Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 222 de 30 de març de 2011, pàgina 16
La metxa de les revoltes àrabs arriba a Síria. La persistència de la Mukhabarat (la intel·ligència siriana) per evitar-ho ha estat inútil. “T’ha arribat l’hora, Doctor!”, deien les parets de la ciutat de Daraa, prop de la frontera amb Jordània i epicentre de la contestació. El president del país, Bashar al-Assad, és oftalmòleg. Les autoritats de Daraa van decretar tolerància zero vers l’incivisme i les adolescents que van escriure la pintada van ser empresonades. El càstig va sorprendre la ciutat i, immediatament, Síria va viure la seva primera experiència forta de revolta. Des de fa dues setmanes, el règim de Bashar al-Assad manté una repressió implacable –i a voltes letal– de les protestes, cada vegada més massives, en demanda de democràcia, drets humans, feina i dignitat. L’exèrcit ja ha estat desplegat a la ciutat portuària de Latakia i a d’altres indrets del territori. Les forces de seguretat i els franctiradors disparen arbitràriament contra les manifestants. Els enfrontaments entre la gent que participa a les marxes i la policia són el pa de cada dia. És difícil esbrinar el nombre real de víctimes; tot i així, entre 60 i 150 persones haurien mort a causa dels trets de les forces que intenten fer callar la protesta. Els funerals, plens d’ira, es converteixen en actes reivindicatius. Per respondre a la repressió i la falta de llibertats, arreu del país s’han atacat i cremat seus del partit Baas i comissaries i estàtues de l’expresident Hafez al-Assad, pare de Bashar, que governa el país –per herència– des de l’any 2000.
Síria, una república secular basada en la dictadura militar capitanejada per la família al-Assad, no vivia una setmana tan sagnant des de 1982. Aquell any, una rebel·lió dels Germans Musulmans va causar dotzenes de morts i la posterior repressió governamental es va saldar amb més d’11.000 víctimes a la ciutat de Hama, al centre del país. Les dues setmanes de protestes han aconseguit que el règim comandat pel partit únic Baas i l’elit dels xiïtes alauites –que governa Síria des de fa 48 anys– hagi afirmat que es planteja acabar amb l’estat d’emergència vigent des de 1963. El règim sempre ha justificat la permanència d’aquesta llei per les amenaces d’Israel i de l’oposició interna. A la pràctica, això vol dir que no hi ha llibertat de reunió i que tota protesta dissident està fermament prohibida. No obstant això, la població siriana va perdent la por. Conscient de la situació, el règim ja ha promès augments de sou, més aigua (un bé escàs a la zona) i acabar amb la corrupció i les desigualtats; també ha alliberat un grup nombrós de preses polítiques. A la vegada, però, fomenta manifestacions progovernamentals i acusa les bandes criminals estrangeres de causar la crisi. Fins ara, ni els trets ni les promeses d’obertura i de legalització dels partits polítics no han servit perquè el president al-Assad recuperi el control de la situació, tal com ha passat a d’altres països on la gent ha dit prou a l’autoritarisme. Malgrat la censura, les web 2.0 no paren de difondre les misèries del govern i anuncien més convocatòries de manifestacions i vagues. Mentre les bombes cauen a Gaza i Líbia, la revolta va creixent a Síria. L’escalada de les tensions regionals, també.
Tot i que els factors que han alimentat les revoltes veïnes també són presents a Síria, la diferència principal amb els altres països és que el règim de Damasc es troba aïllat internacionalment –acusat de mantenir vincles amb el terrorisme– i que ha estat bombardejat diverses vegades per Israel durant els darrers cinc anys. El president al-Assad no té el suport occidental que van tenir o tenen els caps d’Estat de Tunísia, Egipte, Líbia, Bahrain, el Iemen, l’Aràbia Saudita o Jordània, per exemple. El règim sirià, per la seva part, manté relacions estretes amb l’Iran, Hezbol·lah i certs moviments de resistència iraquians i palestins. Tanmateix, és discriminatori amb la majoria musulmana sunnita, la minoria kurda i les altres ètnies i confessions del país. La voluntat de canvi de la societat siriana, però, es fa palesa amb les protestes. La revolta es caracteritza per la seva diversitat cultural, social i d’agendes: de les minories que demanen respecte i autonomia, els grups sunnites partidaris d’un règim islàmic o la gent pro-OTAN, al jovent que reclama oportunitats. Tanmateix, la majoria de persones revoltades no volen que la situació desemboqui en intervencions militars estrangeres, com ha passat a Líbia (OTAN) o Bahrain (Aràbia Saudita). De moment, però, tot continua obert i poc clar.
Treient l'entrellat 