 19 de febrer, mentre estaven reunides debatent i visionant un documental sobre les revoltes populars a Tunísia i Egipte, en un acte organitzat per l’Organització Socialista Internacional (ISO) a Harare, la capital de Zimbabwe. 45 de les 46 persones detingudes van ser tancades preventivament a la presó de màxima seguretat de Chikurubi, prop de Harare. La fiscalia les va acusar de “conspirar per enderrocar el govern constitucional de Zimbabwe” i de “traïció a la pàtria”; delictes que poden implicar, en aquest país, la pena de mort. Immediatament, es van organitzar grups de suport i solidaritat i accions internacionals de difusió del cas. Després de dues setmanes tancades en règim d’aïllament, el 7 de març, un tribunal va retirar els càrrecs i va alliberar 39 de les 45 activistes detingudes. Quan van sortir, van denunciar els maltractaments, les humiliacions i les tortures que havien rebut durant els interrogatoris. També van afirmar que les zero-positives del grup no van rebre l’atenció mèdica adient. No obstant això, sis activistes –les que tenien un perfil més alt, com ara el coordinador general de l’ISO, Munyaradzi Gwisai, – van seguir empresonades, en aïllament solitari i obligades a treballs forçats fins el dia 17 de març, que van ser posades en llibertat sota una fiança de 1.500 euros per cadascuna de les acusades (un repte considerable en una economia com la de Zimbabwe). El jutge va dictaminar que els fiscals de l’Estat no van aconseguir demostrar el suposat complot. Tot i així, les sis continuen pendents de judici i acusades de traïció. Més enllà d’aferrar-se al poder, la intenció del president Robert Mugabe amb aquest judici polític és criminalitzar i imposar penes exemplars per afeblir la dissidència. No obstant això, l’última decisió de la judicatura ha estat vista com un revés als organismes de seguretat lleials al president, que les últimes setmanes han intensificat, per una banda, la seva intimidació sistemàtica als moviments socials i a les lluites existents i, per l’altra, la repressió contra tota l’oposició política –algunes parlamentàries i membres de diverses ONG també han estat detingudes i certs grups d’oposició atacats per grups de joves pro-Mugabe. Malgrat tot, la campanya –tant local com internacional– de solidaritat i d’indignació per la injustícia del cas (#Zim45), segons el marcador de Twitter, està sent fructífera. Ara, l’objectiu és aconseguir l’absolució i continuar alçant la veu per una Zimbabwe millor.

Un govern d’unitat nacional?
El març de 2008, Zimbabwe va celebrar eleccions i les va guanyar el líder del partit socialdemòcrata opositor Moviment pel Canvi Democràtic (MDC), Morgan Tsvangirai. Mugabe, però, es va negar a reconèixer la seva derrota. Llavors, les seguidores dels polítics es van enfrontar arreu del país. El resultat del conflicte va ser de dos centenars de morts i el desplaçament de prop de 36.000 persones, crims que segueixen impunes. A l’agost, l’aparició d’un brot de còlera, que encara ara continua, va agreujar encara més la situació. El febrer de 2009, el president Mugabe i Morgan Tsvangirai es van aliar –amb la mediació de Sudàfrica i per pressions internacionals– per posar fi a la violència. Van constituir un govern d’unitat nacional. Tanmateix, Mugabe ha continuat remenant les cireres i controlant forces de seguretat i fonts d’ingressos. El president continua governant amb mà de ferro, boicotejant el redactat de la nova constitució i perseguint violentament la dissidència. El primer ministre Tsvangirai, per la seva part, continua fent oposició a Mugabe, però des de dins del govern. La disputa per les eleccions, que previsiblement es faran a finals de 2011, ha fet que la teòrica unitat del govern es trobi prop del fracàs. La por del contagi de les revoltes tunisiana i egípcia també inquieta –i molt– Mugabe.

D’on arriba Mugabe?
Els primers colons van arribar a la regió finals del s.XIX, tenint com a objectiu la conquesta de terrenys. Així, la major part de les terres del territori van ser privatitzades, per la força i de manera fraudulenta, pels colons britànics, que es van dedicar a l’explotació de mines i la pràctica de l’agricultura i la ramaderia extensiva. Des d’aleshores, la minoria europea va dominar la regió, coneguda com Rhodèsia del Sud, i va limitar, marginalitzar i trepitjar els drets de la població autòctona. Al veure com altres territoris colonials britànics anaven aconseguint l’independència i convertint-se Estats multiètnics, com Rhodèsia del Nord (Zàmbia) i Niassalàndia (Malawi), el govern colonial, composat per la minoria blanca i liderat per Ian Smith, va repudiar el pla britànic i el 1965 va declarar l’independència unilateral del país, Rhodèsia. Tanmateix, no va reeixir a obtenir reconeixement internacional. El govern d’Ian Smith, va instaurar un règim d’apartheid el 1964 i es va dedicar a combatre i a reprimir els nacionalistes africans. La situació va desencadenar en l’anomenada guerra dels arbusts, una guerra civil on el Front Rhodesià d’Ian Smith, cada cop més acorralat, batallava per mantenir el poder i l’hegemonia blanca. Per la seva part, el sector africà, encapçalat per la Unió Nacional Africana de Zimbabwe (ZANU) de Robert Mugabe, portava a terme una lluita d’alliberament nacional a través de guerrilles. El conflicte armat va acabar amb l’acord de pau de Lancaster House de 1979 i la creació de Zimbabwe, un Estat independent del Regne Unit amb participació política de la majoria africana. El 1980, es van celebrar les primeres eleccions democràtiques, arran de les quals Mugabe va ser escollit cap del nou govern, que es va orientar políticament cap a la Xina postmaoista. Tanmateix, l’administració de Mugabe s’ha caracteritzat sempre per la corrupció, per dur a terme una repressió brutal contra tota oposició política, per fomentar les purgues ètniques i el terror estatal –fenomen conegut com a Gukurahundi–, per la mala gestió de la reforma agrària, per la inflació desfermada i per la precarietat en què viu la població.

Revoltes de l’Àfrica negra: les menys explicades

Zimbabwe no és l’únic punt calent de l’Àfrica subsahariana: a Costa d’Ivori (DIRECTA 217), la segona guerra civil ja està en marxa. S’han produït banys de sang i enfrontaments entre milícies. Un milió de persones estarien refugiades a Libèria. Al Camerun, grups d’oposició han sortit al carrer a l’estil egipci contra el president Paul Biya, al càrrec des de fa 28 anys (DIRECTA 218); a Burkina Faso, el president colpista Blaise Compaoré, que va derrocar el revolucionari Thomas Sankara el 1987 i aliat de Rodríguez Zapatero en la mediació del segrest dels anomenats cooperants de Barcelona Acció Solidària, reprimeix les protestes i tanca universitats. A més, la revolta popular també s’ha estès a Gabon contra el govern del corrupte Ali Bongo Ondimba, el fill del dictador Omar Bongo, que durant 42 anys va governar el país amb mà de ferro i que va morir el 2009 a la clínica Quirón de Barcelona. A Etiòpia, Uganda, Angola, el Togo, Swazilàndia, Djibouti, el Senegal i Guinea Equatorial, la joventut –a través de les xarxes socials 2.0– i la classe treballadora convoquen concentracions i comencen a sortir al carrer contra la corrupció i el nepotisme dels seus governs.

Les detingudes arrivant als Jutjats. Foto: New Zimbabwe

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s