Costa d’Ivori, amb un doble govern i sota risc de guerra civil des de fa quasi tres mesos

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 217 de 23 de febrer de 2011, pàgina 16

Tot i que no gaudeix de la mateixa cobertura mediática que tenen les revoltes populars àrabs, la situació que es viu a Costa d’Ivori és dramàtica. Amb gairebé 300 morts oficials des del mes de novembre de 2010 i enfrontaments i aldarulls diaris als carrers, el conflicte sorgeix d’una lluita personal pel poder entre Laurent Gbagbo –que mai no ha estat elegit, però governa el país des de l’any 2000, quan hi va haver el primer intent (fracassat) d’eleccions plurals– i Alassane Ouattara, el candidat a la presidència escollit pel 54% de votants a la segona volta del 28 de novembre de 2010. El clima de preguerra civil, amb l’exèrcit dividit i les milícies armades, preparades i esperant, és palpable i evident. La violència –d’arrel política– és present als carrers diàriament: assassinats i atacs a civils, persones immigrades i dones. Les manifestacions, com la del 20 de febrer (que es va fer per demanar la marxa de Gbagbo), han acabat amb repressió i morts. La situació, avui dia, és paradoxal. Per una banda, l’Acord de Pau de 2007 sembla lletra morta després dels comicis i, per l’altra, tant Ouattara com Gbagbo es proclamen presidents legítims del país. Tampoc no hi ajuda el fet que tots dos –el sorgit de les urnes i l’anterior– hagin pres possessió del càrrec i hagin nomenat govern. La comunitat internacional, la Unió Africana i la Comunitat Económica dels Estats de l’Àfrica Occidental, al seu torn, s’han decantat per reconèixer la victòria d’Ouattara i intentar negociar amb Gbagbo perquè abandoni el poder. Però la situació de doble poder persisteix. Mentrestant, la por davant una possible escalada bèl·lica ha fet que més de 35.000 persones hagin abandonat Costa d’Ivori cap a Libèria, als camps de refugiades.

L’herència de la descolonització encara és vigent
El primer president del país va ser l’autoritari, francòfon i paternalista Félix Houphouët-Boigny, que va governar des de la independencia ivoriana de França, el 1960, fins a la seva mort, el 1993. Henri Konan Bédié, la seva mà dreta, el va succeir i va dur a terme un seguit de polítiques xenòfobes –en un país multiètnic– a través del seu concepte d’ivoritat a favor del sud cristià i en detriment del nord musulmà, amb Alassane Ouattara –vencedor dels darrers comicis– com a primer ministre. Bédié va governar fins que es va produir el cop d’estat de Robert Guéï, el 1999, que va desembocar en una rebel·lió, el 2002, encapçalada per la coalició Forces Nouvelles i capitanejada per Guillaume Soro. La revolta de Soro va fracassar i el país, dividit, es va sumir en una guerra civil: control rebel al nord i l’oest i control governamental al centre i el sud. Una divisió que persisteix, encara avui, marcada per una línia de seguretat de les forces armades franceses (Forces Licorne) i complementàries al desplegament de la força de manteniment de la pau de les Nacions Unides (ONUCI), alguns membres de la qual han estat acusats d’abús sexual a dones ivorianes. La situació bèl·lica va conduir a una immobilitat política, amb la permanència de Gbagbo a la presidencia del país i el fracàs de diferents acords de pau. No va ser fins el 2007 que Gbagbo i Soro van firmar l’Acord de Pau d’Ouagadougou, que va representar l’inici d’un procés que posava fi a la guerra civil, però que, a la pràctica, s’ha traduït en l’enquistament de les línies i posicions dels dos actors, ja que els compromisos de desarmament i desmobilització de les milícies i l’acord de crear un nou exèrcit format per efectius de les forces armades i de les insurgents no s’han implementat i molts excombatents s’han convertit en soldats de carrer. Actualment, les Forces Nouvelles de Soro no són partidàries d’acceptar un nou govern d’unitat nacional entre Ouattara i Gbagbo, tal com es planteja a les cimeres de la Unió Africana per posar fi a la crisi.

Un país ric, però ple de persones pobres
El problema de fons, però, com en molts altres indrets africans, és la desconnexió absoluta entre les institucions polítiques –ineficaces i clientelistes– heretades del colonialisme europeu i les seves comunitats ètniques i institucions tradicionals. A més, la crisi es veu exacerbada per les tensions ètniques conseqüència del traçat de les fronteres sense tenir en compte la integritat de les comunitats ètniques. Aquest fet comporta (a causa de certes politiquees xovinistes) que les habitants del nord siguin considerades d’origen estranger. En materia econòmica, Costa d’Ivori era un dels països més pròspers de l’Àfrica Occidental. És el principal productor de cacau del món i també disposa de grans jaciments de diamants. El veto del cacau i el café impulsat per Ouattara per asfixiar el finançament de Gbagbo ja ha significat una pujada de preus i amenaça les economies familiars de la població ivoriana. L’Acord de Pau no ha servit per donar resposta ni solució als problemes principals del país: l’accés clar i igualitari a la propietat i l’ús de la terra, els assumptes de ciutadania, nacionalitat i identitat i la creació d’un nou model sostenible i no precari de creixement econòmic. Tanmateix, més enllà del doble poder, el repte més important és abordar, també, les qüestions de reconciliació nacional, de desenvolupament rural, de reforma constitucional i de descentralització del poder i la riquesa. Així doncs, com en el cas de Hosni Mubarak a Egipte, el temps perquè Gbagbo deixi el poder s’està esgotant; la ràbia de les desposseïdes es pot canalitzar de moltes maneres.