Sobre la revolta popular tunisiana

Escrit el 13 de gener de 2011

Tot i que la informació arriba en comptagotes i filtrada, se sap que des de fa unes setmanes al Magrib hi passen coses, coses que agafen forma de manifestacions, protestes i enfrontaments. Els fets passen al carrer, com sempre, però s’expressen sobretot, malgrat la censura, per internet (Twitter-YouTube en seria en binomi), com va passar el 2009 a Iran i a Moldàvia. Destaca Algèria, però sobretot Tunísia, on milers de persones han sortit als carrers. Els motius, con en les revoltes del pa dels 70 i 80 arreu del Magrib, són la liberalització, la manca de llibertats i la violació dels drets humans. Les mesures recomanades pel FMI han estat, també, contraproduents.

En els barris populars de tot Algèria, també per Cabília, s’han produït forts enfrontaments entre la població, especialment joves, i les forces d’ordre públic. L’augment dels preus, especialment de productes bàsics i aliments, l’atur i particularment el juvenil, el deteriorament dels serveis públics bàsics i la gegantina corrupció de Abdelaziz Bouteflika en són el rerefons. Es conten morts i centenars de ferits arran de la brutalitat de la policia, que impedeix les manifestacions i actua amb fermesa contra la gent i les barricades. La protesta, però, s’estén paulatinament.

A Tunísia, la mort de Mohammed Bouazizi, un jove amb carrera universitària que havia de fer treballs il·legals per a sobreviure –pel cas venda ambulant de fruita- que es va cremar a lo bonzo n’ha estat el detonant. Les protestes que inicialment eren contra l’atur i pel dret al treball, contra la precarietat i la justa redistribució de les riqueses, han adquirit una nova dimensió: una revolta contra el règim de Zine El Abidine Ben Ali i la corrupció, la cleptocràcia i el nepotisme. Tot i que ajuda, ni tan sols es necessiten els cables revelats a través de Wikileaks per saber qui es forra a costa del poble. De la regió de Sidi Bouzid, i a diferència del que va passar al 2008 amb la revolta minera a Gafsa, a tot el país i arribant a diferents sectors de la població. La revolta està estesa i no s’atura malgrat que Ben Ali, al poder des de 1987 per cop d’estat, instauri el toc de queda nocturn, continuï manant que es dispari a matar i posant mordasses als media.

La revolta social, obrera i juvenil creix, amb un lent degoteig de morts, ferits, intents de suicidi i detinguts. La gent sense feina ha sortit als carrers i s’ha mobilitzat a la xarxa informàtica; són persones que no veuen satisfetes les seves expectatives i, al contrari, continuen fent-se càrrec dels efectes de la crisi. Les forces d’ordre continuen carregant, arrestant i matant manifestants. El Sàhara Occidental, amb les protestes d’Al-Aaiun, més enllà del dret d’autodeterminació, també va viure una experiència similar.

Els presidents s’afanyen a comparèixer a la televisió i fer propaganda, a ordenar investigar casos de corrupció, a rellevar caps policials i algun ministre, a tancar escoles i universitats i a remarcar que les “minories extremistes, terroristes i instigadores a sou de l’exterior estan danyant la imatge del país, perjudicant el turisme i per tant, fent perdre llocs de treball”. Totes les dictadures acaben així, creient-se el seu propi conte, el conte oficial.

Les revoltes qüestionen una vegada més uns règims privilegiats, amb l’aval de França, per la Unió Europea, que els considera aliats contra el perill islamista creixent i real, i que en realitat són només façanes d’Estat democràtic comandat, a l’ombra, pel exèrcit i les forces de seguretat. Malgrat la seva cara amable cap al turisme, tenen presons secretes, desapareguts i gent pobre. Així que l’establishment s’aferra al poder i només coneix la repressió. És incapaç de respondre a les legítimes aspiracions de la població de manera justa. Només tenen, a priori, dos camins: o sobreviure políticament com fins ara o acabar com Ceauşescu.

Escrit el 31 de gener de 2011

El 14 de gener de 2011, Ben Ali manifesta que convoca eleccions a 6 mesos vista, que deixa el poder i que farà una amplisima reforma a favor de la llibertat d’expressió, blabla, baixada de preus de productes bàsics, i tot un seguit de propostes per salvar el seu tron. Tanmateix les protestes no cesen i augmenten, i l’home fuig del país cedint el poder al primer ministre Mohammed Ghannouchi (substituït un dia més tard per Fouad Mebazaa, president del “Congrés”), i refugiant-se a Aràbia Saudita, després del no de París i de La Valletta. Amb Ben Ali derrocat, comencen a haver-hi els primers pillatges i sabotatges a l’intifada per part de milícies pro-Ben Ali. Es per això que degut a pressions, tant internes com externes, la formació d’un govern d’unitat amb caràcter provisional, integrat tant per ministres de Ben Ali i polítics de l’oposició, és l’opció escollida per les elits per seguir amb la governança del país. L’opció, però, resulta un autèntic fracàs, el govern es desfà i les protestes continuen. El govern interí és paper mullat i cada dia hi ha converses per reeditar-lo així com manifestacions als carrers. Mentrestant l’històric líder islamista Rashid al-Ghannushi ha tornat a Tunísia.

En qualsevol cas, la revolta del gessamí (seria un error conceptual anomenar-la revolució) encara no té data de caducitat i el seu efecte dominó, amb major o menor intensitat, ja és una realitat, per bé: Egipte, Iemen, Sudan, Líban, Jordània i fins i tot Albània.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s