S’acaba el referèndum d’autodeterminació del Sudan del Sud en mig d’un clima d’eufòria

Nota: Article publicat al Setmanari DIRECTA núm. 212 de 19 de gener de 2011, pàgina 15

Del 9 al 15 de gener s’han celebrat al Sud del Sudan un referèndum per la independència que tanca un llarg cicle de confrontació entre poblacions. Els sondejos indiquen que la població del sud optarà de forma aclaparadora per l’autodeterminació. La independència té un suport majoritari i les jornades de votacions s’han celebrat enmig d’escenes de goig, anhel de llibertat i una participació molt per sobre del 60% mínim requerit. Els resultats finals se sabran el 13 de febrer. Si guanya el sí, el 9 de juliol el Sudan del Sud agafarà el relleu d’Eritrea com a estat més jove del continent.

El 9 de gener de 2005 a Kenya, el Moviment d’Alliberament Popular del Sudan (SPLM), el seu braç armat, i el Govern del Sudan capitanejat pel colpista Omar al-Bashir van signar un Acord de Pau. Era la culminació de gairebé tres anys de negociacions. L’acord constituïa en un alto el foc permanent i representava l’inici d’un procés de pau que posava fi a la segona guerra civil sudanesa (1983-2005), un dels conflictes més llargs de la història del continent que representava l’enfrontament entre, d’una banda, la majoria àrab musulmana del nord –identificada amb el govern central- i, de l’altra, l’Àfrica negra, cristiana o animista, identificada amb els grups rebels del sud. Però, retratat habitualment amb aquesta simple dicotomia, el conflicte és molt més complex, com la majoria de les crisis africanes. Té la seva causa en la governança excloent, la marginalització politicoeconòmica i les privacions socioculturals i, per tant, les qüestions d’identitat i d’etnicitat són només causes secundàries o pretextos.

Les causes de fons
Sudan al independitzar-se d’Egipte i del Regne Unit el 1956 va heretar del colonialisme un sistema autoritari de govern altament centralitzat i controlat per l’elit del nord. Però, a més, les oligarquies locals s’han barallat històricament pel control dels recursos naturals, petroli i gas, i per l’aigua de les ribes del Nil. El país també té un problema de la desertificació i no sembla que hi hagi una voluntat política d’acabar amb el desenvolupament desequilibrat de les regions. L’arabització i l’islamització forçada impulsada per decrets governamentals i la resistència de part de la població del sud a acceptar aquestes polítiques, a més de la pobresa endèmica, han sigut altres trets definitoris de les relacions nord-sud des dels Acords de Pau de 2005 i són les mateixes causes que ja van conduir a la Primera Guerra Civil (1955-1972).

Al ser un conflicte tant prolongat en el temps, no es pot apreciar un clar guanyador. Mentre al-Bashir podia afirmar que havia aconseguit la victòria al garantir la unitat territorial; l’SPLM també ho podia fer al garantir-se la participació en la política d’estat i la possibilitat de la independència, ja que l’Acord de Pau firmat, incloïa la convocatòria d’eleccions generals –que van tenir lloc a l’abril de 2010- i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació pel Sudan del Sud del 9 al 15 de gener de 2011, a més de permetre que Juba, la capital del sud, es dotés de govern i parlament propis, autònoms respecte Khartum, la capital del nord.

D’altra banda, si bé el govern del nord segueix sent la força política més poderosa i millor organitzada, aquest es trobava en un ambient hostil, ja que ha lluitar per mantenir la seva base política al nord, que es troba amenaçada pel fudamentalisme islàmic i alhora resulta estar implicat en diversos conflictes: Darfur, Front de l’Est i veïnals. D’altra banda, l’SPLM, liderada des de la seva creació per John Garang, ha patit escicions i lluites de poder -mortals- entre diferents clans i tribus. L’SPLM també ha perdut el suport, després dels acords, d’aliats com Etiòpia i Uganda, i darrerament, la presència en territori sud-sudanès de la guerrilla fundamentalista catòlica ugandesa de l’Exèrcit de Resistència del Senyor ha fet que sorgeixi la milícia Arrow Boys per fer-li front. Tanmateix, l’SPLM, com a principal força hegemònica i formació politicomilitar, s’ha convertit en el partit únic del país del sud i, des de la mort per accident de Garang el juliol de 2005, Salva Kiir n’és el líder.

Abyei, la regió central i en discussió
La delimitació final de la frontera entre el nord i el sud, garantir la seguretat de les persones desplaçades, el desenvolupament i creació d’infraestructures i el pagament del deute extern són temes cabdals, però el problema més greu, es troba a la regió d’Abyei, un petit territori ric en petroli on s’hi celebra un referèndum paral·lel en què es decideix si Abyei ha de romandre dins del nord del Sudan o se’n separa i s’integra al Sudan del Sud i on, per cert, hi ha hagut enfrontaments armats entre grups tribals del sud i àrabs nòmades arran afins al nord a causa del referèndum.

La comunitat internacional i el petroli
Existeix una gran pressió per part de les Nacions Unides i dels Estats Units d’Amèrica per a què la independència sigui acceptada per Khartum. Els incentius oferts fins al moment contemplen l’exclusió del Sudan de la llista estatunidenca de països terroristes, així com la supressió de les múltiples sancions econòmiques. També al-Bashir, que s’enfronta a un possible procés a la Cort Penal Internacional de La Haia per crims de guerra i genocidi, podria rebre immunitat si respecta el resultat. Cal esmentar que les empreses petrolíferes estatunidenques esdevindran les grans beneficiaries del procés ja que podran accedir fàcilment a les reserves, tot i que hauran de competir amb les ja establertes d’origen xinés. En qualsevol cas, l’amenaça més gran per a la pau no es troba a Khartum ni a Juba, sinó en certs polítics i depèn dels interessos geoestratègics i econòmics del moment, així, l’única via ha estat l’exercici del dret d’autodeterminació i evidentment, un desenvolupament econòmic, una distribució equitativa de la riquesa i la fi de la impunitat i la militarització, ja que en cas contrari, les incompatibilitats, la violència política i l’activitat insurgent són més que probables que persisteixin.