Sobre l’atac a la selecció togolesa de futbol a Cabinda

Nota: Publicat i discutit a El bloc de l’ICIP al 15 de gener de 2010

A menys de quaranta-vuit hores de l’inici de la Copa d’Àfrica a Angola i de cinc mesos de la Copa del Món de la FIFA Sud-àfrica 2010, el bus que transportava la selecció togolesa de futbol va ser metrallat just després d’haver creuat la frontera entre República del Congo i Angola, a la regió de Cabinda. Tres morts i nou ferits en són els resultats. Cabinda és un enclavament, una franja de territori separada geogràficament de la resta del país per uns quilòmetres de costa que pertanyen a la República Democràtica del Congo, on existeix un moviment independentista del qual destaca el grup guerriller de les Forces d’Alliberament de l’Enclavament de Cabinda (FLEC). I a diferència de la resta d’Angola que és lusitana, Cabinda és majoritàriament francòfona.

Angola va assolir la independència l’any 1975. Tot seguit va començar una guerra civil, de lògica bipolar que va acabar, després del afer Angolagate, amb els acords de pau del 2002, però la violència ha continuat a Cabinda, el Kuwait africà, un lloc ric en petroli que subministra més de la meitat de la producció nacional, el que permet a Angola disputar-se amb Nigèria (Delta del Níger) el rànquing de primer productor de petroli del continent.

Durant el 2006, les FLEC-Renovada d’António Bento Bembe van firmar un acord amb Luanda per posar fi al conflicte armat i per atorgar a Cabinda una porció dels guanys del petroli. No obstant, l’acord no va ser ratificat per totes les faccions de les FLEC i la lluita armada ha persistit amb atacs esporàdics a les forces de seguretat angoleses i el segrests de treballadors estrangers. Tanmateix, el govern central encapçalat des de 1979 per José Eduardo dos Santos, en l’intent d’acabar amb les FLEC i el moviment independentista, ha portat a terme violacions de Drets Humans, com ha estat denunciat abastament, a més de fallar en la provisió de benestar a la societat. Poc més d’un mes després de que dos Santos anuncies la desintegració de les FLEC, aquestes, malgrat la clara fragmentació i estructura de cèl·lula que presenten, i arran de l’atac al bus dels ‘Esparvers’, segueixen estan operatives. Així, dues faccions ja s’han atribuït l’atac. Primer van ser les FLEC-PM (Posició Militar) liderades per Rodrigues Mingas just després de l’emboscada, i posteriorment per les FLEC-FAC (Forces Armades de Cabinda) liderades per Henrique N’Zita Tiago, uns dies després, desmentin a les primeres i acusant-les d’oportunistes i de protagonistes estèrils. Una tercera facció, la FLEC-FLAC (Força d’Alliberament Armat de Cabinda) liderada per João Baptista N’Guimbe també ha reivindicat l’atac contra l’equip capitanejat per Emmanuel Adebayor.

L’atac, declarat com a acte terrorista per dos Santos i la comunitat internacional, ha fet avergonyir profundament Angola, ja sigui per haver-se relaxat en la seguretat en les seus cabindeses de la competició o per haver infravalorat de la capacitat de les FLEC; ja que esperava que oferint el primer torneig de futbol de l’Àfrica mostraria la transformació que ha realitzat després del conflicte gràcies a extracció de petroli. La retirada togolesa de la Copa, n’ha agreujat la situació.

Remarcable és l’estratègia emprada per les FLEC, ja que l’atac va ser portat a terme, sota la lògica de guerra de guerrilles, amb armament lleuger, fet que permet als rebels desmarcar-se del modus operandi jihadista. L’atac pot entendre’s com una plataforma utilitzada pel moviment rebel per projectar-se internacionalment, com una manera de dir “hola, encara estem aquí”, ja que tenir com a objectiu un event internacional tan important, mediàtic i seguit, és una manera de fer-se publicitat global i/o de donar-se a conèixer arreu, més enllà de l’efecte contagi que pot generar en tercers actors tan del continent com d’altres.

Es pot esperar que el tiroteig, un cop el campionat s’acabi, impulsi mesures fins i tot més dures, de contreinsurgència, per tal de destruir finalment les FLEC. Així, dos Santos s’ha compromès, amb l’ajuda de Joseph Kabila, a aixafar els insurgents allà on es trobin. També comptarà amb l’ajuda de l’Administració Sarkozy per portar-ho a terme, especialment pel fet que ja majoria dels dirigents de les FLEC es troben exiliats a França. L’atac pot ajudar també a dos Santos a afiançar-se al poder després de més de trenta anys d’estar-hi aferrat. Tot i no haver estat mai escollit en unes eleccions presidencials lliures i justes, i després de que el seu partit guanyés les eleccions legislatives de 2008 amb un 82% dels vots, dos Santos aspira a guanyar les de 2012 (ajornades des de 1997).

El conflicte a Angola és en si mateix una mostra de les tendències conflictives d’autodeterminació del continent: la feblesa dels Estats i regionalització dels conflictes. Així, l’única via per la pau és la recerca d’una solució negociada, i no l’aplicació de mesures excepcionals i repressives, en la qual per una banda es permeti al poble cabindès exercir el seu dret a autogovern i a les FLEC un procés de DDR, tot mantenint l’entesa amb els interessos d’Angola; i per altra, un desenvolupament econòmic important de Cabinda, una distribució equitativa de la riquesa i la fi de la impunitat i la militarització, ja que en cas contrari, les incompatibilitats, la violència política i l’activitat insurgent són més que probables de que persisteixin.

Emmanuel Adebayor sortint de l'hospital a Cabinda. Foto: TPA Angola

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s